La insoportable levedad del criterio

No sabria precisar si és del cor o és dels budells que em surt dir sí a la independència, però no en tinc prou i necessito que també em surti del cervell. Trobo que una decisió com aquesta (si és que mai ens la deixen plantejar) que no només afecta el nostre present, sinó que implica el futur dels nostres fills, néts i els qui vinguin darrere s’ha de raonar fredament entre totes les vísceres.

És per això que llegeixo tot el que em cau a les mans per tal d’intentar tenir un criteri amb cara i ulls. Per força hi ha d’haver algun punt d’objectivitat a mig camí entre qui diu que això serà xauxa, lligarem els gossos amb llonganisses, exportarem neveres a Sibèria i importarem porrons d’Afganistan, i els qui afirmen que d’un dia per l’altre ens convertirem en l’Etiòpia del Mediterrani, els avis hauran d’anar a captar i ens canviaran els diplomes universitaris per etiquetes d’anís del Mono.

I com que penso que el que faig és molt normalet i ho deu fer tothom, l’altre dia em vaig donar una planxa espectacular en llegir aquest article en què es reflexiona sobre els condicionats de la data del referèndum. Entenc que la tria de la data pugui estar influenciada per la pressió social, l’agressivitat espanyola, les exigències respecte del dèficit, un possible resultat negatiu del referèndum escocès (Déu dóna pa a qui no té queixals!)…, però el que em sembla espectacular és que es un dels factors que calgui tenir en compte és de no fer-lo després del mundial de futbol, no sigui cas que un bon resultat enalteixi el espíritu nacional.

És a dir: compten que per a alguna gent, i malauradament no deuen anar desencaminats, la que potser seria (si és que mai ens la deixen fer) la votació més transcendental per a una generació, no estaria influenciada per raonaments econòmics, ni identitaris, ni culturals, sinó per l’eufòria futbolera en el cas que una estúpida pilota entri o no dins d’un estúpid marc de fusta amb una estúpida xarxa que li cobreix el fons. Divina mostra de criteri, sí.

Doncs res. Què hi farem. De bon rotllo. Però deixeu-me confessar que si hi ha dies que m’agradaria marxar del país, n’hi ha d’altres que voldria fugir del planeta.

I per deixar bon gust de boca, enllaço una cançó de La Trinca que darrerament, vés per on, reflecteix el centre de les meves pregàries: Ai, Senyor, que després de tot plegat no acabem fent l’indiu!

No comments

Ho poso en ordre alfabètic perquè veieu que a banda de ser rondinaire també sóc endreçadeta: aixafaguitarres, anihiladora, babaua, beneita, bunyolera, capsigrany, destructora, esgarriacries, gamarussa, graponera, maldestra, malfeinera, pocatraça, poca-solta, sapastre i ximpleta. Tot això m’he dit a mi mateixa quan he vist que en clicar en l’apartat que més m’agrada del tauler de control del bloc, el lloc on puc llegir toooot el que es comenta en els posts de wordpress (catxis, blogger no) en què comento,  no hi apareix res de res (en la imatge no es veu un borrall, però és el desplegable del “Tauler” on diu “Comments I’ve Made”).

Bé, per ser exactes no ha sigut una reacció immediata. Primer vaig pensar que alguna cosa no estava actualitzada i vaig actualitzar coses. Després vaig pensar que passava alguna cosa amb el navegador i ho vaig intentar des d’un altre navegador. Finalment vaig pensar que el portàtil s’havia encomanat d’algun virus malèfic i ho vaig intentar des d’altres ordinadors, concretament uns altres quatre.  I després de posar en pràctica tot el que la meva ignorància em dicta només em queda un veredicte: MONTSE, QUÈ COI HAS TOCAT PER CARREGAR-T’HO!!!

I després d’aquesta sessió d’autoflagel·lació… 1) això li passa a algun altre wordpressià? i 2) algú sap com s’arregla el desgavell? 😦

Ep! Rectificació 21 hores més tard per final feliç:

No puc dir què he fet per arreglar-ho perquè no he fet res i tanmateix ja funciona tot correctament. Després de dues setmanes de fer provatures des de quatre ordinadors diferents i quan ja havia perdut tota esperança d’autosuficiència i us havia demanat socors, va i s’arregla tot sol. És una victòria agredolça perquè si no sé què ha passat no sé com ho puc arreglar si mai hi tornem. Bé, potser els de Método3 m’han punxat el wordpress per fer un estudi sobre la reacció dels bloguers davant dels problemes tècnics inexplicables (Ah! Chi lo sa? Si han posat detectius per investigar avellanes, bé podria ser això, no?). En tot cas, ja puc seguir gaudint al 100% del món bloguer: l’enginy dels comentaristes de dins i fora d’aquest espai. Visca! 😀

Determinació

N’estava fins dalt de tot de sentir dir els seus amics que estava en la lluna de València, que era molt despistada, que li faltava concentració, que feia les coses a la babalà, que no pensava el que feia, que era massa impulsiva, massa esverada i, el que era pitjor, que si no canviava  aquesta actitud tan dispersa, mai no podria crear històries amb cara i ulls.

Quin disbarat. No entenia d’on li venia aquella fama de despistada tan absolutament infundada. En tot cas, el seu problema no era aquella suposada  dispersió, sinó que estava passat per una època de sequera d’idees. De fet, estava segura que l’únic que necessitava era una mica d’inspiració, potser alguna lectura que despertés la flama creativa que tenia lleugerament adormida. Només li calia una guspira que li encengués l’enginy i tot rutllaria la mar de bé.

Així doncs, va anar a la biblioteca i , pujant els graons de dos en dos, va enfilar cap a les prestatgeries del fons de la segona planta, allà on hi havia la essa d’Stephen, allà on trobaria els llibres del rei del crim, el mestre del pànic, del misteri i de l’angoixa. Va buscar, infructuosament, nerviosament, durant una bona estona. No podia ser, no hi havia ni rastre de les seves novel·les. Cap ni una! Totes havien desaparegut. Era com si els astres s’haguessin conxorxat per negar l’aliment a la creativitat.

De cop i volta, va contenir la respiració. El temps es va aturar. El silenci en la sala es va fer dens i estrany. Podia sentir-se els batecs del cor. Una suor freda li va cobrir el front i una esgarrifança la va resseguir de cap a peus. Calladament, enrojolada i capbaixa, va recular fins als prestatges de l’entrada. Justament fins on eren els llibres endreçats per la ca de King.

No li va quedar altre remei que admetre que potser sí, que els amics tenien una mica de raó.

I com va dir aquell: TODO esto es ABSOLUTAMENTE FALSO, salvo algunas cosas.

Hi ha dies que penso que el meu “alter ego” no hauria de ser un ocell, sinó un peix 😦