Ahir, quan anava cap a cal metge, vaig veure el senyor Pere. Jo, tota atabalada, baixava la rambla pel cantó de l’ombra mentre ell pujava per la vorera assolellada. Caminava a poc a poc amb la mirada dolçament perduda de qui passeja mentre no va enlloc. Vestia la mateixa camisa blanca i la corbata negra tan elegant amb què el vaig veure el darrer dia. Duia els esclarissats cabells grisos perfectament enclenxinats, el bigotet polidament retallat i la pàl·lida cara ben rasurada. Ens vam creuar i em va dedicar un somriure i un lleu gest amb la mà. -Fins aviat, maca -em va dir. Li vaig tornar mecànicament la salutació. Fins aquí no tindria res d’especial si no fos perquè l’havíem enterrat dijous passat.
Uf!!, això ja m’ha passat alguna vegada, i és esfereïdor.
Com sempre deia un difunt parent meu: “Avui hi som, i demà també”. Tan sols va fallar una vegada…
A mi també i l’esgarrifança que corre pel moll de l’os és inenarrable. Després penso que simplement s’assemblava a X i em quedo més tranquil·la. Ara bé, si algún dia ensopego algun d’aquests “dobles” i em saluda amb un “fins aviat”, de debó que caldrà trucar al 112.
Màgia blanca, màgia negre, vudú caribeny….i Ca la Lladó!!!
El verdader, únic i darrer ensurt és el que s’emporta un en trobar-se amb si mateix.
Mmm… vols dir quan et veus al mirall acabat de llevar? Mira, no et dic que no. 🙂
Crec, que la ment ens juga aquestes males passades per fer-nos saber que nosaltres encara hi som, i que hem de viure tots els moments amb plenitud, no valorem res; ni tan sols la cosa principal i primera de totes “estar vius”
Potser sí que és un advertiment: Ep, que aquí no t’hi quedaràs per llavor. Tens un temps, què en penses fer? Doncs, aprofitar-lo, oi? 🙂
Hohohohoh! Quin yuyuuuu!!!!
D’allò… no t’ha passat mai? Veure algú igualet que un difunt? Ni una lleugera semblança? Ai, mare! A veure si sóc com el crio d’El sexto sentido!
No m’ha passat mai, però fa poc ho vaig llegir en un altre bloc (potser l’autora treu el cap). Un microrelat impecable.
Oh, ni et passarà; aquesta mena d’ensurts només els patim els que som uns fisonomistes terriblement dolents… i que a més a més tenim una memòria molt minsa (acabo de rellegir el conte de la Marta, sort que no és ben bé el mateix que si no encara em denunciaria per plagi!).
Impecable? 🙂 (somriure beatífic)