Com que sempre ho havia sentit així… a mi ja em sonava prou bé

12 Març 2010

Devia tenir ben bé 15 anys quan, gràcies al naixement de TV3, vaig mirar la primera pel·lícula doblada al català. La sensació va ser estranyíssima i em fa vergonya reconèixer-ho, però em sonava fatal. Els informatius potser no em van sobtar tant perquè ja estava acostumada a escoltar notícies en la ràdio (beneït mitjà, sempre tan proper), però una altra cosa varen ser les sèries i les pel·lícules. Aquell JR dient a la seva dona “Sue Ellen, ets un pendó” va ser impagable i sentir en John Wayne (ep, John “Baine”, per als d’aquella època) i tot el reguitzell de perdonavides de les pel·lícules del llunyà oest parlant la llengua de Fabra va ser desconcertant.

Fins aquell moment les meves orelles no havien sentit altra cosa i potser tenia grabat en el cervell una determinada manera de fer. No obstant això, l’ensurt no va durar gaire i ràpidament em va semblar d’allò més normal. Tanmateix em van quedar dos serrellets : l’un que la criada d’Allò que el vent s’endugué no fes aquella melodia que fins aleshores em semblava tan natural (señorita Escal·laaaaaaaata) i l’altre que el “Pedro Picapiedra” i en “Pablo Mármol” no es diguessin ni Pere ni Pau.

Després d’uns anys -de fet molts- la xarxa per fi em dóna la possibilitat d’accedir a la informació que necessito: la versió original. Efectivament, The Flintstones són en Fred i en Barney i la minyona dels O’Hara parla d’una manera tan normal com la resta de personatges de la pel·lícula, tant en la versió anglesa com en la catalana. Canviar els noms d’uns personatges deu tenir alguna lògica (qüestió de màrqueting, suposo), però em pregunto per quins set sous varen doblar aquella pobra dóna fent la cantarella que feia. Tant se val. En tot cas, visca les traduccions fidels i llàstima les que en algun moment fan aparentar correcta l’errada.


Ai, si poguéssim fer Màtrix!

9 Març 2010

Cada vegada em resulta més atractiva aquella escena en què (o en la qual, però on no perquè l’escena és un lloc en sentit figurat -crec-) a en Keanu Reeves, que (també funcionaria el qual perquè la frase és explicativa -em sembla-) té un endoll al clatell, li carreguen tot de programes informàtics que (ves, aquí només funciona aquesta opció -espero-) li donen tot un munt de coneixements en el temps que (un altre cop una única alternativa -suposo-) triga a carregar-se el programa de torn. No puc deixar de somniar (millor sense cap mena de preposició darrere -si mal no m’erro-) una situació així: cinc minuts, i ja tens uns coneixements meravellosos sobre la sintaxi; deu minuts, i ja tens carregats els diccionaris de l’IEC (sí, s’apostrofa perquè no es pronuncia diftongat -em van dir-), l’Alcover i el llibret d’en Xuriguera; quinze minuts, i ja no queda cap dubte sota la capa del sol. Llàstima que la piga que tinc en la nuca no em serveix de port USB -sou lliures de pensar si ho he provat o no-. Tant de bo sabés (ai el “sapigués” que he estat a punt d’escriure -o no-) més coses i tingués més seguretat perquè la meva manca de coneixements em fa estar contínuament (l’accentuo perquè el femení s’accentua, si no de què -diria-) en un esgotador estat d’alerta i de vegades tinc la sensació que (sense altres alternatives -imagino-) el meu discurs és dispers i desestructurat, com si (no s’accentua perquè és condicional -penso-) nadés en un mar de dubtes. Ai!


Paral·lelismes (o no)

7 Març 2010

Sovint veig correspondències entre coses que potser no en tenen, però a mi em diverteix fer-ho. N’hi ha que són fàcils o fins i tot clàssiques com la música i la dança. Però què em diríeu si us confesso que ahir en vaig percebre entre la música i l’escultura?

Vaig anar a un concert i ho vaig veure claríssm. No, no és que el director de la coral fos un monument (i mira que en sou de malpensats!). El que passa és que mentre dirigia el cor, les seves mans em van hipnotitzar. La música va prendre cos: esquinçava l’aire amb els dits, acaronava i dibuixava corbes amb les mans, tallava contundent tot so amb un sol gest.

No sé si algú altre va veure l’escultura feta de boira i llum. No vaig comentar amb ningú els imperceptibles fils sensitius que em va semblar que lligaven un art amb un altre. Només us puc dir que certa persona, en arribar a casa, no va dir res, va obrir l’armari de les andròmines, va agafar la vella caixa de les pintures i va encetar un llenç.


Eufemisme cromàtic

4 Març 2010

Com hauriem de veure una ampolla: mig plena o mig buida?

Què hauriem de dir: molt bé, has tret un set a l’examen o què se n’ha fet dels tres punts que hi falten?

De quina manera ho hauríem de plantejar: la propera vegada ho faràs millor o en què redimonis estaves pensant quan vas contestar que la correcta era la B?

Què resulta més efectiu: una paraula amable o una sacsejada contundent?

Potser no hi ha cap opció bona, ni cap de dolenta. Vés a saber quins són els complicats mecanismes de l’acció i la reacció: què funciona bé a qui, quan i en quines circumstàncies (difícil joc de “trilero”, oi?).

No sé vosaltres, però jo sempre havia topat amb el temible boli vermell, el dit acusador, l’error magnificat, la taqueta de yin en el blanc del yang. Val a dir que no em dol perquè sempre he pensat que s’aprèn més dels errors que dels encerts… encara que aquest sistema de vegades provoca un cert abatiment.

Però ara, ves per on, fa dos anys que s’ha girat la truita. Ara em trobo amb correccions amables i em fa molta gràcia (falta de costum, potser). Un bolígraf de tinta verda és l’encarregat de senyalar l’error. Un traç maragda que subtilment suggereix que hi ha quelcom que seria bo rectificar, que allò es pot fer millor. No sé si es tracta d’un canvi de tendència del professorat en general o si és una “delicatesse” exclusiva dels professors del consorci (tampoc no ho penso preguntar, no sigui cas que em diguin que fan servir aquest color perquè estava d’oferta i m’esguitarrin tots els arguments d’aquest post).

En tot cas he de confessar que m’agrada aquest canvi, aquesta visió positiva, aquest mètode d’assaig-i-error en què cada equivocació es converteix en una nova eina per millorar. De debó: resulta molt reconfortant ensopegar correccions de color d’esperança. Francament reconfortant (gràcies, profes).

PS (acabo de llegir això i ho volia compartir amb vosaltres): Agraeixo les correccions perquè no conec cap altre mètode d’aprenentatge que l’equivocació.

Tinc un dubte (IV)

1 Març 2010

Sí, ja sé que vaig dir que no ho tornaria a fer, però la carn és feble. És que ha sorgit el tema i el Sr. Ortega ho explica tan bé que no puc evitar repetir paraula per paraula el que ell en diu.

On li faig el zulo?

Ningú se’n recorda, del pobre soterrani. Quan algú vol al·ludir a l’estança dels baixos d’una casa, i que sovint fa de magatzem, de rebost o d’arsenal d’armes, sol fer servir dues formes, totes dues inadequades. Una d’elles, subterrani, és correcta, però es tracta d’un adjectiu, i per tant l’haurem d’aplicar sempre a coses i fenòmens que vagin sota terra, com ara el metro, que és un tren subterrani, o direm que els talps tenen una vida subterrània. I l’altra, “sòtan”, és un atre barbarisme matusser otingut de podar la vocal final d’un terme castellà, com veiem, una pràctica molt estesa en la impostura lèxica. Per tant, si volem muntar un taller tèxtil clandestí, l’haurem de fer al soterrani.

Títol: Tinc un dubte. El petit llibre del català correcte.
Autor: Rudolf Ortega
Editorial: La Magrana

Nota: Yvonne, aquesta te la dedico (i si vaig a la presó per “pirata” ja em duràs un entrepà; el meu favorit és el vegetal amb una micona de tonyina ;))


Hi havia una vegada un conte escorxat

26 febrer 2010

De vegades fas coses amb tota la bona fe i el resultat que n’obtens és nul o fins i tot el contrari. Em va passar això amb una dèria que tenia respecte als nens: els volia encomanar el gust per la lectura. Mètode? Llegir-los contes cada vespre. Resultat? Fracàs estrepitós. Hores i més hores (en cap cas malaguanyades, perquè ens hem divertit molt) d’aventures, dracs, princeses, follets, llops, bruixes, mags, granotes, madrastres, guerrers, ogres, nens perduts i animals xerraires només m’han servit per aconseguir que siguin uns fans incondicionals d’escoltar contes, no pas de llegir-los. Llàstima. L’experiència ni tan sols em servirà de cara a l’examen perquè em temo que usaran un text un pèl més seriós (una autèntica pena perquè la veu de bruixa la brodo).

