La bossa, aquella malvada i gran culpable

Abans de res, he de puntualitzar que el capità enciam se sentiria absolutament orgullós del comportament cívic dels de casa pel que fa al reciclatge i la recollida selectiva de les escombraries. Sistemàticament tot allò que es llença és classificat perquè acabi en el contenidor adeqüat: una bossa per al paper, una bossa per al vidre, una bossa per a la matèria orgànica, una bossa per al rebuig, una bosseta per a les piles (entre comandaments a distància, joguines, perifèrics inalàmbrics… inenarrable), un bidonet per a l’oli i, evidentment, la gran bossa per als envasos lleugers. De fet, gràcies a aquesta polida selecció i la mandra que fa haver de baixar per poca cosa fa sospitar que tots plegats tenim la Síndrome de Diògenes. I ja posats a explicar coses, intueixo que part de la inquietud classificadora que patim esdevé per l’afició a fer passejades pel Garraf i veure amb neguit com any rere any es contaminaven els aqüífers i desapareixien les entrades als avencs soterrats pels 23 milions de tones d’escombraries abocades a la Vall de Joan.

Un cop feta la declaració de principis, anem per feina. Dissabte al matí, la nevera amb teranyines i el rebost ple de vent. Toca anar a comprar. Agafo el carro, la llista, la Visa i cap al súper hi falta gent. Si només en som quatre, dos que creixen cap a dalt i dos que hem de vigilar per no crèixer cap a l’ample, no entenc com pot ser que el carro faci curull, però és així. Enfilo passadís per passadís i carrego el material necessari polidament embolcallat de material innecessari: el pack de sis tetrabriks de llet, sòlidament embolicat en una caixeta de cartró; el pack de 8 iogurts, estratègicament unit per un cartronet més fi; les llaunes de refrescos, fermament unides per brides de plàstic súper-ultra-mega-resistent; el xampú d’oferta, estretament unit mitjançant un plàstic amb un imprescindible suavitzant; els petits brics de suc de pinya, en paquetets plastificats de 6 en 6; l’embotit, envasat al buit sobre un plàstic gruixudet perquè no perdi la bona presència; la fruita, en una polida safata de porex per cada quatre peces; el pollastre, una polida safata de porex per cada dues cuixes; les hamburgueses… bé, en resum, quan ho tinc tot veig que he acumulat 15 “polides safates de porex”. 

Passo per caixa i jugo al Tetris (ep, encabir la compra en el carro és tot un art!). Evidentment no me’n surto per no sé quina llei de la física que parla del contingut i el continent i demano a la caixera si té alguna bosseta. La meva estupefacció és considerable quan em diu que, per combatre el canvi climàtic, la contaminació i protegir el medi ambient, ara les bossetes ja no són de franc i que si en vull de les primetes he de pagar “x” cèntims i que si en vull d’altres més resistents i sostenibles n’he de pagar “y”. Miro astorada la bossa de ràfia “sostenible” i amb una biodegradabilitat més que sospitosa (de fet, em sembla veure un llop disfressat de be)  i després la cara de la caixera en busca d’un somriure sarcàstic o d’alguna mena de complicitat. Evidentment no hi trobo res de tot això i decideixo no explicar-li què en penso de tot plegat… m’ho reservo per “plorar-ho” en el bloc. O no és per posar-se a plorar?