Plou i plou i dolçament plou. I no puc deixar de mirar per la finestra per amarar-me d’aquesta estranya llum que dibuixa pàtines de quadro vell, d’imatge empolsinada, de record esvaït. I els núvols arrosseguen la panxa per la pineda, mandrosos, indiferents, absents, ingràvids. I pels vidres entelats les espurnes rellisquen suaument fent corriols de plata i llum. I l’aire es deixa estimar pel degoteig del cel i les fulles es deixen rentar la cara i fan mirallets de claror.
I jo també vull restar sota la pluja i que els núvols em xopin i que l’aigua em dibuixi corriols de plata i llum sobre la pell i que arrossegui la tristor cap als bassals i que em faci sentir renovada primavera. Però em quedo darrere els vidres arraulida com un gat mentre m’amaro del tamborineig de la pluja sobre les teulades i de les notes melangioses d’unavella tonada. Mentre plou i plou i dolçament plou.
Montsellado's BloG 
És preciós, a mi m’agrada quan treus aquesta vena poètica!
Gràcies, Pau. De tant en tant sembla que la natura ens vulgui proposar de prendre’ns un respir, oi?
Plou poc però pel poc que plou, plou prou
En Pons sap embarbussaments? Això és un plus!
Però on he anat a parar? En quin Blog estic? Què és això?
Si això és el que et provoca la pluja, caldrà esperar que nevi per veure’n els efectes!!!
Aquests dies, excepte diumenge, no m’ha quedat més remei que mullar-me, especialment el dijous per la tarda. Així què, no he pogut mirar-me la pluja des de la finestra més que en alguns moments.
No m’agrada especialment la pluja, però la veritat és que tampoc em molesta molt. De fet soc dels que només porto paraigües quan plou amb gran intensitat. Si plou poc prefereixo ni portar-lo.
El que menys m’agrada és el fred humit.
Sí, aquest és el nostre Tomàs: tot poesia. Si més no, estic segura que comparteixes la tendència a ser un gat arraulit i li veus més el romanticisme quan no et cala fins els ossos.
El que no m’agrada gens és calar-me fins els ossos i que faci fred. La sensació em resulta molt poc confortable. Si no fa fred, anar mullat no és el que porto pitjor.
Pel que fa a la part romàntica…, en algun lloc la duc amagadeta.
El que deia: gat arraulit rere els vidres. Pel que fa al romanticisme, com el valor en “la blanca” dels reclutes: se le supone 😀
jajajaja vaja Montse! Què poètica! La pluja et deu inspirar! A mi aquest fred no em deixa pensar!
😀 A mi em fa desitjar tenir una casa amb llar de foc. Mmm… això i una butaca immensa i sóc la dona més feliç del planeta.
M’encanta, Montse! 🙂
Aquesta pluja dolça és meravellosa. Mentre no en caigui massa, benvinguda sigui.
Ho celebro, Marta. Ara mateix cau amb una cadència… com dir-ho… balsàmica? 🙂
Prefereixo veure com plou rere la finestra. Com que odio els paraigües, quan plou és sinònim de mullar-me. No és que em faci res, però em molesta per la roba i la bossa que solc dur, que sempre em queden perdudes.
La bossa, la jaqueta, el paraigua, el portàtil… per anar bé hauríem de ser pops, oi?
D’aquí uns anys farem l’any Lladó i no l’any Espriu :-))
Oh, no hi ha res a fer: avui ja ha sortit el sol i la inspiració se n’ha anat en orris 😉
Quina inspiració que et porta la pluja, no? I, sobretot, aquella llum groga que ho il·luminava tot!!!
Ei, tu també la vas veure!!!