Que llanci la primera pedra qui mai s’hagi quedat amb el bolígraf pengim-penjam entre els dits i maleint que tens una ortografia de nyigui-nyogui que qualsevol nap-buf d’avui en dia pot superar, en rumiar si cal escriure o no un guionet: sí, aquella enutjosa ratlleta que et fa dubtar vint-i-dues vegades al dia quan escrius nombres, enllaces pronoms febles, expresses paraules compostes i evidencia que tens una barrija-barreja de conceptes i un poti-poti d’idees que et porta a un cul-de-sac ortogràfic.
Aleshores, abans de perdre el nord i fins i tot el nord-est, vas a corre-cuita, fent ziga-zaga entre els mobles, per anar al prestatge on fa non-non el diccionari (abans-d’ahir em va passar a mi, no sé qui va ser el poca-solta que va posar una cadira enmig del pas perquè vaig estar leri-leri de caure) i fas la consulta pertinent. No hi ha més opcions per solucionar el dubte: o ataques a mata-degolla les pàgines del DIEC, o fas la gara-gara a algú perquè t’ho expliqui. És llavors quan pots apaivagar el rau-rau de la consciència en aclarir els dubtes, el cap et deixa de fer xup-xup i pots tornar xino-xano a les teves coses.
Ja em perdonareu aquest post tan baliga-balaga, però no és una inspiració sorgida del no-res, sinó que l’altre dia, mentre feia suca-mulla al cafè amb una vareta de KitKat esperant que el cafè deixés de fer xup-xup, vaig veure un rètol en la cafeteria de la feina, enganxat al costat del penja-robes, que era tota una provocació per a una mestretites busca-raons de soca-rel com jo. Amant entusiasta de les errades, va ser con trobar un erol d’esclata-sangs a Vall-de-roures, un prat de cama-secs a Mont-roig, un gira-sol gegant penjat d’un penya-segat, un pit-roig de color malva-rosa, en definitiva, una joia que aquell dimoni cara-xuclat, pèl-roig i barba-serrat que sempre està martellejant-me el cervell com un pica-soques em feia xiu-xiu a l’orella: Explica-ho, dona, explica-ho!
I és que si de guionets n’hi ha qui-sap-lo, d’errades per excés o per defecte encara n’hi ha més i perquè ho veieu, us deixo una imatge del rètol inspirador.
Una intoxicació del (per cert obsolet) vist-i-plau? Una bronca encoberta DA-QUE-LLES-QUE-SIL-LA-BE-GES-A-VEU-RE-SI-QUE-DA-PROU-CLAR? Ah! Qui sap, qui sap. Apa, adéu-siau!
Montsellado's BloG 
Maleïda Montse! Amb el teu escrit m’has fet adonar que he escrit una paraula malament fa només una estona, una que hauria de portar guionet i jo l’he obviat. Bé, per la propera vegada ja ho sabré. No és que tingui massa clar com escriure aquest ‘si us plau’, però almenys no li posaria guions, progresso adequadament.
Per cert, tota una lliçó el teu post, eh? Si dubto, d’ara endavant el que atacaré a mata-degolla serà el teu escrit, i no les pàgines del DIEC.
Hehehe, te n’has deixat un… doncs no seré jo qui llenci la primera pedra, no. Algunes de les paraules hi estan ficades pels pèls, però si ajuda a recordar-les benvingudes siguin.
jo soc dels que normalment passen tanta gana que es mengen els guions 😛
Sort que com que són tan primets deuen ser baixos en calories.
M’agrada la interpretació del ‘si-us-plau’ esbroncador (potser hi porta implícit un indignat ‘ja que no ho feu mai!’). I el *netejeu acaba d’arrodonir la frase… :S
Dona, ja se sap que les jotes sempre semblen més contundents 😀
Hihihi, molt bona, aquesta. Jo també he escrit algun sisplau així, però era d’emprenyada!!!!
Hem descobert la grafia de l’empipament 😉
Sigues molt benvinguda, Zel!
Bufa!! ara això quedarà una mica estrany però de la meitat dels guionets que has posat jo no n’hagués posat cap. 😛 ets la meva guia lingüística. Ho expliques millor tu que els manuals de nivell c. Un dia m has de tornar a explicar a allò dels per que, perquè, el que …. no se mai com van, accents, junts, separats… un fart en tinc!
Fa temps vaig llegir que les regles mnemotècniques funcionen millor amb frases absurdes (deu ser que les neurones entren en estat de xoc i queden més receptives 🙂 ) per tant, aquest post tan rarot sí servirà per recordar alguna paraula… i jo la primera!
Rumiaré de fer-ne un d’aquest estil ple de “pers” de “quès” i de “perquès” i si em surt el penjaré. Mmmm… el personatge podria ser, no sé, un entrenador de futbol, per exemple, que preguntés “per què, per què” i aleshores… ui, he tingut un déjà vu!
Doncs és ben veritat que això dels guionets repetits a-ca-ba do-nant-li un ai-re a les pa-rau-les ben fas-ti-gos-set ,-)
I el més terrorífic de tot és que segons com el corrector no ho detecta 😦
Des d’aquest moment organitzaré un moviment per aconseguir que el teu post estigui en tots els llibres de text de secundària, en el tema del guionet!!!
Ara mateix començo a trucar a les editorials…
Encara farem el primer duro 😉
Quin post més divertit! Doncs jo sóc de les que tinc greus dubtes i la pàgina diccionari.cat ja és de les més visitades al meu historial juntament amb el reader de wordpress.
I amb els guionets tinc molts dubtes, avui mateix escrivint una activitat que he de fer al parc de Diagonal Mar m’he plantejat si escriure postolímpic o post-olímpic… m’he quedat amb el guionet, però no ho tinc clar. Algun suggeriment?
És un diccionari molt útil especialment quan busques la conjugació d’un verb (hi ha taaaaaantes irregularitats!).
Jo apostaria per no ficar-li el guionet perquè, en principi, els mots construïts amb prefixos no en porten, però com que de vegades hi ha l’excepció de l’excepció de la regla… 😉
Potser està escrit en LAPAO…
Hahaha! Deu ser això. Poca broma, és un idioma amb molt d’èxit: a xina el parlen 300.000 persones 😉
Molt bo Montse!!!
Ha estat una inspiració llegir el teu post. Està fet per a que se ni pugui aprendre encara que aquesta no sigui la intenció.
Segur que en alguna ocasió he comés errades amb l’ús dels guinets, de vegades per manca i de vegades per excés.
Gràcies, Tomàs. D’errades tothom en fa i jo sóc la primera que tot sovint, quan passo el corrector del word em quedo mirant la pantalla i pensant per què hi ha una ratlleta vermella sota d’aquella paraula “tan ben escrita”… sí, sí, ben escrita… santa innocència 😀