Abans-d’ahir vaig celebrar un sant de molt renom en aquestes dates: Sant Tornem-hi. Deixo enrere unes setmanes de desconnexió més radical de què hauria volgut i torno a la normalitat. He de reconèixer que no és un retorn traumàtic encara que no sabria dir si perquè les vacances de poble (al far, far south) són agradables tot i que sense llençar coets, o perquè la rutina del meu dia a dia em resulta fins i tot confortable.
En tot cas, confesso que enyoraré algunes coses:
Enyoraré poder foragitar el rellotge del canell, però no enyoraré ni saber en quin dia visc.
Enyoraré aquell cel nocturn tan net que les estrelles sembla que et caiguin a sobre, però no el cel diürn tan brillant que no et deixa ni obrir els ulls.
Enyoraré el vol de les orenetes, els abellerols, els bernats pescaires i els tudons, però mai de la vida el de les mosques, les vespes, els bernats pudents i els saltamartins.
Enyoraré el cant de les òlibes, les caderneres, les tórtores i els verdums, però en absolut el de les cigales (noteu que no relaciono més bitxos: elles soletes són IN-SU-POR-TA-BLES!!!)
Enyoraré la benvinguda joiosa dels meus gossos en veure’m cada matí, però no que insisteixin a fer guàrdies intensives cada nit (de debò, Brat i Lia, no és imprescindible que ens aviseu totes i cada una de les vegades que sentiu una guineu, un senglar, un gos, un… el que sigui… no cal, bufons, no cal).
Enyoraré l’estenedor ple de tovalloles de platja onejant com victoriosos estendards, però no que la rentadora no sigui una de súpermoderna amb súpercapacitat i súperveloç com la meva.
Enyoraré trobar sempre el moment de fer un gelat en bona companyia i de fer petar la xerrada sense presses, però no l’encongiment sistemàtic de la roba (Deumeusenyor, però quantes calories té cada granissat? Quantes?!?)
Enyoraré la xerradissa d’entaular-nos catorze a cada àpat, però no com n’és de difícil trobar una estoneta de solitud.
I tot i els peròs, enyoraré aquestes tranquil·les vacances de poble que sento estranyament similars a un riu: sempre el mateix, però mai igual.
I vosaltres? També esteu una mica enyorats?
Montsellado's BloG 
El teu post és una mica de consolar-se perquè les vacances s’han acabat. Tenen moltes coses bones, però no totes ho són! La rutina potser no està tan malament, però el descans i els bons moments sí que es recorden i s’enyoren força.
Personalment, no m’he mogut de casa, així que no estic gaire enyorat. Ah, tampoc no tinc un ‘poble’ de la mateixa manera que tu, així que tampoc conec les seves virtuts.
Diuen que qui no es consola és perquè no vol, oi? El poble no és meu, venia amb l’aixovar 😉 i n’hi ha que en lloc de dir-ne vacances de poble en diria de pobre, però a mi ja m’està prou bé.
Pel que fa a això que dius que no t’has bellugat de casa… gens gens? Me’n vaig a donar un cop d’ull a can xexu que no m’ho acabo de creure.
Algun dia a la muntanya, però d’anada i tornada, res de passar uns dies fora. Vacances estranyes aquestes, i ara a buscar feina.
Ja ho he vist: escapadetes, però que t’han brindat unes fotos espectaculars. Sort amb això de la feina i calma (res de serrar les dents eh!)
Soc d’aquelles no tenen “poble” per tan les meves enyorances son diferents. Son de l’estil, enyorar no haver d’anar a treballar i totes les conseqüències que això comporta
Amb això ja n’hi ha prou per estar molt enyorat 😦
Benvingut l’hivern!! com m’agrada no haver de passar calor, tapar-me en un manteta, patir fred als matins i espavilar-e, recollir aviat a caseta…. un bon whiskie per esclafar! Això no té preu, i tant que ho anyoro!
Aquest és el nostre Pau: el got sempre mig ple 😀
Cuantos más años pasan menos me gusta el verano y más el invierno, hay días de verano que el solo me desactiva…
sol*
Has sabut explicar molt bé el que senties i m’ha estat fàcil fer-me una idea aproximada de com t’ho vas passar al poble i què senties en tornar a la famosa rutina.
Què podem dir del maleït dia en què s’acaba una cosa que ens agrada i ens reconforta i hem de deixar-ho enrrere perquè ens hem de posar a fer allò que ens permet somniar en tornar al poble al cap d’uns mesos.
La rutina també té coses bones… com ara tornar a deixar-se caure per la xarxa 😉