Idiolecte familiar

La primera vegada que vaig sentir la paraula “idiolecte” vaig haver d’anar de dret cap al diccionari a buscar-ne la definició: Conjunt dels usos d’una llengua propi d’un parlant. És a dir que dins del ventall de llengües, de dialectes i de “doncs en el meu poble ho diem així”, encara hi ha una unitat més minsa que recull el petit univers de cada individu. La veritat és que aquest concepte em va encantar; de cop i volta vaig visualitzar nines russes la més gran de les quals es deia català i la més petita, la del nucli, montselladonès (l’idioma oficial de la república independent de les meves neurones). Ep, que ningú no senti gelosia perquè d’idiolecte tots en tenim un.

Si -sensatament- ens allunyem una mica de les meves elucubracions, tenim que l’idiolecte es compon de la tria específica de paraules (dialectals, d’un grup social, d’una determinada edat…), d’estructures gramaticals, de frases fetes i de pronúncies que són úniques a aquesta persona. El conjunt d’aquests trets, la barreja peculiar que en fem cadascú de nosaltres, configuren una singularitat que ens identifica. Per a un bon observador -o professional-, ens caracteritza de la mateixa manera que els trets físics, el to de veu, la mirada o els gestos. Poca broma!, existeix la lingüística forense que estudia aquesta particular empremta digital i que pot valorar l’autoria d’un escrit, una situació de plagi, detectar ideologies subjacents… recordeu-ho si mai voleu redactar un anònim: quan escrivim un text quedem més “retratats” que no ens pensem.

I ara potser diré una cosa que pertany a l’àmbit de la “llengua-ficció”, però se m’acut que si un dels trets de l’idiolecte és la pronúncia especial de determinades paraules, els nens es poden considerar els grans déus de la creació. Res com una criatura per distorsionar una paraula o una frase amb la suficient gràcia com per aconseguir-li estatus de norma. Evidentment, aquests mots mai no figuraran en un diccionari, però d’alguna manera acaben configurant una mena de codi secret d’abast casolà que aporten un caliu i una complicitat inigualable.

De ben segur us preguntareu a què treu cap tot això: doncs a que us vull explicar l’etimologia d’una paraula que pertany a l’ideolecte de la meva família i que de sempre m’ha fet molta gràcia per com n’és de llunyana del mot conegut per la resta dels mortals.

Per entendre-ho millor m’hauríeu d’acompanyar a l’inici del segle passat, si fa o no fa cap al 1920. Situem-nos al Maresme, concretament a Mataró, en una masia envoltada de terres, llaurada per cavalls i conreada pels amos del mas, els fills i dos o tres mossos. Les hortalisses que es collien durant el dia es carregaven en un carro i al vespre, després d’haver sopat tots plegats, enfilaven camí cap al Born de Barcelona. Era una tasca farragosa perquè per fer els 30 km que separen les dues ciutats, a pas de cavall, es trigava prop de 6 hores.

Així doncs, per tal que el gènere arribés de matinada a la parada del mercat, calia fer el trajecte de nit. Val a dir que sort en tenien de l’experiència del cavall que sabia cap a on havia d’anar perquè el balanceig del carro unit al cansament de la jornada de treball i a la intempestivitat de l’hora provocaven més d’una becaina en el pobre “xofer”. El comiat representava tot un ritual: quan el cavall ja estava guarnit, penjaven un llum de petroli amb els vidres vermellosos a la part del darrere del carro, pujava el mosso amb el sarró ple de menjar per al viatge i quan ja era a dalt la meva àvia li donava el llum de petroli que havia de dur a la part del davant mentre li desitjava bon viatge -Sant Antoni et guardi.

I aquí és on entra en escena el creador/inventor/descobridor de paraules. Aquesta cerimònia vista pel més menut de la casa (dos o tres anys) devia provocar el mateix procés d’aprenentatge que quan a taula sentia “pa” i veia una llesca passar d’un comensal a l’altre, quan sentia “gos” i algú assenyalava aquell animal pelut i nerviós que  bordava als forasters, quan sentia “santantonitgordi” i veia el llum de petroli passar de les mans de la mare a les del mosso… i és que els nens són increïblement obvis. Si a més a més hi afegim que tenia aquella edat en què la pronúncia és encantadorament maldestre entendreu el naixement d’aquest nou mot per designar un fanal:  TONIGORI

Problemes tècnics

Benvolguts comentaristes, lectors i passavolants,

M’ha sorgit un problema amb el portàtil i per tant hauré d’estar uns dies sense penjar cap post.

Tinc el teclat bloquejat i m’ha desaparegut el ratolí, però tan bon punt ho solucioni tornaré a escriure.

Us adjunto una imatge del desgavell per si de cas hi ha algun informàtic amb coneixements avançats entre nosaltres i em pot donar un cop de mà.

Gràcies,

Montse

Ai, perdoneu la rucada, però és que és taaaaaan bufó que no me n’he pogut estar 😀

El que sí és cert és que el gatet no és el culpable del bloqueig; sóc jo la que tot donant voltes a un post m’hi he encallat. És un tema que trobo tan maco que em fa por (com sempre) fer-ne una entrada fluixa que l’espatlli. Si me’n surto, el proper serà un d’aquells que no agraden a segons qui (ho sento) perquè no donen gens ni mica de morbo. El leitmotiv n’és una paraula que des que la vaig sentir em va captivar: idiolecte. Un tema bonic en mans inexpertes… que sant DIEC m’empari!

Etèria

Fa temps em van comentar el cas d’una amiga que sempre havia provocat un especial magnetisme en els homes. Em deien que d’un temps ençà havia perdut radicalment aquest poder d’atraccció i no se’n sabia avenir perquè ni s’havia engreixat, ni havia canviat el seu gust impecable a l’hora de vestir-se, ni havia sofert cap canvi en la seva vida. Qui m’ho explicava tenia la resposta al misteri ben clara: les dones, a partir dels 40, ens tornem transparents. Vet aquí que aquesta frase (que em va fer gràcia) em va quedar pul·lulant per les neurones i sé que no deixarà d’atabalar-me fins que no la converteixi en conte; per tant, aquí el teniu:

Hola, em dic Judith, tinc 51 anys i sóc invisible. Ja fa un grapat d’anys que em van advertir que patiria aquesta metamorfosi; va ser un dia, mentre segavem alfals pel bestiar, que una companya em va espetegar: les dones de la nostra tribu, en complir els quaranta anys, ens tornem transparents. Me la vaig mirar amb incredulitat car ella en tenia gairebé cinquanta i jo la veia perfectament. Li vaig demanar explicacions i em va dir que aquest fenòmen només es produia als ulls dels homes i per això jo no n’era conscient.

Com ja estava advertida d’aquesta estranya situació, vaig estar atenta a les que s’acostaven a l’edat en què es manifestava la maledicció per comprovar-ne els efectes i vaig poder veure, amb estupor, que era cert. No sabria dir si el detonant era la data de l’aniversari, l’aparició dels primers cabells blancs, un lleuger pleguet sota les parpelles o una certa laxitud dels músculs, però el cas és que en arribar a la quarantena de mica en mica desapareixien.

I vet aquí que va arribar el dia en què vaig complir 520 llunes. Tots els membres del clan ens vam arreplegar al voltant de la marmita sagrada per celebrar aquesta data. La festa va ser magnífica: vam menjar senglar amb gerds i vam veure aiguamel, el bard va recitar poemes inspirats i vam ballar al voltant del foc fins a trenc d’alba. A partir d’aquell dia, sense pressa, sense pausa, delicadament, vaig començar a esvair-me.

Cal, però, assenyalar un detall curiós: a mesura que em desapareixia el cos, la transparència de la part física deixava entreveure cada cop amb major claredat tot allò que fins aquell moment havia restat ocult. De cop i volta el sentit de l’humor es va fer visible, com també ho va ser el seny i l’aptitud per escoltar. Després, de mica en mica es van materialitzar el caràcter i la fermesa, fins i tot l’experiència va agafar un bonic color taronja. Dia a dia es revelaven nous aspectes, tot i que en ser translúcids costaven una mica de veure.

Al cap d’un temps vaig retrobar la companya que em va augurar la maledicció. Amb un punt de mala fe em va preguntar com m’havia provat el canvi. Em mirava estranyada en observar-me feliç i amb els ulls riallers. És que et fa gràcia haver desaparegut? Va exclamar amb certa brusquetat. Veuràs -li vaig contestar- és que he descobert un detall molt especial en la meva parella. -I digues, què té de bo? Va preguntar encuriosida. -Doncs que té la vista prou aguda.

I tot i que avui és Sant Valentí i que qualsevol celebració que camufla un rerefons consumista em fa ràbia, he volgut desempolsinar aquest intent de conte i publicar-lo avui. El dedico a les dones transparents i als homes amb bona vista, amb l’esperança que uns i altres no oblidin reinventar l’amor dia a dia (sí, sí, ja sé que això pot semblar molt “bleda”, però és un risc que estic disposada a assumir 😉 )

Una pausa per als minuts musicals

El camí cap a la cerca d’inspiració m’ha portat de dret al pentagrama. La veritat és que ja té penques que vulgui dir res sobre la música perquè és un món absolutament desconegut per a mi. Tot el que en sé es redueix a un grapat de pinzellades inconnexes i si hagués de dir quin tipus de música m’agrada patiria molt per buscar una resposta (i no la trobaria); quedaria molt estrany perquè hauria de contestar amb un “depèn del dia”, i si hagués de parlar de qualsevol autor no podria dir res més enllà d’un lacònic “m’agrada”.

Quan era menuda, cantava en una coral i el director (santapaciència) ens va fer assajar algunes peces de gregorià. D’aquella època em vaig endur -després dels “quin rotlloooooo” inicials- el gust per escoltar aquesta música i fins i tot convertir-la en el fons de les meves sessions d’estudi; m’harmonitza el cervell. A banda d’aquesta raresa, la meva manca de criteri és absoluta: faig feix de tot i tan ben rebut és en José Mercé com Queen, els Pets com Puccini.

I vet aquí que amb el temps, amb admiració i ràbia, he descobert que no sóc altra cosa que un titella quan caic en les seves mans etèries. No sé què té la música que pot trasbalsar d’aquesta manera. No puc fer altra cosa que repetir-me que només són ones, només una corda que vibra, un metall que ressona, un moviment de l’aire… un xiuxiueig a cau d’orella de l’ànima, un no sé què que em fa adonar de la insultant fragilitat de les emocions.

Una pausa per a la tira còmica

Segueixo en la meva línia de creativitat sota mínims. Podria haver-me esforçat i haver escrit una entrada amb una forta dosi d’empipament sobre la llei de la reforma de les pensions, però segueixo atordida (i pel que fa a aquest tema gairebé astorada). Així doncs, torno a aprofitar-me una mica de la inventiva aliena. Us deixo unes quantes imatges de les que m’han fet dir que sí que sí amb el cap mentre les veia/mirava/llegia.

I és que ja es veia a venir la pedregada; des de fa uns mesos es notava que la cosa no pintava gaire bé:

.

.

Més tard, van sorgir tot d’indicis que deixaven entreveure que el tema acabaria així:

.

.

Però és que a més a més ja ens han advertit que això no s’acaba aquí i que l’any 2027 en tornarem a parlar. Em temo que amb aquestes revisions posteriors ens menaran d’aquesta manera:

.

.

Per acabar d’arrodonir-ho, per culpa de les hipoteques salvatges ens trobarem engolits en una espiral de deutes que ens tindrà fermats amb més contundència que una cadena perpètua:

.

.

Potser haurem de veure (i viure) incongruències com aquesta:

.

.

Això sí, en sortir de la feina, podrem quedar amb els companys per jugar a la petanca:

.

.

I no sé vosaltres, però jo, per acabar de reblar el clau, sóc una inconscient que després d’estar set hores davant d’una pantalla encara tinc l’humor de convertir la xarxa en el meu “hobby”, per tant començo a tenir clar que després de martiritzar la retina a tothora durant anys i anys, el final de la meva vida laboral presentarà aquestes penoses condicions (ai, senyor!):

.

Per cert, la majoria d’aquests vinyetes són d’aquest lloc http://webcomics.cat/ i aprofito l’avinentesa per recomanar-vos-el fermament. Ja que la situació és per plorar, busquem eines per riure! 😀