Ànims!

23 Novembre 2011

Animeu-vos, caram! Tots estem tocats per la crisi, però no ens hem d’enfonsar.

Jo, per exemple, ja només puc menjar formatge podrit…


… i carn seca…


… el vi, antic…

… el meu cotxe no té sostre…


… i tinc la banyera a la serena…

… però no em queixo pas, cony!

(…)

Perdoneu-me la pallassada, però és que porto tot el dia sentint la paraula “retallades” quan encara no he paït la darrera que em van donar (després d’una congelació salarial ad eternum) i se m’han posat els pèls i el sarcasme de punta.

Tanmateix, no patiu perquè sóc molt estalviadora i aquestes festes faré un esforç de flaquesa per celebrar-ho com cal que Nadal només és un cop l’any. Ja tinc pensat el menú: a casa farem llagosta… concretament aquesta “llagosta” 😦


Conte contat, conte escorxat (1)

31 Juliol 2011

En un regne llunyà hi havia una princesa jove i bonica. Li agradava passar-se tot el dia passejant pels prats i boscos que envoltaven el castell, cantant i ballant i fent giragonses pels caminets. Un dia, mentre passava a prop de l’estany, va veure una granoteta verda i menuda que la mirava amb els ullets humits des de dalt d’una pedra. La princesa s’entendrí en veure-la tan sola, l’agafà i se l’endugué cap al castell. En arribar la nit la va ficar al seu llit, la va acotxar amb un mocador de seda i li va fer un petó de bona nit. I vet aquí que en aquell moment es va desfer un malefici llançat temps enrere per una bruixa malvada i la granoteta es va convertir de nou en un formós jove.

I aquest és el conte. Aquest és el conte que va explicar la princesa a son pare quan la va trobar al llit amb el fill del jardiner. Sí, ja sé que aquest acudit no és meu, però és que estava capficada amb els contes infantils i tot pensant en aquest només se m’acut com a explicació raonable aquesta versió o que la granota fos d’aquelles que tenen la pell impregnada de verins al·lucinògens.

El món dels contes em sembla fascinant, però no puc evitar malfiar-me’n. És per això que he afegit un número al títol, per si de cas aquest tema es converteix en una petita nissaga. Ah, per cert: Benaurats els qui els agraden els contes perquè ben aviat s’afartaran de sentir-ne: s’apropen les eleccions!!! 😦


Una mica de sal, unes gotes de llimona i un polsim de pebre.

7 Juny 2011

Va ser un amor a primera vista perquè només vaig necessitar cinc minuts per constatar que la sintonia era perfecta. Potser no va ser obra de l’atzar, potser el terreny estava adobat des que de petita escoltava incansablement els vinils dels monòlegs d’en Joan Capri i aquella fina ironia em va recargolar les tendres neurones. No ho sé, en tot cas he decidit que avui vull riure, que avui NECESSITO riure, i ho comparteixo amb vosaltres, per si algú també vol prendre una mica de sal, unes gotes de llimona i un polsim de pebre. Senyores i senyors: LES LUTHIERS!


La bombolla immobiliària (pel genial Aleix Saló)

26 Mai 2011

Ahir vaig veure això i em va agradar tant que seria imperdonable no compartir-ho amb vosaltres. No us explico més: cliqueu i gaudiu. Tanmateix, no us puc avançar si us farà plorar o riure, tot depèn de quin tipus de sentit de l’humor gasteu (el meu no cal que us l’expliqui, oi? 😀 )


Problemes tècnics

20 febrer 2011

Benvolguts comentaristes, lectors i passavolants,

M’ha sorgit un problema amb el portàtil i per tant hauré d’estar uns dies sense penjar cap post.

Tinc el teclat bloquejat i m’ha desaparegut el ratolí, però tan bon punt ho solucioni tornaré a escriure.

Us adjunto una imatge del desgavell per si de cas hi ha algun informàtic amb coneixements avançats entre nosaltres i em pot donar un cop de mà.

Gràcies,

Montse

Ai, perdoneu la rucada, però és que és taaaaaan bufó que no me n’he pogut estar 😀

El que sí és cert és que el gatet no és el culpable del bloqueig; sóc jo la que tot donant voltes a un post m’hi he encallat. És un tema que trobo tan maco que em fa por (com sempre) fer-ne una entrada fluixa que l’espatlli. Si me’n surto, el proper serà un d’aquells que no agraden a segons qui (ho sento) perquè no donen gens ni mica de morbo. El leitmotiv n’és una paraula que des que la vaig sentir em va captivar: idiolecte. Un tema bonic en mans inexpertes… que sant DIEC m’empari!


Una pausa per a la tira còmica

1 febrer 2011

Segueixo en la meva línia de creativitat sota mínims. Podria haver-me esforçat i haver escrit una entrada amb una forta dosi d’empipament sobre la llei de la reforma de les pensions, però segueixo atordida (i pel que fa a aquest tema gairebé astorada). Així doncs, torno a aprofitar-me una mica de la inventiva aliena. Us deixo unes quantes imatges de les que m’han fet dir que sí que sí amb el cap mentre les veia/mirava/llegia.

I és que ja es veia a venir la pedregada; des de fa uns mesos es notava que la cosa no pintava gaire bé:

.

.

Més tard, van sorgir tot d’indicis que deixaven entreveure que el tema acabaria així:

.

.

Però és que a més a més ja ens han advertit que això no s’acaba aquí i que l’any 2027 en tornarem a parlar. Em temo que amb aquestes revisions posteriors ens menaran d’aquesta manera:

.

.

Per acabar d’arrodonir-ho, per culpa de les hipoteques salvatges ens trobarem engolits en una espiral de deutes que ens tindrà fermats amb més contundència que una cadena perpètua:

.

.

Potser haurem de veure (i viure) incongruències com aquesta:

.

.

Això sí, en sortir de la feina, podrem quedar amb els companys per jugar a la petanca:

.

.

I no sé vosaltres, però jo, per acabar de reblar el clau, sóc una inconscient que després d’estar set hores davant d’una pantalla encara tinc l’humor de convertir la xarxa en el meu “hobby”, per tant començo a tenir clar que després de martiritzar la retina a tothora durant anys i anys, el final de la meva vida laboral presentarà aquestes penoses condicions (ai, senyor!):

.

Per cert, la majoria d’aquests vinyetes són d’aquest lloc http://webcomics.cat/ i aprofito l’avinentesa per recomanar-vos-el fermament. Ja que la situació és per plorar, busquem eines per riure! 😀


Una pausa per a la publicitat

28 gener 2011

Estic blocada/bloquejada/”bloguejada”. No me’n surto. Tinc l’apartat dels esborranys atapeït de posts informes (vull dir sense forma) esperant una coherència que no arriba. Fa setmanes que la cigarra li havia d’haver plantat cara a la formiga, que un reguitzell d’errors ortogràfics havien d’haver vist la llum, que un petit conte havia d’haver crescut… res. Tot és lleig, tot són ximpleries, no hi ha res de bo, li vull calar foc als esborranys, li vull calar foc al bloc, li vull calar foc al portàtil (ai, no, al portàtil no que encara l’estic pagant).

Com que no tinc clar si la inspiració que mai no he tingut se n’ha anat en orris o sóc jo que estic girada i ho veig tot neeeeeegreeee, he pensat que el millor que puc fer és no fer res. Minivacances. Si penjo alguna cosa, serà aprofitant el talent dels altres. Apa, que inventen ellos (òndia, de què em sona això?). I per anar fent boca, aquí va la primera entrega: un anunci. Què, no us sembla bé? Va, que quan esteu al sofà de casa us els empasseu tots i aquest, si més no, em sembla que és nou. A veure què us sembla: és ximple, és superficial, és ple de tòpics… m’encanta. Que vagi de gust!


La cuina casolana

6 Desembre 2010

L’any passat vam tenir un convidat de luxe: en David. Volia fer un nadal “a la catalana” i ens va acompanyar durant totes les celebracions com un més de la família. Nosaltres, que som molt respectuosos amb totes les tradicions, hem incorporat a les nostres (grans dinars) les foranes (grans sopars) i en David va xalar de valent. Us faig cinc cèntims de les celebracions que de forma casolana i senzilla vam compartir:

Dia 24, dos quarts de deu del vespre:  Ep, és el primer àpat i el que s’espera amb més embranzida. La taula ha d’estar molt ben parada guarnida amb un centre amb un ciri encès i la canalla prou lluny de l’espelma perquè no cali foc a tota la casa. Uns aperitius per anar fent boca (dàtils amb bacon farcits d’ametlla, torradetes amb formatge de cabra i melmelada de tomàquet, torradetes amb ou de guatlla ferrat i xoriço… res, quatre detallets), de primer un còctel de gambes amb molta maionesa (un dia és un dia), de segon cuixa de be al forn, al darrere un tall de gelat (sempre va bé per pair) i un assortiment generós de torrons, mantegades i fruits secs. En David va demanar si teniem fruita i li vam portar una safata ben plena de peres, prunes, i no sé què més de fruita gebrada.

Dia 25, les dues tocades: Ep, és el dia de nadal i la tradició és la tradició. Taula ben parada, centre amb espelma, canalla lluny de la flama, quatre cosetes per picar (repetim les torradetes amb formatge de cabra i melmelada perquè estan que…), escudella de nadal amb galets gegantins i carn d’olla en consonància (res, les quatre cosetes de sempre: pilota, botifarra blanca, botifarra negre, gallina, peu de porc, cigrons, col, patata…) i pollastre amb prunes (uns pota blava espectaculars) de segon. El dia de Nadal es fa imprescindible la tradició de fer el tastet de tots els torrons. No res, un bocinet de cada: alcant, xixona, crema cremada, xocolata amb arròs inflat, fruites amb massapà i les noves varietats: xocolata amb pinya, xocolata amb cafè, xocolata amb conyac, xocolata negra amb xocolata blanca… Com que a quarts de vuit encara estavem entaulats vam prometre a en David que el sopar el fariem lleugeret.

Dia 26, un quart de tres: Jo crec que el nostre convidat no tenia gaire gana per culpa d’haver fet l’esmorzar de rescalfat massa tard, però la tradició és la tradició i per Sant Esteve toquen canalons. Com que aquell dia fem plat únic (només l’acompanyem d’una amanideta una mica bufona, amb pinyons torrats, formatge curat, un grapadet de nous -per al colesterol-, olivetes, tiretes de salmó fumat, tomàquet i enciam tot regadet generosament amb oli d’arbequina) li vam dir que la racció mínima són sis canelons; ja que no hi ha altra cosa el plat s’ha de veure plenet. Després el vam animar a repetir algun altre canaló -sense compliments, David, sense compliments!- i encara que s’hi va negar n’hi vam posar uns altres quatre -es veia de lluny que deia que no per timidesa-. De postres, gelat de torró de xixona casolà; és una mica dens, però la copa amb tres boles i lacasitos de coloraines sempre fa molt de goig.

Dia 31, tres quarts d’onze: Home, el darrer àpat de l’any ha de ser sonat. El marisc i les salsetes exquisides han de ser a taula tant sí com sí. Amb tot, per donar un toc festiu alhora que informal, sempre fem unes quantes safates de canapés variats, vaul ou vent amb salsa de formatge blau i aquelles cosetes de pasta fullada farcides de sobrassada, ah, i també un bon assorit d’ibèrics per anar fent boca. Com que les postres ja començaven a ser repetitives ho vam arrodonir amb una nova varietat de bombons, unes mantegades casolanes i un pastís en forma de rellotge.  En honor al David vam buscar el raïm amb els grans més grossos del mercat; el pobre es va ennuegar a la cinquena campanada (falta de pràctica, es veu que a casa seva fan no sé què de llenties).

Dia 1, tres quarts de tres: Home, el primer àpat de l’any ha de ser sonat. Una sarsuela ben consistent no ens la pot treure ningú. L’acompanyem amb grans quantitats de pa d’aquell que s’acaba de fornejar a casa (bé han de descansar els de la fleca) i com que està acabadet de fer entra que ni te n’adones. La taula folrada de canapés i cosetes per picar no cal ni explicar-la, i és que ho tenim tant per la mà que els fem sense ni adonar-nos-en. De segon, fricandó. Sort que de pa n’hi havia un gavadal que si fem curt hauria estat un pecat deixar la salsa al plat (la iaia hi té la mà trencada) i com que els torrons ja començaven a cansar, vam optar per unes lioneses i tortell de nata.

Dia 6, deu del matí: Mentre la canalla obria els regals i nosaltres estavem entaulats esmorzant xocolata amb xurros va trucar en David per excusar-se del dinar del dia de reis. Es veu que no es trobava gaire bé; li havien fet una analítica i van veure que tenia un pèl de colesterol, de triglicèrics i d’àcid úric (ah, i la glucosa una micona alta). Pel que deia, el metge li va fotre una bona escridassada per no sé què de tenir el fetge com una oca. Llàstima, es va perdre aquest àpat que fa tan de goig amb les postres de tortell de massapà amb el rei i la fava. Amb tot, l’explicació és ben senzilla: aquest xicot viatja molt i ves a saber què menja per aquests móns de déu. I és que com la cuina de casa no hi ha res.


Ni fred ni calor

5 Novembre 2010

No, ni fred ni calor. El xou de diumenge que ve no em provoca filies ni fòbies, però he vist això i com que m’ha fet gràcia he pensat compartir-ho amb vosaltres. També us he inserit l’enllaç dels blocs dels creadors per dos motius: el primer perquè ningú no em pugui dir que m’apropio de coses que no són meves i el segon perquè no us els podeu perdre SÓN BONÍSSIMS! 😀 

http://aleixsalocat.wordpress.com/

http://www.tentacle.cat/comic/


No me n’he pogut estar

25 Octubre 2010

La veritat és que aquesta no és l’entrada que pensava penjar avui, però m’han enviat un correu titulat “Classe de català: la riquesa de l’idioma” i una cosa així no me la podia guardar pas.

Ah, i perquè ningú no es destrempi de clicar el vídeo (per això de la “classe”) n’he deixat una pista del contingut en la categoria del post. 

Gràcies, Rosaura; ets collonuda!