Minicontes de la llàntia (2) Capítol I

16 Març 2011

Feia més de trenta anys que no entrava a la casa, però l’olor del llorer em va retornar amb una claredat increïble les imatges d’aquella època. Aquells interminables estius a casa de la padrina, dies de riures, corredisses, bicicleta i esgarrinxada al genoll; aquell temps en què les ferides deixaven de fer mal en desaparèixer amorosament cobertes per un petó, una gasa i dues tires d’esparadrap.

Vaig obrir de bat a bat les finestres brutes i enteranyinades. Els rajos del sol de ponent es van escolar per tota la cuina i la van tenyir de color sèpia. Era com mirar una foto antiga, terrosa, gastada. Tot estava tal com ho recordava: a la dreta de la llar de foc, el balancí on es gronxava l’avi; enmig de la cuina, la taula amb les sis cadires de boga; sota de la finestra, la pica de marbre escrostonada.

L’armari del rebost, pintat d’un blau ja descolorit, tenia un vidre trencat. M’hi vaig acostar. El joc de cafè de l’àvia, de porcellana blanca i floretes desdibuixades, encara hi era. En un dels prestatges encara hi quedaven restes de la roba amb farbalans que la tieta hi posava -Fa més polit- deia. Fins i tot hi havia el porró i, al costat, una llàntia de coure coberta per una pàtina de pols i oblit.

La vaig reconèixer de seguida; era la llàntia que la iaia encenia davant de la foto del pare, és a dir, del meu rebesavi. Se la va fer el dia abans de marxar cap a la guerra de cuba. Deia que volia deixar un record. Hom diria que pressentia alguna cosa perquè no en va tornar. Des que es va rebre la carta en què el donaven per desaparegut, la llàntia va cremar davant de la seva imatge dia i nit. La mare deia que era perquè pogués trobar el camí de tornada.

Perdoneu, però m’he encallat aquí. Tampoc no sabria dir si el problema és la manca d’idees o l’excés: se m’ha acudit un desenllaç esotèric, un de màgic, un d’absurd… i si segueixo pensant se m’acudiran més bestieses, hi podeu pujar de peus. Demostraria tenir massa barra si us pregunto per on us agradaria que seguís la història?


Minicontes de la llàntia (1)

8 Març 2011

Era un matí d’hivern agradablement assolellat. Malgrat ser dia feiner jo era a casa convalescent i vaig pensar d’aprofitar aquesta circumstància per baixar a la platja i fer una passejada. M’aniria bé. M’agrada la platja a l’hivern, potser pel que no hi trobo: gent.

Em vaig descalçar per poder-me mullar els peus en la línia de rompent; l’aigua estava tranquil·la, però francament gelada. No hi feia res; aquella sensació gairebé dolorosa que m’encarcarava els turmells m’ajudava a recordar que encara era viva. Vaig començar a caminar amb els ulls mig aclucats, el sol de cara i el mar ple de lluentons.

Tot d’una, vaig ensopegar amb una cosa metàl·lica que sobresortia lleugerament de la sorra. Em vaig ajupir encuriosida; era una llàntia molt bonica, com la dels contes de l’Al·ladí. Vaig mirar a dreta i esquerra i en veure que no hi havia ningú més no vaig poder evitar la pallassada de fregar-la amb la màniga perquè en sortís el geni que havia de complir tots els meus desitjos.

El somriure que se’m dibuixava a la cara, fruit de la criaturada que estava fent, se’m va glaçar quan aquella andròmina va començar a vibrar i a treure fum de color verd, del mateix to que em va quedar la cara quan vaig veure aparèixer un geni de tres metres d’alçada, carregat d’anells, amb armilla de seda i babutxes recargolades. Mestressa de la llàntia -em va dir- sóc aquí per concedir-te un desig; digues què vols i et serà donat.

Davant d’aquella aterridora imatge (i també aterradora, perquè de l’ensurt vaig caure de cul), no vaig gosar discutir si els desitjos n’eren tres o un. No era el cas. Així doncs, em vaig concentrar a cavil·lar quin podia ser el meu premi. No negaré que el primer que em va venir al cap van ser els calerons, però vaig pensar que el materialisme és una trampa. Després vaig pensar en la salut, però em va semblar un malbaratament perquè ja estava gairebé curada. Finalment, tradicional que sóc, vaig pensar en l’amor, però viure de l’aire del cel no m’acabava de fer el pes.

Mentre rumiava i rumiava davant d’aquell geni malcarat que s’estava impacientant per minuts, de la meva boca només sortia un “no sé… ai… és que no sé… és que… no sé… de debò, no sé…” i vet aquí que de sobte el paio de les babutxes va dir: desig concedit! I van desaparèixer ell, el fum i la llàntia.

Val a dir que a partir d’aquell dia vaig ser la persona més feliç del planeta. Canvi climàtic, guerres, euribor, atur, violència, nord, sud, desequilibris, injustícies… no, no res, jo no sé, NO SÉ. I com que només em va concedir un desig crec que venia amb un bonus track: ni m’importa.

Té gràcia, perquè mentre li donava voltes a si la felicitat va lligada a la ignorància i si es pot aplicar la propietat commutativa en aquests dos conceptes, he ensopegat una entrevista en La Vanguardia (sense accent obert, encara) d’algú que ho té més clar que jo: una entrevista a l’humorista Angel Romero Godoy en què cita el filòsof Schopenhauer: “només els estúpids són totalment feliços”. Valoreu-ho valtros mateixos (és que jo… no ho sé 😉 )


Ni una més!

3 Març 2011

I de què serveixen les paraules si ningú no m’entén! -va cridar tan fort com va poder. Es va jurar que aquests serien els seus darrers mots; mai més no parlaria, n’estava tip. Els amics, la família, els companys de feina, ningú no va entendre el seu mutisme sobtat. El van fer anar a un metge i fins i tot a un bruixot, però ell seguia ferm en el silenci: no estava malalt, estava decebut. De mica en mica, però, tothom s’hi va acostumar i el van deixar tranquil. Ell, mentrestant, com que ja no parlava va començar a fer una cosa que poca gent feia: escoltar les paraules dels altres. Fins i tot va fer una cosa impensable: escoltar-ne els silencis.

Va arribar el dia, però, en què es va reconciliar amb els mots. Mai més no va tornar a parlar, perquè ell era un home d’honor, però va començar a escriure. De la seva ploma, lentament, van començar a sorgir els crits muts de les boques silenciades, les frases ofegades per la tristesa, les idees assessinades per la por. Hi va haver qui afirmà que era un il·lús, hi va haver qui replicà que era un pesat, hi va haver qui l’anomenà poeta.


Arreveure!

14 gener 2011

Ahir, quan anava cap a cal metge, vaig veure el senyor Pere. Jo, tota atabalada, baixava la rambla pel cantó de l’ombra mentre ell pujava per la vorera assolellada. Caminava a poc a poc amb la mirada dolçament perduda de qui passeja mentre no va enlloc. Vestia la mateixa camisa blanca i la corbata negra tan elegant amb què el vaig veure el darrer dia. Duia els esclarissats cabells grisos perfectament enclenxinats, el bigotet polidament retallat i la pàl·lida cara ben rasurada. Ens vam creuar i em va dedicar un somriure i un lleu gest amb la mà. -Fins aviat, maca -em va dir. Li vaig tornar mecànicament la salutació. Fins aquí no tindria res d’especial si no fos perquè l’havíem enterrat dijous passat.


A Betlem! (7-8-9)

2 gener 2011
Els tres monarques tornaven a casa cofois d’haver acomplert la seva missió.
En Baltasar presumia que tot i haver vingut de tan lluny no els havia calgut preguntar a ningú perquè el seu destí estava escrit en les estrelles, vaticinat pels profetes.
En Gaspar opinava que l’èxit es devia a que eren dipositaris de màgies ancestrals, secrets arcans, misteris revelats pels savis.
En Melcior, amagant el GPS sota la túnica, els donà la raó a tots dos amb un somriure murri.
 
.-.-.-.-.-.
 
Els monarques que menaven camells tornaven a casa després d’haver entregat els presents. En Melcior se sentia cofoi en recordar la cara de felicitat de la mare -amb l’or podré comprar farinetes pel nen-, en Gaspar somreia en recordar l’agraïment del pare –el perfum de l’encens dissimularà l’olor de l’estable-, en Baltasar s’enrojolava en recordar l’estupor de pare i mare –què dius que és això?.
 
.-.-.-.-.-.
 
El monarca que duia encens es va quedar pensatiu tot d’una i va preguntar:
– Escolteu, companys, no és cert que anem muntats en camells?
– Cert -va afirmar en Melcior.
– I no és cert que estem travessant el desert?
– I tant -va dir en Baltasar.
– I no diríeu que el palmerar que hem deixat enrere pertany a un paisatge desèrtic?
– Ja ho pots ben dir -digueren els seus companys.
– Aleshores, algú em pot explicar per què aquest capsigrany ens està enfarinant? Va rondinar mentre esternudava per culpa d’una volva de pòlvores de talc.
 

I aquí la penúltima entrega de la saga. Tenia més versions, fins i tot una en què confonien l’estel amb el raig d’una discoteca i aprofitant la polisèmia de la paraula camell… bé, deixem-ho córrer. El cas és que els n’hi he fet passar de tots colors i no els vull fer patir més, que l’any 1976 em van dur una bicicleta molt xula. 😉


A Betlem! (6)

29 Desembre 2010

Era una nit tranquil·la i serena amb el cel farcit d’espurnes argentades. Es respirava pau en tots els racons i ni la brisa nocturna gosava fer tremolar les fulles dels pollancres que l’aigua del riu acaronava dolçament. Les ovelles remugaven mandroses en l’estable mentre els gossos s’arraulien entre la palla. L’estel guiava lentament les passes dels reis, pagesos i pastors que embadalits s’apropaven a la cova per veure l’infant diví.

Però tot d’una el pànic s’apoderà dels humils vilatans: aparegué un terrible i perillós monstre pelut que es va abraonar a sobre d’una pobra pagesa i que…

.

(Eing? Un monstre?)

.

NEEEEEENS, TRAIEU IM-ME-DIA-TA-MENT L’ELVIS DEL PESSEBRE QUE ES MENJARÀ LA PALLA DELS BENS I TOMBARÀ TOTES LES FIGUREEEEES!!!

  

I aquesta és la versió “thriller” de la història. Què? Que no fa por? Pinteu a mà un pessebre de figures de guix de 17 cm i després observeu com s’hi passeja un conill porquí entremaliat. Brrrr, ESGARRIFÓS!!! 😉


A Betlem! (5)

27 Desembre 2010
Els monarques que menaven camells tornaven extasiats a casa després d’haver entregat els presents. Se sentien meravellats per haver viscut una experiència que ultrapassava tots els seus somnis.
– Heu vists aquella resplandor blanca i càlida que irradiaven tots ells? -deia embadalit en Melcior.
– Us heu adonat que enmig del front s’hi endevinava un tercer ull, símbol de gran saviesa -observava corprès en Gaspar.
– I aquella cosa gran com un vaixell i rodona com un turbant que hi havia darrere del portal què devia ser? -preguntava en Baltasar.
.

Ja em disculpareu aquesta versió tan estrafolària, però de vegades les pluges d’idees tenen aquestes conseqüències. Aquest post el dedico al Mosaic perquè li vaig prometre que n’hi dedicaria un i perquè encara podria ser que els habitants del portal d’aquesta nova versió fossin compatriotes seus 😉


A Betlem! (4)

21 Desembre 2010

Van arribar arrossegant els peus, amb la roba esparracada i explicant inconnexament una ensopegada amb uns lladres. Els pares de la criatura no van entendre res de res, però se’n van compadir i els oferiren aixopluc. Van compartir amb els grans monarques sopa d’all, pa negre i formatge, i van dormir plegats vora el caliu del ramat. L’endemà, una mica més refets de l’ensurt, la tríada reial va reiterar la seva voluntat d’obsequiar el nadó. Com que ja no els quedava res per regalar, es van oferir per convertir l’establia en un lloc confortable: en Melcior es va fer càrrec del bestiar, en Gaspar va deixar cada racó lliure de brutícia i teranyines i en Baltasar va ajudar el pare a fer un bressol. Quan es van acomiadar, els pares, entendrits per aquells rostres bruts i fatigats, els van fer notar que cap present no podia haver superat el que acabaven de fer: havien regalat el seu temps, esforç i afecte, i això res de material no ho pot superar.


A Betlem! (3)

17 Desembre 2010

Les tres reines que menaven camells tornaven cap a casa satisfetes de la seva tasca. Havien deixat l’estable ben net i endreçat, el bestiar fermat lluny del nadó, el rebost ple fins dalt de tot, la robeta del nen neta i planxada, habien esperonat el pare perquè fes un bressol amb cara i ulls per a la criatura i s’havien quedat ajudant la mare fins a acabar la quarantena.

La mare de Déu les va acomiadar amb un somriure dolç mentre pensava: Llàstima que ja marxen, han estat com tres mares. Sant Josep les va acomiadar amb un somriure pletòric mentre pensava: Sort que ja marxen, han estat com tres sogres.


A Betlem! (2)

14 Desembre 2010
Els monarques havien esgotat les provisions; brandaven lentament sobre els camells, cansats i assedegats, seguint el camí incert de l’estel.
– Companys -va dir en Gaspar-, això és desesperant, aquest desert sembla no tenir fi, però no defalliu perquè he tingut una premonició: aconseguirem el nostre objectiu, adorarem el fill de Déu i la nostra fita serà recordada d’aquí a 2010 anys en el POST NÚMERO CENT d’un bloc.
– Què és un post? -va preguntar en Melcior.
– I què és un bloc? -va inquirir en Baltassar.
– Us preocupa més saber què és un post i un bloc que no pas quan s’acabarà aquest punyeter desert? Nois, sou la repera!