Etèria

Fa temps em van comentar el cas d’una amiga que sempre havia provocat un especial magnetisme en els homes. Em deien que d’un temps ençà havia perdut radicalment aquest poder d’atraccció i no se’n sabia avenir perquè ni s’havia engreixat, ni havia canviat el seu gust impecable a l’hora de vestir-se, ni havia sofert cap canvi en la seva vida. Qui m’ho explicava tenia la resposta al misteri ben clara: les dones, a partir dels 40, ens tornem transparents. Vet aquí que aquesta frase (que em va fer gràcia) em va quedar pul·lulant per les neurones i sé que no deixarà d’atabalar-me fins que no la converteixi en conte; per tant, aquí el teniu:

Hola, em dic Judith, tinc 51 anys i sóc invisible. Ja fa un grapat d’anys que em van advertir que patiria aquesta metamorfosi; va ser un dia, mentre segavem alfals pel bestiar, que una companya em va espetegar: les dones de la nostra tribu, en complir els quaranta anys, ens tornem transparents. Me la vaig mirar amb incredulitat car ella en tenia gairebé cinquanta i jo la veia perfectament. Li vaig demanar explicacions i em va dir que aquest fenòmen només es produia als ulls dels homes i per això jo no n’era conscient.

Com ja estava advertida d’aquesta estranya situació, vaig estar atenta a les que s’acostaven a l’edat en què es manifestava la maledicció per comprovar-ne els efectes i vaig poder veure, amb estupor, que era cert. No sabria dir si el detonant era la data de l’aniversari, l’aparició dels primers cabells blancs, un lleuger pleguet sota les parpelles o una certa laxitud dels músculs, però el cas és que en arribar a la quarantena de mica en mica desapareixien.

I vet aquí que va arribar el dia en què vaig complir 520 llunes. Tots els membres del clan ens vam arreplegar al voltant de la marmita sagrada per celebrar aquesta data. La festa va ser magnífica: vam menjar senglar amb gerds i vam veure aiguamel, el bard va recitar poemes inspirats i vam ballar al voltant del foc fins a trenc d’alba. A partir d’aquell dia, sense pressa, sense pausa, delicadament, vaig començar a esvair-me.

Cal, però, assenyalar un detall curiós: a mesura que em desapareixia el cos, la transparència de la part física deixava entreveure cada cop amb major claredat tot allò que fins aquell moment havia restat ocult. De cop i volta el sentit de l’humor es va fer visible, com també ho va ser el seny i l’aptitud per escoltar. Després, de mica en mica es van materialitzar el caràcter i la fermesa, fins i tot l’experiència va agafar un bonic color taronja. Dia a dia es revelaven nous aspectes, tot i que en ser translúcids costaven una mica de veure.

Al cap d’un temps vaig retrobar la companya que em va augurar la maledicció. Amb un punt de mala fe em va preguntar com m’havia provat el canvi. Em mirava estranyada en observar-me feliç i amb els ulls riallers. És que et fa gràcia haver desaparegut? Va exclamar amb certa brusquetat. Veuràs -li vaig contestar- és que he descobert un detall molt especial en la meva parella. -I digues, què té de bo? Va preguntar encuriosida. -Doncs que té la vista prou aguda.

I tot i que avui és Sant Valentí i que qualsevol celebració que camufla un rerefons consumista em fa ràbia, he volgut desempolsinar aquest intent de conte i publicar-lo avui. El dedico a les dones transparents i als homes amb bona vista, amb l’esperança que uns i altres no oblidin reinventar l’amor dia a dia (sí, sí, ja sé que això pot semblar molt “bleda”, però és un risc que estic disposada a assumir 😉 )

Anuncis

20 Responses to Etèria

  1. Tomàs ha dit:

    No et queixis, jo he estat transparent per a les dones tota la vida i no em queixo. Finalment, a punt de complir-ne 35 i acabats els estudis d’òptica i optometria vaig arriscar tots els meus estalvis (val a dir que quantiosos. Al ser transparent per a les dones no gastava quasi bé res de res. Perdó!) en un projecte d’investigació.

    Tres anys després i més desesperat encara, vaig trobar el giny que m’havia de portar al món dels “normals”, com en deia jo d’aquells als que les dones els veien. Uns vidres especials donaven a les dones la capacitat de recuperar-me del no-res.
    Això si, des de llavors només soc percebut per les que porten lents de contacte o ulleres. Bé, menys és res.

    Hola Montse. Ha estat un rampell!

    M’ha agradat molt el conte i visca l’amor!

    • Montse ha dit:

      Hahaha! Aquest invent sí que seria digne de patentar i no pas allò per respirar a través dels baixants en cas d’urgència (el meu, ja us el cedeixo a l’arqueòleg i a tu; em sacrifico per vosaltres)

      Va, home, mira que t’agrada fer-te pregar: un conte, si us plau, escriu un conte!!! 😀

      • Tomàs ha dit:

        N’he escrit uns quants i estan al bloc, els feia però quan quasi bé ningú es mirava el meu bloc. Ara que hi ha més audiència em fa com més vergonya d’escriure’n.

        Així i tot, crec que demà en penjaré un, el que passa però és que ha sortit “S”, no arriba a “X”, però no és rosa.

      • Montse ha dit:

        Acabo de venir de casa teva. Se m’havia passat per alt que hi tens un cercador per categories. Genial, me’ls miraré! De fet, ja n’havia llegit un i em va fer molta gràcia (li ho vas posar ben fàcil al protagonista perquè no agafés un trauma en transformar-se eh!).

        Estic contenta que aviat hi hagi conte, però t’he de dir que amb aquest desgavell de lletres i colors que avances ara no sé si estic encuriosida o espantada 😉

    • Kuka ha dit:

      Oh, Tomàs! Jo no porto ni lents ni ulleres… i si que t’havia percebut! =:o) A veure si ara resultarà que soc d’un altre planeta!

  2. MadeByMiki ha dit:

    A mi em passa i sempre m’ha passat un fet curiós, des de sempre he agradat a dones més grans, justament a aquestes que anomenes com a invisibles. Desprès d’anys de desequilibri i misèria amorosa tot esperant el meu moment, ja hi he arribat, de acabo de fer-ne 40 i comença el meu gran moment de glòria!

    • Montse ha dit:

      Home, aquí estaria la gràcia, oi?: Als vint atreure les de 40, als quaranta atreure les de 40 i als seixanta atreure les de 40. Punyeteru, això cada cop es posa millor! T’auguro un futur meravellós! 😀

      Ves, no sé per què però m’ha vingut al cap aquesta cançó:

    • Kuka ha dit:

      Hola Miki! Que tinguis sort en el teu gran moment de glòria! =:o) M’ha agradat tant el conte de la Montse que no he volgut estar-me de deixar-vos més d’un comentari… saps que jo observo que agrado més a homes vint anys més gran o vint anys més petits, boja la vida, no!? Aquest és un dels motius que estic encantada de parlar amb tu: tens la meva edat!!!

  3. Kuka ha dit:

    Montse, felicitats… quina transformació… de la frase “les dones, a partir dels 40, ens tornem transparentes” a un conte singular! =:o)

    Posats a explicar fets curiosos, el que a mi em passa és que faig por – diuen i estic d’acord; a més a més, es veu que des de sempre i, també, en el món virtual. El costat positiu és que no necessito ser selectiva, qualsevol que s’atreveix a parlar amb mi ja ha estat naturalment seleccionat.

    Amb el tema dels 40, soc nova (fa tres mesos que els vaig complir): el canvi dràstic que ja he notat és que, abans, jo era més aviat transparenta pel sexe femení (ex. fins la uni, no tenia amigues, només amics; a la uni vaig fer la meva primera amiga)… i, ara, veig que el sexe femení comença a veure’m.

    • Montse ha dit:

      Deu ser allò que diuen que hi ha homes que se senten intimidats per les dones intel·ligents, però com molt bé dius ja està prou bé: si no se t’acosten així t’estalvies la feina de donar carbasses a tots els que no són capaços de donar vidilla a les teves neurones 🙂

      Pel que fa a l’edat, jo al gener vaig estrenar els 43 (ep, si la vida comença als 40, ja en porto tres, iuppi!!!) i només puc dir que per dins cada cop em sento millor… però per fora cada cop més fotuda 😦

  4. Reflexionem-hi ha dit:

    OH, que maaaacu!! (què passa, és ca sóc da Barsalona!) M’ha agradat molt, i m’has tret del cap allò que sempre dic: “Si als 40 no tinc parella em faré monja” Esperaré pacientment l’home de la vista aguda! 😉

    • Montse ha dit:

      Benvolguda kemaka o kamaka (en aquesta discussió no entro que encara rebré): és que vivim immersos en una societat tan superficial i subjugada a la imatge que fa que massa sovint oblidem buscar la bellesa de les coses que no es veuen (i ja paro que estic sentint un quartet de corda de fons que em mira burleta i no m’agrada gens 😉 )

  5. Marta ha dit:

    Molt maco el conte, Montse!!!
    Jo amb els meus 25 anys acabats de fer també hi vull ficar cullerada… Justament ahir dèiem amb una amiga que potser és als 40 anys quan tindrem d’una vegada seny i sabrem qui som… Me n’alegro que entre tots m’hàgiu confirmat que als 40 anys comencem a saber alguna cosa… 🙂

    • Montse ha dit:

      Celebro que t’hagi agradat, gràcies!

      Cada època té el seu encant, però el problema és que de vegades només n’ets conscient quan ja ha passat. Potser l’actitud que cal tenir seria que si ens preguntessin quina és l’edat ideal estiguessim disposats a afirmar que la que tenim en aquell moment és la millor.

      Carpe diem, Marta, carpe diem! 😉

  6. Pons ha dit:

    Als 40? Jo em pensava que era als 30 xD

    • Montse ha dit:

      Invisible als 30? No fotis! Això explicaria per què ja no recordo quina va ser l’última floreta que em va dir algú que no tingués edat per ser mon pare 😀

      Gràcies per la visita i sigues molt benvingut!

  7. Jaume ha dit:

    Caram, caram…La invisibilitat afecta tant a homes com a dones, oi? Com que sempre he estat precoç en tot –en tot? sí, en tot–, a mi em va tocar el rebre als 30. de cop i volta ets un zero a l’esquerra: dues criaturetes t’hi han empès.

    Una vegada en una entrevista, Mònica Randall va declarar que la sort de fer-se gran era que no tenies pèls a la llengua. I és ben veritat. Jo hi afegiria que a més de pelleringues et surten butxaques o l’esquena es fa més ampla. I sentit de l’humor! tu n’ets la primera víctima.

    Vas perdent atractiu físic –poc que en tenia!–, però guanyes en bellesa –ai!,s’escriu en b o v?– interior. Ves, ens hem de resignar, oi?

    • Montse ha dit:

      Jaume, discrepo. No dic que algun clarivident sàpiga apreciar que (i no sempre) a mesura que la vellesa exterior creix també creix la bellesa interior (si ho faig, em carrego tot l’argument del conte!), però cal reconèixer que pel que fa als cavallers teniu la figura del “madur interessant” i això no existeix per a les dames.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: