Espanyolitzar? No, gràcies.

20 Octubre 2012

Als polítics no els entenc. Rectifico: als polítics no els vull entendre. Després de sentir com en Wert s’esgarrifava per l’educació que reben els nens catalans he de confessar que mai he vist en els llibres d’història dels meus fills res que pugui ser sospitós de tenir oloreta nacionalista i en tot cas, si el problema fos aquest, entenc que la solució no passaria per canviar un nacionalisme català per un nacionalisme espanyol, sinó per buscar una fórmula neutra.

En tot cas, si espanyolitzar vol dir acoseguir un “nivelaçu” de coneixements com els que té la mai prou valorada Esperanza Aguirre que va dir sense despentinar-se que “España tiene 3000 años de historia” jo passo.  No vull que els meus fills acabin dient que Pontius Pilatus era un català de Tarragona o que els dibuixos de les coves d’Altamira representaven el toro de Osborne.

Tot seguit us deixo un “copiar/enganxar” d’un correu que em van enviar ahir i em va fer molta gràcia (riure’s d’un mateix és saníssim). En tot cas, per si algú no capta la brometa, el voldria tranquil·litzar amb una dada: segons l’infore PISA de l’any 2009 (ho sento, no n’he trobat de més actuals) el nivell de comprensió lectora dels nens catalans és de 498 punts, per sobre tenen els de Madrid i Castella-Lleó amb 503, la mitjana OCDE és de 493, l’Espanyola de 481 i la comunitat més perjudicada és Melilla amb 399. Curiosament, Extremadura ni hi surt. Així doncs, que no pateixi ningú: el bilingüisme no és una xacra que ens transforma els nanos en un grapat de provincians (aquí el gràfic per si el voleu veure)

“Bienquerido Ministro,

Llevo 2 días en el intento de españolarizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas esto, pero siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano.

Referente a su comentario en el congreso le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, es un grano demasiado, aunque de momento voy a hacer los ojos grandes porque sino me hará usted salir de pollegue… ¡Bueno, de un corral de pollos!

Sí sí… Usted pensará que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia; y reconozco que las piernas me hacen higos solo de pensarlo, pero no, no estamos tocados del hongo ni nos hemos bebido el entendimiento Sr. Ministro.

Hace años que aguantamos, que queremos fumar al campo; vamos, tocar al dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones y hacer como aquel quien nada.

Sabemos que les estamos chafando la guitarra. Ustedes son tanto de la cebolla como nosotros y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite, pero les aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín sonando. Hasta ahora nos lo hemos pasado bien pero, a decir verdad, todo son ochos y nueves y cartas que no ligan.

Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos: preferimos esparcir la niebla.

Bueno, tengo que dejarle que son tres cuartos de quince, es tarde y quiere llover. Me esperan y, si no me voy a corre-cocida, llegaré a misas dichas.

Así que buen viento y barca nueva.

Y recapacite siempre antes de hacer comentarios públicos, no sea que vuelva a meter los pies en el cubo otra vez.

Atentamente,

Un catalán en proceso de españolización.”


Desdefinicions

13 Octubre 2012

Diguin el que diguin des del centre de la pell de brau, arribarà un dia (i pel bé del meu fetge i el de molts catalans, espero que no trigui gaire), en què ens plantarem davant les urnes i direm la nostra. Allà ens hi trobarem els independentistes nacionalistes, els nacionalistes no independentistes, els independentistes no nacionalistes, els espanyolistes, els empipats perquè els han tocat la identitat, els empipats perquè els han tocat la butxaca, els qui ho tenim clar des de fa temps, els qui tenen el cor dividit…

Per cert, que en deu ser de complicat això de tenir el “corasón partío”

Ei, ja tinc un telèfon que fa fotos i tot! 😀 A veure si tinc traça i us “caço”algunes imatges més com aquesta tan… curiosa.


És un campió!

3 Agost 2012

Ja fa temps, el president bolivià em va sorprendre amb una teoria molt sui géneris: menjar pollastre provocava homosexualitat i els aliments transgènics, calvície. Segons el seu raonament, el pollastre que mengem és ple d’hormones femenines i vet aquí que quan se’l menja un tio es carrega d’estrògens i patapam: gay. Pel que fa als europeus, cada cop hi ha més casos de calvície i tot apunta (bé, ell apunta) cap a la ingesta de productes transgènics. Va aprofitar aquestes conclusions tan “científiques” per defensar la dieta indígena… i no em negareu que té una bona forra de cabell!

Quan pensava que ja ho havia sentit tot, va i torna a l’atac: ara l’enemic que cal batre és la coca-cola. L’argument?, doncs que els lampistes la fan servir per desembossar canonades i una cosa així no pot ser saludable de cap de les maneres. Per tant, el 21 de desembre, aprofitant l’avinentesa que els planetes s’alinearan i no sé què del calendari Maia, quedarà prohibida la comercialització d’aquest producte en el seu país.

I vet aquí que tot i ser tan rocambolesc no sé si sentir una micona d’enveja: si més no defensa els productes locals per sobre dels importats i anima a canviar la coca-cola pel mocochinche que, tot i no tenir idea de quin gust té, s’elabora sense additius artificials i és “fet a casa”. Està molt bé trobar un polític que defensa la identitat del seu poble per sobre de la globalització i uniformització dels gustos i que afegeix un plus d’orgull als productes autòctons. Ara bé, m’agradaria saber què en pensen els bolivians: ai, els paternalismes, quants sentiments contradictoris provoquen!


La gramàtica de la crisi

20 Juliol 2012

No guanyo per ensurts. Tinc la sensació de viure en un constant estat de presa de pèl:

– Diuen que el Govern ha aplicat l’article 26 (*) i tot d’una els convenis són paper moll, que es pagaran les pagues que ells decideixin, que els subsidis subsidiaran el que considerin oportú i que les jubilacions seran encara menys jubiloses (bé, joioses). I jo, incrèdula: És broma, oi? No, en absolut.

– Diuen que, com a bons Jans,  estem fent tots els deures que ens imposa Europa, que ens hem estret el cinturó més enllà d’on hi havia l’últim forat i que amb tot la prima de risc ja és en un estratosfèric 610. I jo, astorada: És broma, oi?. No, gens ni mica.

– Diuen que l’equip espanyol durà a les olimpíades uns xandalls que no gosaria posar-se ni el més estrident macarra barriobajero (bé, macarró de barriada) i que tot i tenir a casa dissenyadors de renom i joves promeses que matarien per una oportunitat, l’equipació s’ha encarregat a una empresa russa. I jo, al·lucinada: És broma, oi? No, què més voldrien els atletes.

I vet aquí que vacunada com em tenen contra tota notícia surrealista i ja disposada a creure’n qualsevol que circuli per la xarxa, topo amb una amb un titular que em fa saltar el cor fins a la boca: La cesta de la compra se encarecerá un 90% en septiembre. Amb l’últim alé i a punt de patir un atac de feridura busco altres versions del tema i constato que El 90% de la cesta de la compra se encarecerá en septiembre.

Així doncs, em veig obligada a fer una crida:

Senyors periodistes i becaris diversos: tingueu pietat de nosaltres perquè vivim constantment amb l’ai al cor i de tant sentir barrabassades s’ha desmuntat la nostra tendència natural a posar en dubte les animalades. Sigueu curosos amb la gramàtica perquè ja veieu que això de canviar els complements d’ordre pot canviar “lleugerament” el sentit de les frases. I si no em creieu a mi, creieu a un dels pocs Nobels que tenim: com va dir fa temps en Camilo José Cela, “No es lo mismo estar jodido que estar jodiendo”, i nosaltres, creieu-me, de fotuts ja n’estem ben bé prou.

(*) Per cert, si algú no sap el redactat de l’article 26 aquí us deixo un enllaç en què trobareu la cançó de La Trinca que l’explica. Ho clava HO-CLA-VA!


Inspira… espira… inspira… espira… inspira… Respira ara que encara és de franc

12 Juliol 2012

En qüestió de poc temps ens han colat un grapat de mesures amb les quals poc o molt a tots ens ha tocat el rebre: ens han apujat l’IBI, ens han apujat l’IVA, ens han apujat l’electricitat, ens han sumat un euro al copagament sanitari, ens han abaixat la prestació per l’atur, ens han congelat les pensions, ens han tret la subvenció per comprar el netbook dels nanos de l’ESO…

Jo, com a funcionària, tinc alguns afegits extra: m’han negat la regularització de l’IPC, m’han incrementat dos punts la retenció de l’IRPF, m’han abaixat la nòmina, m’han fotut la paga de Nadal, m’han congelat el sou fins que les gallines pixin…

Ves per on, sembla que la solució dels problemes del país passa per fotre mà a la butxaca dels treballadors de l’estat. Es diria que els professors, jutges, bombers, metges, policies, advocats, infermers, arquitectes, conserges, assistents socials, veterinaris, enginyers i, com no, els putos administratius de finestreta en som els responsables. Que potser hem especulat amb els terrenys, hem gastat el diner públic en infraestructures absurdes, ens hem embutxacat sous d’escàndol o hem fet alguna cosa per abocar al país a un rescat que no acabaran de pagar els nostres fills? Hem fet res d’especial per merèixer ser el boc expiatori?

Personalment, sobreviuré; puc prescindir d’un munt de coses:

No necessito sortir a sopar: sóc bona cuinera i m’agrada experimentar receptes noves a casa.

No necessito comprar un cotxe nou: el d’ara només té 15 anys i en pot aguantar uns quants més.

No necessito anar al gimnàs: puc anar a fer un volt per la muntanya.

No necessito roba nova: l’abric que vaig estrenar fa un grapat d’anys encara escalfa.

No necessito reformar la cuina: està passada de moda, però és funcional.

No necessito anar al cinema: la tele sintonitza una quantitat de canals que no te’ls acabes.

No necessito canviar el sofà: amb un drapet per sobre quedarà ben bufó.

No necessito una Nespresso: la meva cafetera italiana de tota la vida fa cafè sense espumeta, però fa cafè.

No necessito iogurts Danone: els de marca blanca també alimenten.

No necessito un altre perfum: és una despesa superficial i quan s’acabi el que tinc, s’ha acabat.

No necessito menjar marisc: el peix blau és saníssim i té omega 3.

No necessito comprar un llibre: quan vulgui llegir una novel·la la puc anar a buscar a la biblioteca.

No necessito comprar aigua: la de l’aixeta també sadolla la set.

Ara bé, no puc deixar de pensar que hi ha alguna cosa que grinyola. Vols dir, Mariano, que la solució a la crisi passa per fer-nos més pobres? No podria ser que aquest atac d’austeritat tingués un petit efecte dòmino? Què li passarà a l’hostaler si la gent cada cop surt menys de casa? Què farà el fabricant si prescindim de comprar cotxes? Sobreviuran les editorials si no comprem llibres o el paleta si no canviem ni una rajola? Com s’ho farà el botiguer quan no tinguem esma ni de comprar una flor? I digues, Mariano, quin futur ens espera a tots plegats si, navegant entre la prudència i la por, limitem el consum fins allò que sigui estrictament imprescindible?


Si la rateta presumida hagués trobat 190.000 dinerets quan escombrava l’escaleta

19 Juny 2012

Imagineu per un moment que us trobeu 190.000 € i els voleu gastar. Els teniu a la butxaca, cremant, com la paga del diumenge quan éreu menuts i sentiu aquella il·lusió de pensar en què et poliràs els calerons: llaminadures, cromos, una entrada pel cinema… Agafem la calculadora i fem brainstorming?

Podríem, per exemple, comprar-nos un piset trinco-trinco: a preu de protecció oficial i a segons quina zona en trobaríem de nous amb dues o fins i tot tres habitacions i uns acabadets prou dignes.

Podríem comprar-nos un cotxe. De fet, en podríem comprar 10 si optem pel meu somniat Nissan Qashqai o 25 si preferim utilitaris més urbans.

Podríem jugar als metges i pagar una ronda de quiròfan: Vinga, senyors, que es posin en fila els 19 que estiguin més fotuts que els convido a una operació de pròtesi de maluc amb totes les despeses pagades, fins i tot el suc de taronja de l’esmorzar i la butaca de l’acompanyant. Sense misèria!

Podríem convidar a dinar els amics -sense luxes perquè ja sabem que el que importa és la companyia i la bona conversa-. Si ens conformem amb el menú del dia, ens podem ajuntar una bona colla: tota la població del Pallars Jussà. Us imagineu com hauria de ser la taula per encabir-hi 13.700 persones 🙂 i us imagineu rentant-ne els plats 😦

Podríem ser una mica més egoistes i permetre’ns un capritxet: anem de vacances a la serra de Tramuntana, com els de l’anunci de la cervesa, però en un hotel de cinc estrelles. Marxem avui i tornem quan se’ns hagi acabat el pressupost d’aquí a… cinc anys!

Podríem anar al cinema. Amb aquest pressupost, mirariem més de 30.000 pel·lícules: 82 anys anant al cinema dia sí dia també. Crec que podríem sacrificar alguna entrada i bescanviar-la per crispetes i/o convidar els amics.

Podríem fer un esmorzar de germanor: un entrepà d’allò que cadascú vulgui (per a mi un de vegetal amb tonyina i sense maionesa, gràcies) acompanyat de suc o cerveseta i un cafè: en tinc prou per a una ronda per a tots els gavanencs i això que estem a les portes de convertir-nos en ciutat.

Podríem convidar les criatures que es queden al menjador del col·legi: en tenim per a 32.000 menús: algú pot imaginar la muntanya de croquetes que en sortiria? I si els posem llegums, quina guerra de cigrons voladors?

I, finalment, podríem pagar-li al senyor Àlvarez-Cascos un retrat, un de ben maco per penjar-lo en la galeria del ministeri. Ep, i res d’encomanar aquesta insigne tasca a qualsevol nano acabat de sortir de Belles Arts, no: ho encomanarem a un artista consagrat i si depengués de nosaltres, a un de reconsagrat, que els nostres polítics no mereixen menys.

Tanmateix, pel que fa al retrat, sospito que la majoria preferiríem una cosa més senzilleta perquè el panorama no està per a gaires alegries i si tenim en compte que la paraula més repetida darrerament és “retallades”, el que voldríem per a la majoria dels nostres polítics és una simple i digna fotografia. Va, que no sigui dit: que en siguin dues, les fotografies. En volem una de cara i una de perfil… amb uns numerets a sota… no sé si m’explico…

PS: Ja sé que vaig dir que només apareixeria per la blogosfera els caps de setmana, però és que les vísceres em feien xup-xup i necessitava obrir una vàlvula. Ja veig que si vull aconseguir un nivell raonable de concentració també necessitaré allunyar-me de la premsa. 😦