Ai, els titulars!

Val a dir que intentar saber en quin món ens belluguem és una tasca farragosa perquè (en un món ideal) hauríem de contrastar diverses fonts per evitar una visió esbiaixada i mai de la vida limitar-nos al missatge de les lletres grosses i cridaneres dels titulars perquè ens pot dur a unes conclusions ben estranyes.

Per exemple: un noi de València a qui van operar el genoll i li van posar una pròtesi externa per a immobilitzar-li l’articulació, però que en no poder pagar-la, la hi van treure i la van reemplaçar per un guix. En uns mitjans subratllaven el fet que un treballador d’ortopèdia privada campés per un hospital públic, en d’altres comentaven el final feliç en rebre’n una de segona mà cedida per un veí, en d’altres en qüestionaven el surrealisme del procediment de tot plegat… però si fa o no fa tots deien el mateix fins que vaig arribar al titular “chachi”, gentilesa del Diario la República, d’Uruguai (agafeu-vos a la cadira): Le sacan rodilla por no poder pagar. AAAARRRGGGGHHH, no em direu que no us ve al cap aquesta imatge

(Sí, aquest és el cas d’un transplantat de cor sense targeta sanitària)

Tanmateix, deixeu-me fer d’advocada del diable i dir que reconec que alguna vegada (només alguna, eh!) amb el titular n’hi ha ben bé prou. Un exemple absolutament a l’atzar d’una notícia de l’altre dia al VilaWeb: Carlos Fabra: El New York Times me la porta fluixa. Confesso que ho vaig llegir per saber què deia el New York Times, perquè fa temps que tots intuïm que en aquest senyor tant se li enfot el mort com el qui el vetlla.

Per cert, aprofito per fer una crida que amb internet mai se sap. Senyor Fabra, de mare a pare: no sigui malparlat, home, que les criatures prenen exemple de les coses que veuen a casa i després l’Andreita ja sabem tots què va dient pel món (i no, en aquest cas entengui que no cola allò de dir: “Ui, això ho deu haver après al col·legi”).

El guionet (i no és l’argument d’un curtmetratge)

Que llanci la primera pedra qui mai s’hagi quedat amb el bolígraf pengim-penjam entre els dits i maleint que tens una ortografia de nyigui-nyogui que qualsevol nap-buf d’avui en dia pot superar, en rumiar si cal escriure o no un guionet: sí, aquella enutjosa ratlleta que et fa dubtar vint-i-dues vegades al dia quan escrius nombres, enllaces pronoms febles, expresses paraules compostes i evidencia que tens una barrija-barreja de conceptes i un poti-poti d’idees que et porta a un cul-de-sac ortogràfic.

Aleshores, abans de perdre el nord i fins i tot el nord-est, vas a corre-cuita, fent ziga-zaga entre els mobles, per anar al prestatge on fa non-non el diccionari (abans-d’ahir em va passar a mi, no sé qui va ser el poca-solta que va posar una cadira enmig del pas perquè vaig estar leri-leri de caure) i fas la consulta pertinent. No hi ha més opcions per solucionar el dubte: o ataques a mata-degolla les pàgines del DIEC, o fas la gara-gara a algú perquè t’ho expliqui. És llavors quan pots apaivagar el rau-rau de la consciència en aclarir els dubtes, el cap et deixa de fer xup-xup i pots tornar xino-xano a les teves coses.

Ja em perdonareu aquest post tan baliga-balaga, però no és una inspiració sorgida del no-res, sinó que l’altre dia, mentre feia suca-mulla al cafè amb una vareta de KitKat esperant que el cafè deixés de fer xup-xup, vaig veure un rètol en la cafeteria de la feina, enganxat al costat del penja-robes, que era tota una provocació per a una mestretites busca-raons de soca-rel com jo. Amant entusiasta de les errades, va ser con trobar un erol d’esclata-sangs a Vall-de-roures, un prat de cama-secs a Mont-roig, un gira-sol gegant penjat d’un penya-segat, un pit-roig de color malva-rosa, en definitiva, una joia que aquell dimoni cara-xuclat, pèl-roig i barba-serrat que sempre està martellejant-me el cervell com un pica-soques em feia xiu-xiu a l’orella: Explica-ho, dona, explica-ho!

I és que si de guionets n’hi ha qui-sap-lo, d’errades per excés o per defecte encara n’hi ha més i perquè ho veieu, us deixo una imatge del rètol inspirador.

Una intoxicació del (per cert obsolet) vist-i-plau? Una bronca encoberta DA-QUE-LLES-QUE-SIL-LA-BE-GES-A-VEU-RE-SI-QUE-DA-PROU-CLAR? Ah! Qui sap, qui sap. Apa, adéu-siau!