Un cop mentalitzada del meu fracàs com a incitadora a la lectura vaig provar una altra cosa i amb això, ves per on, sí que me’n vaig sortir: crítics literaris. No es broma, no. Evidentment no examinem l’estil, el ritme ni la riquesa del text (jo no me’n sortiria); el que fem és analitzar els personatges dels contes clàssics i mirar-los amb els ulls del segle XXI. És molt divertit. Per exemple, amb el conte de la caputxeta ja hem arribat a diverses conclusions: la mare és una inconscient per deixar que la seva filla travessi el bosc tota sola (i sense mòbil!) i pel fet de permetre que l’àvia, una pobra velleta que té les facultats mentals alterades (si no com s’explica que confongui la veu del llop amb la de la seva néta), visqui tota sola al bell mig de la muntanya; la caputxeta és una preadolescent esbojarrada que hauria de madurar i prendre seriosament els consells de sa mare i a més a més necessita urgentment una visita amb l’oftalmòleg (o la iaia, una depilació); el llenyataire és un delinqüent mediambiental que fa una cosa imperdonable: carregar-se l’últim exemplar de llop xerraire del planeta (RIP). Curiosament, l’únic personatge que se salva és el llop famolenc perquè no es vol menjar a ningú per mala fe. Té gana. Possiblement la sobreexplotació de la zona hagi acabat amb les reserves naturals. Ho tenim clar: la víctima és el llop.


Un polsim dialectal al costat de casa

19 febrer 2010

Ara que estem amb el tema dels dialectes i que a casa ja puc sintonitzar la TDT he pensat que és un bon moment per connectar de tant en tant el Canal 9 i IB3. Tot ajuda. D’on, curiosament, també he pogut tenir ajuda per conèixer trets dialectals ha estat el supermercat que tinc al costat de casa. Es tracta d’una cooperativa valenciana i els productes de marca blanca estan etiquetats en valencià (o en català meridional o com representi que cal dir-ho políticament correcte; m’és igual). La primera vegada que m’hi vaig fixar i vaig llegir que allò que comprava era trinxat de titot (els meus fills encara no tenen un paladar gaire sofisticat) em va fer molta gràcia. A partir d’aleshores em fixo en tot; ho trobo curiós. Per exemple, podem comprar rodes de creïlla per a l’aperitiu, una bosseta de dacsa esclafidora per fer crispetes, tomata fregida, llavaplats o un pot de llentilles. Si teniu cap problema podeu reclamar perquè “Este establiment té fulls de reclamació a disposició de qui els sol·licite” i si hi aneu amb el cotxe recordeu que abans de marxar “Valide el seu tiquet en caixa per a eixida pàrquing”.

Per cert, tornant al tema televisiu i ara que m’he fixat en els altres canals, tant de bo que en Tomàs Molina en lloc d’anunciar el temps parlés de l’oratge; trobo que és una paraula encisadora.


Història d’una floreta lletja

29 gener 2010

Crec que era la primera vegada que en els seus quasi vuitanta anys sortia del poble. Una neboda, filla d’una germana que feia un grapat d’anys havia emigrat 700 km cap al nord, es va casar i els parents del sud van fer una escapadeta per anar-hi. Va preparar una maleteta amb unes quantes mudes i un vestit senzill i negre per a la cerimònia. Em va fer il·lusió que per una vegada que venia “a casa meva” ho fes tan bé: el casament era a Montserrat. Quan li vaig preguntar com va anar tot, els ulls li guspirejaven i va començar a dir tots els adjectius que et fa goig de sentir quan es parla d’alguna cosa que sents teva. Tot eren floretes: La basílica? Precisosa! El paisatge? Espectacular! El convit? Tot deliciós! Ah, però allò que li va deixar millor impressió de tot va ser el nuvi, un olesà de soca-rel: simpàtic, de la broma, acollidor, més maco… no semblava català!

Ai, tan bé com anava tot i va haver de dir aquestes paraules que em van fuetejar el cor. De cop i volta no vaig entendre res. O potser hauria de dir que de cop i volta ho vaig entendre tot.

Tant com m’havia estarrufat, jo i em vaig desinflar de cop. No vaig reaccionar, no vaig dir res ni vaig fer cap gest. No vaig voler esbrinar com representa que s’hauria d’haver comportat per “semblar” el que era. Ho va dir sense mala fe, amb tota naturalitat, com si fos una floreta més i va continuar parlant tranquil·lament de les excel·lències del viatge. No hi havia cap retret personal tot i que jo sóc (m’hi jugo un sopar) l’única catalana que coneixia fins aleshores. Senzillament va decidir que una persona simpàtica, de la broma, acollidora i amb un caràcter tan maco no podia encaixar amb el clixé que els seus prejudicis havien format. De camí de tornada, el meu marit es va fer un tip de riure i va voler treure ferro al tema: No t’amoïnis, estic convençut que tu tampoc no li sembles catalana. No, si no és això. Estic segura que l’estima que em demostra cada vegada que em veu és del tot sincera. El que em fa mal és constatar fins a quin punt els prejudicis són més forts que veure les coses amb els propis ulls.

