L’últim sopar

Havia estat un sopar tens, però magnífic. L’exquisidesa dels plats era una mera anècdota al costat de la meva amfitriona: tot en ella era delicat i sublim des de l’agudesa de la conversa fins a les suaus curvatures del cos que s’endevinava sota el brocat de seda. M’havien advertit sobre el poderós hipnotisme que desvetllava aquella bruixa amb cara d’àngel i per això, lluny d’abandonar-me laxament al plaer de la seva companyia, vaig estar ben atent a tot allò que passava al meu voltant i de forma especial, per mor de la fama que la precedia, a tot allò que menjava. No vaig tastar un mos que no hagués empassat ella ni veure un glop que no hagués baixat per aquell blanquíssim coll de cigne.

En arribar l’hora de les postres el criat va deixar a la taula una safata de maduixes vermelles com la sang acompanyades d’un tou de nata. Com si endevinés el recel que em consumia per dins, va agafar un fruit, el va sucar en la nata, l’hi va posar una espurna de sucre i després de fer-n’hi una petita mossegada em va mirar amb innocència trapella i me’l va donar. No hi havia opció a la resistència davant d’aquell aleteig de pestanyes i riure de picarol.

Va ser llavors, quan gairebé havia abaixat la guàrdia, que vaig entreveure un moviment àgil de la seva mà: tot passant per sobre de la meva copa hi va deixar caure una petita pastilla que es va dissoldre a l’instant. La sang se’m va gelar en les venes quan me la va oferir mentre suggeria un brindis, però és sota pressió quan es veu de quina pasta estem fets: me les vaig empescar per desviar un segon la seva atenció, moment que vaig aprofitar per canviar les copes. No va sospitar res. El més divertit és que vam brindar “per una llarga vida”.

El cor em bategava fort i triomfant: me n’havia sortit, havia aconseguit que caigués en el seu propi parany. Amb la cara enrojolada per la satisfacció vaig mirar de fit a fit el seu rostre de porcellana intentant endevinar en aquella pal·lidesa els primers símptomes d’enverinament. Els batecs emocionats eren tan forts que amb prou feines vaig sentir com amb un fil de veu em preguntava si em trobava bé perquè em veia molt sufocat. Realment començava a sentir molta calor i vaig intentar, sense èxit, afluixar-me el coll de la camisa; sentia els dits balbs i no me’n vaig sortir. Alguna cosa no rutllava i el somrís que dibuixava la seva boca m’ho va confirmar. Com s’ho havia fet, la Lucrècia? Mentre se m’escapava el darrer alè m’ho va xiuxiuejar a cau d’orella: Però ruquet meu, què has fet? El que he abocat a la copa era l’antídot per al verí de les maduixes. Que en sou de previsibles, els homes. I tenia raó.

Anuncis

23 Responses to L’últim sopar

  1. Crític de cine ha dit:

    Magnífic final. Que en sou de bruixes les dones eh… jejeje. I ho dic des de l’afecte. Ara quedo intrigat de qui déu ser aquesta Lucrècia que tant agrada enganyar els homes.

    • Montse ha dit:

      Ai, ara m’has fet recordar que volia ficar en algun punt del conte que la xicota feia olor de tarongina. Que despistada! Pretenia ser un indici més per si la volieu relacionar amb una dona del segle XV que anomenava “papa” a son pare… i la resta de la gent també l’anomenava papa 😉

  2. Pons ha dit:

    què se n’ha fet de la típica clavada de forquilla al ull i fotre el camp corrents quan et sembla que et volen enverinar? jo ja porto 3 “bruixes innocents” bornies, però no m’arrpenteixo pas….

  3. Marta ha dit:

    Uouu, com m’agraden els teus contes, Montse! L’home massa previsible i la dona massa recaragolada i cruel, no? 😉 La clavada de forquilla que proposa el Pons em sembla una mica expeditiva però sens dubte és més efectiva…

  4. tirantlobloc ha dit:

    … per això sempre cuino jo… mai se sap… 😉

  5. Quadern de mots ha dit:

    A mi no m’agrada la nata i se’m veuria el llautó 😀

    M’esperava la traca final a la que sempre ens tens tan ben acostumats. Bonic detall aquest d’anomenar-lo ruquet.

  6. Reflexionem-hi ha dit:

    Uuuuhhm que xinga la molt bruixa, quina seguretat en ella mateixa!! Quin yuyu, sort que sóc dona! 😀

  7. Lo rat ha dit:

    M’agrada l’ultratomba admirativa des d’on parla el protagonista. Espero anar-hi a parar quan la dinyi per poder dedicar contes així, des del més enllà de patxanga, a les meves dolces assassines, borges o no.

    • Montse ha dit:

      Si a l’altre barri hi ha bona connexió d’internet ja podeu comptar amb els meus, de contes. Ja m’imagino el títol del primer: “El dia que em va sortir el tret per la culata”.

  8. Yáiza ha dit:

    Ai, els homes. Tan previsibles que deceben i tot!!! Molt bon relat, Montse!

    • Montse ha dit:

      No sabria què dir-te: de vegades penso que són absolutament previsibles i de vegades penso que qui els entengui que els compri. Tanmateix és millor així, si no ens avorririem massa 😉

  9. Tomàs ha dit:

    Molt bo Montse!

    He passat una bona estona amb el teu conte.

    En una situació com aquesta, segurament, jo hagués tirat la copa amb qualsevol excusa…, el que passa és que hagués palmat igualment.

    Però…, qui se’n va a un sopar com aquest i en surt indemne?

    • Montse ha dit:

      Sí, ja ho diuen: qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Tot i que també diuen que quan la carn ha de ser del llop, ella sola se n’hi va. Ui, em sembla que avui m’ha sortit la iaia refranyera que porto a dins.

      • Tomàs ha dit:

        També en castellà diuen “sarna con gusto no pica”.

        Un sopar amb una dosi de perill i una dona atractiva, no es pot deixar passar.

      • Montse ha dit:

        Digue’m prudent o covarda, però jo sóc més de valorar els riscos… bé, tret que em convidés a sopar en Jason Statham; aleshores, potser, qui sap, qui sap, potser me la jugo 😉

  10. MadeByMiki ha dit:

    Ara no t’ho creuràs, però una vegada em va passar un cas similar, això sí, el final no va ser el mateix… per sort.

  11. Marta ha dit:

    Oh, aquesta cançó em fa molta gràcia! 😉

    Trobo molt curiós que es facin estudis i estadístiques d’absolutament TOT. Sigui com sigui, podem donar gràcies que aquest any ja hagi passat el dia fatídic.

    Ah, i molts ànims! Que crec que tots els necessitem…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: