Una pausa per als minuts musicals

El camí cap a la cerca d’inspiració m’ha portat de dret al pentagrama. La veritat és que ja té penques que vulgui dir res sobre la música perquè és un món absolutament desconegut per a mi. Tot el que en sé es redueix a un grapat de pinzellades inconnexes i si hagués de dir quin tipus de música m’agrada patiria molt per buscar una resposta (i no la trobaria); quedaria molt estrany perquè hauria de contestar amb un “depèn del dia”, i si hagués de parlar de qualsevol autor no podria dir res més enllà d’un lacònic “m’agrada”.

Quan era menuda, cantava en una coral i el director (santapaciència) ens va fer assajar algunes peces de gregorià. D’aquella època em vaig endur -després dels “quin rotlloooooo” inicials- el gust per escoltar aquesta música i fins i tot convertir-la en el fons de les meves sessions d’estudi; m’harmonitza el cervell. A banda d’aquesta raresa, la meva manca de criteri és absoluta: faig feix de tot i tan ben rebut és en José Mercé com Queen, els Pets com Puccini.

I vet aquí que amb el temps, amb admiració i ràbia, he descobert que no sóc altra cosa que un titella quan caic en les seves mans etèries. No sé què té la música que pot trasbalsar d’aquesta manera. No puc fer altra cosa que repetir-me que només són ones, només una corda que vibra, un metall que ressona, un moviment de l’aire… un xiuxiueig a cau d’orella de l’ànima, un no sé què que em fa adonar de la insultant fragilitat de les emocions.

Anuncis

15 Responses to Una pausa per als minuts musicals

  1. madebymiki ha dit:

    No cal buscar res més, el “m’agrada” és un valor absolut, sobretot si passem de les modes i influències comercials…

  2. Tomàs ha dit:

    Hola Lladó.
    Subscric el que dius respecte del gust eclèctic pel que fa a la música. Escolto de tot i de moltes èpoques distintes.
    No he participat en cap coral ja que en aquest Univers convuls hi ha un cert ordre. Aquesta sapiència oculta ho ha encertat. No, no he nascut per la música. Malauradament per a mi, ja que és una de les coses que més m’agraden. Escolto molta música.
    Dit això, penso que hi ha compositors i cantants que han sabut fer que la seva música connecti directament amb una part de nosaltres molt difícil de trobar, definir i explicar.
    Tinc algunes composicions i cançons que per vegades que les escolti m’ha arriben.
    Aquesta capacitat de colpir, de tocar, és el que és tant sorprenent.

    • Montse ha dit:

      Tu també? Perfecte, s’accepten suggeriments 😀

      Pel que fa a la capacitat de colpir, és desconcertant. Vas per la vida amb els nervis tibats com cordes de guitarra i lluint un perfecte autocontrol; penses que domines les emocions i que ets un ésser tan racional que res no et pot trasbalsar i de cop i volta sents una determinada música i es repeteix la llegenda de les trompetes de Jericó. Que en som de febles. Bé, potser tampoc no és dolent fer catarsi.

  3. Kuka ha dit:

    No ets l’única, Montse: jo també faig part d’aquests que tenim la música per “un món absolutament desconegut” i que contesta “depèn del dia”.

    Ara, confesso que faig que els meus alumnes siguin titelles posant música “ambient” (ex. per estudiar temes, Mozart; per produir teories, Ravel; per observar esdeveniments, rap; per crear models, jazz; i per argumentar, Beethoven). =:o)

    • Montse ha dit:

      M’agrada saber que som una colla de “tastaolletes”, i trobo molt important això que fas amb els alumnes: si el coneixement es troba darrere de tot un seguit de portes que cal obrir (com el conte de l’Alícia, oi, Jaume?), els professors teniu la clau de moltes d’elles i la capacitat de generar el desig d’obrir-les. De ben segur que aquesta música ambient els acabarà desenvolupant sensibilitat.

  4. Tomàs ha dit:

    De vegades la música aconsegueix superar-nos o quasi bé. Com es fa això? Aquella persona que aconsegueix composar una cançó, una simfonia o un cant gregorià i ens deixa “penjats a l’aire”, com s’ho fa?
    D’igual manera m’he trobat de vegades davant d’una escultura o una pintura. Hi ha llocs i moments que recordo pel que he sentit en veure tal o qual cosa.
    Senzillament, una meravella quan passa!!!

    • Montse ha dit:

      És magnífic tenir aquesta capacitat (a mi em va passar davant d’un Goya -em vaig quedar sense alè-), però de vegades em fa patir una mica; no ho dic per l’experiència, sinó per la vergonya que passo quan m’emociono en públic. És que sóc un desastre, fins i tot em pot passar llegint una novel·la (amb el cinema ja no entro… no vulguis saber com vaig acabar l’altre dia després de veure Pa negre).

  5. Uff típic crooner soporifer! Crec que em quedo amb la versió original dels Talking Heads… I’m zorry

    • Montse ha dit:

      Cap problema, eztàz dizcurpat.

      D’acord amb el meu depurat criteri musical, la versió original obté un “m’agrada!” i en canvi la versió d’en Peter Gabriel obté un “m’agrada!”… algun dia m’hi hauré de posar seriosament, com la Julia Roberts amb els ous en Novia a la fuga 😦

  6. Jaume ha dit:

    ja veig que m’agrada la música soporífera… què hi farem! comparteixo el que diu la Kuka. Hi ha un estil, gènere, compositor, intèrpret per a cada moment.

    Continuo pensant que Peter Gabriel va fer un bon recopilatori de versions.

    • Montse ha dit:

      Ui, Jaume, és que tens uns gustos tan doleeeeents pel que fa a la música que, si no et sap greu, seguiré fent-te de rèmora 😉 Cada piulada em provoca un aveeeeureee???

  7. Kuka ha dit:

    Hola Jaume, aprofito que estàs d’acord per preguntar: com trobar, a l’actualitat, l’hora i mitja necessària per escoltar Gustav Mahler!? Les seves simfonies (ex. la Segona o la Tercera) són més grans que el que es pot emmagatzemar en un CD!!

  8. puricatala ha dit:

    Trobo que és una cançó una mica trista.Escoltant-la amb atenció m’ha abaixat l’amin.

    • Montse ha dit:

      Jo també la hi trobo. De fet, la tinc a l’mp3 i un dia que estava una mica tocada la vaig començar a escoltar mentre anava pel carrer; vaig haver d’apagar-lo. És això el que em fascina de la música, aquesta capacitat d’alterar l’ànim i de remoure els sentiments. Ja sé que no dic res de nou, però no pel fet que sigui un tema molt estudiat deixa de sorprendre’m.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: