Minicontes de la llàntia (3)

Feia temps que em venia de gust fer un tomb; concretament, 98 anys. I és que viure tancada dins d’una llàntia té molts avantatges, però també inconvenients. Penseu que des que em vaig convertir en gènia l’any 1242 que no he hagut de patir per aconseguir habitatge ni per omplir el rebost ni per cap de les necessitats que a vosaltres, els humans, us fan ballar de capoll.

Amb tot, quasi un segle sense sortir a estirar les cames ja començava a avorrir. Per això, quan vaig sentir que algú fregava la llàntia em vaig alegrar força. Em vaig esmicolar en fines partícules per poder passar pel broc i vaig sortir amb tota la meva magnificència. El més divertit en aquests casos és descobrir la cara  d’astorament de qui trobes a fora. De debò: no té preu. Es tractava d’un home prim i nerviós d’uns 40 anys i que no sabria dir si va quedar més sorprès en veure sortir un ens d’una llàntia o en veure que aquest ens era dona.

Val a dir que les primeres vegades que apareixia ho feia amb les millors gales per allò de donar bona imatge i la veritat és que amb l’armilla de setí ajustada, els bombatxos sota genoll, la cabellera ondulada fins a la cintura i la maragda en el melic a joc amb els meus ulls feia molta patxoca. El que passa és que vaig canviar d’indumentària el dia que vaig percebre una mirada perillosament eloqüent després d’engegar un dels meus “Amo, els teus desitjos són ordres” i per no arriscar-me a males interpretacions a partir d’aleshores vesteixo més discreta.

Però centrem-nos en aquesta aparició. Un cop em vaig materialitzar i li vaig engegar que tenia dret a un únic desig es va quedar molt pensatiu. Només un? -em va dir. I encara li semblava poc! Està vist que els contes de les mil i una nits han fet molt de mal en l’imaginari col·lectiu. Pensa-t’ho bé -vaig respondre- perquè ni en podràs demanar un altre, ni el podràs rectificar, ni hi podràs renunciar. Aquesta part m’encanta: quan jo faig cara de pòquer mentre ells s’atabalen per fer la tria.

Tenia els ulls tímidament clavats a terra mentre barbotejava que potser diners per pagar la hipoteca, que potser si en fossin uns quants més per compar un cotxe, que de què li serviria tot això si no tenia salut per gaudir-ho, que li agradaria viatjar una mica, que potser la volta al món… A mesura que s’animava en les seves conjectures i veia que no li parava els peus pel fet de demanar massa, apujava amb fermesa el to de la veu i la mirada: la cobdícia l’estava envaint.

I digues, gènia, tu pots concedir-me qualsevol desig?
– Tret de matar o sotmetre la voluntat de terceres persones, puc concedir-te el que vulguis.
– Aleshores ets molt poderosa?
– Fa lleig dir-ho, però efectivament sóc l’ésser més poderós de la Terra.
– I pots convertir les pedres en or?
– Puc.
– I guarir malalties?
– Sí
– I viatjar a la velocitat de la llum?
– No ho dubtis.
– I pots fer màgia en el teu propi benefici?
– Sense cap mena de problema (aquí m’hauria agradat presumir una mica explicant-li que era tan poderosa que havia aconseguit canviar de subministradora de telefonia amb una sola trucada, però vaig pensar que no era el moment oportú).
– I et pots concedir a tu mateixa el do de la saviesa?
– De fet, sóc immortal i tinc tot el temps del món per instruir-me.

No sabria dir a qui li tremolaven més les cames quan va formular el seu desig:

– Gènia de la llàntia, desitjo que em converteixis en geni.
– Ja saps que no podràs formular més desitjos, ni canviar-lo, ni renunciar-hi. Estàs segur que això és el que vols?
– Fes-ho! Fes-ho ara mateix! T’ho mano!
– Amo de la llàntia, els teus desitjos són ordres per a mi.

Al principi, ja vaig veure que no entenia el perquè del meu somriure, però quan es va començar a convertir en fum i a entaforar-se pel broc de la llàntia va constatar que els déus quan ens volen castigar compleixen els nostres desitjos. Sempre passa el mateix: ningú no pregunta per la lletra menuda. Tanmateix, no el podia culpar perquè jo mateixa havia comès idèntic error temps enrere.

Quan tot ell va entrar en la llàntia, li vaig explicar on tenia guardat el llibre d’instruccions de màgia, com fer-se més menut per caber dignament en el petit espai, què havia de fer cada vegada que algú fregués la llàntia… els consells habituals. També li vaig recomanar molta calma; només li calia esperar que algú demanés ser geni per poder-se alliberar del malefici de viure presoner. A mi només m’havia costat poc més de set-cents anys i no és un mal negoci: ara sóc poderosa, lliure i immortal… bé, tret que algú l’alliberi a ell demanant ser geni; llavors tornaré a ser mortal.

Quan em vaig acomiadar li vaig prometre que tindria cura de la seva seguretat i que el dipositaria en un lloc confortable. Com que aviat es disputarà la final d’un campionat de futbol he pensat que l’interior del premi seria un bon lloc: què hi pot haver de millor cuidat que un trofeu guanyat amb esforç? Així doncs, m’he fet invisible, he entrat a la joieria on el fan i he guardat la llàntia a dins d’aquest recipient platejat i de nanses enormes que aviat lluirà en un prestatge del club que l’aconsegueixi. No ha estat gens difícil fer-ho, recordeu que sóc gènia: sóc màgica, sóc poderosa, sóc immortal… i puc predir el futur.

Anuncis

17 Responses to Minicontes de la llàntia (3)

  1. Quadern de mots ha dit:

    Quina mala … puc dir-ho, em deixes, síiííí, no t’enfadaràs? Quina mala baba (ll..) que tens! Pobrissons, tant que s’hi ha esforçat, tant com han treballat, tant com han patit, i ara resulta que no és culpa del Sergio Ramos.
    De tota manera, ho has fet molt be, anava llegint sense veure la foto i de sobte patam! foto amb copa-xapa.
    Fins aviat.

    • Montse ha dit:

      Hahaha! Copa-xapa 😀 Jo també havia sentit que a partir d’ara se’n dirà “la safata del rei”. El twitter n’anava ple. Hi havia un tuit, no sé si de l’Òscar Dalmau, que donava les gràcies al Sergio Ramos perquè era la vegada que havia rigut més perdent una final.

      Si hi ha algun seguidor de l’equip blanc ja em perdonarà, però és que l’altre dia vaig assistir a una xerrada sobre bruixes i crec que me n’he tornat una mica 😉

  2. Reflexionem-hi ha dit:

    Jo sí que he mirat la foto abans, i tota l’estona pensant que l’home demanaria el desig que el Madrid es quedés sense la Copa!!!

    Atenció, pregunta: ara ella és immortal per sempre més perquè al jove de 40 anys no l’alliberaran mai…però era immortal, ell també, no? Morta la llàntia, mort el geni??

    Aquesta nit no podré dormir, ja m’ho veig venir!

    • Montse ha dit:

      Molt culer hauria de ser per poder demanar la lluna i limitar-se a demanar el resultat d’un partit (tot i que en conec alguns que… no posaria la mà al foc, no).

      És el que sempre passa amb els contes curts: tu mateixa. Podem considerar que és una gènia-homicida i carregant-se la llàntia es carrega el geni, o bé que té mala bava i l’únic que pretén és assegurar-se que no surti mai. Si més no jo no em dedicaria a fregar una llàntia xafada… una sense xafar tampoc… o sí? 😀 😀 😀

  3. MadeByMiki ha dit:

    El problema de les “gènies” és que no poden preveure el futur… i aquesta ja es veia en mans del Piqué…

    • Montse ha dit:

      No és l’única que pensava que la copa l’aixecaria en Piqué 😦

      En tot cas, aquesta gènia sí que va preveure l’accident de la copa i va aprofitar l’avinentesa per desfer-se de la competència. Com diuen els mafiosos “fes que sembli un accident” 😉

  4. Tomàs ha dit:

    Això no ho hagués fet mai un geni. Pel que veiem una gènia si.

    Crec que és del millor que he llegit al teu bloc.

    M’ha semblat ben escrit, ben pensat, divertit, enginyós i més enllà del desenllaç m’ha agradat molt el plantejament.

    Ara bé, prefereixo una gènia amb l’armilla i el melic a l’aire, que no pas amb una bata de “boatiné”, que vols que et digui.

    • Montse ha dit:

      D’acord amb què la gènia va fer servir el joc brut, però ell va demanar el desig d’una forma molt grollera i desvetllar el mal geni d’una gènia no és una idea genial.

      Moltes gràcies per les floretes. Sempre dubto molt a clicar el “publica” d’un post, però quan es tracta d’un conte el meu “cagadubtisme” creix exponencialment 🙂

  5. Rosaura ha dit:

    Ostres Montse, aquesta gènia és la hòstia :-), si fos un geni no tindria aquesta mala baba, segur! Ha donat molt de sí en Sergio Ramos, els guionistes del Crackòvia tenen una mina amb ell!

    • Montse ha dit:

      Hahaha! Sí que en dóna de joc, aquesta criatura. Per cert, els del Crackòvia ho varen clavar. Guaita què cantaven en el minut 1.30 de la cançó: … la copa caurà ben aviat… Això és fer de sibil·la i la resta són bestieses!

  6. Pons ha dit:

    Això que al final un demana convertir-se en geni no es el que passa en Aladí de disney? Lo de la copa del rei em sembla que surt a la segona part, no?

    • Montse ha dit:

      Què dius ara! Que m’han copiat els de Disney? Quina barra, quina barra!

      En tot cas no l’he vista. A casa, qualsevol cosa que soni a princeses els dóna una al·lèrgia espectacular. Això sí: serem dels primers a veure la nova de Piratas del Caribe (iupppiiii! 😀 )

  7. Jaume ha dit:

    ostres, cada dia m’adono que tinc atrofiada la competència lectora. Ja em veia que la gènia es convertia en una cantant mundialment famosa, que continuava anant vestida amb armilla i al melic a l’aire.I, evidentment, era poderosa perquè sabia moure el ventre i els malucs com ningú. A més es lligava un futbolista culer i li ensenyava el waka-waka.
    enhorabona pel conte!

  8. samox ha dit:

    UUf a mi hem posa la maragda al melic…sugerent. M’agrada el gir del gènere de la protagonista que quasi sempre que parlem de genis és en masculí. El teu estil m’encanta, sobretot quan treus el teu toc sarcàstic.

    • Montse ha dit:

      Només que llegint us divertiu la meitat del que jo ho faig escrivint ja em fa sentir molt i molt bé.

      Sarcàstica jo? I ara, quines coses de dir! 😉

  9. […] geni? -vaig preguntar tot fent un somriure enigmàtic, però per la cara que va fer ja sé del cert quina mena de contes […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: