Història d’una floreta lletja

Crec que era la primera vegada que en els seus quasi vuitanta anys sortia del poble. Una neboda, filla d’una germana que feia un grapat d’anys havia emigrat 700 km cap al nord, es va casar i els parents del sud van fer una escapadeta per anar-hi. Va preparar una maleteta amb unes quantes mudes i un vestit senzill i negre per a la cerimònia. Em va fer il·lusió que per una vegada que venia “a casa meva” ho fes tan bé: el casament era a Montserrat. Quan li vaig preguntar com va anar tot, els ulls li guspirejaven i va començar a dir tots els adjectius que et fa goig de sentir quan es parla d’alguna cosa que sents teva. Tot eren floretes: La basílica? Precisosa! El paisatge? Espectacular! El convit? Tot deliciós! Ah, però allò que li va deixar millor impressió de tot va ser el nuvi, un olesà de soca-rel: simpàtic, de la broma, acollidor, més maco… no semblava català!

Ai, tan bé com anava tot i va haver de dir aquestes paraules que em van fuetejar el cor. De cop i volta no vaig entendre res. O potser hauria de dir que de cop i volta ho vaig entendre tot.

Tant com m’havia estarrufat, jo i em vaig desinflar de cop. No vaig reaccionar, no vaig dir res ni vaig fer cap gest. No vaig voler esbrinar com representa que s’hauria d’haver comportat per “semblar” el que era. Ho va dir sense mala fe, amb tota naturalitat, com si fos una floreta més i va continuar parlant tranquil·lament de les excel·lències del viatge. No hi havia cap retret personal tot i que jo sóc (m’hi jugo un sopar) l’única catalana que coneixia fins aleshores. Senzillament va decidir que una persona simpàtica, de la broma, acollidora i amb un caràcter tan maco no podia encaixar amb el clixé que els seus prejudicis havien format. De camí de tornada, el meu marit es va fer un tip de riure i va voler treure ferro al tema: No t’amoïnis, estic convençut que tu tampoc no li sembles catalana. No, si no és això. Estic segura que l’estima que em demostra cada vegada que em veu és del tot sincera. El que em fa mal és constatar fins a quin punt els prejudicis són més forts que veure les coses amb els propis ulls.

I aquesta és la floreta: lletja, descolorida  i amb pudor de resclosit.

La frustració del “poli bo”. (Tragicomèdia en dos actes)

Personatges: un poli bo, un poli no tan “bo” i un marrec de tres anys.

Primer acte. El poli bo, com cada vespre, es prepara per banyar el marrec. El marrec, com cada vespre, es prepara per muntar un pollastre tan bon punt l’hi renti el cap. El poli bo es desviu per presentar dolços arguments: és un momentet, mira quina oloreta més bona fa el xampú, guaita que tebiona està l’aigua, els nens grans com tu no haurien de xisclar d’aquesta manera, reiet calla una micona que la veïna pensarà que t’estic escorxant de viu en viu… El marrec sempre té la mateixa reacció: sisme de magnitud 6,6 segons l’escala de richter.

Segon acte. El poli no tan “bo”, sense perdre en cap moment la calma, un bon dia es presenta voluntari i banya el marrec. L’estretègia és la següent: jocs d’aigua, zero; moixaines, zero; arguments tranquil·litzadors, zero; delicadesa, zero; miraments perquè no entri aigua ni sabó pels ulls i/o orelles, zero; ensabonades i conseqüents esbandides de cabell (consecutives), quatre. Reacció del marrec a la rentada número u: sisme de magnitud 6,6. Reacció del marrec a la rentada número dos: sisme de magnitud 2,5. Reacció del marrec a la rentada número tres: lleuger petarrell. Reacció del marrec a la rentada número quatre: silenci, instrospecció i armistici. Conclusió: oli en un llum. No va plorar mai més.

Epíleg.

Han passat un grapat d’anys i a hores d’ara el poli no tan “bo” encara retreu a l’altre poli que gasti massa energia per argumentar ordres que, segons ell, es poden resoldre amb un “perquè ho dic jo i prou”.

El poli bo segueix sense entendre per què un règim democràtic i dialogant té un futur tan negre en la república independent de ca seva. Hi ha qui diu que ha perdut l’oremus i que darrerament parla amb les seves mascotes (segons diu, els únics éssers vius de la casa que l’escolten) i que fins i tot fa coses estranyes a les nits (escriu un bloc perquè diu que l’ajuda a entrenar-se per a no se sap quin examen).

El marrec s’ha convertit en un noi encantador de tretze anys… a tots dos polis, les cames els fan figa quan pensen que a tot estirar d’aquí un parell d’anys s’haurà acabat la bonança i començarà una nova i molt més cruenta guerra: la de l’adolescència.

“L’adolescència és una malaltia moderna com l’al·lèrgia o la paranoia.”  Maria Aurèlia Capmany (Barcelona 1918-1991).

A mi m’agrada…

Què voleu que us digui: m’agrada, la publicitat. Enteneu-me, no m’entusiasma que em tallin una pel·lícula en el punt més interessant per dir-me que si compro un determinat cotxe tindré unes expectatives d’èxit personal espectaculars, per veure una mare amb un envàs de detergent a la mà absolutament feliç en constatar que els seus fills estan bruts com una guilla, perquè em facin saber fins a quin punt la població femenina es rendeix incondicionalment als subtils aromes del perfum usat per la població masculina (em sembla que fan servir feromones!) ni perquè em diguin que si compro el sabó pel rentaplats marca X, el meu marit pràcticament es barallarà amb mi per posar la vaixella en la màquina. Els que adoro són aquells altres que configuren una petita obra d’art quant a enginy, síntesi i creativitat. Puc imaginar l’escena: Tens un minut; sorprent-los. Fins i tot una altra escena: Tens un minut i un pressupost molt minso; sorprent-los.

Us deixo un enllaç amb un anunci (una mica antic… sempre penjo coses antigues, jo… m’ho hauré de fer mirar) que representa el que volia explicar-vos. Ara que hi penso, si tenim en compte qui és el client, potser la conversa va ser aquesta: Tens un minut i un pressupost espatarrant; distribueix les despeses entre la producció i els teus honoraris com tu creguis oportú i sorprent-los…

Passat el sant, passada la festa

Apa, la neu del bloc ja se n’ha anat en orris i per acabar d’adobar-ho sembla que en tindrem de debò (ai quin fred!). A més a més s’han acabat les festes i tinc la pregunta de sempre: si el cansament s’acumula (i molt) per què no s’acumula el descans? Tornes a la feina tot pensant que no recordaràs ni la contrasenya de l’ordinador i quan fa tres hores que hi ets sembla que mai n’has marxat. Incomprensible.

Amb tot, les ganes de tornar a aprendre coses no han decaigut i ben al contrari del que diuen a Insurrección (ei, de dos autors catalans: Quimi Portet i Manolo Garcia) quan canten “os enseñé mi trocito peor” ara ens toca, d’aquí a maig/juny mostrar les millors neurones. Veureu que també he penjat una de Bangles (igualment de l’any de la picor) que no hi pinta res, però m’agrada, ves.

Per cert, per estudiar no uso cap d’aquestes cançons; em motiva molt més l’ambient monàstic i escolto (de fet, per ser exactes, crec que hauria de dir que el sento) cant gregorià dels monjos de Sant Domènec de Sitges (també coneguts com a monjes de Santo Domingo de Silos). És absolutament balsàmic. Si algú ho vol provar només cal que m’ho digui.

El “tema” pelut

Hola, us prensento l’Elvis, la inspiració de la meva Carta al director que hi ha penjada a la pestanya “Exercicis de classe”.

Ei, què us esperàveu, un gos d’atura? Ja m’agradaria, però dins d’un pis no li podria oferir l’espai que necessita. No seria just.

De totes formes esperem grans coses de l’Elvis: ja hem començat a treballar l’ordre “jeu”, però el problema és que té les potetes tan summament curtes que no tinc gaire clar si em fa cas o no…

Va, no seré pas tan exigent i de moment només li demanaré que sigui un bon catalitzador de tendresa.

Bon any a tothom!