I tu per què t’hi vas embolicar?

Noia, m’has inspirat. La discussió de l’altre dia per decidir qui ostentava l’honor d’haver-te espitjat cap a la blogosfera m’ha fet rumiar aquest post i per tant “rotllo tureru” te’l dedico: Maria, va per tu, i olé!

Segons la primera llei de Newton (ja sabeu, allò de la inèrcia i tal) algú sense bloc hauria continuat eternament sense fer-ne un, tret que hi hagués algun detonant que l’impulsés a crear-lo. Un cop ja n’has fet el tastet, veus què hi ha de positiu (si no, no seguiríem aquí, oi?), però què ens va fer donar aquell primer pas, aquell preguntar “WordPress s’escriu tot junt, oi?” o “Com has dit? Blogesquè?”.

Us explico molt breument com vaig aterrar aquí: per equivocació (apa, ja ho he dit). La veritat és que si hagués estat atenta, hauria entès les senzilles instruccions del professor, però em vaig aturar a pensar què implicava la frase “Heu de crear un bloc” mentre em saltava l’explicació de “Per a què ha de servir aquest bloc” i vaig mig entendre el final del discurs “On heu de penjar la vostra presentació”. Cras error.

Així doncs, en arribar a casa em vaig posar a fer els deures: entrar al wordpress, potinejar una mica per veure’n les prestacions, buscar l’estètica  que em fes el pes, redactar la meva presentació i 1)penjar-la com a primer post i 2)penjar-ne l’enllaç al bloc de l’aula.

Quan vaig veure el primer company que va 1)escriure la seva presentació al bloc de l’aula i 2)penjar-hi l’enllaç d’un bloc personal però buit vaig pensar que la gent és molt despistada. Quan ho va fer el segon vaig pensar que ningú no escoltava a classe. Però quan va arribar el tercer, vaig començar a sospitar que allà passava alguna cosa rara.

I com que el mal ja estava fet i havia començat a escriure en un lloc que només havia de servir per penjar-hi exercicis, i ningú no em va frenar, vaig seguir amb la inèrcia newtoniana. De mica en mica, ara per exposar una qüestió de llengua, ara per explicar una anècdota, ara per inventar un conte, em vaig anar aficionant a penjar entrades i amb aquesta ja en són 169; no és una gran fita, però si tenim en compte que no hi havia d’escriure res, no està malament, oi? 😉

I vosaltres: vau tenir un inici tan rocambolesc i poc premeditat o sou gent assenyada que enceta projectes amb coneixement de causa?

Anuncis

30 Responses to I tu per què t’hi vas embolicar?

  1. XeXu ha dit:

    Una cosa està clara, no em podia ni imaginar on m’estava ficant, però va ser una mica més premeditat que el teu cas. Ja me n’havien parlat perquè veien que era aficionat a escriure, però no en vaig fer massa cas. Més tard, amb uns amics vam parlar de fer una pàgina web nostra, per anar penjant coses, i un de nosaltres, el més assenyat, va dir ‘per què no un blog, que és molt més fàcil de fer anar?’. I vam començar. Després de dos mesos ja vaig veure que podia escriure tranquil·lament cada dia i que acapararia aquell blog jo sol, ja que els altres no eren tan actius. Per això vaig fer un ‘spin off’ personal, per no apoderar-me d’aquell projecte jo sol, i la resta és història, fins avui. Pel camí he anat fent altres ‘spin offs’ i la tira i mitja de coses, perquè això enganxa i molt.

    • Montse ha dit:

      Realment és molt addictiu i molt recomanable; de vegades, escriure sobre una determinada cosa pot ser catàrtic.

      Ep, sàpigues que a partir d’ara tens tota la meva admiració: en les temporades més fortes he estat capaç de penjar un post cada 3 o 4 dies, però un de diari… ni en el millor dels meus somnis!

      • XeXu ha dit:

        Escrivia uns 25 posts al mes, al principi tenia moltes coses a explicar, és clar! Pensa que el meu blog és molt personal i escric bona part de la meva vida, però no és pas tan emocionant. Justament vaig baixar molt el ritme quan vaig començar a escriure la tesi, va ser auto-conscienciació, però com que després no vaig acabar, doncs vaig pujar una mica fins l’actual, una dotzena al mes, si fa no fa. No et sembla que ja sóc prou pesat?? No crec que sigui admirable escriure cada dia, almenys pels qui llegim! Una mica de consideració, home! En petites dosis tot és molt millor.

      • Montse ha dit:

        Una dotzena al mes segueix sent un ritme digne de tot respecte, sobretot quan es fa amb qualitat.

  2. jajaja molt graciós el teu inici amb la bloggsfera! El teu mestre deuria estar molt content de la teva implicació amb l’exercici!!!

    Doncs quan vaig fer el CAP també em van fer fer un bloc per penjar-hi la unitat didàctica, però ja n’havia fet un que no va tenir èxit per ajudar als meus nens de repàs, ara el tinc perdut per la xarxa.

    El meu wordpress el vaig començar amb coneixement de causa, però sense saber el seu futur. Ho vaig fer amb dubtes, empesa perquè la meva parella i algun amic també en tenia un i tot i que sóc de les que segueixen sense facebook tot i que les amistats en tenen al wordpress no vaig poder-m’hi aguantar! Em sembla més creatiu… A més, havia de compartir que havia pujat l’Aneto!!! Vaig pensar que era una bona experiència per compartir!! I a partir d’aquí només he publicat passejades a la muntanya, que és el que realment faig, … de seguida vaig veure que no podria seguir el ritme de pujar un 3000 cada mes per publicar un post!!!!, així que l’inici del bloc va ser una mica fantasma, però shhht, que els que entren pel google no ho saben!

    • Montse ha dit:

      El profe devia pensar “Però on va aquesta!!!”, però en tot moment em va animar a seguir 🙂

      L’Aneto? Uoooh, després tornaré a casa teva per buscar aquesta entrada. Realment, mantenir aquest nivell per a tots els posts hauria estat molt sacrificat, però a nosaltres ja ens està bé perquè els d’ara són més assequibles a les possibilitats de la gent normaleta i per tant més engrescadors. Molt engrescadors!

  3. Yáiza ha dit:

    Doooooncs… el meu primer blog el vaig crear una mica perquè sí fa la tira d’anys. Potser en tenia 15, i això vol dir que en fa set. No em preguntis perquè el vaig fer que no t’ho sé dir. Bé, sí, m’agradava escriure i hi volia penjar les meves coses, però no sé quin ressort va saltar per fer-me començar. Si no fos perquè quan vaig néixer no existia internet (de forma domèstica, almenys) et diria que per mi els blogs han existit de tota la vida. Però no pas com els conec ara!

    La història va seguir amb què aquell primer blog va morir d’avorriment amb poquíssimes entrades (unes… cinc?). Diria que segueix existint, però n’amagaré el nom per vergonya pròpia. (Estic rebuscant per explicar bé la història). Aquell primer blog va morir perquè vaig començar a Relats en Català, que em va semblar un lloc millor on escriure. Però cap al cap d’un any, cap al 2006, em va agafar per escriure poesia. De vegades en castellà, i de vegades massa íntima per fer-la pública a RC. I per penjar-la a algun lloc va néixer el meu segon blog, que també està tancat i barrat (per vergonya pròpia). Van ser una vintena d’entrades, la majoria d’elles farcides de poesia terrible d’adolescent. I un any després, la nit de Nadal del 2007 va néixer el Coses de la Vida, amb la idea de penjar-hi les coses no-poètiques. El blog va estar vagarejant mig mort durant anys… fins que a mitjans del 2010 vaig començar a reactivar-lo, i a principis del 2011 vaig tenir la punteria d’anar a caure al blog d’en XeXu i a partir d’allà vaig descobrir toooooooota la blogosfera i tota la moguda que us porteu per aquí. Així que ja ho veus. M’ha costat sis anys de blogs adonar-me de tot el que hi ha… I ara és molt més divertit, i el blog ja no es mor com abans.

    I després del que he remenat per comentar-te i del rotllo que t’he clavat, em penso que això es convertirà automàticament en una entrada al meu post!! Això acabarà sent com un meme… 😉

    • Montse ha dit:

      Ep, però et falta reactivar el “Coses de la medicina” perquè els i les aprensives estem esperant que expliquis alguna cosa per constatar que en tenim tots els símptomes. Fil per randa. Tots 😉

      Quan era joveneta, durant una temporada em va donar per escriure un diari i en llegir-lo temps més tard vaig pensar que devia ser el d’algú altre, que jo no podia escriure tantes bestieses juntes… suposo que hi ha coses que van amb l’edat i cal passar-les (o patir-les) com canviar les dents o veure aparèixer el primer granet.

      I, certament, un bloc té més números per seguir viu si té comentaris que si no en té: no és imprescindible, però li dona molta “vidilla” 😀

  4. Pons ha dit:

    Com a bon blocaire, en el meu primer post (que ni tan sols era un cas típic! Ah! Horror! Com pot ser!), vaig explicar els motius que em van portar a escriure el bloc.

    • Montse ha dit:

      Hahaha, molt bo això dels egipcis. Apali, doncs: a buscar la glòria i la immortalitat. Si més no, et tenim en els pensaments de dilluns a divendres amb un “i avui quina se’n deu haver empescat en Pons?” 😉

  5. Crític de cine ha dit:

    Visca la inèrcia Newtoniana!!!!
    Jo vaig començar per la necessitat de deixar per escrit les idees que em bullien pel cap després de veure una pel·lícula. Que les llegeixin o no no és el que més em preocupa. Únicament es tracta de deixar una opinió a l’abast de tothom i que tothom pugui deixar la seva pròpia opinió.

    • Montse ha dit:

      Això de les idees que bullen crec que n’és la clau: l’exercici de posar en ordre els pensaments per aconseguir un text coherent és saníssim, i el feedback dels comentaris -ja siguin del mateix parer o el contrari- és molt divertit i també enriqueix l’article.

  6. MadeByMiki ha dit:

    Per a mí també va ser una qüestió de feina, això sí, de manera indirecta. Senzillament volia alguna cosa per fer mentre anava de Sabadell a BCN i de BCN a Sabadell en tren. Així se’m va acudir això de comprar-me un mini ordinador (ja tenia excusa per fer-ho!!) i fer un blog, aleshores el problema va ser trobar alguna cosa sobre la que escriure…

    • Montse ha dit:

      Ah, punyetero, tu vas crear abans l’òrgan que la necessitat! 😀 Tanmateix, no crec que hagis tingut mai problema per buscar temes per escriure: les incongruències dels polítics són un mar inabastable de motius per fer posts. Mooooolt inabastable.

    • Montse ha dit:

      Certament és una bona eina per expressar el què sense entendre’n gaire el com. M’encanten els contes; em tindràs traient el nas per casa teva (i com sempre juro i perjuro: aquest i prou, eh, aquest i prou!) 😀

  7. Tomàs ha dit:

    No coneixia ningú del meu entorn que tingués un Bloc, però n’havia sentit parlar i en tenia curiositat. Vaig estar uns mesos dubtant fins que em vaig decidir per fer-ne un i vaig escollir WP.

    Mira si en sabia poc que no vaig saber ni posar el nom que volia al meu identificador “trt2009”. En seguir les instruccions per crear el Bloc vaig entendre que després podria canviar-ho fàcilment i vaig decidir posar el mateix que tinc a l’adreça del correus que tenia de Gmail. Ara no m’atreveixo a canviar-ho per no fer una desgràcia i desmuntar alguna cosa important.

    El no quedar-me sense saber com funcionaven les xarxes socials també va ser un motiu per obrir un bloc.

    Per ara n’estic molt content de tenir-lo.

    • Montse ha dit:

      A mi també em passa que tinc pànic a tocar alguna cosa i que se’n vagi tot en orris. Fins i tot he pensat de crear un bloc paral·lel per fer-hi experiments (i si el trenco que el bombin).

      Es nota que t’ho passes molt bé amb el bloc i això es nota: a casa teva sempre hi ha molta animació!

  8. Quadern de mots ha dit:

    Doncs jo vaig crear el meu blog com agenda, per no haver-me de menjar contínuament cues de pansa, ja que la meva memòria és una mica fugissera. Guardar les ressenyes dels llibres en un altre lloc que no fos la meva llibreta. De seguida vaig adonar-me del meu fatal error, el blog s’ha convertit en la porta d’entrada a un fantàstic món mooolt estimulant i engrescador: els altres blogs, les altres ressenyes, altres llibres, altra gent… fantàstic!!!

    • Montse ha dit:

      Doncs va ser una magnífica idea perquè les teves ressenyes encomanen les ganes de llegir. Suposo que aquest “error” tots l’hem tingut: abans de conèixer què representa la blogosfera no pots imaginar que l’intercanvi sigui tan enriquidor i gratificant.

  9. susanna ha dit:

    Jjajajajaj! Ai, he rigut molt amb la teva entrada al món dels blogs! M’agrada molt que fins la tercera no comencéssis a pensar que passava alguna cosa estranya! Genial!

    • Montse ha dit:

      I el cas és que no he inventat res: estava tan convençuda que no veia l’error per enlloc… i ara celebro molt haver-me equivocat 😀 Gràcies per la visita, Susanna!

  10. Marta ha dit:

    Montse, molt bon tema! He de dir que jo trobo molt lògica la teva equivocació… Ja que crees un bloc, l’aprofites i hi escrius. 😉 I nosaltres ben contents.

    Jo vaig començar el de Ficahilallengua quan treballava de correctora a la meva antiga feina. Hi veia uns errors que em donaven moltes idees per als posts i vaig pensar que potser podia servir d’ajuda a algú amb una mica d’interès per a la llengua (no com els que escrivien alguns dels textos que corregia…!). I també el vaig encetar, perquè ens hem d’enganyar, per mi, perquè m’agradava l’aventura i per sentir que feia alguna cosa útil.
    Més tard vaig obrir el de Perquehasvingut per poder-hi publicar tot les bestieses que volia escriure i no encaixaven en el de Ficahilallengua, que té un objectiu molt més definit.

    • Montse ha dit:

      Molt útil! El teu el vaig seguir des del mateix moment que l’Àlex el va promocionar en una de les entrades i vaig pensar que en aquell moment m’aniria molt bé. En certa manera em vaig equivocar perquè no va ser en “aquell moment” sinó que a hores d’ara també em va perfecte! 😉

      Entenc la diferenciació entre els teus dos blocs: cada un té una personalitat molt concreta. Això no m’ha passat perquè com que ja fa dos anys que el vaig encetar i encara no sé de què va… és un calaix de sastre ben desendreçat!

  11. Rosaura ha dit:

    Mai es pot dir no, però jo, de moment, em resisteixo.

    • Montse ha dit:

      I la veritat és que és una llàstima perquè estic segura que donaries molta canya. Tanmateix, no descarto aconseguir fer-te caure en la temptació de provar-ho 😉 Si et serveix d’estímul, pensa que des del minut zero ja tindries una seguidora fidel.

  12. Reflexionem-hi ha dit:

    OOOH! Ho he vist per casualitat, perquè em sobraven 10 minuts abans de classe i m’he dit “a veure de què s’ha estat parlant a la blogosfera” i resulta que la Montse em dedica una entrada i ho veig tres segles després… BUAAA! Necessito unes vacances, hehe. Estic (com diria la meva neboda gran) súperhípermegaultraenfeinada. No paro, entre classes i joies, i tot i que els reflexionem-his s’acumulen i es perden…no tinc temps ni d’escriure’ls ni de visitar les vostres llars. Em sap greu! MOLTES GRÀCIES! 😀 M’he sentit molt identificada amb això de no escoltar a classe, jo ho he fet sempre, i a més movia el cap en plan “sí, sí, ho entenc tot perfectament!” per això ara sé que sempre hi ha algú que no m’escolta, haha!

    En fin, serafina, algun dia tornaré. Cap allà al maig! Ho prometoo!

    • Montse ha dit:

      Ei, quina neboda més superlativa tens! No pateixis pel parèntesi: la feina és la feina i quan tornis a disposar de temps per llegir coses interessantíssimes (ehem!) estarem encantats de tornar-te a veure per la xarxa. Per cert, és tot un consol saber que compartim hàbitat natural: nuvolàndia! 😀

  13. ÒscarAzAl ha dit:

    M’ha encantat aquest inici científic! Jo també ho vaig explicar fa molt de temps en aquesta entrada. En poques paraules, vaig dir que m’agrada molt parlar, especialment quan algú m’escolta i monopolitzo la conversa, i gent que ho havia notat em va animar a fer-me del club.

    • Montse ha dit:

      Ep, i aquí tothom respecta el torn de paraula! La veritat és que escriure és un exercici molt bo perquè en haver d’estructurar allò que redactes diria que et fa estructurar milló el que en penses… ai, ves, ara no sé si m’he explicat prou bé 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: