L’economia de les vaques

29 Desembre 2011

La Rosaura sempre m’envia uns correus genials, d’aquells que corres a reenviar perquè quan una cosa et fa gràcia sempre vols que els altres també riguin. Si ajuntem aquesta vocació de pregonera amb la sequera (o mandra) que darrerament no em deixa publicar gaires entrades, tenim com a resultat un plagi sense vergonya ni miraments per la propietat intel·lectual. Tot seguit us lliuro un descarat “copiar/enganxar” d’un dels darrers. Espero que rigueu una mica… encara que sigui a costa d’un humor un pèl càustic 😉

L’economia de les vaques:
 
Economia Basca:
Tu tens 2 vaques. Les munys.
Et beus la llet que necessites i envies la que et sobra a Madrid.
 
Economia Catalana:
Tu tens 2 vaques. Les munys.
Envies tota la llet a Madrid i et tornen la que volen.
 
Economia Valenciana:
Tu tens 2 vaques. Et vens les vaques, requalifiques el prat on pasturaven i fas un bloc d’apartaments. Creus que amb els diners podràs comprar tota la llet que vulguis, però com que els apartaments no es venen ni per casualitat t’acaben portant la llet des de Madrid.
 
Economia Extremenya:
Tu tens 2 vaques… i creus que si no fos pels catalans en podries tenir 3.
 
Economia Andalusa:
Tu tens 2 toros. Com els toros no es poden munyir t’esperes al bar fins que t’enviïn la llet des de Madrid.
 
Economia Gallega:
Tu tens 2 vaques, una és la teva dona i l’altre està subvencionada per Brussel·les.
 
Economia Madrilenya:
Per què vols tenir cap vaca, si a Madrid arriba la millor llet d’Espanya?

La cuina casolana

6 Desembre 2010

L’any passat vam tenir un convidat de luxe: en David. Volia fer un nadal “a la catalana” i ens va acompanyar durant totes les celebracions com un més de la família. Nosaltres, que som molt respectuosos amb totes les tradicions, hem incorporat a les nostres (grans dinars) les foranes (grans sopars) i en David va xalar de valent. Us faig cinc cèntims de les celebracions que de forma casolana i senzilla vam compartir:

Dia 24, dos quarts de deu del vespre:  Ep, és el primer àpat i el que s’espera amb més embranzida. La taula ha d’estar molt ben parada guarnida amb un centre amb un ciri encès i la canalla prou lluny de l’espelma perquè no cali foc a tota la casa. Uns aperitius per anar fent boca (dàtils amb bacon farcits d’ametlla, torradetes amb formatge de cabra i melmelada de tomàquet, torradetes amb ou de guatlla ferrat i xoriço… res, quatre detallets), de primer un còctel de gambes amb molta maionesa (un dia és un dia), de segon cuixa de be al forn, al darrere un tall de gelat (sempre va bé per pair) i un assortiment generós de torrons, mantegades i fruits secs. En David va demanar si teniem fruita i li vam portar una safata ben plena de peres, prunes, i no sé què més de fruita gebrada.

Dia 25, les dues tocades: Ep, és el dia de nadal i la tradició és la tradició. Taula ben parada, centre amb espelma, canalla lluny de la flama, quatre cosetes per picar (repetim les torradetes amb formatge de cabra i melmelada perquè estan que…), escudella de nadal amb galets gegantins i carn d’olla en consonància (res, les quatre cosetes de sempre: pilota, botifarra blanca, botifarra negre, gallina, peu de porc, cigrons, col, patata…) i pollastre amb prunes (uns pota blava espectaculars) de segon. El dia de Nadal es fa imprescindible la tradició de fer el tastet de tots els torrons. No res, un bocinet de cada: alcant, xixona, crema cremada, xocolata amb arròs inflat, fruites amb massapà i les noves varietats: xocolata amb pinya, xocolata amb cafè, xocolata amb conyac, xocolata negra amb xocolata blanca… Com que a quarts de vuit encara estavem entaulats vam prometre a en David que el sopar el fariem lleugeret.

Dia 26, un quart de tres: Jo crec que el nostre convidat no tenia gaire gana per culpa d’haver fet l’esmorzar de rescalfat massa tard, però la tradició és la tradició i per Sant Esteve toquen canalons. Com que aquell dia fem plat únic (només l’acompanyem d’una amanideta una mica bufona, amb pinyons torrats, formatge curat, un grapadet de nous -per al colesterol-, olivetes, tiretes de salmó fumat, tomàquet i enciam tot regadet generosament amb oli d’arbequina) li vam dir que la racció mínima són sis canelons; ja que no hi ha altra cosa el plat s’ha de veure plenet. Després el vam animar a repetir algun altre canaló -sense compliments, David, sense compliments!- i encara que s’hi va negar n’hi vam posar uns altres quatre -es veia de lluny que deia que no per timidesa-. De postres, gelat de torró de xixona casolà; és una mica dens, però la copa amb tres boles i lacasitos de coloraines sempre fa molt de goig.

Dia 31, tres quarts d’onze: Home, el darrer àpat de l’any ha de ser sonat. El marisc i les salsetes exquisides han de ser a taula tant sí com sí. Amb tot, per donar un toc festiu alhora que informal, sempre fem unes quantes safates de canapés variats, vaul ou vent amb salsa de formatge blau i aquelles cosetes de pasta fullada farcides de sobrassada, ah, i també un bon assorit d’ibèrics per anar fent boca. Com que les postres ja començaven a ser repetitives ho vam arrodonir amb una nova varietat de bombons, unes mantegades casolanes i un pastís en forma de rellotge.  En honor al David vam buscar el raïm amb els grans més grossos del mercat; el pobre es va ennuegar a la cinquena campanada (falta de pràctica, es veu que a casa seva fan no sé què de llenties).

Dia 1, tres quarts de tres: Home, el primer àpat de l’any ha de ser sonat. Una sarsuela ben consistent no ens la pot treure ningú. L’acompanyem amb grans quantitats de pa d’aquell que s’acaba de fornejar a casa (bé han de descansar els de la fleca) i com que està acabadet de fer entra que ni te n’adones. La taula folrada de canapés i cosetes per picar no cal ni explicar-la, i és que ho tenim tant per la mà que els fem sense ni adonar-nos-en. De segon, fricandó. Sort que de pa n’hi havia un gavadal que si fem curt hauria estat un pecat deixar la salsa al plat (la iaia hi té la mà trencada) i com que els torrons ja començaven a cansar, vam optar per unes lioneses i tortell de nata.

Dia 6, deu del matí: Mentre la canalla obria els regals i nosaltres estavem entaulats esmorzant xocolata amb xurros va trucar en David per excusar-se del dinar del dia de reis. Es veu que no es trobava gaire bé; li havien fet una analítica i van veure que tenia un pèl de colesterol, de triglicèrics i d’àcid úric (ah, i la glucosa una micona alta). Pel que deia, el metge li va fotre una bona escridassada per no sé què de tenir el fetge com una oca. Llàstima, es va perdre aquest àpat que fa tan de goig amb les postres de tortell de massapà amb el rei i la fava. Amb tot, l’explicació és ben senzilla: aquest xicot viatja molt i ves a saber què menja per aquests móns de déu. I és que com la cuina de casa no hi ha res.


Bufar i fer contes

4 Octubre 2010
Ara mateix em poso a fer un conte i a més a més el faré sense seguir el protocol: res de pluja d’idees, estructures, pèrdues de temps i bestieses. Tiro pel dret! Apa, enceto una primera frase, que diuen que és la més important i la resta, de ben segur, sortirà tot seguit. Això ha de ser bufar i fer ampolles:
Encara duia en els llavis el regust d’aquell petó que mai no li havia donat.
Osti, que bonic… encara que em sembla que no ho he fet prou bé.
Encara duia en els llavis el regust d’aquell petó que mai no li havia fet.
Millor, millor, que una cosa és anar per feina i una altra emprar el catanyol.  Amb tot, no m’acaba de convèncer.
Encara sentia en els llavis el regust d’aquell petó que mai no li havia fet.
Sí, aquesta és la frase, però es pot millorar.
Encara sentia en els llavis la cremor d’aquell petó que mai no li havia fet.
Ui, no, que així sembla que hagi menjat allioli.
Els llavis encara li cremaven amb aquell petó que mai no li havia fet.
Alguna cosa no rutlla.
Li cremaven els llavis per culpa d’aquell petó que mai no li havia fet.
Té febre?
Tenia els llavis cremats per culpa d’aquell peto que mai no li havia fet.
Insolació? Exposició a rajos ultraviolats?
Acabava de desvetllar-se i encara sentia l’ardor…
Que potser ha sopat massa fort?
Sentia en els llavis el foc d’aquell petó que mai no li havia fet.
Tranquil·la, no t’esveris, ara mateix truco al 112!
A hores d’ara, no tindria els llavis cremats si l’hagués besada d’una punyetera vegada!
Calma, calma, caaaaalmaaa!
El petó que… Sentia que…    
Escac i mat. Em dono. 
Primer pas: paper, llapis i pluja d’idees.
Pas número zero: no obviar cap pas.
.
PS: En el box he deixat una nova cançó. És la d’una que també es va rendir i va fer onejar la bandera blanca… encara que es tractava d’una altra guerra 🙂

Potser sí que saluden

1 Octubre 2010

Ara potser m’he tornat una paranoica, potser veig coses on no n’hi ha, potser exagero… en tot cas, no em negareu que resulta altament sospitós que un producte pel qual han triat un color tan mariner, que ha de produir sensacions indescriptibles i que ha de deixar els cabells tan meravellosament suaus que s’ondularan ingràvids amb la més lleugera de les brises, tingui una salutació com a nom de la gamma. Potser també ajuda a dubtar el fet de constatar que en la versió portuguesa no saluden pas. No sé, no sé, però diria que hi sobra una lletra i hi falta una preposició. Si més no, em fa il·lusió pensar que les pífies són ben universals.

Per si voleu veure més relliscades, us deixo un enllaç cap a unes imatges extretes del blog d’en Gabriel Bibiloni. Aquestes espifiades són “nostres” i n’hi ha d’espectaculars (molt, de debò). Ara bé, no us puc assegurar si us faran riure o plorar; imagino que tot depèn de com tingueu el dia:

http://www.bibiloni.cat/imatge/imatges.htm


Busca, busca!

29 Agost 2010

El món dels buscadors d’internet em deixa bocabadada. Potser em sobta perquè no sé pas com va: escrius qualsevol text intel·ligible i abans de poder parpellejar ja ha trobat un munt de coses. D’acord que sovint a partir de la tercera pàgina no veus la relació entre allò que demanes i el que et mostra, però encara que sigui agafadet pels pèls troba coses.

Vet aquí que ara, gràcies al bloc, puc veure per una minsa espiera l’altre costat del mirall perquè si algú espetega aquí puc veure quin ha estat el text emprat. No puc saber qui, però sí com. Sovint el que tampoc no puc saber és per què el buscador proposa aquest llogaret; no hi veig la relació. És molt curiós, de debó. Us en faig cinc cèntims.

La majoria de les vegades es tracta de cerques ben normaletes i que sovint de ben segur deuen provocar la decepció del que passa per aquí: “nivell d catala prova oral” (tot un clàssic en aquest bloc), “mixonet significat” (caldria promocionar més l’Alcover…), “tragicomedia” (ups!), “maries i ases, n’hi ha a totes les cases” (no és ben bé així… sort que jo explicava la versió “oficial”), “la historia que en roc pons no coneixia” (per les dates, juraria que més d’un el que buscava era “el rincón del vago”).

D’altres, però, ja tenen un matís més estrany: “classes de plans en cinema exemples” (exactament què buscava?), “fer mascles” (ai, mare!), “català pau 2010 nap-buf acceptat” (si us plau, hi ha algun psicòleg entre nosaltres?), “l’altre versio dels tres porquets”  (hahaha, aquí sí que han trobat quelcom), “mecasundena / renegar com un carreter / renegar en catala” (ai, quina vergonya!), “blanc-i-blaus malva adjectiu taronja” (això em passa per copiar el Sr. Ortega).

Tinc una darrera cerca curiosa que és la que ha provocat aquest post. És una bajanada, però m’ha fet gràcia i ho volia compartir amb vosaltres. Us transcric el text literal que s’ha fet servir al buscador i que per més que li dono voltes no entenc com pot ser que escrivint aquestes paraules surti aquest bloc: “oscar dalmau realment es calb” (NO FOTIS!!!).


Recepta per embolcallar un trosset de cel

21 Juny 2010

1. Què és aquest medicament i per a què s’utilitza. Bombollina és un medicament d’ampli espectre que tant pot ser aplicat per apujar els estats anímics baixos dels “alts” com per esgotar els estats anímics alts dels “baixos” (els “alts” ja m’enteneu quan parlo dels “baixos” i dels seus estats anímics, oi?)
 
2. Abans de prendre aquest producte. És aconsellable preservar una zona influència considerable, ja que el medicament s’expandeix, vola, provoca petites estampides i finalment esclata dolçament.
 
3. Posologia. Una sola dosi provoca un “méééééss” en els baixos; una sobredosi, un “proooou” en els alts. Cada pacient ha de valorar la dosificació d’aquest medicament en funció dels pactes que estiguin disposats a negociar els implicats. Administreu per via aèria.
 
4. Possibles efectes adversos. Aquest medicament provoca una pel·lícula llefiscosa i humida en tota la superfície del pacient que rep el tractament per tant és aconsellable utilitzar-lo a temperatures superiors als 24 graus i reduir la dosi de detergent a l’hora de rentar-ne la roba.
 
5. Efectes col·laterals. Esclafits de riure, xisclets, corredisses i que el nen digui que ja no vol ser metge, que ara vol ser en Pep Bou.
 
6. Conservació. Bombollina es pot conservar durant 7 dies… si és que no s’esgota el primer dia de tractament, i és clar.
 
7. Informació addicional. La fórmula magistral d’aquest medicament és: 2 mesures d’aigua (millor si és destil·lada), 1 mesura de rentavaixelles (un fairy ultra anirà prou bé), mitja mesura de sucre glacé (sense comentaris, la recepta és d’un altre laboratori), mitja mesura de glicerina (a les farmàcies en venen). Preparareu el producte 24 hores abans de la seva administració. Per a més dades:
http://www.ensaimadamalabar.com/pompasjabon.htm
 
Indicacions: Estats de saturació de playstation, nintendo, temperatures exteriors en què fora imperdonable desaprofitar-les i, en general, ganes de fer alguna cosa simple, però diferent.
  
Consulteu el vostre farmacèutic o la cunyada. Sense recepta mèdica.

Sempre ens quedarà…

3 Juny 2010

Apa, ja s’ha acabat. Pel grup han estat vuit mesos de preguntes: Què? Com? Per què? Vols dir? No ho entenc, pots repetir-ho? Eh? però si ningú no ho diu així! (aquesta pertany a l’apartat de les combinacions binàries de pronoms febles); pel professor, vuit mesos de respostes amb infinita paciència. Hem deixat de dir incorreccions (a veure si no és això lo que ens ha passat a tots) i hem après noves fórmules. Hem jugat a fer de professors i hem aconseguit aprendre dels errors sense posar-nos vermells. Hem passat estones de fred i de calor (ai els de l’ajuntament que en som de doleeeeents) i, una cosa molt i molt important -vital!- pel meu gust, ens hem divertit i hem rigut molt.

Per a mi han estat vuit mesos de dinar de carmanyola cada dilluns i dimecres, d’aprofitar alguns “ara que tinc entretinguda la familia veient una pel·lícula” per tancar-me a fer una repassadeta a aquells verbs que fan més mutacions que els camaleons, de preparar bistecs al punt… d’ignició (és l’especialitat de la casa, em temo) i de convertir un “ara vinc” en hora i tres quarts. Després d’esgarrapar temps al son, a l’oci, a la família, a gratar-me la panxa (que també va bé de tant en tant) i de treure hores d’on no n’hi havia, encara em sobta una pregunta: com pot ser que se m’hagi fet tan curt?

Ara “només” cal esperar dos mesos per esbrinar si tot plegat es plasma en un títol o no. Si és que no, el curs que ve hi torno (Jaume, si sospites que és una amenaça no ho dubtis ni un moment: ho és); si és que sí, l’emmarcaré, penjaré el diploma en un pany de paret i… què més puc fer? Pobra de mi, els del consorci no feu més “lletres” i jo trobaré molt a faltar tot això.  M’he divertit, he après (ja em diran si prou o no), he compartit tot això amb uns companys excel·lents i uns professors pels que no tinc paraules… i després de dos anys de fer català i d’ampliar el vocabulari ja és greu quedar sense paraules!

Només puc dir a tots els companys de viatge gràcies, gràcies i GRÀCIES!, i en tot cas, tal com va dir en Humpry Bogart a Casablanca, sempre ens quedarà internet. (Ai, en Bogart?, no… a qui li he sentit jo dir aquesta frase?)


La dignitat dels mascles

11 Mai 2010

Tenia tres anys, potser quatre, i li havien de fer una analítica. No cal dir que m’hauria estimat més que m’haguessin punxat a mi amb una agulla de fer mitja que no pas que la criatura passés per aquell tràngol, però era en la seva sang i no en la meva on calia buscar el virus de les galteres. En arribar a l’ambulatori vaig veure reflectida en els ulls de les infermeres la mateixa pietat que em rosegava l’estómac i això em va reconfortar una mica. Per animar-lo varen començar a fer la gara-gara al nen i ell es deixava afalagar: oh quin noi tan maaaco, caram quin ulls més bonics que té, guaita que n’és de valeeent, és un momenteeet, però que valeeent que és, i no plooora!

Veure el pobre nano lluir un autocontrol que no sé d’on el treia i aguantar amb una dignitat que no sé d’on li sortia em va enfonsar encara més. Sé que ara diré una cosa absurda, però hauria preferit que hagués tret tot el mal geni que té (perquè en té, eh!). Si hagués muntat un pollastre, si hagués donat puntades de peu a tort i a dret m’hauria donat arguments per enfadar-me i demanar-li que s’estigués quiet i que no n’hi havia per tant i que d’analítiques ens en fan a tothom i que ningú no dóna un espectacle així i que… res; empalidia per moments i aguantava com podia les llàgrimes. Commovia veure’l així.

Sortírem al carrer en silenci. La maneta, freda i suada, agafada a la meva. En la meva cara es dibuixava la llàstima que em feia; en la seva, a poc a poc el color rosat tornava a les galtes. En la meva veu tota la tendresa del món –com estàs, “carinyu”- en la seva veueta una franquesa que, per inesperada, em va fer tocar de peus a terra i baixar sobtadament dels núvols de la compassió –collons!, quin mal m’ha fet aquella dona-.

Vaig esclafir a riure enmig del carrer. No podia parar. Ara sí que les llàgrimes em queien galtes avall i, mentre buscava un mocador per eixugar-me-les, entre rialla i rialla li preguntava: però rei, qui t’ha ensenyat a dir aquestes coses! Aquest renec em va alleugerir el cor més que cap altra paraula hagués pogut fer-ho. En passar davant de la fleca, el croissant més gros i més empastifat de xocolata va ser pel meu petit heroi.


Vatua la dieta!

22 Abril 2010

Tinc la grip. Fa dos dies que arrossego la meva autocompassió del llit al sofà i del sofà al llit. El quadre clínic és complet: inapetència total, ulls de peix bullit i descens en la cadena evolutiva (d’homo erectus a homo geperudus i d’homo sapiens a homo enze). Decideixo fer una mínima activitat intel·lectual. Obro el diari digital i dono un cop d’ull als titulars. Em crida l’atenció un que parla de la cimera alternativa sobre el canvi climàtic a Bolívia. L’obro. El llegeixo. No entenc res. Sospito que la febre no em deixa pensar amb claredat. En transcric un trosset:

Molts es preguntaven si es tractava només d’una broma, però les desconcertants teories del president bolivià, Evo Morales, sobre els perills dels aliments hormonats ressonen amb estrèpit. «El pollastre que mengem està carregat d’hormones femenines, per això quan els homes mengen aquest pollastre tenen desviacions en el seu ésser com a home», va dir. I no només això: «La calvície, que sembla normal, és una malaltia a Europa. Gairebé tothom és calb, i això és per les coses que mengen, mentre que als pobles indígenes no hi ha calbs, perquè mengem altres coses»

Dieta mediterrània?, no, on vas a parar, és molt millor la dieta indígena. Poca broma. Penseu que si no mengeu correctament de ben segur tindreu una sèrie d’efectes col·laterals: obesitat, hipertensió, diabetis, homosexualitat i calvície. No em feu cas. És la febre. Desvariejo… o potser no sóc jo qui ha perdut l’oremus.


Casal greg(orià)

19 Abril 2010

La ignorància ens fa ser molt agosarats. Jo en sóc una mostra. Per a algú que llegeix les partitures a la velocitat que llegeix textos un nen de P4 (ja sabeu, allò de la “p” amb la “a”, pa; la “m” amb la “e”, me…) no està gens malament el repte: d’aquí a dos mesos he de saber cantar tota una missa  (Deus, creator omnium polique rector, vestiens diem decoro lumine…). Vet aquí que, per poder memoritzar-les tal com feien els avis del casal rock, he hagut d’esborrar les meves musiquetes de l’ mp3 per deixar pas a salms, antífones, càntics i parenostres. És curiós, però tinc la sensació que ara camino pel carrer més a poc a poc.

Us explico de què va tot plegat per si us interessa: el 12 de juny, amb motiu del cinc-cents aniversari del trasllat de la Mare de Déu de Bruguers al Sitjar (de fet 501, però després de cinc segles no vé d’aquí, oi?) se celebra una missa de vespres a l’ermita de Bruguers. Cantarà el cor de cant gregorià de Gavà… i una cantaire escadussera que a hores d’ara encara intenta esbrinar com ha anat tot plegat. No sé si hi ha cap aficionat al cant gregorià (no ens enganyem, no és una música que arrossegui masses), però aquest acte fa bona pinta. Si us ve de gust, hi esteu convidats.

No sóc una menjacapellans, però tampoc una fidel devota. Confesso, però que hi ha coses que em commouen: algunes esglésies (no totes), el soroll de les campanes (Montserrat a les 12 en punt -uau!-), l’olor i el caliu dels ciris encesos (si us plau, que ningú em recordi l’etimologia d’espelma… intento oblidar-la i tenir present que avui en dia es fan de parafina, eh, de pa-ra-fi-na!) i, qui ho havia de dir, la música sacra. Aquesta vegada no us deixo en el box cap salm representatiu del post; ben al contrari hi penjo una cançó de les que duia a l’mp3 i que temporalment he aparcat. De totes formes, ara em ve al cap la pel·lícula Sister act. Encara hauré de proposar al director un petit canvi en el programa…