Minicontes de la llàntia (4)

Encara no tenia el resultat de l’autòpsia, però tampoc no em calia per deduir que havia mort enverinat: els vòmits de color turquesa no deixaven gaire marge a la imaginació. Havia interrogat família, amics i empleats sense obtenir cap informació rellevant. Amb els llogaters tampoc no hi havia hagut sort tret d’esbrinar que no era una persona de tracte agradable ni estimada per ningú. El consideraven -i pels informes que en tenia, ho era- un escanyapobres. La manca de resultats em feia sentir frustrat i per això, tot i ser quarts de nou, vaig decidir fer una última visita.

L’adreça de la llogatera em va dur a un bloc de pisos antic de façana barroca i ennegrida. La porta del carrer, feixuga i rovellada, es va obrir amb un somort grinyol i em va mostrar la decebedora imatge d’un vestíbul sense ascensor. En arribar a la quarta planta, els esbufecs em van fer prendre la ferma decisió de deixar de fumar… possiblement la setmana entrant.

Em va obrir la porta una dona de força edat, cabells blancs i aspecte polit que em va rebre amb la mateixa cordialitat que si fos una vella amistat. Em convidà a passar a la cuina mentre acabava de fer el sopar tot oferint-me una copeta de moscatell i un plat amb panses i ametlles. Vaig refusar amablement el licor -inconvenients de l’ofici- però els fruits secs van sucumbir a la meva golafreria.

Mentre intentava pensar quina mena d’interrogatori podia fer a una iaia d’aspecte dolç i inofensiu, els ulls van ensopegar un objecte que semblava tret d’un altre temps i un altre lloc. Es tractava d’una llàntia de coure molt brillant i ben polida que destacava com una joia exòtica entre els estris vulgars i senzills de la cuineta.

Pel que em va explicar, es tractava d’un objecte familiar que s’havia convertit en una mena d’amulet protector, un tòtem que havia passat de generació en generació fins allà on arribava la memòria. El vaig agafar per mirar-lo amb major deteniment i en fer-ho vaig fer caure un sobre del prestatge. El vaig reconèixer de seguida: era una notificació de desnonament. Encara estava per obrir.

En mirar de més a prop la llàntia vaig veure que la part interior del broc tenia un residu sorrós de color verd gris molt característic dels objectes de coure. Com si fos una experta mestressa de casa, vaig començar a explicar-li que els estris d’aquest metall no els podia tocar substàncies àcides com ara el vinagre perquè es feien malbé i creaven un verdet tòxic molt perillós. Va mirar de tranquil·litzar-me dient que no hi havia cap perill perquè ella el feia servir de setrill per a l’oli.

Normalment en feia servir un de vidre, però quan el senyor Puig la va trucar per dir que havia de passar a donar-li una carta molt important va tenir la pensada de convidar-lo a dinar. Per a ella, rebre l’arrendador a casa era com una mena d’acte social. Així doncs va treure les estovalles bones, va parar taula amb la vaixella del viuet daurat, els coberts d’alpaca i va omplir la llàntia amb oli per sucar l’amanida. Estava contenta perquè era un oli molt i molt bo: el seu nét gran havia anat de vacances a Itàlia i n’hi havia portat una ampolla que per força havia de ser boníssim perquè el recipient era ben petit.

Així doncs, arrendador i llogatera van compartir taula i conversa. Pel que explicava, ell havia estat més simpàtic i xerraire que mai i es va desfer en lloances al parament i a com n’era de gustós l’àpat. Ella va admetre que el fricandó li havia sortit excel·lent, encara que no podia opinar sobre l’amanida perquè el metge li havia prohibit que tastés l’enciam; es veu que li provocava coragror.

De sobte, un pressentiment em va recórrer l’espinada com un calfred.

– Que em podríeu ensenyar l’ampolla de l’oli?
– I tant, jove, és aquesta. En queda ben poc perquè gairebé el vaig abocar tot en la llàntia i el senyor Puig el va trobar tan bo que pràcticament se’l va acabar; deia que tenia una curiosa sentida metàl·lica. Oi que és maco el meu nét? Sempre que marxa de vacances em porta alguna coseta. Això les àvies ho agraïm molt.

Mentre seguia cantant les lloances del seu nét vaig llegir, astorat, l’etiqueta d’aquell “oli”. Efectivament, tal com em temia, l’etiqueta de l’ampolla tenia escrita una paraula: Aceto. Mai hauria dit que resoldria tan ràpidament aquell misteri.

Tot i la gravetat del cas, no vaig poder evitar un somriure. Podria un jutge engarjolar una encantadora velleta per manca de competència lingüística? I per manca de competència química? Podria algú demostrar que sota aquella mirada tèrbola per les cataractes s’hi amagava una astuta homicida? Hi hauria algú prou boig com per culpar els esperits de la llàntia d’haver-se extralimitat en la tasca de protectors familiars? Ja s’ho farien. Jo vaig agrair gentilment les postres de músic i em vaig acomiadar. Necessitava descansar per poder redactar l’endemà l’informe més estrany de la meva carrera.

Aclariments:

D’entrada em permeto el luxe de ser jutge i part i declarar innocent la iaia, tot i que vosaltres podeu ser tan malpensats com us vingui de gust. Efectivament, el nét li va regalar una ampolla d’aceto d’alta qualitat, però el problema és que l’aceto italià no és oli, sinó vinagre. Ep, un error ben comprensible si tenim en compte que els bilingües ho podem relacionar amb l’aceite i quedar-nos ben tranquils. No m’invento res; aquí us deixo un enllaç d’algú que va tenir el mateix error (sense les mateixes conseqüències, eh!) i és de les persones en qui tinc més Fe (amb majúscula) en matèria de llengües.

També dir que espero que em disculpareu una petita llicència química que m’he pres: efectivament la reacció entre el coure i el vinagre dóna una substància anomenada acetat de coure o verdet que és tòxica… tot i que no sé si amb una sola amanida, per molt que la suqués els senyor Puig, n’hi havia prou per engegar-lo a sopar amb Déu 😀

Advertisements

18 Responses to Minicontes de la llàntia (4)

  1. Tomàs ha dit:

    Jo també hagués deixat les coses tal qual.

    Dues coses:

    1.- Li hagués explicat a la iaia que tragués el presumpte “oli” de la llàntia amb qualsevol excusa, no fos que es quedés sense veïns i sense família si s’aficionava a fer sopars.

    2.- En algun lloc amagat del fons del meu cervell, en algun moment hagués pensat que no mereixia viure aquell que no sap distingir el sabor del vinagre del de l’oli. És que una amanida és una amanida i s’ha d’amanir com cal.

    No sempre les paraules signifiquen allò que semblen.

    • Montse ha dit:

      Hahaha! Tens raó: fer-li buidar aquesta “setrillera de disseny” seria el més assenyat, no fos cas que li donés la idea de fer un esmorzar de pa amb oli i la iaia ja hauria begut idem.

      En principi el verdet té un gust que no és precisament agradable, però ja saps com són els escanyapobres gasius: només pel fet de ser de franc són capaços d’arrambar amb el que faci falta.

      Efectivament, hi ha paraules que semblen i no són. Se’n diuen falsos amics i poden induir a errors divertits… o perillosos.

  2. Pons ha dit:

    La iaia es claríssimament culpable. Totes semblen tan innocents i bones dones i te la foten i es col·len davant teu a la fruiteria! “Prerdoni jove, però no l’havia vist…” què soc invisible jo? d’aquí a matar només hi ha un pas

    • Montse ha dit:

      Però home, com és que et passen aquestes coses? Si elles sempre respecten les cues i esperen pacientment i… a qui vull enganyar: a mi també se’m colen. Sistemàticament 😦

  3. Quadern de mots ha dit:

    Oh, d’Italia diu que ve aquest suculent Aceto??
    Ahir vaig començar a llegir” El camp del terrissaire”, Andrea Camilleri . de moment excel•lent, i la traducció d’en Pau Vidal , uf he d’investigar, només dir que; sorprenent, brillant, estranya, divertida, bona, molt bona…

    Les iaies tenen això, semblen figuretes innocents de porcellana però en realitat poden amagar qualsevol aspecte gens inofensiu. Només si ho fan amb gràcia se les pot disculpar, de colar-se al forn, a la fruiteria, fer amanides mortals…

    Aquesta llàntia dóna per molt… m’ha agradat moltíssim el relat. Encant i fragilitat barrejat amb innocència , o no, i astúcia. Com a jutge també has estat bé.

    • Montse ha dit:

      Ja friso per la teva ressenya. Cada estiu fico alguns llibres en la maleta de les vacances i ja en tinc dos de pensats, però crec que encara queda espai per a un tercer. Una de “lladres i serenos” sempre ve de gust (si més no, a mi). D’en Camilleri vaig llegir Foguerada d’agost i em va divertir molt, però el que és més estrany és que vaig triar el llibre per qui n’era el traductor 😉

      De moment, una llàntia pot ser màgica, evocadora, parany, arma criminal… A veure què més pot sortir.

  4. MadeByMiki ha dit:

    Puig?, senyor Puig?, Felip potser?, a veure si et vindran a visitar la “brimo” dels mossos a casa, que per menys tenen a l’Arcadi Oliveres entre cella i cella…

    Bon relat, jo sempre et llegeixo amb la remota esperança de que se’m encomani una mica la teva habilitat per escriure i puntuar allà on toca.

    • Montse ha dit:

      Mmm… no… i ara!… és pura casualitat… 😀 😀 😀

      Una ortografia correcta, una gramàtica normativa, una puntuació escaient, només es tracta d’aplicar regles, no té mèrit. La gràcia estaria en aconseguir comunicar emocions, tocar la fibra. Paciència, algun dia escriuré un conte boníssim boníssim… sort que porto la longevitat aferrada als gens 😉

  5. Jaume ha dit:

    doncs amb aquest ho has aconseguit. M’apunto a la valoració dela parròquia. És un conte excel·lent. M’ha recordat “Arsènic i puntes de coixí”.

    • Montse ha dit:

      Ei, m’has donat una idea; fa molt de temps que no llegeixo teatre.

      La veritat és que necessito repassar tantes i tantes i tantes vegades tot allò que escric que al final ja no sé si m’agrada o no i els comentaris (en positiu o en negatiu -no passa res-) m’ajuden molt. Gràcies! 😀

  6. Marta ha dit:

    Hahahaha, recordo molt bé l’apunt d’aquesta confusió de què parles; em va semblar molt divertida…

    Pel que fa a la iaieta innocent, jo no me n’acabaria de refiar del tot; en tot cas la simpatia que desperta i la seva situació atenuen el crim… 😉

    • Montse ha dit:

      Ja se sap: cada vegada hi ha més productes, els prestatges de les botigues s’omplen de pots que semblen tots iguals, les àvies s’atabalen… Conec algú a qui li va passar un cas menys mortífer: la seva iaia li va preparar l’esmorzar ficant colacao i sucre a un got d’orxata ben calentoneta. Per cert, si algú ho vol provar està en el seu dret, però ja li avanço que em van assegurar que està asquerós 😀

  7. Lo rat ha dit:

    Jo també sóc dels que prefereixo desconfiar de les intencions de la iaia; perquè ves a saber què hi havia a l’ampolla de moscatell en lloc de moscatell… i els bolets del fricandó? se’n va servir algun, la iaia assassina, o els va evitar dissimuladament i li van servir per rematar la feina?
    Jo no em confiaria pas. Per cert, portava els cabells liles? aquestes, les iaies punk, són les més perilloses.

    • Montse ha dit:

      Però que en sou de malpensats. Pobrissona. A mi, el més “mortífer” que m’han ofert per picar varen ser unes neules que es desembolicaven com si fossin pergamins… va ser una mica complicat que “colés” que no en volia més perquè ja estava plena (amb una neuleta).

      Hahaha! De vegades a les perruqueres se’l va una miqueta la mà amb el “plis” perquè els cabells blancs no quedin grogosos. Si és que en el fons són tan modernes i trencadores com la Lucia Bosé 😉

  8. David ha dit:

    Tenia raó en Miki: escrius de meravella! Felicitats! 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: