Sense ànim d’ofendre, eh!

Que consti que no tinc la més mínima intenció de faltar al respecte a ningú. Cap ni una! Que per què ho poso en negreta? Doncs perquè al Sr. Coromines, un senyor d’Olot (jubilat, segons he llegit en algun diari) li han cardat més de 5.000 euros entre multa i indemnització per danys morals per unes paraules que va dedicar al Sr. Monago en un fòrum d’internet, i ara mateix la meva economia no podria resistir que algú s’ofengui més del compte. Així doncs, que quedi clar: de bon rotllo.

Val a dir que la notícia m’ha sobtat: després d’escoltar periodistes (?) dient que la Consellera Geli era una zorra, a polítics (??) que el president Mas és un nazi, a reputats opinadors (???) que, ja posats, tots els catalans som nazis els dies parells i jueus els dies senars… què podia haver dit un senyor d’Olot que superés el “nivelaçu” que ens envolta com per anar a petar a un judici? Doncs, tal com ho he trobat en els diaris (desconec si ho va fer en castellà perquè no he trobat el text original) entre altres coses va escriure que era un: “cabronazo / gilipollas con todas las de la ley / hijo de puta / miente como un bellaco / mamón / racista anticatalán y guardia civil”.  Valguemdeusenyor, quin sobreescalfament Sr. Coromines! Però home, com se li acut dir aquestes coses, si tothom sap que no era guàrdia civil, sinó bomber!

Total, que l’han denunciat, jutjat i trobat culpable d’injúries i ara, si no recorre la sentència, haurà d’apoquinar la multa i les costes del judici. I què voleu que us digui: tot plegat em sembla desproporcionat. Desconec el ressò mediàtic que pot tenir un fòrum d’aquests, però imagino que deu tenir una audiència inferior a la de determinades cadenes de televisió. Tampoc em sembla que les paraules enceses d’un ciutadà que parla a títol particular tinguin el mateix pes que la de militars, periodistes i polítics que, potser amb paraules més elegants, han deixat anar burrades molt i molt més grosses.

I ja posats, també em resulta sorprenent i poc intel·ligent la denúncia d’en Monago (ai, ai, ai, que quedi clar que en dir poc intel·ligent parlo del fet, no de l’individu! -Glups-) perquè amb això només ha aconseguit revifar les paraules d’aquest olotí i donar-li’n major repercussió. Si més no, jo no sabia que algú havia dit que era un “cabronazo / gilipollas con todas las de la ley / hijo de puta / miente como un bellaco / mamón / racista anticatalán y guardia civil” i ara, ves per on, tothom que ha llegit la notícia de forma conscient o inconscient ha valorat fins a quin punt subscriu aquestes paraules i el tema torna a fer xup-xup.

No puc dir que estic d’acord amb les paraules gruixudes, però no sóc capaç de veure problema més enllà de la forma, no del fons. Fet i fet, em sembla que l’home estava encès perquè l’extremeny en qüestió havia manifestat públicament que “no hay que olvidar que quien nos ha quitado y robado la cartera y buena parte del futuro de los extremeños ha sido el gobierno catalán que ha conseguido una financiación autonómica hecha a su medida mientras los extremeños han perdido recursos del Estado que son necesarios para el legítimo desarrollo de la región”. És a dir, lladres, però amb una retòrica més florida. I el senyor Coromines, dolgut de tant sentir-se “cornut i pagar el beure” va explotar.

I ja posats, he de dir que hi ha una cosa que, personalment, m’ofèn més que no pas que m’insultin amb paraules grosseres: per a mi és més greu que m’insultin la intel·ligència. Posem per cas, per exemple el que els companys de partit del denunciant han tingut la barra de dir: que han apujat les pensions. S’han de tenir els cuyongs quadrats per dir-li a un 0,25% apujada. Jo no en sé gaire, però si l’IPC és, pel cap baix, 12 vegades superior a l’”augment” de les pensions, jo crec que això et fa més pobre. Imagineu que si el Sr. Coromines és un jubilat mileurista i decidís pagar la multa amb el “generós” augment de la seva pensió acabaria de pagar el deute l’any 2181.