Plou i plou i plou…

Plou i plou i dolçament plou. I no puc deixar de mirar per la finestra per amarar-me d’aquesta estranya llum que dibuixa pàtines de quadro vell, d’imatge empolsinada, de record esvaït. I els núvols arrosseguen la panxa per la pineda, mandrosos, indiferents, absents, ingràvids. I pels vidres entelats les espurnes rellisquen suaument fent corriols de plata i llum. I l’aire es deixa estimar pel degoteig del cel i les fulles es deixen rentar la cara i fan mirallets de claror.

I jo també vull restar sota la pluja i que els núvols em xopin i que l’aigua em dibuixi corriols de plata i llum sobre la pell i que arrossegui la tristor cap als bassals i que em faci sentir renovada primavera. Però em quedo darrere els vidres arraulida com un gat mentre m’amaro del tamborineig de la pluja sobre les teulades i de les notes melangioses d’unavella tonada. Mentre plou i plou i dolçament plou.

Uoh!

Voldria afegir-hi alguna paraula més, però se m’han glaçat totes en la gola i els dits s’han garratibat sobre el teclat.

Així doncs, gaudiu-ho i prou.

I si en voleu dues tasses, aquí hi ha un segon vídeo (que, ignorant de mi,  no he sabut enganxar directament):

http://www.vilaweb.cat/noticia/4105923/20130416/video-lhome-travessava-volant-roca-foradada-montserrat.html#ooid=ExNjh4YTqD5SprfrqfSsKXG5QkFN5p2v

Memòries africanes

Estirada sobre l’immens llit de fusta d’eben, la Ventafocs feia hores que mirava pensativament el sostre de la cambra. Semblava mentida que se sentís tan il·lusionada el dia que el Príncep Blau li va dir que per celebrar la lluna de mel farien un safari a l’Àfrica i que n’hi hagués hagut prou amb tres setmanes de viatge per esmicolar tots els seus somnis.

Allò no tenia res a veure amb el que havia esperat: s’avorria com una ostra i a sobre no hi eren per fer fotografies, sinó que el Príncep i la seva colla hi eren per matar elefants. Elefants! Tan espectaculars que eren i aquell babau només pensava a matar-los. De ben segur era una qüestió d’enveja: aquells magnífics animals tenien deu vegades més intel·ligència que en Blau i no volia entrar en valoracions més enllà del cervell per no dir-la més grossa.

Tanmateix, la Ventafocs tenia ben clar que no havia patit vexacions durant tota la infantesa i la joventut per acabar fent una vida grisa i trista. Amb la madrastra i les germanastres ja n’havia tingut ben bé prou. Així doncs, quan van picar a la porta de l’habitació va saltar del llit i va anar a obrir la porta d’una revolada. En Hassan l’esperava, somrient, amb les maletes fetes i el Rolls a la porta de l’hotel. Darrere d’ells només va quedar una densa polseguera i amplis reportatges en les més prestigioses revistes del cor.

I no penseu que la predicció de la fada l’errés gaire, no; fet i fet, la va encertar força. La Ventafocs, tal com va dir,  estava predestinada a un príncep… només en va errar el color.

La veritable història de la princesa i el pèsol

En Martí era el jove pagès amb el futur més prometedor de la zona: treballador incansable, innovador, de bon tracte i molt eixerit. Tot i que no era el que en podríem dir guapo, guapo, tenia enamorades totes les mosses de la contrada que en valoraven l’encant i que només li trobaven un defecte: sa mare.

De fet, no és cap raresa: tota mare veu en el seu fill un diamant sense polir a qui cap noia li arriba ni a la sola de la sabata. El problema és que la mare d’en Martí anava un  passet més enllà i estava absolutament convençuda que el seu fill només es podia casar amb una princesa. Segons ella, era cosa del destí: li ho havien profetitzat en somnis mentre n’estava embarassada. El seu pare, molt més prosaic, li replicava que si aquell dia no s’hagués afartat de maduixes amb nata abans d’anar a dormir no hauria somniat bestieses. En Martí, per evitar la mala maror, esperava que li passés la dèria i no deia res.

Però vet aquí que va arribar el dia en què va conèixer la seva “princesa”. Va ser en el ball d’envelat de la festa Major que va veure la Mariona de ca n’Amat i només els calgué creuar una mirada per saber que estaven fets l’un per l’altre. Somrient com un babau i enamorat fins el moll de l’os, l’endemà ho va dir als de casa i es va trobar amb un petit problema: la mare. No hi havia res a fer: o demostrava que era una princesa, o no entrava a casa com a jove.

