El guionet (i no és l’argument d’un curtmetratge)

Que llanci la primera pedra qui mai s’hagi quedat amb el bolígraf pengim-penjam entre els dits i maleint que tens una ortografia de nyigui-nyogui que qualsevol nap-buf d’avui en dia pot superar, en rumiar si cal escriure o no un guionet: sí, aquella enutjosa ratlleta que et fa dubtar vint-i-dues vegades al dia quan escrius nombres, enllaces pronoms febles, expresses paraules compostes i evidencia que tens una barrija-barreja de conceptes i un poti-poti d’idees que et porta a un cul-de-sac ortogràfic.

Aleshores, abans de perdre el nord i fins i tot el nord-est, vas a corre-cuita, fent ziga-zaga entre els mobles, per anar al prestatge on fa non-non el diccionari (abans-d’ahir em va passar a mi, no sé qui va ser el poca-solta que va posar una cadira enmig del pas perquè vaig estar leri-leri de caure) i fas la consulta pertinent. No hi ha més opcions per solucionar el dubte: o ataques a mata-degolla les pàgines del DIEC, o fas la gara-gara a algú perquè t’ho expliqui. És llavors quan pots apaivagar el rau-rau de la consciència en aclarir els dubtes, el cap et deixa de fer xup-xup i pots tornar xino-xano a les teves coses.

Ja em perdonareu aquest post tan baliga-balaga, però no és una inspiració sorgida del no-res, sinó que l’altre dia, mentre feia suca-mulla al cafè amb una vareta de KitKat esperant que el cafè deixés de fer xup-xup, vaig veure un rètol en la cafeteria de la feina, enganxat al costat del penja-robes, que era tota una provocació per a una mestretites busca-raons de soca-rel com jo. Amant entusiasta de les errades, va ser con trobar un erol d’esclata-sangs a Vall-de-roures, un prat de cama-secs a Mont-roig, un gira-sol gegant penjat d’un penya-segat, un pit-roig de color malva-rosa, en definitiva, una joia que aquell dimoni cara-xuclat, pèl-roig i barba-serrat que sempre està martellejant-me el cervell com un pica-soques em feia xiu-xiu a l’orella: Explica-ho, dona, explica-ho!

I és que si de guionets n’hi ha qui-sap-lo, d’errades per excés o per defecte encara n’hi ha més i perquè ho veieu, us deixo una imatge del rètol inspirador.

Una intoxicació del (per cert obsolet) vist-i-plau? Una bronca encoberta DA-QUE-LLES-QUE-SIL-LA-BE-GES-A-VEU-RE-SI-QUE-DA-PROU-CLAR? Ah! Qui sap, qui sap. Apa, adéu-siau!

No comments

Ho poso en ordre alfabètic perquè veieu que a banda de ser rondinaire també sóc endreçadeta: aixafaguitarres, anihiladora, babaua, beneita, bunyolera, capsigrany, destructora, esgarriacries, gamarussa, graponera, maldestra, malfeinera, pocatraça, poca-solta, sapastre i ximpleta. Tot això m’he dit a mi mateixa quan he vist que en clicar en l’apartat que més m’agrada del tauler de control del bloc, el lloc on puc llegir toooot el que es comenta en els posts de wordpress (catxis, blogger no) en què comento,  no hi apareix res de res (en la imatge no es veu un borrall, però és el desplegable del “Tauler” on diu “Comments I’ve Made”).

Bé, per ser exactes no ha sigut una reacció immediata. Primer vaig pensar que alguna cosa no estava actualitzada i vaig actualitzar coses. Després vaig pensar que passava alguna cosa amb el navegador i ho vaig intentar des d’un altre navegador. Finalment vaig pensar que el portàtil s’havia encomanat d’algun virus malèfic i ho vaig intentar des d’altres ordinadors, concretament uns altres quatre.  I després de posar en pràctica tot el que la meva ignorància em dicta només em queda un veredicte: MONTSE, QUÈ COI HAS TOCAT PER CARREGAR-T’HO!!!

I després d’aquesta sessió d’autoflagel·lació… 1) això li passa a algun altre wordpressià? i 2) algú sap com s’arregla el desgavell? 😦

Ep! Rectificació 21 hores més tard per final feliç:

No puc dir què he fet per arreglar-ho perquè no he fet res i tanmateix ja funciona tot correctament. Després de dues setmanes de fer provatures des de quatre ordinadors diferents i quan ja havia perdut tota esperança d’autosuficiència i us havia demanat socors, va i s’arregla tot sol. És una victòria agredolça perquè si no sé què ha passat no sé com ho puc arreglar si mai hi tornem. Bé, potser els de Método3 m’han punxat el wordpress per fer un estudi sobre la reacció dels bloguers davant dels problemes tècnics inexplicables (Ah! Chi lo sa? Si han posat detectius per investigar avellanes, bé podria ser això, no?). En tot cas, ja puc seguir gaudint al 100% del món bloguer: l’enginy dels comentaristes de dins i fora d’aquest espai. Visca! 😀

Petites -i absurdes- satisfaccions

Manual de com arrencar-me un somriure amb quatre senzills punts:

1. Entrar en la cafeteria del treball a fer un talladet de màquina (efectes purgants assegurats).

2. Descobrir un rètol casolà i benintencionat, tot i que poc curós.

3. Adonar-te que hi ha sensibilitat lingüística entre el personal de la casa.

4. I, finalment, adonar-te que “en todas partes cuecen habas”.

I és que de vegades és tan fàcil fer-me feliç!

.

Per cert, emboçar existeix (ai, el gran parany del corrector ortogràfic!) i aquests darrers dies ho fem sovint: vol dir embolicar-se amb la bufanda o alguna cosa similar fins més amunt de la boca. També posar el boç o morrió a un animal. Com podeu veure, res a veure amb les aigüeres.

Cosir i cantar

(que sí, que sí, que ja sé que aquesta expressió en català seria “Bufar i fer ampolles”, però considerem-ho una llicència de l’autor perquè em quadri el títol amb l’entrada)

Enguany he encetat un curs d’anglès. Ara per ara, dir que tinc nivell teletubbi seria una mica agosarat -ja m’agradaria tenir la retòrica d’en Tinky Winky-, però he decidit no atabalar-me i prendre-m’ho amb calma. Tot plegat és una mica estrany perquè en lloc d’aprendre coses noves el que he aconseguit és ressucitar l’oblidadíssim francès i -oh miracle!- si em pregunten com hauria de dir noranta, abans que no pas el simplíssim ninety em surt un recargolat quatre-vingt dix. Els camins de les neurones són inexcrutables.

Tinc un munt d’esculls a salvar i un d’ells, com no, és el tema de la fonètica i com que no hi ha millor manera d’aprendre una cosa que fent-la he buscat per la xarxa i voilà! he trobat un karaoke. Us en deixo l’enllaç a continuació per si li voleu donar un cop d’ull i/o de corda vocal. Val a dir que hi ha moltes cançons, però que en algunes els subtítols no surten amb la suficient antelació i d’altres amb uns efectes especials tan “macos” que resulta poc pràctic a l’hora de la lectura. Bé, no és perfecte… però és gratis 😀

Els companys de feina m’han recomanat que comenci per cantants britànics i que deixi els d’altres latituds per més endavant perquè es veu que les pronúncies poden seu prou diverses. És una bestiesa però m’ha agradat saber-ho: ho haveu vist?, igualet que els nostres dialectes!, i és que en todos lados cuecen habas 😉 L’enllaç és aquest:

• http://www.subingles.com/

Per cert, ho he intentat, però he de reconèixer que de moment el que em surt s’assembla més a això:

Fins i tot diria que a això altre! 😦 (canta a partir del minut 1.14… òndia el planeta “txúpiter”!)

Dissabte blocaire

No res, que malgrat que avui és dimecres he decidit fer dissabte en el bloc i us ho volia explicar. Habitualment sóc caòtica (no és una bona qualitat en una secretària de direcció… pobre jefe), però per alguna raó durant els dos cursos del consorci vaig aconseguir autodisciplinar-me prou com per fer les tasques amb una puntualitat britànica i una sistematització germànica (em temo que no es tornarà a produir mai més una conjunció astronòmica que doni aquests fruits) que de retruc va fer que posés en net tots els meus apunts amb una certa vocació de material de consulta.

I vet aquí que he pensat que ja que els tinc, els penjo. En el fons és una bestiesa perquè de material didàctic a la xarxa n’hi ha un niu i de fonts ben fiables. De fet, a la columna de la dreta hi tinc una sèrie d’enllaços ben interessants (magnífic, el web de la UOC), però com que encara els uso he pensat de completar el meu petit “univers cat”, el meu farcellet de recursos, amb aquestes notes i així ho tinc tot juntet. No cal que ho digui, però si a algú li pot semblar útil, entreu, remeneu i agafeu el que vulgueu: eu!, sou a casa vostra. 😀

Les pestanyes queden de la següent manera:

• Pàgina d’inici: cap canvi (aquí no toca).

• 1.Nivell C: apunts del curs del nivell C.

• 2.Nivell D: apunts del curs del nivell D (és la que abans es deia “En Obres”).

• 3.Fe D rates: la llista de les meves pífies personals i intransferibles; ara hi ha poca cosa però amb el temps creixerà (em temo).

• 4.Exercicis D classe: sóc una nostàlgica sense remei; fa gairebé un any que vaig aprovar l’examen i encara no sóc capaç de desar definitivament aquesta pàgina, però com que podria dir que és l’embrió d’aquest bloc i la causa del seu naixement, la hi deixo (ja la trauré un altre dia… demà… o demà passat… o l’altre…) 😉

Fe de rates (01)

Potser que comenci per fer la definició/justificació del títol d’aquesta entrada, oi?

Fe d’errates: llista de les errates d’un llibre.

Fe de rates: llista en què penso donar fe dels barbarismes, “macarronismes”, relliscades i altres històries que se m’escapen com astutes rates i que pul·lulen impunement per aquest bloc.

La dotzena llarga de consultes que faig en el diccionari per cada paràgraf que escric testimonia que ho intento; les errades que perpetro, que sovint no ho aconsegueixo. Així doncs, per tal d’intentar no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra i per redimir els meus pecats, he pensat elaborar aquest particular diccionari de pífies escrit en rigorós desordre. L’enceto amb aquestes dues entrades:

000 – Carinyo. Ep, no, no, no!, aquest mot està “fora de concurs”! Ho sento, però aquest barbarisme me’l quedo. Si explico alguna anècdota dels nens i deixo anar un “amoret” perdré credibilitat. Jo no parlo tan bé. Prometo encotillar-lo enmig de cometes, escriure’l amb lletra cursiva i fins i tot acabat en u perquè quedi ben estrany, però aquest, l’apadrino.

001 – Rodet. Ai, que les parets es pinten amb un CORRÓ i no pas amb un “rodet” i la massa de la pizza s’estira amb un CORRÓ i aquella màquina tan gran que aplana les carreteres és un CORRÓ. Amb tot, les màquines de retratar analògiques fan servir rodets, aquella peça de les canyes de pescar és el rodet i hi ha un aparell de cuina que roda i que talla que també se’n diu de rodet. Per a més detalls -n’hi ha més-, el DIEC2 i el Termcat… jo no explico més perquè amb tants rodets ja em roda el cap i com més escric més l’erro.

PS. Que m’ajudarieu a detectar rates i ratolins? Només cal que m’engegueu un “vols dir?” per activar les alarmes i la resta ja ho esbrinaré soleta. Vaaaa, si us plaaaaauu!

Per la llengua!

(Potser, com sempre, arribo tard… però que no sigui dit que no ho intento)

HEU VIST AIXÒ?  ÉS BONÍSSIM!  🙂

I AQUÍ EN TENIU ALGUNS MÉS:

http://www.youtube.com/PlataformaxLlengua

Ni tirant pel dret

Algunes vegades he llegit un llibre i després n’he vist la pel·lícula; cras error que sovint acaba en un “em va agradar més la novel·la”. Tinc una excepció, però: El nom de la rosa. Això em passa per dos motius: el primer, perquè el llibre em va resultar molt dens (jo era jove…), i el segon, perquè (oh! gran encert) fra Guillem era en Sean Connery i veure’l amb sotana no té preu. No he vist mai cap home a qui les faldilles el facin tan mascle.

D’altres vegades el procés ha estat l’invers: primer he vist la pel·lícula i després n’he llegit el llibre. Val a dir que això no em passa gaire sovint perquè com que “ja sé de què va” em fa una mandra extraordinària llegir-lo. Amb tot, això ho vaig fer amb El color púrpura, potser perquè la mida del llibre no intimidava. Va pagar la pena; són tan diferents que no vaig trobar que es fessin ombra mútuament.

Però vet aquí que el que he fet ara no ho havia fet mai: anar a buscar la filmació quan porto un terç de la lectura. Què voleu que us digui: la carn és feble, la novel·la inacabable, fa calor, tinc un munt de llibres fent cua… jo què sé. He pecat. Quan em vaig adonar que exauriria les renovacions de préstec de la biblioteca abans no l’acabés em va agafar un gran neguit i vaig voler tirar pel dret.

Per si algú vol saber la drecera de la qual parlo, us en deixo l’enllaç: http://www.divxonline.info/ i si algú vol saber com evitar (i de franc!) el tall després de 72 minuts de visualització només cal que m’ho pregunti (he tornat a donar la recepta de la “sopa d’all”?).