Ja veurem com acabarà el tema. Potser presentarà un recurs o potser preferirà pagar i mirar d’oblidar-ho. La veritat, em semblaria injust que hagués de pagar, però si crea un compte amb el nom “TotsSomCoromines” ja pot comptar amb la meva aportació i no perquè em sembli bé l’insult i la desqualificació, sinó perquè tinc un particular sentit de la justícia: no suporto veure un Goliath acarar-se a un David… i mens si és en Goliath qui enceta la baralla.

A, erra, cu, u, e, o, ela, e, ge!

De vegades miro enrere i em maleeixo els ossos per no haver aprofitat millor la meva època d’estudiant. Penseu que, per exemple, de les classes de Filosofia només em va arrelar una sola idea (una!), però que, això sí, m’ha acompanyat sempre. No recordo el nom del professor, recordo vagament el seu rostre, les paraules exactes s’han esvaït en el temps, però el concepte va quedar. Ens deia que de veritat no n’existia una de sola, sinó que la componien les diverses perspectives, com les rajoles d’un trencadís, i ens animava a qüestionar-ho tot i a desconfiar de les “veritats absolutes”. Agraeixo el seu esforç per mirar d’obrir-nos la ment i vacunar-nos contra el fanatisme.

I vet aquí que un grapat d’anys més tard, mentre navegava per la xarxa saltant d’enllaç en enllaç, vaig ensopegar el blog d’algú que deia que era un arqueòleg amb glamour. Ara no sabria dir quin post en vaig llegir, però sí que em va trasbalsar (era una entrada molt bèstia) i de seguida vaig veure que estàvem en les antípodes.

M’explico: si m’hagués de descriure a mi mateixa diria que entre d’altres coses, sóc una persona tranquil·la, reflexiva, dona, hetero, mare de família, monògama des dels 18 anys, educada en un entorn molt conservador, tímida, covarda en la baralla (tot i que feliç en la civilitzada discussió), contenta quan passo desapercebuda, incòmoda quan sóc el centre d’atenció, la política em supera, m’agraden les criatures, alguna vegada he votat CiU… Preneu tot això, canvieu “tranquil·la” per “apassionat” i aneu capgirant tota la descripció; no sé si aquesta podria ser una aproximació de l’Arqueòleg, però en tot cas és una pinzellada de la imatge que en tinc.

Així doncs, què podia fer un cop localitzada la meva antítesi? Només podia fer una cosa assenyada: seguir-lo. Seguir-lo al blog, seguir-lo al twitter i escoltar el que hi diu. És un perfecte contrapunt que posa en crisi el que penso (no totes les crisis són dolentes, eh!) I el més curiós és que tot i que encara de vegades encara m’escandalitza (és que quan s’hi posa, s’hi posa), més sovint del que hauria imaginat, estic d’acord amb el que diu i cada cop una mica més (un dels dos està canviant?). Qui sap, potser el meu pas pel Batxillerat no va ser del tot inútil.

Bé, i tot això a què ve? Doncs que l’altre dia obro el correu i em trobo aquesta notificació:

Ja és mala sort, però es veu que potinejant amb un aparell de pantalla tàctil massa petit per la meva vista i escasses habilitats vaig tocar el que no havia de tocar. Encara sort de l’avís si no podrien haver passat quinze dies fins que pensés “que estrany, l’Arqueòleg fa dies que no piula res” (he oblidat afegir en la descripció que sóc un pèl despistada). Ho vaig arreglar i tan contents, però no vaig poder evitar pensar-hi: quin to era el del comentari? Sorprès? Decebut? Empipat? (aquí vaig arrufar les celles). En tot cas no l’havia deixat -a ell, al crack!- de la més trista de les maneres: indiferent (aquí vaig somriure d’orella a orella). Podeu dir-me ximpleta, però em va fer gràcia i momentàniament vaig pensar que hauria de canviar la discreta cuereta del meu avatar per un paó ben ufanós i estarrufat. Per una vegada a la vida, gràcies Murphi! 😀

Una d’enyors i “desenyors”

Abans-d’ahir vaig celebrar un sant de molt renom en aquestes dates: Sant Tornem-hi. Deixo enrere unes setmanes de desconnexió més radical de què hauria volgut i torno a la normalitat. He de reconèixer que no és un retorn traumàtic encara que no sabria dir si perquè les vacances de poble (al far, far south) són agradables tot i que sense llençar coets, o perquè la rutina del meu dia a dia em resulta fins i tot confortable.

En tot cas, confesso que enyoraré algunes coses:

Enyoraré poder foragitar el rellotge del canell, però no enyoraré ni saber en quin dia visc.

Enyoraré aquell cel nocturn tan net que les estrelles sembla que et caiguin a sobre, però no el cel diürn tan brillant que no et deixa ni obrir els ulls.

Enyoraré el vol de les orenetes, els abellerols, els bernats pescaires i els tudons, però mai de la vida el de les mosques, les vespes, els bernats pudents i els saltamartins.

Enyoraré el cant de les òlibes, les caderneres, les tórtores i els verdums, però en absolut el de les cigales (noteu que no relaciono més bitxos: elles soletes són IN-SU-POR-TA-BLES!!!)

Enyoraré la benvinguda joiosa dels meus gossos en veure’m cada matí, però no que insisteixin a fer guàrdies intensives cada nit (de debò, Brat i Lia, no és imprescindible que ens aviseu totes i cada una de les vegades que sentiu una guineu, un senglar, un gos, un… el que sigui… no cal, bufons, no cal).

Enyoraré l’estenedor ple de tovalloles de platja onejant com victoriosos estendards, però no que la rentadora no sigui una de súpermoderna amb súpercapacitat i súperveloç com la meva.

Enyoraré trobar sempre el moment de fer un gelat en bona companyia i de fer petar la xerrada sense presses, però no l’encongiment sistemàtic de la roba (Deumeusenyor, però quantes calories té cada granissat? Quantes?!?)

Enyoraré la xerradissa d’entaular-nos catorze a cada àpat, però no com n’és de difícil trobar una estoneta de solitud.

I tot i els peròs, enyoraré  aquestes tranquil·les vacances de poble que sento estranyament similars a un riu: sempre el mateix, però mai igual.

I vosaltres? També esteu una mica enyorats?

Final de festa

Necessitava ingredients per fer un brou d’idees i vosaltres, en l’entrada anterior, me’ls heu donat. Els he endreçat alfabèticament “amor, bandarra, cadira, calma, calor, camí, cava, cim, diners, emmirallar, espanta-sogres, espelmes, esquena, felicitat, fera, llàgrima, llavis, llençol, megalomania, mirada, núvol, pa, passió, pintura, planura, plor, pluja, sexe, somriure, taló, tedi, ullal, vaixell, vela, viatjar, xorc (lladre)” i els he cuinat a foc lent (jo és que sóc lenta de mena). Tot seguit us en serveixo un plat que, com em passa amb tot allò que faig, està elaborat amb més bona fe que traça:

El primer que va sentir en recuperar la consciència va ser un mal de cap espantós i un estrany gust metàl·lic a la boca. El desordre que l’envoltava era tan exagerat que o bé havia entrat un xorc escorcollant barroerament en busca d’uns diners que no havia trobat enlloc, o bé la festa de l’empresa, que en principi s’augurava tediosa, havia acabat feliçment en una nit  d’amor apassionat. Les ampolles de cava buides, les espelmes a mig cremar, l’espanta-sogres vermell i les sabates de taló d’agulla escampades per terra la van decantar per la segona idea.

Es va embolcallar amb els llençols en busca d’una mica de calor i la suficient calma per recordar, sense èxit, què havia passat la nit anterior. Davant d’un panorama així, hauria d’haver despertat amb un somriure als llavis, però alguna cosa a dins li deia que allò acabaria amb plors i lamentacions. En passejar la mirada per l’habitació, es va adonar, esgarrifada, de la corbata doblegada a sobre de la cadira, d’un verd intens que feia mal als ulls i que inequívocament  pertanyia a l’idiota megalòman del departament de comptabilitat. Va fer una ganyota de desgrat i va pensar que devia haver empassat una quantitat d’alcohol espectacular per dur-la a una nit de sexe amb algú que ni tan sols li queia raonablement bé, i ara, aquell estúpid bocamoll, la faria quedar com una bandarra davant de tots els companys.

