Incongruència

Que després de sopar vagi com una esperitada corrents cap al sofà a veure la tele no és cap novetat. El que sí resulta més estrany és que me la miri perquè la major part de la programació em produeix narcolèpsia. Això és precisament el que no em va passar l’altre dia: vaig aconseguir -miraculosament- romandre desperta i vaig poder seguir un programa. Tractava de tot un reguitzell de coses que fa alguna gent per estar més maca, més prima, més jove. No era cap novetat perquè tot sovint fan programes d’aquesta mena que mostren amb tot luxe de detalls operacions d’estètica que em fan regirar l’estómac. Acuseu-me d’aprensiva, però és que només de sentir a dir Sala d’operacions ja m’agafen calfreds i si el que sento és Quiròfan el que m’agafen són ganes de plorar (no em digueu que no és per bramar quan vols esbrinar si aquesta paraula “és bona” i la trobes en dos diccionaris sí -Grec i Alcover- i en dos no -DIEC2 i Termcat-).

Tot plegat era prou curiós i la tria de la fauna, extrema. Hi havia, per exemple, una dona carregada d’anells addicta a la cirurgia i al botox i que lluïa una cara inflada com si l’hagués atacat un eixam d’abelles. Em va fer pensar que, pel que sembla, l’ésser humà segueix buscant com en les llegendes antigues la font de l’eterna joventut. Quin és l’objectiu d’intentar (i dic intentar perquè el resultat era francament penós) enganyar el calendari, de reblir els socs que marquen la cara. Es pot ensarronar la mort embalsamant el rostre? Serem més feliços si any rere any simulem bufar el mateix nombre d’espelmes del pastís d’aniversari? Podem jugar a ser en Peter Pan i negar-nos a fer-nos grans, a envellir? I jo, hauria de fer alguna cosa? Fa anys que cap producte químic no em toca els cabells i un ble descolorit treu el nas pel serrell; puc empastifar-me el cap amb un producte que fa pudor d’amoníac i en lloc d’haver nascut l’any que van assessinar en Kennedy semblarà que ho hagi fet l’any que van assessinar en Puig Antich. Però, això em farà ser més feliç, millor persona?

Evidentment, que cadascú faci amb el seu cos i els seus diners el que vulgui i reconec que és normal i lícit que fem coses per millorar l’aspecte i la salut, només faltaria. Qui sap si demà em dóna un rampell i em tenyeixo la cabellera de color de pastanaga (ep, s’hi adiria molt bé amb el verd dels ulls). El que em va passar és que en el decurs del programa hi va haver un detall que em va trasbalsar. Mentre apareixien personatges explicant les estratègies que empraven per aprimar-se, van tocar el tema dels balnearis i va sorgir un client vestit amb un immaculat barnús blanc i que confessava que entre els massatges, els tractaments, les cremes, l’entrenador personal (imprescindible perquè t’animi a pujar i baixar escales), l’estada, les dietes, el seguiment mèdic i l’aixecada de camisa (això no ho va dir, però ja ho afegeixo jo mateixa) per cada quilo que perdia pagava mil euros. Ves, a euro el gram. No vaig poder evitar pensar que amb el cost d’aprimar aquell quilo del primer món se’n podrien engreixar molts d’altres en el tercer. Molts. Tot seguit un plugim de paraules maldaven per definir aquesta incongruència per la qual hi ha qui pateix privacions mentre d’altres rebenten d’opulència. No em vaig sentir capaç de triar un sol mot: desconcertant, injust, absurd, obscè, surrealista, trist, desequilibrat…

Advertisements

4 Responses to Incongruència

  1. Jaume ha dit:

    Al dit a la llaga! Encara no ens hem adonat que hem deixat de ser un país de polls ressuscitats.

  2. montsellado ha dit:

    Ja ho pots ben dir, Jaume, i pel que sembla hi ha fórmules que funcionen tan bé que es repeteixen segle rere segle.

    Això ho vaig comentar amb una companya; li deia que tal com està el pati no entenia com gosen fer programes en què expliquen com viu la gent que està forrada, ensenyen cases dignes d’un narcotraficant, mostren detalladament la suite de luxe dels hotels més cars, airegen les excentricitats d’alguns personatges… Ella em va fer notar que en èpoques de crisi sorgeixen programes en què es mostra a la gent una finestra a móns que mai no podran gaudir per tal d’alimentar-los la fantasia i evadir-los de la crua realitat. Em va fer notar que les pel·lícules més luxoses (Sisí emperatriz i coses per l’estil) han estat creades en èpoques de vaques magres i que fins i tot està demostrat que quan van maldades creix la venda de revistes del cor.

    Sempre és el mateix?, panem et circenses, pan y toros, pan y fútbol… pa i tele.

  3. Marta ha dit:

    Totalment d’acord amb el que dius al post, Montse. Tanta cirurgia malgastada per capritxos absurds d’uns quants que s’ho poden permetre…
    I estic molt d’acord amb això que dius que cal entomar l’edat amb dignitat.

    Per cert, això del quiròfan no admès… Ve’t aquí una altra absurditat.

  4. montsellado ha dit:

    I el cas és que tinc la sensació que anaven més necessitats d’un bon psicòleg que no pas d’un cirurgià; tot plegat un malbaratament penós.

    Pel que fa al quiròfan espero que tard o d’hora l’admetin. No sóc del gremi, però imagino que la pressió de l’ús ha de valdre per alguna cosa… i ja posats a demanar, ja que de mica en mica m’estic tornant canosa reivindico poder lluir canes (és que cabells blancs és molt llarg de dir!)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: