Havia decidit endur-me a la tomba el secret de la recepta, però després de tastar l’ensopida salsa que ens van servir l’altre dia en el restaurant, he tingut un profund atac de consciència i he decidit compartir la fómula màgica amb vosaltres.
Ingredients: 100 g d’avellanes torrades, 50 g d’ametlles torrades, 6 nyores, una cabeça d’alls, 8 o 10 tomàquets madurs, litre i mig d’oli (jo el faig servir de 0,4 graus perquè resulti més suau), una tasseta de vinagre (de poma pot anar bé), unes fulles de menta, sal i julivert. Preparació: Traiem les llavors de les nyores i les escaldem amb aigua bullent; les deixem en remull unes hores per tal que es rehidratin i en puguem treure la carn. Escalivem els tomàquets i la cabeça d’alls (no us compliqueu, es pot fer a la planxa) i ho reservem. Pel que fa als fruits secs, els pelem i els triturem fins que quedin raonablement fins (no cal que quedi com farina, no sigueu exagerats). Quan ja tinguem tots els ingredients agafem un recipient ben gros… si és que heu decidit fer calçotada per a tota la colla perquè amb les quantitats que he posat en surten 2 litres; si no en sou tants com tot això, reduïu les quantitats proporcionalment. En el recipient hi fiquem els alls pelats, els tomàquets, la carn de les nyores, les avellanes, les ametlles, el vinagre, la menta, el julivert, una mica de sal i mig litre d’oli. Passem tots els ingredients per la batedora i quan estigui lligat hi anem ficant de mica en mica la resta de l’oli mentre seguim batent-ho. Mentrestant podem fer el tastet i rectificar els ingredients (si ha quedat fluix de sal, si agrada més pujadet de vinagre, si ve de gust alguna branqueta més de menta…)
Bé, i aquesta és la clau que us farà triomfar: l’única i inigualable fórmula de la recepta de la salsa dels calçots… tot i que com en totes les receptes cada casa en té l’única i autèntica. Si voleu compartir aquí el vostre toc secret, podeu fer-ho amb tota confiança: no li ho diré a ningú! 😉
Montsellado's BloG 
La recepta boníssima, llàstima que a mi els calçots no m’agradin. 😀
Una pregunta 1,5 l d’oli, així d’entrada trobo que és molta quantitat, no? si més no, m’ha sorprès, però jo amb això no m’hi entenc. Bon profit.
Aquesta salsa és boníssima amb calçots… i fins i tot sense calçots 😉
Certament 1,5 litres d’oli és una barbaritat, però és que sempre ens ajuntem un regiment i cal fer-ne a gavadals (m’encanta aquesta paraula). Amb un terç dels ingredients ja en surt una quantitat prou acceptable.
Hola, Montse!
Gràcies per la recepta! No sé si algun dia tindré l’oportunitat de fer-la però me l’apunto tanmateix.
Escolta, d’on has tret la paraula “gravadals”? No em surt enlloc: ni al diccionari ni tan sols en una cerca de google, i em té encuriosit… 🙂
Gràcies!
David, canvia de diccionari ara mateix!!! 😀 Potser el problema és que cal fer la cerca en singular; si busques “gavadal” ho trobaràs tant en el DIEC2, com en el meu estimadíssim DCVB com en qualsevol altre lloc.
Per cert, acabo de llegir un article que el RodaMots dedica a gavadal i m’ha fet gràcia; t’en transcric un paràgraf (espero que t’agradi): De termes que expressin ‘gran quantitat’, ‘abundància’, n’hi ha un munt, una pila, un tou, una mà, una colla, un grapat. És a dir, un fotimer.
Hola, Montse,
Moltes gràcies per l’aclariment. No trobava la paraula perquè buscava la paraula amb “r”, és a dir, “gravadal(s)”. No m’ho explico, perquè l’he llegida i rellegida, però és evident que els meus ulls m’han traït…
Gràcies un cop més! 🙂
David
La comparteixes gratuïtament amb tothom?! i pensar que podries haver-la venut a una multinacional de salses de calçots i fer-te multimilionaria!!!
Sinó pensa el que va passar en el 10e capítol de la 3era temporada del Simpsons: El flameado de Moe
Queda clar i demostrat que sóc una bocamolla que no sap aprofitar les grans oportunitats. Qualsevol dia se m’escapa la fórmula de la coca-cola i “se va a haber un follón que no sabré ni donde me he metio”.
Què es fet com la Sinde, marxar de la SGAE?
No puc aportar gaire al tema ja que no faig aquesta salsa en concret. Ara bé, si que m’agrada molt i molt quan la menjo i és bona.
Tens raó, de vegades, hi ha llocs en que penses que no saben fer una bona salsa per als calçots. I també és cert, pel que he sentit, que a cada poble o a cada casa hi ha petites variants pel que fa a la salsa.
Ui, on vas a parar! Aquesta recepta té més substància (mai millor dit) que les cançons de molts dels ramoncines que tant defençaven els drets d’autor. Passo del copyright: he decidit que una cosa així ha de ser patrimoni de la humanitat. Si mai t’animes a fer-la ja ens diràs el què.
M’agrada cuinar però la meva parella és millor en això. A més, fa cosa d’un any va obrir un bloc de cuina i tenim una varietat de receptes, provatures i fotos de menjar, que sovint penso que m’engreixo només de tot això.
Li ensenyaré la recepta per si la coneix o per si ella en fa una altra.
Tot sigui dit, la teva sembla molt atractiva.
Dos bloggers sota el mateix sostre? Això de compartir la mateixa afició ha de ser magnífic i ha de facilitar molt les coses; si més no, t’estalvies els “ja estàs una altra vegada enganxada a internet?” que rebo dels de casa 😦
Ens hauries de promocionar el bloc de cuina de la teva parella, que algunes anem molt necessitades d’idees noves 😀
Gràcies per la recepta! qualsevol dia que a casa abaixin la guàrdia, m’hi poso.
Ara, té nom la salsa dels calçots? He vist que les marques de les versions prefabricades de la cosa tampoc es mullen. Potser si el nom li posa vostè encara és a temps de patentar-la…
La pots fer amb nocturnitat i traïdoria, però quan arribis al punt del “minipimer” t’enxamparan; de fet, t’enxamparan quan comencis a escalivar el tomàquet perquè fa una oloreta… uau!
De fet, la salsa dels calçots és una variant del romesco, però en aquest tema em passa com amb les llengües: em costa molt distinguir on acaba l’idioma i on comença el dialecte. En tot cas, està “que quita er sentío” 😉
Soc tant català com qui més, però he de confesar que no m’agraden els calçots. Ho sento. Formo part d’aquell col·lectiu de gent que va a les calçotades a posar-se les botes de carn a la brasa i pa amb tomàquet. Quan fem una calçotada de blocaires?
Home, només són cebes tendres cuïtes a la brimarada; ho puc entendre. Si em diguessis que passes de les gambes de Palamós em costaria més d’assimilar.
Per molt que en Miki digui que el món blogaire és endogàmic, jo segueixo pensant que som un petit exèrcit; no hi ha prou cebes en tot Valls per fer una blogotrobada 😀
L’any vinent et veig al concurs de xató… de Sitges, és clar! Que el nostre amic comú vilanoví no s’emprenyi, que jo m’estimo molt Vilanova :-))
Ui, en aquestes qüestions, una cosa és el bon rotllo entre veïns i una altra de ben diferent és qui té l’única i real i autèntica i primigènia i inigualable i bona i boníssima i millor recepta del món mundial 😉
És que no m’agrada la salsa romesco…ecs! Ara, et podria passar alguna altra recepta…ui no, que és secreta… ui no, que perdrem l’exclusivita, ui no, que a mi me la van explicar en una classe d’anglès!!! OK, apunta:
1 mango tallat a daus, 1 alvocat tallat a daus, uns quants tomàquets ratllats i uns quants cors de carxofa fergidets… i algun fruit sec que t’agradi.
Agafes un motlle (amb forma de polsera…no sé com explicar-me) i hi poses primer de tot les carxofes, després els fruitz secs, després l’alvocat, després el mango i finalment el tomàquet ratllat. Treus el motlle et voilà! Et queda una cosa moníssima de colorins…però BONÍSSSSSSIMA! La recepta original portava crema de llet a sobre les carxofes però nosaltres hi posem un bon raig d’oli d’oliva.
Me l’anava a apuntar, fins que he arribat a “uns quants tomàquets ratllats i uns quants cors de carxofa”. Què vol dir “uns quants”?? 5? 50?? 5000???? Tinc aquesta limitació; sempre que una recepta no m’indica les quantitats exactes, la descarto immediatament. Com s’ho fa, la gent normal??…
Ai marona…
Agafeu una carxofa per a 4 persones, talleu-ne el cor a làmnes fines fines fines i després poseu unes 4 làmines a cada plat.
Pel que fa al tomàquet, que sigui ben vermell, amb 6 en tindreu prou, peròmés val que en sobri que que en falti perquè així és més gustós i menys sec tot plegat. Si no us hi cap tot al damunt, doncs jo decoro el plat en plan restaurant de luju fent-hi com una lluna. PROVEU-HO i em dieu què us ha semblat, us enganxarà!! La oldreu aprofitar a cada celebrció uque tingueu!!
Dius que no t’agrada el romesco perquè no has tastat el meu que si no… Sort que a mi la recepta me la van explicar en català que si me l’haguessin dit en anglès podria haver passat qualsevol cosa surrealista 😉
Ai, és que posar-me a treballar tant per una cosa que no m’agrada.. què et sembla si em portes les sobres un dia que en facis??
Hahaha! Ja em veig apareixent en el consorci amb un potet: Holaaaaa, bona tardaaaaa, que hi ha la Maria? (no ho descartis, eh, no ho descartis! 😉 )
No sé si això sortirà on toca…però NO HO DESCARTO! Ja saps com d’emocionada estava aquell dia del carnet del voluntariat…! 😀 (ja t’ho dic, que sóc la presidenta del teu club de fans…!!)
Uoooohh! Això mereix un pot dels grans 😀
Hahaha! David, a mi em passa el mateix: la primera vegada que faig una recepta necessito la precisió d’una fórmula magistral. La segona vegada ja hi afegeixo tot de coses de la meva collita.
M’ha fet gràcia això de “la gent normal”. Em sembla que el dia que algú defineixi què és “normal” constatarem que ningú no ho és 😀