M’han explicat un acudit, però si l’escric perd la gràcia perquè no es tracta d’una paraula polisèmica, sinó homòfona… ara que si es fan servir els símbols AFI… provem-ho? Va, sí, aquí el teniu:
* Laura, tens tota la raó: jo veig els símbols des del meu ordinador, però si el bloc s’obre des d’un altre amb una configuració diferent possiblement no es vegi bé. A veure, tradueixo: [te-vocal neutra-ela-o]
This entry was posted on dimecres, 9 de/d' Desembre de 2009 at 9:32 pm and is filed under fora del test, humor. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.
Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.
Adéu-siau i gràcies!
I, tanmateix, no puc evitar suggerir a l'amable lector que no faci el salt del no és normatiu al no és català. El DIEC el fa l'IEC, el català el fem entre tots.
Això del català, podem fer-ho més fàcil
El llenguatge és un fenomen essencialment enllaçat amb la vida. A través de la llengua ens fem, creixem, actuem, negociem, jurem, ens odiem i ens estimem. Amb la llengua ens mostrem o ens amaguem. Per la llengua ens identifiquem i compartim una cultura i un món. Aprenem a jugar amb les paraules i a entendre le bellesa de dir i de fer un poema. Pel llenguatge som i ens relacionem, lluitem per comunicar-nos i creem discursos que són noves realitats que ens embolcallen, ens mimem i ens atrapen.
Text "robat" a en David Bargalló
Reivindicaré l'ús actiu de l'escriptura per a l'oci, per divertir-se, per aprendre, per pensar, per matar el temps, i sempre sense cap pretensió literària.
La cuina de l'escriptura
És molt més còmode i fàcil de creure que d'aprendre, que de conèixer. La constatació d'aquest fet ens podria portar a creure que les concepcions religioses són permanents, a qualsevol nivell.
Notes del capvesprol.
La màxima aspiració d'un escriptor ha de ser ajuntar paraules que abans mai no hagin estat en contacte.
Admeto que el toreig sigui un art si a canvi se'm concedeix que el canibalisme és gastronomia.
Hi ha notícies que no es publiquen perquè no fan vendre. Ni que les regalis, te les pubiquen. La felicitat o la tendresa no són rendibles.
- Digues, foll, has diners?.
- He amat.
- Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni ducats?
- He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats.
Llibre d'amic e amat
En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
La Pàtria -fragment- (1833)
Montsellado's BloG
Eii Montse.. crec que l’hauràs d’explicar, l’acudit.Perquè surt un quadradet enlloc de la lletra que hi volies ficar
Gràcies Laura, ja ho he arreglat (de fet, més que arreglat ho he explicat). La informàtica té aquestes cosetes… què hi farem.
La traducció darrera i definitiva és:
– S’obre el teló
– Apareix en Millet
– Desapareix el taló
Aquest personatge és massa. Des que vaig sentir que fins i tot havia aixecat la camisa al consogre… insuperable!