Idiolecte familiar

La primera vegada que vaig sentir la paraula “idiolecte” vaig haver d’anar de dret cap al diccionari a buscar-ne la definició: Conjunt dels usos d’una llengua propi d’un parlant. És a dir que dins del ventall de llengües, de dialectes i de “doncs en el meu poble ho diem així”, encara hi ha una unitat més minsa que recull el petit univers de cada individu. La veritat és que aquest concepte em va encantar; de cop i volta vaig visualitzar nines russes la més gran de les quals es deia català i la més petita, la del nucli, montselladonès (l’idioma oficial de la república independent de les meves neurones). Ep, que ningú no senti gelosia perquè d’idiolecte tots en tenim un.

Si -sensatament- ens allunyem una mica de les meves elucubracions, tenim que l’idiolecte es compon de la tria específica de paraules (dialectals, d’un grup social, d’una determinada edat…), d’estructures gramaticals, de frases fetes i de pronúncies que són úniques a aquesta persona. El conjunt d’aquests trets, la barreja peculiar que en fem cadascú de nosaltres, configuren una singularitat que ens identifica. Per a un bon observador -o professional-, ens caracteritza de la mateixa manera que els trets físics, el to de veu, la mirada o els gestos. Poca broma!, existeix la lingüística forense que estudia aquesta particular empremta digital i que pot valorar l’autoria d’un escrit, una situació de plagi, detectar ideologies subjacents… recordeu-ho si mai voleu redactar un anònim: quan escrivim un text quedem més “retratats” que no ens pensem.

I ara potser diré una cosa que pertany a l’àmbit de la “llengua-ficció”, però se m’acut que si un dels trets de l’idiolecte és la pronúncia especial de determinades paraules, els nens es poden considerar els grans déus de la creació. Res com una criatura per distorsionar una paraula o una frase amb la suficient gràcia com per aconseguir-li estatus de norma. Evidentment, aquests mots mai no figuraran en un diccionari, però d’alguna manera acaben configurant una mena de codi secret d’abast casolà que aporten un caliu i una complicitat inigualable.

De ben segur us preguntareu a què treu cap tot això: doncs a que us vull explicar l’etimologia d’una paraula que pertany a l’ideolecte de la meva família i que de sempre m’ha fet molta gràcia per com n’és de llunyana del mot conegut per la resta dels mortals.


Per entendre-ho millor m’hauríeu d’acompanyar a l’inici del segle passat, si fa o no fa cap al 1920. Situem-nos al Maresme, concretament a Mataró, en una masia envoltada de terres, llaurada per cavalls i conreada pels amos del mas, els fills i dos o tres mossos. Les hortalisses que es collien durant el dia es carregaven en un carro i al vespre, després d’haver sopat tots plegats, enfilaven camí cap al Born de Barcelona. Era una tasca farragosa perquè per fer els 30 km que separen les dues ciutats, a pas de cavall, es trigava prop de 6 hores.

Així doncs, per tal que el gènere arribés de matinada a la parada del mercat, calia fer el trajecte de nit. Val a dir que sort en tenien de l’experiència del cavall que sabia cap a on havia d’anar perquè el balanceig del carro unit al cansament de la jornada de treball i a la intempestivitat de l’hora provocaven més d’una becaina en el pobre “xofer”. El comiat representava tot un ritual: quan el cavall ja estava guarnit, penjaven un llum de petroli amb els vidres vermellosos a la part del darrere del carro, pujava el mosso amb el sarró ple de menjar per al viatge i quan ja era a dalt la meva àvia li donava el llum de petroli que havia de dur a la part del davant mentre li desitjava bon viatge -Sant Antoni et guardi.

I aquí és on entra en escena el creador/inventor/descobridor de paraules. Aquesta cerimònia vista pel més menut de la casa (dos o tres anys) devia provocar el mateix procés d’aprenentatge que quan a taula sentia “pa” i veia una llesca passar d’un comensal a l’altre, quan sentia “gos” i algú assenyalava aquell animal pelut i nerviós que  bordava als forasters, quan sentia “santantonitgordi” i veia el llum de petroli passar de les mans de la mare a les del mosso… i és que els nens són increïblement obvis. Si a més a més hi afegim que tenia aquella edat en què la pronúncia és encantadorament maldestre entendreu el naixement d’aquest nou mot per designar un fanal:  TONIGORI

Anuncis

20 Responses to Idiolecte familiar

  1. MadeByMiki ha dit:

    Vaja jo que creia que “idiolecte” era un mot inventat… és interessant això de considerar la nostra singularitat filològica.

  2. Kuka ha dit:

    M’apassiona el tema del llenguatge: la gramàtica tradicional vs la lingüística, la representació i el processament del llenguatge, … Fa vint i dos anys que em dedico i és apassionat, apassionant: és absolutament tot un món – el nostre món, els nostres mons. =:o)

    NB El que passa és que tinc deformació professional i compartiré amb vosaltres que observo que s’està perdent l’ús de la primera persona del singular. Increïblement trist, però cert! Segurament, aquesta serà la investigació sociològica que triaré fer durant els propers quatre anys.

    • Jaume ha dit:

      Kuka, ens n’has d’anar informant. Sembla força interessant.

      • Kuka ha dit:

        Hola Jaume! Sort que m’has fet tornar al post de la Montse: m’havia descuidat de posar el Like – que va a la meva llista de temes que haig de tornar en algun moment.

        Encantada de portar-vos informació, o reflexions. De moment, vaig de bòlit i estic fent al bloc una sèrie sobre Art per tal de relaxar (no, no tinc cap autoritat per parlar d’art!). Res més pugui, començo una sobre comunicació. Gràcies per l’idea! =:o)

    • Montse ha dit:

      Sí, Kuka, estarem encantats de conèixer aquestes “deformacions professionals” teves. És un tema molt maco (i tingues en compte que t’ho diu algú que és “de ciències”… o si més no s’ho pensava! 😉 )

  3. Jaume ha dit:

    Montse, en una altra entrada teva –crec–, ja vaig explicar que a casa era normalíssim dir ” Anar de rodes a pilars” per “Anar d’Herodes a Pilats”.
    Si em demanéssiu per una paraula familiar: “salsafins”. Per ma mare, és retornar a la seva infantesa a una masia de Santa Coloma de Farners, quan la van haver d’acollir els seus oncles. Per mi, és un dinar de diumenge bastant especial.

    • Montse ha dit:

      Meva, era meva!!! Tot i que tinc una memòria ben precària, per alguna raó recordo tots els comentaris que m’heu fet. A més a més, la idea d’aquella entrada me l’ha copiada El Periódico. Coi, havia d’haver-li posat copyright (hahaha!). Per cert, el concurs el va guanyar la paraula acaronar… si és que els catalans tenim fama d’eixuts, però en el fons som més dolcets!

      https://montsellado.wordpress.com/2010/03/24/questio-de-gustos/

      Per cert, encara ningú no ha comentat “Montse, és que no t’enteres de res” Això de fer una entrada sobre un tema que m’és aliè (tot i que dubto tenir algun tema que em sigui propi) m’ha fet clicar el “publica” sense que la camisa em toqués la pell… començo a pensar que potser l’he encertada.

  4. Realment el teu blog fa agradable i interessant un tema per mi tan soporífer com la lingüística!! Gràcies per descobrir-me que és el idiolecte

  5. Reflexionem-hi ha dit:

    Que bo, que bo!! Així que els tonigoris de Passeig de Gràcia són bonics però els nous de la Diagonal fan pena, hehe!! A casa meva és increïble la pila de coses estranyes que diem, barreja de frases de pel·lícules, coses que dèiem de petits, diuen els nebots o s’inventen els avis i frases històriques que han quedat com a frases fetes!! El piitjor de tenir un idiolècte amb un vocabulari tan gran és que quan surts de casa la gent no t’enten… o et falten paraules per expressar el mateix!

    • Montse ha dit:

      És que a “Tanona” teniu uns “tonigoris” que… 😀

      A veure, no és un “idioma” que puguis exportar fora de casa, però per comunicar-te amb la teva gent és d’allò més práctic: amb tres paraules i un moviment de celles ja tens explicat un acudit.

  6. Marta ha dit:

    Montse, res tan entranyable com aquestes paraules que es creen (normalment els nens) i passen a formar part per sempre més de l’idiolecte familiar, oi? Em penso que a cada casa hi ha paraules d’aquestes, tan divertides i autèntiques! I això demostra com de dinàmica n’és, una llengua, i les seves infinites possiblilitats creatives…

    • Montse ha dit:

      Oi 🙂

      De ben segur n’hi ha a totes les cases i a més a més pertanyen a l’estrany grup de coses que com més mal fetes estan, més estimades resulten.

  7. Llibertat ha dit:

    M’ha encantat la teva entrada. Interessantíssima i poètica alhora. Gràcies per compartir-la!

  8. Tomàs ha dit:

    Hola Montse. Doncs si, pel que sigui me’l vaig saltar. No sé dir-te el per què.

    Ves per on d’aquesta manera he tingut l’oportunitat de trobar una joia de manera inesperada.

    Està molt ben plantejat el post, la part personal lliga molt bé i també explica, amb la part filològica.

    És interessant això de tenir una mena de segell personal en el parlar (bé, de fet en tot el pack, parlar, expressar-se, els gestos, la mirada…).

    Nota: m’ha preocupat això que dius que recordes tots els comentaris que t’han fet. És un poder?

    • Montse ha dit:

      I jo que pensava que no t’havia fet patxoca! Gràcies pels afalacs, la veritat és que m’ho vaig passar molt bé fent aquesta entrada.

      I sí, és molt interessant l’empremta que deixem sense ni adonar-nos-en en el què i el com diem les coses i la tria que fem dels mots. Per exemple, de totes les paraules possibles per designar la teva observació sobre la meva memòria selectiva has triat preocupat. Curiós, oi? 😉

      • Tomàs ha dit:

        De fet m’he preocupat per tu, en pensar en la càrrega tan feixuga que has de portar.

        Jo el que comento ho faig molt a gust i convençut (unes vegades més que d’altres), però no soc perfecte!

      • Montse ha dit:

        Recordar els comentaris no és una tasca feixuga, no en són tants com tot això. El que sí resulta preocupant és la facilitat que tinc per oblidar altres coses. Hauria de baixar a la terra més sovint.

        Ves per on, aquesta mostra d’empatia i sinceritat t’ha valgut un “gallifante positivo”. 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: