El mosquit tigre i la mare que el va parir

23 Mai 2011

És ràpid, és silenciós, és diürn, és prolífic, és exponencial, és dolorós, és insaciable, és perillós, és invasor, és agressiu, és INSUPORTABLE!

Des que fa set anys van aparèixer els primers exemplars, que l’arribada del bon temps ja no és el que era. Tenia més o menys assumida la molèstia dels mosquits autòctons i controlat el seu atac, però davant de la presència d’aquests invasors ja no sé què fer. Ho he intentat tot i a hores d’ara el resultat és decebedor. Però comencem per identificar l’enemic:

El tret bàsic és similar als dels “nostres” mosquits: El mascle és un bon jan que s’alimenta del nèctar de les flors i a banda d’això no té altra cosa al cap que la fecundació (obviaré qualsevol comentari al respecte). Per la seva part, la femella, com que necessita proteïnes per nodrir els ous, és la que té la probòscide en forma d’estilet per poder xuclar la sang dels mamífers.

Pel que fa a la coïssor que provoca la picada, tant en un insecte com en l’altre la provoca la saliva que injecta, però en el cas dels tigre el nostre sistema immunològic no hi està acostumat i amb les primeres picades la reacció acostuma a ser espectacular. No sé com us ha anat a vosaltres, però el meu sistema ha necessitat cinc anys per poder acostumar-s’hi; cinc anys per evolucionar de les primeres picades que van necessitar antihistamínics potents a les actuals que emprenyen de forma similar a les de sempre.

Per acabar de reblar el clau, el tigre té una característica que el fa molt domèstic: pon els ous en qualsevol lloc on hi hagi una micona d’aigua estancada. La seva “zona de caça” és de només 400 m (per entendre’ns, un mosquit de la Gran Via de les Corts Catalanes no aniria a picar més enllà del carrer Aragó), però com que li resulta molt fàcil trobar bones condicions arreu, la seva presència s’estén com una taca d’oli.

A més a més, encara no he trobat cap sistema realment efectiu per controlar-ne les picades en espais oberts. Ho he provat tot: m’he empastifat repel·lents, m’he posat esqueixos d’alfàbrega a les butxaques, m’he col·locat polseres amb citronella i uns misteriosos aparells que emeten ultrasons només audibles per als bitxos i que els fan fugir com el dimoni de la creu. I un be negre! Us ben asseguro que els de la meva zona són sords i a més a més sempre troben el trosset de pell on no m’he posat prou química com per espantar-los.

Us deixo un parell de plànols on podreu veure’n l’abast i la traça que té aquesta bestiola per escampar-se. En el primer podreu veure la taca que ocupa en els EEUU on va aparèixer el primer exemplar ara fa 26 anys. A mi em sembla que ha fet molta feina. El segon reflecteix la feina que ha fet a casa nostra en només sis anys… que ens agafin confessats. També us deixo una presentació que explica com fer una trampa. No sé si funciona, però jo m’hi poso aquesta mateixa tarda: sense pietat, no hi ha enemic petit!

 

 [48]Trampa para Mosquitos [cr] (1)