Febleses de la carn

La carn és feble, però fins ara he resistit numantinament grapejar el teclat tot i que les temptacions han estat constants. Per exemple, el dia que vaig rebre la felicitació nadalenca per a tots i totes els benvolguts i les benvolgues companys i companyes treballadors i treballadores  vaig sentir una coïssor a la punta dels dits que m’arrossegava cap al portàtil per dir la meva sobre el meravellós invent del llenguatge no sexista. Però me’n vaig estar.

També vaig sentir l’impuls sobtat d’exclamar-me inconsolablement quan vaig llegir que en George Clooney deia que s’havia fet un lífting en… bé, que s’havia fet un lífting. Em sentia plena de justa indignació perquè tot i ser una broma (perquè es tractava d’una broma, oi?), m’ha provocat un dany irreparable: mai més podré mirar-lo a la cara sense pensar en la inexorable i ineludible llei de la gravetat. Mecàsum! Però jo callada.

Oh, i què me’n dieu de tot el que se’n diu d’aquell xicot tan alt i que semblava ensopidet? Sí, home, aquell que practicava el talonmano i que de tan campetxano signava com a Duque em…Palma…do (rodolíííííí!). Ves, pel seu mal senderi encara perdrà el títol i ja no podrà fer la brometa. Tant se val perquè tot el que li està caient (massa poc, massa poc!) és prou destrempador. Però jo muda.

Doncs res, que tot i tenir cabòries i de llegir notícies de primera i de segona plana, jo aquí sense dir ni piu, sense fer posts, sense badar boca, sense opinar, sense malparlar, sense… sense… sense poder aguantar ni un minut més! Qui ho havia de dir: jo, que en la vida real sóc de poques paraules, me’n faig creus de com m’és de difícil estar callada en la vida virtual. Encara que no tingui res a dir.

PS: El tema que em retenia fora de la blogosfera sembla que està una mica congelat (per no dir segrestat); així doncs, crec em permetré el luxe de treure el nas de tant en tant (poques metzines no maten, oi?) 😉