Memòries africanes

Estirada sobre l’immens llit de fusta d’eben, la Ventafocs feia hores que mirava pensativament el sostre de la cambra. Semblava mentida que se sentís tan il·lusionada el dia que el Príncep Blau li va dir que per celebrar la lluna de mel farien un safari a l’Àfrica i que n’hi hagués hagut prou amb tres setmanes de viatge per esmicolar tots els seus somnis.

Allò no tenia res a veure amb el que havia esperat: s’avorria com una ostra i a sobre no hi eren per fer fotografies, sinó que el Príncep i la seva colla hi eren per matar elefants. Elefants! Tan espectaculars que eren i aquell babau només pensava a matar-los. De ben segur era una qüestió d’enveja: aquells magnífics animals tenien deu vegades més intel·ligència que en Blau i no volia entrar en valoracions més enllà del cervell per no dir-la més grossa.

Tanmateix, la Ventafocs tenia ben clar que no havia patit vexacions durant tota la infantesa i la joventut per acabar fent una vida grisa i trista. Amb la madrastra i les germanastres ja n’havia tingut ben bé prou. Així doncs, quan van picar a la porta de l’habitació va saltar del llit i va anar a obrir la porta d’una revolada. En Hassan l’esperava, somrient, amb les maletes fetes i el Rolls a la porta de l’hotel. Darrere d’ells només va quedar una densa polseguera i amplis reportatges en les més prestigioses revistes del cor.

I no penseu que la predicció de la fada l’errés gaire, no; fet i fet, la va encertar força. La Ventafocs, tal com va dir,  estava predestinada a un príncep… només en va errar el color.

La veritable història de la princesa i el pèsol

En Martí era el jove pagès amb el futur més prometedor de la zona: treballador incansable, innovador, de bon tracte i molt eixerit. Tot i que no era el que en podríem dir guapo, guapo, tenia enamorades totes les mosses de la contrada que en valoraven l’encant i que només li trobaven un defecte: sa mare.

De fet, no és cap raresa: tota mare veu en el seu fill un diamant sense polir a qui cap noia li arriba ni a la sola de la sabata. El problema és que la mare d’en Martí anava un  passet més enllà i estava absolutament convençuda que el seu fill només es podia casar amb una princesa. Segons ella, era cosa del destí: li ho havien profetitzat en somnis mentre n’estava embarassada. El seu pare, molt més prosaic, li replicava que si aquell dia no s’hagués afartat de maduixes amb nata abans d’anar a dormir no hauria somniat bestieses. En Martí, per evitar la mala maror, esperava que li passés la dèria i no deia res.

Però vet aquí que va arribar el dia en què va conèixer la seva “princesa”. Va ser en el ball d’envelat de la festa Major que va veure la Mariona de ca n’Amat i només els calgué creuar una mirada per saber que estaven fets l’un per l’altre. Somrient com un babau i enamorat fins el moll de l’os, l’endemà ho va dir als de casa i es va trobar amb un petit problema: la mare. No hi havia res a fer: o demostrava que era una princesa, o no entrava a casa com a jove.

Segons el que havia llegit (ai, Senyor, quins referents!) per acreditar dita noblesa i sensibilitat havia de dormir dalt d’una muntanya de matalassos sota dels quals hi hauria un pèsol. Si la noia detectava el llegum, era la prova irrefutable que la mare necessitava. El pare va protestar perquè no entenia què pintava una nora figaflor en una casa de pagès. La mare va dir que el destí era el destí. En Martí va reflexionar una estona i els va proposar un tracte: ell posaria un pèsol a sobre del somier, la mare el cobriria amb tants matalassos com li vingués de gust i ningú no avisaria la Mariona de l’objecte de l’experiment. Si l’endemà la noia deia que el llit li havia fet passar mala nit, els deixarien casar i no se’n parlaria mai més de la vida.

I així ho van fer. Van organitzar una matança del porc per al cap de setmana i hi van convidar la Mariona i la seva mare, que era mocadera. L’habitació de les convidades, la van preparar tal com ho havien pactat: un llit normal per a la mare i un amb pèsol i ració extra de matalassos per a la filla. Val a dir que quan la noia va veure el parament va quedar força impressionada, però com que l’amor és cec (i una mica ximple), no va dir res i va grimpar dalt de tot sense dir ni piu.

L’endemà es van llevar ben d’hora per fer les botifarres. La mare de la Mariona va ser la primera d’aparèixer a la cuina, fresca com una rajada i disposada per la feina. Uns minuts més tard va aparèixer la pobra mossa amb els ulls inflats, mal de ronyons i badallant contínuament. Pel que sembla, havia passat molt mala nit entre trobar la postura per dormir i mirar de no caure del llit. En Martí va mirar complagut a sa mare i li va picar l’ullet: “això és cosa del destí, oi, mare?”. La mare va arrufar el nas, però no va gosar dir res perquè un tracte és un tracte.

I en Martí li va declarar el seu amor a la Mariona.

I la Mariona li va dir que ella també l’estimava.

I ningú no hi va posar cap objecció.

I el pare es va fer un tip de riure tot dient que era cosa del destí.

I la mare feia morros, però no deia res.

I tots plegats van ser feliços i van menjar anissos.

I és que quan el destí està escrit en les estrelles…

Ai, les estrelles!

Per cert, ja us havia dit que en Martí era un pagès excepcional?

Però excepcional, eh!

Apa, ara no us escandalitzeu: de ben segur que el destí existeix… però què té de dolent donar-li una empenteta? 😉

La insoportable levedad del criterio

No sabria precisar si és del cor o és dels budells que em surt dir sí a la independència, però no en tinc prou i necessito que també em surti del cervell. Trobo que una decisió com aquesta (si és que mai ens la deixen plantejar) que no només afecta el nostre present, sinó que implica el futur dels nostres fills, néts i els qui vinguin darrere s’ha de raonar fredament entre totes les vísceres.

És per això que llegeixo tot el que em cau a les mans per tal d’intentar tenir un criteri amb cara i ulls. Per força hi ha d’haver algun punt d’objectivitat a mig camí entre qui diu que això serà xauxa, lligarem els gossos amb llonganisses, exportarem neveres a Sibèria i importarem porrons d’Afganistan, i els qui afirmen que d’un dia per l’altre ens convertirem en l’Etiòpia del Mediterrani, els avis hauran d’anar a captar i ens canviaran els diplomes universitaris per etiquetes d’anís del Mono.

I com que penso que el que faig és molt normalet i ho deu fer tothom, l’altre dia em vaig donar una planxa espectacular en llegir aquest article en què es reflexiona sobre els condicionats de la data del referèndum. Entenc que la tria de la data pugui estar influenciada per la pressió social, l’agressivitat espanyola, les exigències respecte del dèficit, un possible resultat negatiu del referèndum escocès (Déu dóna pa a qui no té queixals!)…, però el que em sembla espectacular és que es un dels factors que calgui tenir en compte és de no fer-lo després del mundial de futbol, no sigui cas que un bon resultat enalteixi el espíritu nacional.

És a dir: compten que per a alguna gent, i malauradament no deuen anar desencaminats, la que potser seria (si és que mai ens la deixen fer) la votació més transcendental per a una generació, no estaria influenciada per raonaments econòmics, ni identitaris, ni culturals, sinó per l’eufòria futbolera en el cas que una estúpida pilota entri o no dins d’un estúpid marc de fusta amb una estúpida xarxa que li cobreix el fons. Divina mostra de criteri, sí.

Doncs res. Què hi farem. De bon rotllo. Però deixeu-me confessar que si hi ha dies que m’agradaria marxar del país, n’hi ha d’altres que voldria fugir del planeta.

I per deixar bon gust de boca, enllaço una cançó de La Trinca que darrerament, vés per on, reflecteix el centre de les meves pregàries: Ai, Senyor, que després de tot plegat no acabem fent l’indiu!

No comments

Ho poso en ordre alfabètic perquè veieu que a banda de ser rondinaire també sóc endreçadeta: aixafaguitarres, anihiladora, babaua, beneita, bunyolera, capsigrany, destructora, esgarriacries, gamarussa, graponera, maldestra, malfeinera, pocatraça, poca-solta, sapastre i ximpleta. Tot això m’he dit a mi mateixa quan he vist que en clicar en l’apartat que més m’agrada del tauler de control del bloc, el lloc on puc llegir toooot el que es comenta en els posts de wordpress (catxis, blogger no) en què comento,  no hi apareix res de res (en la imatge no es veu un borrall, però és el desplegable del “Tauler” on diu “Comments I’ve Made”).

Bé, per ser exactes no ha sigut una reacció immediata. Primer vaig pensar que alguna cosa no estava actualitzada i vaig actualitzar coses. Després vaig pensar que passava alguna cosa amb el navegador i ho vaig intentar des d’un altre navegador. Finalment vaig pensar que el portàtil s’havia encomanat d’algun virus malèfic i ho vaig intentar des d’altres ordinadors, concretament uns altres quatre.  I després de posar en pràctica tot el que la meva ignorància em dicta només em queda un veredicte: MONTSE, QUÈ COI HAS TOCAT PER CARREGAR-T’HO!!!

I després d’aquesta sessió d’autoflagel·lació… 1) això li passa a algun altre wordpressià? i 2) algú sap com s’arregla el desgavell? 😦

Ep! Rectificació 21 hores més tard per final feliç:

No puc dir què he fet per arreglar-ho perquè no he fet res i tanmateix ja funciona tot correctament. Després de dues setmanes de fer provatures des de quatre ordinadors diferents i quan ja havia perdut tota esperança d’autosuficiència i us havia demanat socors, va i s’arregla tot sol. És una victòria agredolça perquè si no sé què ha passat no sé com ho puc arreglar si mai hi tornem. Bé, potser els de Método3 m’han punxat el wordpress per fer un estudi sobre la reacció dels bloguers davant dels problemes tècnics inexplicables (Ah! Chi lo sa? Si han posat detectius per investigar avellanes, bé podria ser això, no?). En tot cas, ja puc seguir gaudint al 100% del món bloguer: l’enginy dels comentaristes de dins i fora d’aquest espai. Visca! 😀

Determinació

N’estava fins dalt de tot de sentir dir els seus amics que estava en la lluna de València, que era molt despistada, que li faltava concentració, que feia les coses a la babalà, que no pensava el que feia, que era massa impulsiva, massa esverada i, el que era pitjor, que si no canviava  aquesta actitud tan dispersa, mai no podria crear històries amb cara i ulls.

Quin disbarat. No entenia d’on li venia aquella fama de despistada tan absolutament infundada. En tot cas, el seu problema no era aquella suposada  dispersió, sinó que estava passat per una època de sequera d’idees. De fet, estava segura que l’únic que necessitava era una mica d’inspiració, potser alguna lectura que despertés la flama creativa que tenia lleugerament adormida. Només li calia una guspira que li encengués l’enginy i tot rutllaria la mar de bé.

Així doncs, va anar a la biblioteca i , pujant els graons de dos en dos, va enfilar cap a les prestatgeries del fons de la segona planta, allà on hi havia la essa d’Stephen, allà on trobaria els llibres del rei del crim, el mestre del pànic, del misteri i de l’angoixa. Va buscar, infructuosament, nerviosament, durant una bona estona. No podia ser, no hi havia ni rastre de les seves novel·les. Cap ni una! Totes havien desaparegut. Era com si els astres s’haguessin conxorxat per negar l’aliment a la creativitat.

De cop i volta, va contenir la respiració. El temps es va aturar. El silenci en la sala es va fer dens i estrany. Podia sentir-se els batecs del cor. Una suor freda li va cobrir el front i una esgarrifança la va resseguir de cap a peus. Calladament, enrojolada i capbaixa, va recular fins als prestatges de l’entrada. Justament fins on eren els llibres endreçats per la ca de King.

No li va quedar altre remei que admetre que potser sí, que els amics tenien una mica de raó.

I com va dir aquell: TODO esto es ABSOLUTAMENTE FALSO, salvo algunas cosas.

Hi ha dies que penso que el meu “alter ego” no hauria de ser un ocell, sinó un peix 😦

Ara que sabia dir “pinícula”…

…en diuen “flim”.

Quan una matèria no és la meva matèria no em complico: busco un referent d’absoluta i irrefutable confiança i  hi confio cegament (i si el tema és greu, busco un segon referent d’absoluta i irrefutable confiança i els comparo). Així doncs, quan vaig encetar aquest espai vaig buscar el referent lingüístic més normatiu de totes les normatives que es fan i es desfan (l’Institut d’Estudis Catalans) i vaig veure que allò que estava fent se’n deia “Bloc” i tot i que no m’acabava de fer el pes i que els arguments que havia llegit en contra d’aquesta forma em resultaven molt convincents, vaig dir amén.

Ara s’ho han pensat millor i s’han decantat per la forma blog. I jo amén perquè aquesta matèria no és la meva matèria. Així doncs, oficialment això deixa de ser un bloc i jo de ser blocaire. A partir d’ara sóc una bloguera que de tant en tant actualitza el seu blog i que intentarà no trencar res quan arregli l’encapçalament (és que la informàtica… aquesta matèria no és la meva matèria).

Vet aquí la Candelera

Si fa o no fa, el refrany diu que “Si la Candelera plora, l’hivern és fora i si la Candelera riu, l’hivern és viu”. Diria que sí, que el 2 de febrer va fer solet i vet aquí que avui tenim un dia d’hivern ben viu. Però que ben viu!

Als de les nostres latituds ens fa gràcia de veure un paisatge com aquest en llevar-nos al matí i si a sobre som de l’Àrea Metropolitana no podem evitar un “Oh, que maco!”, expressió emblemàtica dels pixapins barcelonins (rodolí!). Tanmateix, després del “kemacu! inicial no he pogut evitar pensar en la gravació que us deixo tot seguit i que espero que no hagueu escoltat mai (per allò de penjar-me la medalleta de la primícia). I és que les coses, de lluny (ben lluny), tot sovint semblen més boniques de què són quan ens hi apropem. Així doncs, abrigueu-vos que la Seguretat Social no està per a gaires alegries i animeu-vos que ja tenim la primavera a tocar.

Non habemus Pope

En llegir la notícia de la renúncia papal, vaig recordar que fa temps vaig sentir com una monja tota cofoia manifestava “he enterrat vuit Papes!”. Evidentment, amb aquesta insòlita unitat de mesura al·ludia a la seva avançada edat, però la meva ment malaltissa -i massa aficionada a la novel·la negra- no va poder evitar somriure en imaginar-la com una mena de vídua negra pontifical.

Suposo que als efectes de “Papa enterrat” aquest no compta, però vet aquí que hi ha qui el dóna per finat: mireu si no en Rouco Varela que afirma que “Los obispos españoles están huérfanos”. Antonio María, home, no t’ho prenguis així: és cert que passarà a millor vida, però perquè se’n va a Castelgandolfo, no pas a l’altre món. En tot cas, entenc el neguit de l’obispo: on trobarà ara algú tan reaccionari, tan equitatiu (que cabreja per igual jueus i islamites), algú disposat a engegar de pet a l’infern al metge que gosi practicar un avortament a una nena violada i que afirmi que l’ús del preservatiu agreuja el problema de la SIDA? On! Pobre Rouco, deu patir de valent: ara que havia trobat un pastor com cal pel ramat, va i dimiteix.

La veritat és que deixa un llegat ben curiós. No sabria dir amb quina perla em quedo: si amb aquella que deia que la teoria de l’evolució és irracional o amb la que afirmava que amb el descobriment d’Amèrica l’església no va imposar cap doctrina, sinó que va suposar un enriquiment de les cultures precolombines. Aquí em va recordar el rei amb allò de “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”; sí, nois, ho heu clavat.

Però no tot és dolent: personalment, li agraeixo el gest de deixar el càrrec en reconèixer la incapacitat per complir la seva comesa. D’això, n’haurien de prendre exemple més de quatre… però em temo que els més de quatre que tinc al cap no ho faran (podeu pujar-hi de peus).

Per cert, entenc que algun periodista vulgui fer el gir graciós de torn, però ja que s’hi posen que ho facin bé: un “Papatus interruptus” hauria quedat igual d’enginyós (ui, sí, que enginyós!) i a més a més hauria estat ben escrit. En llatí -tret que el google m’hagi enganyat- un “Papus” no és res, en francès crec que tampoc i en català… bé, en català un “que ve el papu!” era el que em cridava el meu germà quan jo era petita i em volia espantar, “El Papus” era una revista satírica que va desaparèixer l’any 1986 i a casa (no ho he trobat en els diccionaris), un “papus” era una secreció nasal que… bé, en tot cas (o millor dit, en cap cas), res a veure amb el bisbe de Roma. Res de res.

Febleses de la carn

La carn és feble, però fins ara he resistit numantinament grapejar el teclat tot i que les temptacions han estat constants. Per exemple, el dia que vaig rebre la felicitació nadalenca per a tots i totes els benvolguts i les benvolgues companys i companyes treballadors i treballadores  vaig sentir una coïssor a la punta dels dits que m’arrossegava cap al portàtil per dir la meva sobre el meravellós invent del llenguatge no sexista. Però me’n vaig estar.

També vaig sentir l’impuls sobtat d’exclamar-me inconsolablement quan vaig llegir que en George Clooney deia que s’havia fet un lífting en… bé, que s’havia fet un lífting. Em sentia plena de justa indignació perquè tot i ser una broma (perquè es tractava d’una broma, oi?), m’ha provocat un dany irreparable: mai més podré mirar-lo a la cara sense pensar en la inexorable i ineludible llei de la gravetat. Mecàsum! Però jo callada.

Oh, i què me’n dieu de tot el que se’n diu d’aquell xicot tan alt i que semblava ensopidet? Sí, home, aquell que practicava el talonmano i que de tan campetxano signava com a Duque em…Palma…do (rodolíííííí!). Ves, pel seu mal senderi encara perdrà el títol i ja no podrà fer la brometa. Tant se val perquè tot el que li està caient (massa poc, massa poc!) és prou destrempador. Però jo muda.

Doncs res, que tot i tenir cabòries i de llegir notícies de primera i de segona plana, jo aquí sense dir ni piu, sense fer posts, sense badar boca, sense opinar, sense malparlar, sense… sense… sense poder aguantar ni un minut més! Qui ho havia de dir: jo, que en la vida real sóc de poques paraules, me’n faig creus de com m’és de difícil estar callada en la vida virtual. Encara que no tingui res a dir.

PS: El tema que em retenia fora de la blogosfera sembla que està una mica congelat (per no dir segrestat); així doncs, crec em permetré el luxe de treure el nas de tant en tant (poques metzines no maten, oi?) 😉

Fem un “kit kat”

No fumo, no bec, sóc monògama, no em drogo… és a dir, dono el perfil de qui -segons l’acudit- no se sap si viurà molts anys, però de ben segur que se li faran molt llargs. Bé, de fet sí que en tinc una, d’addicció inconfessable: la blogosfera. Aquest espai per exposar opinions, compartir experiències, recomanar lectures, inventar històries, clamar en el desert, suggerir excursions, pensar en veu alta, parlar de cinema,  somniar amb els ulls oberts i fer catarsi, em té el cor robat. M’he aficionat fins al moll de l’os a això d’entrar a casa dels altres per la finestra (és que sóc de windows… si fos de linux no sé per on entraria), llegir què hi diu i ficar-hi una mica la cullerada.

Tanmateix (ai, els tanmateixos!) se m’ha girat feina i em veig obligada a fer un parèntesi. De fet ja fa alguns mesos que em vaig prometre a mi mateixa baixar el ritme, però el resultat va ser tan desastrós com el dels fumadors que es plantegen allò de passar d’un paquet diari a només un cigarret després de cada àpat: no funciona. Es veu que el món dels vicis no permet accions controlades i només és possible tot o res. Així doncs, fins d’aquí a un parell de mesos, hauré de triar res.

Compto tornar al febrer i compto tornar amb les orelles moixes perquè la procrastinació (ei, quina paraulota!) es paga cara i ningú no guanya una marató fent un esprint. De totes formes, tot i sospitar la patacada final, ho he de fer perquè si no mai m’ho perdonaria a mi mateixa.

Cuideu-vos molt, seguiu escrivint amb ploma de cigne i llengua de serp (ai, què seria la vida sense una mica de mala llet? 😀 ) i no cal que em trobeu a faltar que ja ho faré jo per tots plegats.

Diumenge al vespre, desconnexió total.  Cinc, quatre, tres, dos, un, … Canvi i fora.