Tanmateix, no m’ha servit per a res. Pretendre condensar Los miserables en dues hores comporta una mutilació tan gran que encara sento més la necessitat del paper i malgrat que de tant en tant se m’escapi un Al gra, Víctor, al gra! controlaré la impaciència i assaboriré amb calma aquest viatge en el temps. Ben mirat, un vi ranci no es pot veure d’un glop, oi?

Per cert, algú s’imagina un Víctor Hugo contemporani intentant utilitzar el Twitter? 😉

Per si de cas

El problema de ser membre de la generació Gutemberg (fins i tot generació [kanti], oi, Àlex?) és que quan penses que hi vas la resta ja en torna. De totes formes, com que ja tinc assumit que sóc una inesgotable inventora/descobridora de la sopa d’all, ja no em molesta. Les primeres vegades que apareixia feliç amb alguna “novetat” i algú em deia que era quelcom més vell que anar a peu em frustrava una mica, però això només m’ha passat les primeres 23 vegades. Ara, davant de la mateixa situació, ho arreglo tot deixant anar tres barbarismes seguits “bueno, pues vale” i aquí no passa res.

Així doncs, goso presentar-vos dues maneres senzilles, econòmiques i legals (i -espai- legals, eh! no pas il·legals… encara que vinguin de menda) d’escoltar música des de l’ordinador. La primera (grooveshark) és l’autèntica novetat, si més no per a mi. No cal registrar-se enlloc ni tampoc baixar cap programa ni insereix publicitat ni res de res; si ens hi registrem podrem fer les nostres pròpies llistes, però si a algú li provoca aprensió esbandir dades personals per aquestes xarxes de déu, no cal que ho faci. La segona (spotify) no és novetat pel que fa al programa, però sí que ho és el fet que ara ja no cal invitació per accedir-hi (fa uns mesos sí que ho era). Aquí sí que cal descarregar alguna coseta, però de franc. Això sí, de tant en tant surt algun anunci.

http://listen.grooveshark.com/

https://www.spotify.com/es/open-user/

Ja veig que aquestes eines em duran pel bon camí, em convertiran en una ciutadana responsable i decent i m’hauré de treure el pegat de l’ull dret. Ah, per cert, si per algú això no representa cap novetat i pensa que és més vell que anar a peu, si us plau que no m’ho digui perquè aquest és el meu intent número 24…

La (im)propietat d’un possessiu

La meva decissió de tornar “a escola” ha tingut a casa uns efectes col·laterals imprevistos -per bé que benvinguts-, el primer i més important dels quals ha estat que els nanos s’han motivat -picat?- una mica més a estudiar no sé si per contagi o perquè han descobert una nova aplicació de la figura materna: la marepèdia. Tanmateix, em sembla que no és positiu respondre totes les preguntes que em fan i que de tant en tant un “busca-ho en el diccionari” seria prou saludable, però sempre ho penso massa tard quan la inèrcia ja m’ha fet contestar.

De vegades sorgeixen unes converses un pèl estranyes o que si més no temps enrere no les teniem pas. L’altre dia, per exemple, estava organitzant un sarau (també conegut com a primera comunió) i vigilava que els darrers detalls estiguessin enllestits. Mentre mirava les fotografies, vaig preguntar al protagonista què en pensava de com havien quedat els recordatoris. Estava preparada per un “bé” moderat, un “psss” indiferent,  però no pel que em va dir: Però mama, aquí posa “Record de la meva primera comunió” i no hauria de ser “Record de la primera comunió”?, perquè ja es veu de qui és, si no què hi fa aquí la meva foto. Em vaig quedar en blanc (i blanca). Vaig intentar recordar el tema dels determinants i de l’ús abusiu del possessius per veure fins a quin punt havia enviat a la impremta un text incorrecte i vaig balbucejar algun argument que em va sonar feble davant del que m’havia engegat amb allò de la foto. Ai, una aspirant a nivell D qüestionada per un nap-buf de quart de primària… Jo és que me’l menjo!

Si no fos perquè em barallo dia sí dia també amb la perífrasi d’obligatorietat -tinc que! què vol dir tinc que?, haig de, haaaaig deeeee- pensaria que tinc un fenòmen a casa, però els nens ja les tenen aquestes contradiccions. Així doncs, si us plau, algú que hi entengui em pot dir qui té raó? No patiu perquè sigui quina sigui la resposta estaré contenta: si tinc raó, respiraré alleugerida i si la raó la té la criatura, uf!, no cabré dins de la meva pell.