Segons el que havia llegit (ai, Senyor, quins referents!) per acreditar dita noblesa i sensibilitat havia de dormir dalt d’una muntanya de matalassos sota dels quals hi hauria un pèsol. Si la noia detectava el llegum, era la prova irrefutable que la mare necessitava. El pare va protestar perquè no entenia què pintava una nora figaflor en una casa de pagès. La mare va dir que el destí era el destí. En Martí va reflexionar una estona i els va proposar un tracte: ell posaria un pèsol a sobre del somier, la mare el cobriria amb tants matalassos com li vingués de gust i ningú no avisaria la Mariona de l’objecte de l’experiment. Si l’endemà la noia deia que el llit li havia fet passar mala nit, els deixarien casar i no se’n parlaria mai més de la vida.

I així ho van fer. Van organitzar una matança del porc per al cap de setmana i hi van convidar la Mariona i la seva mare, que era mocadera. L’habitació de les convidades, la van preparar tal com ho havien pactat: un llit normal per a la mare i un amb pèsol i ració extra de matalassos per a la filla. Val a dir que quan la noia va veure el parament va quedar força impressionada, però com que l’amor és cec (i una mica ximple), no va dir res i va grimpar dalt de tot sense dir ni piu.

L’endemà es van llevar ben d’hora per fer les botifarres. La mare de la Mariona va ser la primera d’aparèixer a la cuina, fresca com una rajada i disposada per la feina. Uns minuts més tard va aparèixer la pobra mossa amb els ulls inflats, mal de ronyons i badallant contínuament. Pel que sembla, havia passat molt mala nit entre trobar la postura per dormir i mirar de no caure del llit. En Martí va mirar complagut a sa mare i li va picar l’ullet: “això és cosa del destí, oi, mare?”. La mare va arrufar el nas, però no va gosar dir res perquè un tracte és un tracte.

I en Martí li va declarar el seu amor a la Mariona.

I la Mariona li va dir que ella també l’estimava.

I ningú no hi va posar cap objecció.

I el pare es va fer un tip de riure tot dient que era cosa del destí.

I la mare feia morros, però no deia res.

I tots plegats van ser feliços i van menjar anissos.

I és que quan el destí està escrit en les estrelles…

Ai, les estrelles!

Per cert, ja us havia dit que en Martí era un pagès excepcional?

Però excepcional, eh!

Apa, ara no us escandalitzeu: de ben segur que el destí existeix… però què té de dolent donar-li una empenteta?

La insoportable levedad del criterio

No sabria precisar si és del cor o és dels budells que em surt dir sí a la independència, però no en tinc prou i necessito que també em surti del cervell. Trobo que una decisió com aquesta (si és que mai ens la deixen plantejar) que no només afecta el nostre present, sinó que implica el futur dels nostres fills, néts i els qui vinguin darrere s’ha de raonar fredament entre totes les vísceres.

És per això que llegeixo tot el que em cau a les mans per tal d’intentar tenir un criteri amb cara i ulls. Per força hi ha d’haver algun punt d’objectivitat a mig camí entre qui diu que això serà xauxa, lligarem els gossos amb llonganisses, exportarem neveres a Sibèria i importarem porrons d’Afganistan, i els qui afirmen que d’un dia per l’altre ens convertirem en l’Etiòpia del Mediterrani, els avis hauran d’anar a captar i ens canviaran els diplomes universitaris per etiquetes d’anís del Mono.

I com que penso que el que faig és molt normalet i ho deu fer tothom, l’altre dia em vaig donar una planxa espectacular en llegir aquest article en què es reflexiona sobre els condicionats de la data del referèndum. Entenc que la tria de la data pugui estar influenciada per la pressió social, l’agressivitat espanyola, les exigències respecte del dèficit, un possible resultat negatiu del referèndum escocès (Déu dóna pa a qui no té queixals!)…, però el que em sembla espectacular és que es un dels factors que calgui tenir en compte és de no fer-lo després del mundial de futbol, no sigui cas que un bon resultat enalteixi el espíritu nacional.

És a dir: compten que per a alguna gent, i malauradament no deuen anar desencaminats, la que potser seria (si és que mai ens la deixen fer) la votació més transcendental per a una generació, no estaria influenciada per raonaments econòmics, ni identitaris, ni culturals, sinó per l’eufòria futbolera en el cas que una estúpida pilota entri o no dins d’un estúpid marc de fusta amb una estúpida xarxa que li cobreix el fons. Divina mostra de criteri, sí.

Doncs res. Què hi farem. De bon rotllo. Però deixeu-me confessar que si hi ha dies que m’agradaria marxar del país, n’hi ha d’altres que voldria fugir del planeta.

I per deixar bon gust de boca, enllaço una cançó de La Trinca que darrerament, vés per on, reflecteix el centre de les meves pregàries: Ai, Senyor, que després de tot plegat no acabem fent l’indiu!