La bossa, aquella malvada i gran culpable

Abans de res, he de puntualitzar que el capità enciam se sentiria absolutament orgullós del comportament cívic dels de casa pel que fa al reciclatge i la recollida selectiva de les escombraries. Sistemàticament tot allò que es llença és classificat perquè acabi en el contenidor adeqüat: una bossa per al paper, una bossa per al vidre, una bossa per a la matèria orgànica, una bossa per al rebuig, una bosseta per a les piles (entre comandaments a distància, joguines, perifèrics inalàmbrics… inenarrable), un bidonet per a l’oli i, evidentment, la gran bossa per als envasos lleugers. De fet, gràcies a aquesta polida selecció i la mandra que fa haver de baixar per poca cosa fa sospitar que tots plegats tenim la Síndrome de Diògenes. I ja posats a explicar coses, intueixo que part de la inquietud classificadora que patim esdevé per l’afició a fer passejades pel Garraf i veure amb neguit com any rere any es contaminaven els aqüífers i desapareixien les entrades als avencs soterrats pels 23 milions de tones d’escombraries abocades a la Vall de Joan.

Un cop feta la declaració de principis, anem per feina. Dissabte al matí, la nevera amb teranyines i el rebost ple de vent. Toca anar a comprar. Agafo el carro, la llista, la Visa i cap al súper hi falta gent. Si només en som quatre, dos que creixen cap a dalt i dos que hem de vigilar per no crèixer cap a l’ample, no entenc com pot ser que el carro faci curull, però és així. Enfilo passadís per passadís i carrego el material necessari polidament embolcallat de material innecessari: el pack de sis tetrabriks de llet, sòlidament embolicat en una caixeta de cartró; el pack de 8 iogurts, estratègicament unit per un cartronet més fi; les llaunes de refrescos, fermament unides per brides de plàstic súper-ultra-mega-resistent; el xampú d’oferta, estretament unit mitjançant un plàstic amb un imprescindible suavitzant; els petits brics de suc de pinya, en paquetets plastificats de 6 en 6; l’embotit, envasat al buit sobre un plàstic gruixudet perquè no perdi la bona presència; la fruita, en una polida safata de porex per cada quatre peces; el pollastre, una polida safata de porex per cada dues cuixes; les hamburgueses… bé, en resum, quan ho tinc tot veig que he acumulat 15 “polides safates de porex”. 

Passo per caixa i jugo al Tetris (ep, encabir la compra en el carro és tot un art!). Evidentment no me’n surto per no sé quina llei de la física que parla del contingut i el continent i demano a la caixera si té alguna bosseta. La meva estupefacció és considerable quan em diu que, per combatre el canvi climàtic, la contaminació i protegir el medi ambient, ara les bossetes ja no són de franc i que si en vull de les primetes he de pagar “x” cèntims i que si en vull d’altres més resistents i sostenibles n’he de pagar “y”. Miro astorada la bossa de ràfia “sostenible” i amb una biodegradabilitat més que sospitosa (de fet, em sembla veure un llop disfressat de be)  i després la cara de la caixera en busca d’un somriure sarcàstic o d’alguna mena de complicitat. Evidentment no hi trobo res de tot això i decideixo no explicar-li què en penso de tot plegat… m’ho reservo per “plorar-ho” en el bloc. O no és per posar-se a plorar?

Anuncis

21 Responses to La bossa, aquella malvada i gran culpable

  1. Tomàs ha dit:

    Declaració de principis: no passaré per casa teva no sigui que amb aquest neguit reciclador acabi a la bosseta d’orgànica o de rebuig generals o d’andròmines variades.

    Les empreses poden embolcallar tot el que vulguin amb tots els materials que vulguin. Després ja s’encarregarà el client final (tu, jo,….) de resistir la pressió brutal que fa que acabis reciclant sense tenir el clar convenciment de que en fan amb tot allò (en soc una mica incrèdul).

    Encara hi haurà algun negoci al darrera de tot això!
    Els dels súpers també hi ha guanyat, amb el rotllo aquest ara no donen les bosses. Bé, més calaix per a ells. I a més van de bon…., ells no contribueixen a contaminar. En tot cas ets tu, que ets capaç fins i tot de pagar per endur-te’n una bossa extra de plàstic.

    És que som un beneïts.

    Ànimes càndides i crèdules.

    • montsellado ha dit:

      Efectivament, ells creen el problema sobredimensionant l’embalatge dels productes i després nosaltres n’hem de buscar la solució carretejant-lo ben classificadet cap al contenidor escaient.

      Ah, i les bosses biodegradables, les que es fan amb fècula de patata o closques de gamba, no te les regalen perquè com que són més cares… ells si que tenen cara!

    • montsellado ha dit:

      Ai, se m’oblidava: miraré d’esbrinar què se’n fa de les deixalles i quin destí tenen. L’orgànica es composta? Les llaunes, el vidre i el paper es reciclen? El rebuig s’incinera? El plàstic… què se’n fa del plàstic? O potser, com em va dir una amiga, no cal capficar-se perquè va tot a parar allà mateix (ja seria mala llet, la veritat!)

  2. Marta ha dit:

    Tota la raó, Montse! Comparteixo totalment la teva indignació per aquesta actitud contradictòria. Hi afegeixo que a l’Abacus tenen la santa cara de cobrar-te 10 cèntims per una bossa minúscula que es trenca només de mirar-la…

    • montsellado ha dit:

      Aquests també? Quines galtes. I potser la bosseta té impresa amb lletres ben llegibles el nom de la papereria. De vegades m’ha agafat la temptació de dir-li al que hi ha a la caixa: A veure, si tu em cobres 10 cèntims per la bossa i jo a tu 15 per fer-te propaganda, em deus cinc cèntims (i que consti que et faig preu d’amic). Mmmm, algun dia ho faré 😉

  3. madebymiki ha dit:

    Ets una ciutadana exemplar, el problema és que penses massa i a sobre vas ben encaminada. La qüestió és sempre fer-te sentir culpable i responsable de totes les desgràcies del món.

    Tenim tant de poder que l’escalfament global, la crisi, la fam, tot, tot és culpa dels humils ciutadans.

    Per cert, del tema de les bosses vaig discutir amb una diputada d’ICV, com a mínim em vaig quedar descansat…

    • montsellado ha dit:

      Si és que els ciutadans en som de doleeeeeents (uf!).

      Ep, què dius, que vas tenir una batussa dialèctica per aquest tema? No en devias pas fer un post, oi? (enllaç, porfa, enllaç!)

      • madebymiki ha dit:

        Per desgràcia aquella anècdota no dóna per un post (si no la estiro de manera miserable…), però el que si faré és dedicar-te el proper “post dedicat”.

        I a Itàlia les han prohibit:
        http://www.treehugger.com/files/2010/12/plastic-bag-ban-italy.php?campaign=weekly_nl

      • montsellado ha dit:

        Molt bo aquest article i molt sincer quan diu allò de “però en una cultura coneguda per considerar els senyals d’STOP com a quelcom purament consultiu…” Sempre igual: les qüestions relatives al medi ambient són detallets secundaris que es poden tenir en compte o no (a banda del fet que de l’embalum del problema només fixar-se en la bosseta sembla demencial).

        Ara m’has deixat ben encuriosida. Ja friso pel post! 😉

  4. Sophia Blasco ha dit:

    A les cases, si ens hi fixem, generem més brossa neta que brossa bruta, la industria abusa de l’embalatge dels productes. Frédéric Crépin, basant-se en els seus drets com a ciutadà europeu, presentarà una sol.licitud davant del Parlament comunitari perquè prengui mesures contra aquest sobre-empaquetament dels productes de consum i està recollint signatures:
    http://www.jornal.cat/noticia/6186/un-milio-de-signatures-per-reduir-els-embalatges

  5. Tomàs ha dit:

    Bé, esperarem els resulats del teu treball d’investigació. Sembla interessant el tema.

    També és bona l’aportació d’en Miki, de la Marta i la de la Sophia.

    Potser si que val la pena estirar del fil…

  6. Oriol López ha dit:

    Abans de planificar les properes compres, us recomano que veieu el vídeo “The Story of Stuff”; el teniu en la seva versió doblada al castellà, “La historia de las cosas”, a l’adreça següent:
    http://video.google.es/videoplay?docid=-5645724531418649230

    • montsellado ha dit:

      Oriol, aquest enllaç és boníssim. Moltíssimes gràcies per donar-nos-el a conèixer (m’encanta; això és el que descrivia en Sorro: Ubuntu)

      Lectors, comentaristes i passavolants: us animo a clicar-lo. Dura 20 minuts i us asseguro que són 20 minuts molt ben aprofitats (i també parla de l’obsolència programada… de què em sona aquest tema? 😉 )

  7. Rosaura ha dit:

    A mi el que em fot és pagar per una bossa i que a sobre, porti publicitat! Ja que les hem de pagar, que siguin “netes”.

    • montsellado ha dit:

      Oi que sí, Rosaura? Fins i tot de vegades no t’ofereixen una bossa biodegradable, sinó que et fan pagar per la mateixa bossa que el dia anterior et donaven (clar, deu ser que si la compres ja no contamina; és que no m’entero).

      Una anècdota surrealista (pel meu gust): compro en una botiga de roba i quan li dic a la noia que no cal que m’ho posi en una bossa, que puc aprofitar una altra que porto mig buida, em diu que no m’amoïni, que total d’aquí a uns dies hauran de fer servir les de fècula de patata i llençaran totes les que els quedin en estoc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: