Minicontes de la llàntia: Bones festes!

23 Desembre 2011

Finalment, després d’un reguitzell d’impostors, aquí em teniu: sóc l’únic, l’inimitable, l’increïble i l’autèntic geni de la llàntia. A la Montse li ha costat un munt trobar-me perquè la llàntia estava camuflada sota l’aparença d’un gerro espantós que li van regalar quan es va casar i el tenia amagat perquè no agafés pols i no fes mal a la vista. Tanmateix, arran de la darrera neteja intensiva de Nadal, em va treure del racó on estava criant teranyines i la resta ja us la podeu imaginar.

Vaig intentar temptar-la perquè demanés la lluna, però sembla que d’alguna manera ha arribat a la conclusió que els desitjos s’esguerren considerablement quan se’n pretén ser el beneficiari, per tant va decidir gastar-lo en els altres i vet aquí que el desig és per a tots vosaltres.

Estava força indecisa i vaig voler ajudar-la. Un desastre. Us faig cinc cèntims dels meus suggeriments i de les seves negatives:

Li vaig proposar que demanés calerons per a tothom,  però em va dir que una quantitat massa petita us frustraria i que una de massa gran us corrompria. Descartat el tema crematístic.

Li vaig proposar que demanés amor, però tampoc li va fer el pes perquè, segons el seu parer, per a qui ja tingués parella, l’aparició d’una tercera persona suposaria un problema considerable i que per a qui no en tingués es perdria l’emoció del festeig. Un altre de descartat.

Li vaig proposar que demanés una cosa neutra com ara felicitat i així el desig s’emmotllaria a les necessitats de cadascú. Us sorprendrà, però també ho va descartar. Planyeu-me pel rotllo que em va fotre: que si la felicitat està sobrevalorada; que si no és un estat, sinó petites i valuoses pinzellades; que si el que importa no és tenir-la, sinó el camí que hem de fer per aconseguir-la; que si sense ombres no es pot apreciar la claror; que si no hem de renunciar a les llàgrimes perquè el dolor també ens fa créixer; que si les cicatrius forgen el caràcter… Que n’és de pesada, la pobra.

Una mica desesperat la vaig animar a decidir-se d’una vegada i tot d’una li va venir la inspiració. I vet aquí el que ha demanat per a tots vosaltres: IL·LUSIÓ. No em vaig poder estar de preguntar si era com la que proclama en Mas… sento no poder transcriure el que em va contestar, però em fa por que alguna criatura pugui llegir unes paraules tan poc adequades per ments tendres. Tanmateix, us he de dir que podeu estar tranquils: em va veure venir i abans no deixés anar les paraules màgiques em va dir que ni se’m passés per la imaginació de convertir-vos en una colla d’il·lusos, perquè la cosa no anava per aquí. Em va esguerrar la broma.

Així doncs, arrapeu-vos al seient que tot seguit us faig l’encanteri per al 2012:

Que trobis la guspira que t’encengui la mirada; que atiïs les brases o encenguis un nou foc; que encetis un nou projecte i que n’acabis un de vell; que l’estómac se t’ompli de papallones; que un pensament et fibli i et faci aparèixer un somriure; que si la vida et fa tastar l’agre de la llimona, després et regali la dolçor d’una maduixa; que l’emoció et faci bategar el cor amb força, i , per sobre de tot, que en aquest any que encetes, t’il·lusionis.

Bones festes!


Minicontes de la llàntia (6)

17 Desembre 2011

No hi ha res que em toqui el voraviu com haver de sortir de casa mentre faig dissabte. Em disposava a decantar el sofà per passar l’aspiradora quan aquell tòtil fa començar a fregar la llàntia amb tantes ganes que vaig haver de sortir de pet; el meu posat devia ser molt ferotge perquè el pobre, de la impressió, va caure a terra mig estabornit i quequejant.

– Que potser no tenim res millor a fer que anar fregant llànties?

– Pe, pe, pe, pe, perdoni se, se, se, se, senyor. Jo no, jo no, jo no sa, sa, sa, sabia que, que, que…

– Sí, ja, prou que m’ho imagino que no pensaves que això funcionés. Tots dieu el mateix. Au, va, anem per feina: demana els tres desitjos i deixa de tocar la pera.

– Tres? Jo pensava que només n’era un! És que vaig llegir en un bloc que…

– Mira que bé: un altre gamarús que es creu tot el que llegeix. Au, afanya’t, què vols?

– Ai, no ho sé! -I immediatament es va mossegar els llavis. Crec que ja sé quin bloc havia llegit aquell pollastre- Bé, potser… vull riqueses. Sí, això mateix: vull tenir un gran tresor i viure en un palau i tenir-ne un altre de més fresquet per passar-hi l’estiu i moltes obres d’art i moltes joies.

– Mmm… potser això en serien cinc, de desitjos, però ja que tots van del mateix coll ho consideraré un de sol. I digues, bufó, què més desitges? -Això ho vaig dir amb un somriure que no va copsar correctament-

– Vull fama. Desitjo ser famós i que tothom em conegui i que quan em vegin de lluny diguin “Ei, guaita, però si és ell!” I sortir en els telenotícies de totes les cadenes de tot el planeta.

– En prenc nota: més famós que la Esteban. I quin és el teu darrer desig? Ja que vols tant de poder i fama potser voldries que et convertís en geni? -vaig preguntar tot fent un somriure enigmàtic, però per la cara que va fer ja sé del cert quina mena de contes llegeix.

– No, no, res de geni. Vull dones, moltes dones. El tercer desig és que un munt de dones estiguin per mi, atentes a tot el que dic i el que faig, però no qualsevol mena de dones: les més bones del món, eh! Les més bones!

– Cap problema. I si això és tot, ara mateix et concedeixo el que desitges que aquesta nit fan el Polònia i encara he d’acabar d’endreçar la llàntia.

Es va sentir un fort espetec en concedir-li els desitjos i un renec encara més fort quan es va veure en el mirall.

La veritat, no veig el motiu de la seva protesta: li vaig concedir tots els desitjos fil per randa. I és que de desagraïts el món n’és ple.


Minicontes de la llàntia (5)

13 Novembre 2011

Era la peça més inútil i alhora la més valuosa de la meva col·lecció. Encara recordo com si fos ahir el dia que l’avi, pràcticament amb l’últim sospir, em va donar aquella llàntia barroca i absurdament pesada. “Tens un tresor a les mans” em va dir amb veu tremolosa mentre em donava aquell estri de dubtós bon gust.

Cursava tercer de Belles arts i ningú no creia en mi: els professors no entenien les meves escultures i a casa no feien altra cosa que repetir-me que deixés de perdre el temps i que comencés a fer alguna cosa de profit. Em sentia tan decebut que estava a punt d’abandonar, però aquell gest, aquelles paraules plenes de fe, van ser per a mi l’espurna que va encendre la motivació que necessitava.

L’inici de la carrera artística va ser dur, però les penúries d’aquella època em van forjar el caràcter i l’obra. Vaig esculpir peces plenes d’angoixa i de força; el batec de la passió parlava per les meves mans i es reflectia en cada aresta de les figures. De mica en mica em vaig obrir camí en aquest món tan difícil i finalment les meves escultures s’exposaven en les galeries més prestigioses d’arreu del món i tot gràcies a la mostra de suport de l’avi.

Va ser aleshores quan va patir l’accident. M’estava instal·lant en un dels més luxosos àtics de NY i, com sempre, buscava un lloc d’honor per a la llàntia. La vaig deixar a sobre del relleix de la llar de foc, però amb tan mala fortuna que va relliscar i va caure estrepitosament a terra (maleïts dissenys minimalistes!). La vaig recollir amb cura; només s’havia escrostonat una mica. La pintura que havia saltat va deixar al descobert el metall de què estava feta: un inconfusible i meravellós daurat.

Per uns moments no vaig saber què pensar. Les paraules de l’avi van prendre un nou sentit: quan va dir allò del tresor, no es referia al meu talent, sinó al sis quilos d’or massís que em dipositava a les mans. A mi, al nét més somiatruites, al que tothom pronosticava un futur ben negre. No, ell no creia que fos capaç de crear art i per això em donava allò: perquè no passés gana.

De gana, n’havia passat força mentre perseguia el meu somni, però sé que si hagués tingut una vida fàcil la meva obra no hauria estat la mateixa. Qui sap si fins i tot hauria renunciat a emprendre aquesta aventura i a voler-me menjar el món. Tot havia estat possible gràcies a un acte de fe que mai no havia existit; d’un petit error havia nascut un gran encert, tot i que no sabria dir si no el vaig entendre bé o vaig sentir allò que volia escoltar. Mentre creixia el meu desconcert, vaig fer l’única cosa que podia en un moment així: esclatar a riure.