Si ten cuyongs

Us explico una anècdota de fa temps. Imagineu l’escena: una baralla entre nanos, l’un a peu de carrer i l’altre des del balcó del primer pis. No sé pas quina història tenien, però de cop i volta, el de baix va cridar al de dalt amb totes les seves forces “Baja si tienes cocones!”. Val a dir que el nen no necessitava un logopeda, sinó que simplement era tan petit que encara no xerrava prou bé. Us asseguro que aquell pinxo de quatre pams d’alçada em va fer moltíssima gràcia; tanta, que vaig incorporar aquest “cocones” al montselladonès.

Tanmateix, he de confessar que més enllà dels cinc anys d’edat no hi ha cap perdonavides que em faci gràcia i molt menys si en lloc de trobar-se passadet de graduació en una conversa de barra de bar (serviria d’excusa), es troba davant d’una càmera i vol fer passar les paraules que vomita com a discurs legítim. I vet aquí que escolto, estupefacta, com tot un senyor president de comunitat autònoma deixa anar la mateixa bravata que aquell nap-buf de llengua de drap. Ai, senyor Monago, no l’hi doni més voltes: no cal tenir ni cocones ni cuyongs per afirmar que l’AVE Madrid-Badajoz és una catàstrofe, amb una mica de sentit comú ja n’hi ha ben bé prou.

Potser no sóc la persona més indicada per replicar ja que no en tinc, i no en tinc perquè fa uns dies em van caure a terra quan vaig llegir que cap línia d’alta velocitat, CAP, no cobreix les despeses mínimes. Totes, fins i tot la que uneix la densíssima Barcelona amb la capital del regne és deficitària. Tampoc aniria malament recordar a aquest senyor que encara que arribi a Badajoz aquesta línia no connectarà amb Lisboa perquè ja fa set mesos el primer ministre portuguès, amb molt de seny -pel meu gust-, va desistir de fer aquesta obra tot al·legant que encara que rebés ajuts europeus per tira-la endavant, seria deficitària en el futur i per tant no la farien (aquí, jo a punt de plorar en veure un polític que pensa en un futur que va més enllà de les properes eleccions d’aquí a quatre anys).

Això sí, no vull acabar aquesta entrada sense agrair-li el detall d’intent d’immersió lingüística per fer més entenedor el missatge, tot i que algú li hauria de dir que aquí el problema no és que els catalanoparlants no entenguem el castellà, sinó que el problema és que els catalanoresidents tot sovint és el català el que no entenen. En definitiva, molt penós tot plegat. L’únic al·licient que hi veig és que ja tinc ganes que sigui dijous per veure el Polònia: marededéusenyor, que fàcil els ho posen als guionistes!

Si us vaga, aquest quadern d’ecologistes en acció sobre “Infraestructures de transport i crisi. Mites i realitat” és per sucar-hi pa; això sí, si decidiu llegir-lo, preneu-vos abans una bona til·la (ben carregadeta).