Estic blocada/bloquejada/”bloguejada”. No me’n surto. Tinc l’apartat dels esborranys atapeït de posts informes (vull dir sense forma) esperant una coherència que no arriba. Fa setmanes que la cigarra li havia d’haver plantat cara a la formiga, que un reguitzell d’errors ortogràfics havien d’haver vist la llum, que un petit conte havia d’haver crescut… res. Tot és lleig, tot són ximpleries, no hi ha res de bo, li vull calar foc als esborranys, li vull calar foc al bloc, li vull calar foc al portàtil (ai, no, al portàtil no que encara l’estic pagant).
Com que no tinc clar si la inspiració que mai no he tingut se n’ha anat en orris o sóc jo que estic girada i ho veig tot neeeeeegreeee, he pensat que el millor que puc fer és no fer res. Minivacances. Si penjo alguna cosa, serà aprofitant el talent dels altres. Apa, que inventen ellos (òndia, de què em sona això?). I per anar fent boca, aquí va la primera entrega: un anunci. Què, no us sembla bé? Va, que quan esteu al sofà de casa us els empasseu tots i aquest, si més no, em sembla que és nou. A veure què us sembla: és ximple, és superficial, és ple de tòpics… m’encanta. Que vagi de gust!
Montsellado's BloG 
És la típica publicitat amb més ganxo que els programes. I respecte als posts, és normal, suposo que tots tenim l’armari ple de posts fets o a mig fer que no van acabar de ser publicats…
Tal com està la programació no és gaire difícil 😉
Tu també? Bé, suposo que és inevitable, però fa ràbia/pena veure tantes coses embastades que no acaben enlloc. És un gran malbaratament d’energia i temps 😦
Lladó,
La diferència entre feina i oci és que a la primera t’hi obliguen i la segona la fas per gust, com, quan i si vols (bé, en alguns casos tot plegat es barreja). Dedueixo que aquest bloc forma part del segon grup. Un consell: no t’obliguis a actualitzar-lo, que no hi ha cap mitjà al darrere que et reclami la columna setmanal (oi?). Obre la finestra, oxigena’t i deixa entrar aire fresc i nou, així fugirà l’olor de resclosit (algú diu ‘reclosit’?).
Quant a això dels esborranys… jo també en tinc una bona pila i he arribat a una conclusió: les idees són com els llibres, o les enllesteixes quan et vénen al cap (o a les mans) o paga més la pena fer-ne una pira.
És oci, sí, i el faig molt de gust i ningú no em pressiona, però no puc evitar empipar-me quan veig que només em surten nyaps. Et faré cas i deixaré que corri l’aire abans de tornar a mirar cap esborrany (ep, a casa en diem resclumit).
Un prec: no siguis tan incendiari, home, que potser no n’hi ha per tant. Les teves entrades sempre estan exquisidament ben lligades, però files tan prim que als teus seguidors ens fas passar una gana! No et fem pena?
Per cert, l’acudit que has fet al principi de l’entrada és un dels motius que esgrimeixen els defensors del bloG!
La majúscula amb què acaba el nom d’aquest llogaret no és un error de picatge, però cal reconèixer que complica força el verb… encara hauré d’abandonar el bàndol i passar-me als “lights”.
Estic totalment d’acord amb Lletraferit: soc especialista en fer pires. =:o)
Tinc un suggeriment: obrir una wiki, a part del bloc. Al bloc pots publicar el que dones per “publicable” i a la wiki pots publicar el que creus que necessita ser revisat i editat (deixant oberta la opció de que els altres fiquin les cullerades que vulguin – cullerades que et serviran d’inspiració i estímul).
Com estem en temporada de leaks, aquí va una: cada dos per tres, penso en tancar el meu bloc.
Oh, però que piròmans que som tots plegats!
Això de fer un “wikipost” podria ser interessant. De fet, sovint tinc la sensació que els comentaris de les entrades fan una mica aquesta funció: l’administrador crea l’article, però els comentaristes són els qui l’acaben d’arrodonir amb les seves observacions, aportacions, contraarguments… M’ENCANTA!
Kuka, si us plau, venç la temptació de tancar-lo, eh!, no marxis justament ara que t’acabo de descobrir!!! 😦
Montse, segur que et torna aviat la inspiració! Si de fet sempre has actualitzat a un ritme trepidant (i nosaltres encantats). I jo mai em posaria incendària amb els esborranys; potser d’aquí uns mesos els veus amb uns altres ulls… 😉
Sí, els hauré de deixar fent nones una temporada, perquè si me’ls miro més els hi agafaré mania. Gràcies pels ànims! 😀
Bé, ja han passat unes hores des de que has penjat el post i espero que ja t’hagi tornat la inspiració.
Apunto, més que res per col•laborar, una possible causa directa a la teva bloquejada:
Esmerces tantes energies criticant-me que després et quedes seca d’idees.
Jo també tinc alguns semi-posts, esborranys…També tinc una pàgina en la que apunto les idees que em venen o que sorgeixen de coses que llegeixo, i molt sovint d’allà surten les coses que després trobeu al meu bloc.
De vegades va bé, mirar, llegir, cercar coses noves sobre les que normalment no escrius.
Espero, desitjo, prego perquè trobis la inspiració.
Ho deixo aquí, me’n vaig cap a la parròquia de sant Agustí que en allà tenen a santa Rita, la patrona dels impossibles a posar-li l’espelma més gran que trobi, tot és poc per tu.
La patrona dels impossibles? I no un ciri d’euro, sinó el més gran? Caram, tu si que en saps de donar confiança, eh!, ets tot sensibilitat i subtilesa (i diu que sóc jo la que critica!).
Amb tot, com que vull pensar que hi ha un rerefons de bona voluntat, prendré nota del teu consell i faré algun canvi en les meves lectures. Tinc un llibre d’en Monzó que fa mesos que m’espera i potser seria bo que no m’esperés més.
Sort que m’entens i no t’enfades. Ja em vas coneixent.
T’he de picar una mica. Es tracta de sacsejar el cirerer. Hi ha d’haver algun contrapunt.
Això si, quan recobris la inspiració aprofita i fes com deies (la formiga) i fes-ne tots els que puguis de posts i cap al rebost.
Hi ha molts temes que no has tocat i sempre que t’hi trobis còmoda i pensis que en pots dir alguna cosa que tu mateixa te la creguis, endavant.
Montse,
No em faràs anar al bosc i cridar: “Lladó, per què m’has abandonat”? Filla meva, per què has de tancar la casa si tens el rebost ple de material?
Interessant la idea que planteja la Kuka!!
Aquestes crisis són passatgeres. Hem d’esperar que ens implantin un xip que vagi del nostre cervell directament a l’ordinador. Mentre no arriba, doncs a esperar: a gaudir del temps i de l’oci, com et recomana Lletraferit.
Ja sé que és molt malèvol, però a mi m’agrada aquest:http://www.youtube.com/watch?v=6kqL8ERy8bg
Em sembla que va com anell al dit a aquest article. Em sento com el cotxe vermell quan tret el cap per aquí.
Que hi hagi coses al rebost no vol dir que siguin aprofitables. Ara per ara tinc la sensació que tot plegat s’ha florit (de floridura), però ho deixaré reposar una mica a veure si d’aquí a uns dies ho veig florit (de margaridoies). Si me’n surto us oferiré una versió apòcrifa de la cigarra i la formiga en què aquest coi de tèrmit és un coi de capitalista.
Oi que sí, que els enllaços que ens ha deixat la Kuka són molt interessants? Imagina en qui vaig pensar de seguida que els vaig mirar (dic mirar en el sentit més extens… sort dels dibuixets de les explicacions!).
Sensei, “ya te vale”. Ara et confesso com em sento jo a la blocosfera: com un 600 enmig del circuit de Montmeló. Això sí, feliç amb la seva velocitat punta de 95,3 Km/h 😀
No pateixis!! És el fred, que ens ha congelat les neurones. I si no maduren ja en tindràs de noves (i jo m’avançaré a parlar dels mateixos temes, elis elis!!)
Els anuncis de Heineken (i els d’Audi) sempre són boníssims!! 😀
Caldrà doncs esperar pacientment el desglaç. No dubto en absolut que amb aquesta sintonia que gastem algun dia coincidirem a reflexionar sobre el mateix. Ja hi pots pujar de peus.
I sí, hi ha marques que hi tenen una gràcia especial, a anunciar-se i d’altres que fan especial rabia com per exemple la majoria de perfums: però què hi posen, feromones?
Odio els anuncis de perfums! Són el súmmum de les frases buides! Un dia se’n podria fer un recull, i veuríem que allò que té tant d’èxit a FB (no sé què ho fa, però tothom les “adopta”) no són més que frases florides (ja sabeu per on vaig).
No és una mala idea, no. Podriem crear una “galeria dels horrors” amb força material. El món de la publicitat té aspectes fascinants, però de vegades el resultat és tan penós… i en els aromes masculins més ridícul encara que en els femenins.
Des d’aquí faig una crida perquè en facis una entrada, tu o la http://reflexionemhi.wordpress.com.
El llenguatge publicitari és apassionant, però!
Maria, que el profe ens ha posat deures! 😉
Montse, un mal dia el té qualsevol. Suposo que tot això és producte de què és molt exigent amb tu mateixa.Deixa’t anar una mica i publica sense pensar massa en el que diran el altres, i en si és prou bo per ser publicat, perquè, jo crec que totes les coses és mereixen el seu minut de glòria o no!
Puri, és un molt bon consell… que no puc seguir. Amb tot, deixa’m confessar-te una confidència i és que no escric pensant en si agradarà o no als altres, sinó en si el resultat m’agrada o no a mi (i val a dir que amb mi mateixa sóc una mica “borde”). Potser no és una bona actitud (què hi farem!), però com deia el meu avi “Cadascú és com el Déu que l’ha parit” 😉
[…] (Aquesta entrada correspondria en realitat al cap de setmana passat, així que m’uneixo al “mai no és tard quan arriba” i actualitzo avui, fent cas d’alguna companya blocaire.) […]
A vegades tan sols cal desconnectar uns dies per retrobar la inspiració on menys t’ho esperes! Llegeix blogs nous i de ben segur et donaran idees!
Sí, ho faré, encara que de vegades quan llegeixo gent que escriu molt bé molt bé m’acomplexo una mica (però després se’m passa, eh!) 😀