Feixugament, va fer unes passes cap al finestral i va recolzar suaument l’ardorós front als vidres freds i xops pels regalims de pluja amb l’esperança de trobar una mica de consol a la monumental ressaca. El cel era farcit de núvols de tempesta que s’arrossegaven lentament pels cims, com mandrosos vaixells de vela grisa i esquinçada, disposats a emprendre un viatge massa llarg. Tot d’una, entre la boira de la planura, a la dreta del camí, va veure el masover cavant un gran forat en el jardí. Aquell home era un tros de pa beneït, però de vegades feia unes coses ben estranyes: haver de fer un clot per enterrar una vaca morta no era una tasca exòtica en una casa de pagès, de tant en tant hi havia baixes, però fer-ho mentre plovia a bots i barrals no tenia cap sentit. Havia de baixar a renyar-lo: ja no tenia edat per fer aquestes bestieses.

En fer un pas enrere, va veure la seva figura emmirallada en els vidres de la finestra i va sentir una onada d’indignació que sense voler li va fer brollar llàgrimes: tenia l’esquena plena d’esgarrapades com si hagués lluitat amb una fera. Però qui pensava que era aquell gamarús per deixar-la tota senyalada? És el que li faltava. Aquelles esgarrinxades no eren de les fàcils de dissimular; de joveneta havia aconseguit amagar alguna xuclada al coll amb bones dosis de pintura i paciència, però no hi havia maquillatge capaç de tapar aquell desastre.

Mentre es lamentava amargament, la porta es va obrir de sobte i va fer un bot per la sorpresa. Era l’àvia que entrava sense gaire protocol, molt atrafegada i força empipada. Anava remugant que déu n’hi do, que quina nit li havia donat, que havia de ser més discreta, que quina feinada se li havia girat a ella i al masover… Quan va ser enmig de l’habitació va clavar els ulls en la noia que, vermella com una cirera, se la mirava petrificada:

– Ets igual que ton pare -va dir- no aguantes gens bé la beguda: dues copetes de ratafia i ja la ballàvem. No li calia ni lluna plena, ni estar en zel, ni patir transformacions, ni bestieses: tot just ho tenia coll avall ja podia córrer tothom. Si més no, ell devorava les preses al bosc i no empastifava la casa de sang i llavors era més fàcil carregar-li la culpa a qualsevol llop vulgar, però això de deixar el paio enmig del menjador no té nom, bonica. I mira com t’ha deixat l’esquena! T’ho he dit un munt de vegades: els has de clavar els ullals amb més empenta que si no s’esvaloten massa. Au, vesteix-te i ajuda’m a colgar-lo al jardí.

I ella es va afanyar a vestir-se amb roba vella per baixar a ajudar la iaia i el masover. Tot i l’esbroncada que li acabava de caure a sobre se sentia reconfortada: si més no, ja recordava com havia acabat la festa.

Zzzzzz…

Això no m’havia passat mai: gairebé dos mesos sense publicar i sense que hi hagi cap causa que ho justifiqui. Potser, com apuntava al @PauSamo, hauré de pensar a canviar l’avatar de la cuereta per un d’altre.

Potser aquest aniria bé:

O aquest altre:

Qui sap si aquest:

Tot i que tampoc aniria malament:

Aquest no sembla dolent del tot:

O aquest altre, que em donaria un aire més reflexiu:

O aquesta imatge tan tendra:

O deixar-me d’amagar darrere d’animalets i deixar veure el meu autèntic jo:

El cas és que no sé per què no publico res; potser llegeixo massa els diaris i la realitat està arrasant qualsevol burrada que pogués idear per a la ficció (insuperable: el que passa darrerament, cap guió surrealista no ho podria superar) potser m’ha marxat la inspiració que mai no he tingut… hi hauria de pensar, però em fa massa mandra posar-m’hi.

Tanmateix, per si el que passa és que se m’han acabat les paraules, us demano ajuda: me’n podeu regalar una, o dues o tres? Es tracta d’intentar un exercici que vaig fer fa temps i que consisteix a agafar paraules (substantius, adjectius, verbs…) que no tenen per què tenir cap mena de relació entre elles i amb tot el grapat de mots, filar una història.

Em suggerireu paraules? M’ajudareu a desempallegar-me dels braços de Morfeu? 😀

Relativitat

–         A veure si ens entenem -va dir amb una expressió a mig camí entre l’estupor i la resignació-. Em dius que aquesta és la casa que volíem que fessis?

–         Efectivament.

–         I em vols fer creure que els plànols que ens vas ensenyar pertanyen a aquesta… aquesta… a això?

–         I tant. Només els ajustos clàssics: petites modificacions pels desnivells naturals del terreny, el que vosaltres m’heu fet canviar a darrera hora…

–         I nosaltres hem demanat això?

–         Fil per randa.

–         Volíem la cuina a la planta baixa i ens l’has posada al soterrani.

–         No si hi accedeixes des de l’habitació dels nens; aleshores podràs comprovar que només has de baixar un nivell.

–         I l’estudi, no havíem quedat que aniria a la primera planta?

–         Efectivament, si hi vas des del cantó de ponent del jardí, has de pujar una planta. Ara bé, la teva dona el volia més lluny de la cuina, així doncs si hi vas des del cantó de llevant, aleshores la planta l’has de baixar i tots contents.

–         I com és que he de pujar dues plantes per anar a l’habitació de matrimoni?

–         És relatiu: si t’ho mires des de la cuina en son dues, però des del menjador només una.

–         I això per què?

–         La Marta em va dir que era condició sine qua non que estigués al mateix nivell que l’habitació dels nens.

–         Però si per anar d’una habitació a l’altra hem de pujar i baixar cinc trams d’escala!

–         Bé, d’aquest detall no n’havíem parlat pas.

–         I es pot saber per què si accedeixo al rebost des del jardí de ponent en puc obrir la porta d’esquerra a dreta i si ho faig des del vestíbul ho he de fer de dalt a baix?

–         Aquí et dono tota la raó: les subcontractes, ja se sap, t’ofereixen pressupostos ajustadets, però de vegades els operaris són una mica barroers i…

–         I aquest banc que has posat enmig del passadís? També l’hem demanat?

–         No. Això és cosa meva. Pensa que de vegades costa una mica acostumar-se a aquestes solucions constructives tan originals i innovadores i, creu-me, si més no al principi ho agraireu. I ja veuràs com la teva casa farà furor entre les amistats. Una obra com aquesta no la fa ni en Nouvel. És que ho té tot: ampli, assolellat, funcional i amb el gimnàs integrat. Una filigrana, senyor meu, una filigrana!

.

Aquest relat és la meva primera participació en el blog “Relats conjunts“. El segueixo des de fa un temps i m’ha fet dentetes. Si algú més s’hi anima, ja sap 😀

Ai, els titulars!

Val a dir que intentar saber en quin món ens belluguem és una tasca farragosa perquè (en un món ideal) hauríem de contrastar diverses fonts per evitar una visió esbiaixada i mai de la vida limitar-nos al missatge de les lletres grosses i cridaneres dels titulars perquè ens pot dur a unes conclusions ben estranyes.

Per exemple: un noi de València a qui van operar el genoll i li van posar una pròtesi externa per a immobilitzar-li l’articulació, però que en no poder pagar-la, la hi van treure i la van reemplaçar per un guix. En uns mitjans subratllaven el fet que un treballador d’ortopèdia privada campés per un hospital públic, en d’altres comentaven el final feliç en rebre’n una de segona mà cedida per un veí, en d’altres en qüestionaven el surrealisme del procediment de tot plegat… però si fa o no fa tots deien el mateix fins que vaig arribar al titular “chachi”, gentilesa del Diario la República, d’Uruguai (agafeu-vos a la cadira): Le sacan rodilla por no poder pagar. AAAARRRGGGGHHH, no em direu que no us ve al cap aquesta imatge

(Sí, aquest és el cas d’un transplantat de cor sense targeta sanitària)

Tanmateix, deixeu-me fer d’advocada del diable i dir que reconec que alguna vegada (només alguna, eh!) amb el titular n’hi ha ben bé prou. Un exemple absolutament a l’atzar d’una notícia de l’altre dia al VilaWeb: Carlos Fabra: El New York Times me la porta fluixa. Confesso que ho vaig llegir per saber què deia el New York Times, perquè fa temps que tots intuïm que en aquest senyor tant se li enfot el mort com el qui el vetlla.

Per cert, aprofito per fer una crida que amb internet mai se sap. Senyor Fabra, de mare a pare: no sigui malparlat, home, que les criatures prenen exemple de les coses que veuen a casa i després l’Andreita ja sabem tots què va dient pel món (i no, en aquest cas entengui que no cola allò de dir: “Ui, això ho deu haver après al col·legi”).

El guionet (i no és l’argument d’un curtmetratge)

Que llanci la primera pedra qui mai s’hagi quedat amb el bolígraf pengim-penjam entre els dits i maleint que tens una ortografia de nyigui-nyogui que qualsevol nap-buf d’avui en dia pot superar, en rumiar si cal escriure o no un guionet: sí, aquella enutjosa ratlleta que et fa dubtar vint-i-dues vegades al dia quan escrius nombres, enllaces pronoms febles, expresses paraules compostes i evidencia que tens una barrija-barreja de conceptes i un poti-poti d’idees que et porta a un cul-de-sac ortogràfic.

Aleshores, abans de perdre el nord i fins i tot el nord-est, vas a corre-cuita, fent ziga-zaga entre els mobles, per anar al prestatge on fa non-non el diccionari (abans-d’ahir em va passar a mi, no sé qui va ser el poca-solta que va posar una cadira enmig del pas perquè vaig estar leri-leri de caure) i fas la consulta pertinent. No hi ha més opcions per solucionar el dubte: o ataques a mata-degolla les pàgines del DIEC, o fas la gara-gara a algú perquè t’ho expliqui. És llavors quan pots apaivagar el rau-rau de la consciència en aclarir els dubtes, el cap et deixa de fer xup-xup i pots tornar xino-xano a les teves coses.

Ja em perdonareu aquest post tan baliga-balaga, però no és una inspiració sorgida del no-res, sinó que l’altre dia, mentre feia suca-mulla al cafè amb una vareta de KitKat esperant que el cafè deixés de fer xup-xup, vaig veure un rètol en la cafeteria de la feina, enganxat al costat del penja-robes, que era tota una provocació per a una mestretites busca-raons de soca-rel com jo. Amant entusiasta de les errades, va ser con trobar un erol d’esclata-sangs a Vall-de-roures, un prat de cama-secs a Mont-roig, un gira-sol gegant penjat d’un penya-segat, un pit-roig de color malva-rosa, en definitiva, una joia que aquell dimoni cara-xuclat, pèl-roig i barba-serrat que sempre està martellejant-me el cervell com un pica-soques em feia xiu-xiu a l’orella: Explica-ho, dona, explica-ho!

I és que si de guionets n’hi ha qui-sap-lo, d’errades per excés o per defecte encara n’hi ha més i perquè ho veieu, us deixo una imatge del rètol inspirador.

Una intoxicació del (per cert obsolet) vist-i-plau? Una bronca encoberta DA-QUE-LLES-QUE-SIL-LA-BE-GES-A-VEU-RE-SI-QUE-DA-PROU-CLAR? Ah! Qui sap, qui sap. Apa, adéu-siau!

Plou i plou i plou…

Plou i plou i dolçament plou. I no puc deixar de mirar per la finestra per amarar-me d’aquesta estranya llum que dibuixa pàtines de quadro vell, d’imatge empolsinada, de record esvaït. I els núvols arrosseguen la panxa per la pineda, mandrosos, indiferents, absents, ingràvids. I pels vidres entelats les espurnes rellisquen suaument fent corriols de plata i llum. I l’aire es deixa estimar pel degoteig del cel i les fulles es deixen rentar la cara i fan mirallets de claror.

I jo també vull restar sota la pluja i que els núvols em xopin i que l’aigua em dibuixi corriols de plata i llum sobre la pell i que arrossegui la tristor cap als bassals i que em faci sentir renovada primavera. Però em quedo darrere els vidres arraulida com un gat mentre m’amaro del tamborineig de la pluja sobre les teulades i de les notes melangioses d’unavella tonada. Mentre plou i plou i dolçament plou.

Uoh!

Voldria afegir-hi alguna paraula més, però se m’han glaçat totes en la gola i els dits s’han garratibat sobre el teclat.

Així doncs, gaudiu-ho i prou.

I si en voleu dues tasses, aquí hi ha un segon vídeo (que, ignorant de mi,  no he sabut enganxar directament):

http://www.vilaweb.cat/noticia/4105923/20130416/video-lhome-travessava-volant-roca-foradada-montserrat.html#ooid=ExNjh4YTqD5SprfrqfSsKXG5QkFN5p2v