I aquesta és la floreta: lletja, descolorida  i amb pudor de resclosit.


La frustració del “poli bo”. (Tragicomèdia en dos actes)

21 gener 2010

Personatges: un poli bo, un poli no tan “bo” i un marrec de tres anys.

Primer acte. El poli bo, com cada vespre, es prepara per banyar el marrec. El marrec, com cada vespre, es prepara per muntar un pollastre tan bon punt l’hi renti el cap. El poli bo es desviu per presentar dolços arguments: és un momentet, mira quina oloreta més bona fa el xampú, guaita que tebiona està l’aigua, els nens grans com tu no haurien de xisclar d’aquesta manera, reiet calla una micona que la veïna pensarà que t’estic escorxant de viu en viu… El marrec sempre té la mateixa reacció: sisme de magnitud 6,6 segons l’escala de richter.

Segon acte. El poli no tan “bo”, sense perdre en cap moment la calma, un bon dia es presenta voluntari i banya el marrec. L’estretègia és la següent: jocs d’aigua, zero; moixaines, zero; arguments tranquil·litzadors, zero; delicadesa, zero; miraments perquè no entri aigua ni sabó pels ulls i/o orelles, zero; ensabonades i conseqüents esbandides de cabell (consecutives), quatre. Reacció del marrec a la rentada número u: sisme de magnitud 6,6. Reacció del marrec a la rentada número dos: sisme de magnitud 2,5. Reacció del marrec a la rentada número tres: lleuger petarrell. Reacció del marrec a la rentada número quatre: silenci, instrospecció i armistici. Conclusió: oli en un llum. No va plorar mai més.

Epíleg.
Han passat un grapat d’anys i a hores d’ara el poli no tan “bo” encara retreu a l’altre poli que gasti massa energia per argumentar ordres que, segons ell, es poden resoldre amb un “perquè ho dic jo i prou”.
El poli bo segueix sense entendre per què un règim democràtic i dialogant té un futur tan negre en la república independent de ca seva. Hi ha qui diu que ha perdut l’oremus i que darrerament parla amb les seves mascotes (segons diu, els únics éssers vius de la casa que l’escolten) i que fins i tot fa coses estranyes a les nits (escriu un bloc perquè diu que l’ajuda a entrenar-se per a no se sap quin examen).
El marrec s’ha convertit en un noi encantador de tretze anys… a tots dos polis, les cames els fan figa quan pensen que a tot estirar d’aquí un parell d’anys s’haurà acabat la bonança i començarà una nova i molt més cruenta guerra: la de l’adolescència.

“L’adolescència és una malaltia moderna com l’al·lèrgia o la paranoia.”  Maria Aurèlia Capmany (Barcelona 1918-1991).


A mi m’agrada…

15 gener 2010

Què voleu que us digui: m’agrada, la publicitat. Enteneu-me, no m’entusiasma que em tallin una pel·lícula en el punt més interessant per dir-me que si compro un determinat cotxe tindré unes expectatives d’èxit personal espectaculars, per veure una mare amb un envàs de detergent a la mà absolutament feliç en constatar que els seus fills estan bruts com una guilla, perquè em facin saber fins a quin punt la població femenina es rendeix incondicionalment als subtils aromes del perfum usat per la població masculina (em sembla que fan servir feromones!) ni perquè em diguin que si compro el sabó pel rentaplats marca X, el meu marit pràcticament es barallarà amb mi per posar la vaixella en la màquina. Els que adoro són aquells altres que configuren una petita obra d’art quant a enginy, síntesi i creativitat. Puc imaginar l’escena: Tens un minut; sorprent-los. Fins i tot una altra escena: Tens un minut i un pressupost molt minso; sorprent-los.

Us deixo un enllaç amb un anunci (una mica antic… sempre penjo coses antigues, jo… m’ho hauré de fer mirar) que representa el que volia explicar-vos. Ara que hi penso, si tenim en compte qui és el client, potser la conversa va ser aquesta: Tens un minut i un pressupost espatarrant; distribueix les despeses entre la producció i els teus honoraris com tu creguis oportú i sorprent-los…