Ara que sabia dir “pinícula”…

28 febrer 2013

…en diuen “flim”.

Quan una matèria no és la meva matèria no em complico: busco un referent d’absoluta i irrefutable confiança i  hi confio cegament (i si el tema és greu, busco un segon referent d’absoluta i irrefutable confiança i els comparo). Així doncs, quan vaig encetar aquest espai vaig buscar el referent lingüístic més normatiu de totes les normatives que es fan i es desfan (l’Institut d’Estudis Catalans) i vaig veure que allò que estava fent se’n deia “Bloc” i tot i que no m’acabava de fer el pes i que els arguments que havia llegit en contra d’aquesta forma em resultaven molt convincents, vaig dir amén.

BloGAra s’ho han pensat millor i s’han decantat per la forma blog. I jo amén perquè aquesta matèria no és la meva matèria. Així doncs, oficialment això deixa de ser un bloc i jo de ser blocaire. A partir d’ara sóc una bloguera que de tant en tant actualitza el seu blog i que intentarà no trencar res quan arregli l’encapçalament (és que la informàtica… aquesta matèria no és la meva matèria).


Vet aquí la Candelera

23 febrer 2013

Si fa o no fa, el refrany diu que “Si la Candelera plora, l’hivern és fora i si la Candelera riu, l’hivern és viu”. Diria que sí, que el 2 de febrer va fer solet i vet aquí que avui tenim un dia d’hivern ben viu. Però que ben viu!

GarrafNevat

Als de les nostres latituds ens fa gràcia de veure un paisatge com aquest en llevar-nos al matí i si a sobre som de l’Àrea Metropolitana no podem evitar un “Oh, que maco!”, expressió emblemàtica dels pixapins barcelonins (rodolí!). Tanmateix, després del “kemacu! inicial no he pogut evitar pensar en la gravació que us deixo tot seguit i que espero que no hagueu escoltat mai (per allò de penjar-me la medalleta de la primícia). I és que les coses, de lluny (ben lluny), tot sovint semblen més boniques de què són quan ens hi apropem. Així doncs, abrigueu-vos que la Seguretat Social no està per a gaires alegries i animeu-vos que ja tenim la primavera a tocar.


Non habemus Pope

12 febrer 2013

En llegir la notícia de la renúncia papal, vaig recordar que fa temps vaig sentir com una monja tota cofoia manifestava “he enterrat vuit Papes!”. Evidentment, amb aquesta insòlita unitat de mesura al·ludia a la seva avançada edat, però la meva ment malaltissa -i massa aficionada a la novel·la negra- no va poder evitar somriure en imaginar-la com una mena de vídua negra pontifical.

Suposo que als efectes de “Papa enterrat” aquest no compta, però vet aquí que hi ha qui el dóna per finat: mireu si no en Rouco Varela que afirma que “Los obispos españoles están huérfanos”. Antonio María, home, no t’ho prenguis així: és cert que passarà a millor vida, però perquè se’n va a Castelgandolfo, no pas a l’altre món. En tot cas, entenc el neguit de l’obispo: on trobarà ara algú tan reaccionari, tan equitatiu (que cabreja per igual jueus i islamites), algú disposat a engegar de pet a l’infern al metge que gosi practicar un avortament a una nena violada i que afirmi que l’ús del preservatiu agreuja el problema de la SIDA? On! Pobre Rouco, deu patir de valent: ara que havia trobat un pastor com cal pel ramat, va i dimiteix.

La veritat és que deixa un llegat ben curiós. No sabria dir amb quina perla em quedo: si amb aquella que deia que la teoria de l’evolució és irracional o amb la que afirmava que amb el descobriment d’Amèrica l’església no va imposar cap doctrina, sinó que va suposar un enriquiment de les cultures precolombines. Aquí em va recordar el rei amb allò de “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”; sí, nois, ho heu clavat.

Però no tot és dolent: personalment, li agraeixo el gest de deixar el càrrec en reconèixer la incapacitat per complir la seva comesa. D’això, n’haurien de prendre exemple més de quatre… però em temo que els més de quatre que tinc al cap no ho faran (podeu pujar-hi Papusde peus).

Per cert, entenc que algun periodista vulgui fer el gir graciós de torn, però ja que s’hi posen que ho facin bé: un “Papatus interruptus” hauria quedat igual d’enginyós (ui, sí, que enginyós!) i a més a més hauria estat ben escrit. En llatí -tret que el google m’hagi enganyat- un “Papus” no és res, en francès crec que tampoc i en català… bé, en català un “que ve el papu!” era el que em cridava el meu germà quan jo era petita i em volia espantar, “El Papus” era una revista satírica que va desaparèixer l’any 1986 i a casa (no ho he trobat en els diccionaris), un “papus” era una secreció nasal que… bé, en tot cas (o millor dit, en cap cas), res a veure amb el bisbe de Roma. Res de res.


Febleses de la carn

29 gener 2013

La carn és feble, però fins ara he resistit numantinament grapejar el teclat tot i que les temptacions han estat constants. Per exemple, el dia que vaig rebre la felicitació nadalenca per a tots i totes els benvolguts i les benvolgues companys i companyes treballadors i treballadores  vaig sentir una coïssor a la punta dels dits que m’arrossegava cap al portàtil per dir la meva sobre el meravellós invent del llenguatge no sexista. Però me’n vaig estar.

També vaig sentir l’impuls sobtat d’exclamar-me inconsolablement quan vaig llegir que en George Clooney deia que s’havia fet un lífting en… bé, que s’havia fet un lífting. Em sentia plena de justa indignació perquè tot i ser una broma (perquè es tractava d’una broma, oi?), m’ha provocat un dany irreparable: mai més podré mirar-lo a la cara sense pensar en la inexorable i ineludible llei de la gravetat. Mecàsum! Però jo callada.

Oh, i què me’n dieu de tot el que se’n diu d’aquell xicot tan alt i que semblava ensopidet? Sí, home, aquell que practicava el talonmano i que de tan campetxano signava com a Duque em…Palma…do (rodolíííííí!). Ves, pel seu mal senderi encara perdrà el títol i ja no podrà fer la brometa. Tant se val perquè tot el que li està caient (massa poc, massa poc!) és prou destrempador. Però jo muda.

Doncs res, que tot i tenir cabòries i de llegir notícies de primera i de segona plana, jo aquí sense dir ni piu, sense fer posts, sense badar boca, sense opinar, sense malparlar, sense… sense… sense poder aguantar ni un minut més! Qui ho havia de dir: jo, que en la vida real sóc de poques paraules, me’n faig creus de com m’és de difícil estar callada en la vida virtual. Encara que no tingui res a dir.

PS: El tema que em retenia fora de la blogosfera sembla que està una mica congelat (per no dir segrestat); així doncs, crec em permetré el luxe de treure el nas de tant en tant (poques metzines no maten, oi?) 😉


Fem un “kit kat”

1 Desembre 2012

No fumo, no bec, sóc monògama, no em drogo… és a dir, dono el perfil de qui -segons l’acudit- no se sap si viurà molts anys, però de ben segur que se li faran molt llargs. Bé, de fet sí que en tinc una, d’addicció inconfessable: la blogosfera. Aquest espai per exposar opinions, compartir experiències, recomanar lectures, inventar històries, clamar en el desert, suggerir excursions, pensar en veu alta, parlar de cinema,  somniar amb els ulls oberts i fer catarsi, em té el cor robat. M’he aficionat fins al moll de l’os a això d’entrar a casa dels altres per la finestra (és que sóc de windows… si fos de linux no sé per on entraria), llegir què hi diu i ficar-hi una mica la cullerada.

parentesiTanmateix (ai, els tanmateixos!) se m’ha girat feina i em veig obligada a fer un parèntesi. De fet ja fa alguns mesos que em vaig prometre a mi mateixa baixar el ritme, però el resultat va ser tan desastrós com el dels fumadors que es plantegen allò de passar d’un paquet diari a només un cigarret després de cada àpat: no funciona. Es veu que el món dels vicis no permet accions controlades i només és possible tot o res. Així doncs, fins d’aquí a un parell de mesos, hauré de triar res.

Compto tornar al febrer i compto tornar amb les orelles moixes perquè la procrastinació (ei, quina paraulota!) es paga cara i ningú no guanya una marató fent un esprint. De totes formes, tot i sospitar la patacada final, ho he de fer perquè si no mai m’ho perdonaria a mi mateixa.

Cuideu-vos molt, seguiu escrivint amb ploma de cigne i llengua de serp (ai, què seria la vida sense una mica de mala llet? 😀 ) i no cal que em trobeu a faltar que ja ho faré jo per tots plegats.

Diumenge al vespre, desconnexió total.  Cinc, quatre, tres, dos, un, … Canvi i fora.


Marxa del Garraf 2012 (G21)

13 Novembre 2012

A les 6 del matí, des del llit, vaig sentir el coet que anunciava el començament de la G45. Dues hores més i encendrien el “nostre”, el de la G21, i les ganes que en tenia ja no em van deixar dormir més.

Cada any -i amb aquest ja en són 18- la Unió Muntanyenca Eramprunyà organitza la marxa del Garraf amb dues modalitats: una de 45 quilòmetres pels més valents i una altra de 21 pels que també són valents (ho dic perquè hi ha qui la fa corrent i ja us avanço que no és un traçat senzill). Enguany ens hi hem apuntat els quatre de casa, però amb expectatives diferents: dos amb ganes d’aconseguir fer un bon temps i dos amb l’esperança d’acabar-la. I ens n’hem sortit.

Aquest és el plànol perquè us feu càrrec del recorregut i del perfil del desnivell:

Em confesso sedentària profunda. De fet, tret que algun dia navegar per internet es consideri esport nàutic no tinc res a pelar, però això no implica que no em deixi engrescar a fer aquestes coses. L’ambient que es crea és molt maco, l’organització és impecable, el recorregut paga molt la pena i, encara que l’endemà senti cruiximent en músculs que ni sabia que existissin, la de 21 km és una fita assolible fins i tot per als més addictes als ascensors.

El traçat inicial té una cosa bona: el camí és molt ample, per tant, sense que es produeixin embussos, en qüestió de dos quilòmetres el grup ja s’ha dividit de forma natural entre els capdavanters que fan la cursa del Garraf, els del mig que fan la marxa del Garraf i els de cua que fem “la passejada del Garraf”. Amb tot, he de dir que d’entre els qui no ens atabalem hi ha gent en prou bona forma perquè mentre fèiem una de les pujades més dures i jo concentrava tot l’esforç en el fet de respirar i arribar al cim (per recuperar l’alè i les ganes de viure) sentia al darrere dues mestresses xerrant com si no res sobre quin era el millor dia de la setmana per fer la bugada ara que hi ha tanta humitat. Quines cracks!

En arribar al primer avituallament, a 10 Km de la sortida, i després de prendre el cacaolat amb dònut més reconfortant de ma vida, ja es pot dir que el més dur s’ha acabat. Des d’allà, pujar fins a la Morella és un pim-pam i la vista que ofereix  fa oblidar el cansament a qui en té. En aquell punt et veus envoltat per un tapís de carrasques i margallons espurnejat per roques calcàries quasi blanques esculpides de formes impossibles per l’aigua i el temps. És una atalaia perfecta per avistar des del castell de l’Eramprunyà fins al Tibidabo i, els dies clars, les muntanyes de Montserrat, mentre que per l’altra banda s’obre el mar retallat entre els turons. Tanmateix, els núvols que es dibuixaven mar endins mostraven un vel inconfusible que aconsellava deixar de delectar-nos de la contemplació i afanyar-nos abans no ens enxampés la pluja.

Un cop assolit el cim de la Morella, el recorregut de les dues marxes es troba de nou. Així doncs, mentre els prudents passejants baixen pels corriols intentant no prendre mal, se senten per darrere com venen els marxants de la 45 saltant de pedra en pedra com si fossin les boles d’un ping ball (no són d’eixe món!). La prudència i l’empatia fa que en els traçats més estrets es cedeixi el pas als que venen corrent perquè imagino que et tallin el rotllo mentre baixes com una bala ha de ser una mica empipador (m’ho imagino… no ho he experimentat mai).

Total, que entre els “guaita quin goig fan les cireres de pastor”, els “fixa’t quina olor de farigola” i els “mira, si ja estem prop del castell”, arribes de nou al punt de sortida; alguns amb una mitjana de 10,4 Km/h (ja he dit que no eren d’eixe món) i d’altres una micona més a poc a poc… posem que a 3,2 Km/h (també he dit alguna cosa sobre el meu sedentarisme, oi?). Ep, però estem molt engrescats: l’any que ve ja poden comptar novament amb tots quatre i amb les ganes de superar-nos. Si més no, la propera vegada no sortiré de “passejanta” i esmicolaré la marca d’enguany. Total, trigar menys de sis hores i mitja no m’hauria de costar gaire, oi? 😉


Ensinistrament

6 Novembre 2012

L’Elvis, la petita i peluda mascota dels nens, ha hagut de canviar de residència per culpa de la davallada de la temperatura. El balcó és un lloc massa inhòspit  en aquesta època de l’any, per tant hem decidit de refugiar-lo en la galeria. Veure’s envoltat de sabates i roba bruta no és tan bucòlic com estar-ho de geranis i ficus, però és molt més confortable i -oh, meravella!- és al costat de la cuina.

Els animalons que se saben molt avall en la cadena tròfica són de naturalesa summament tímida, més que res per coherència amb les probabilitats que tenen de convertir-se en l’esmorzar d’altri. És per això que em vaig proposar de fer alguna cosa per minvar el pànic que sentia el pobre conill porquí en veure’s en un ambient estrany, i no conec un camí més directe per guanyar la confiança que l’estómac. Així doncs, perquè se senti de gust en el nou entorn, cada anada i vinguda davant la poruga bestiola va acompanyada d’alguna llaminadura. Si surto a posar una rentadora, li dono un trosset de pebrot; si vaig a estendre la roba, li ofereixo un bocí de poma; si trec a airejar les espardenyes, li regalo unes fulles de canonges; si recullo la bossa de les escombraries, el premio amb un rosegó de pa.

Podria dir que a hores d’ara ja el tinc absolutament domesticat i el faig menjar del palmell com si no res, però tinc un dubte raonable pel que fa a qui ha ensinistrat a qui: resulta que cada vegada que obro la porta de la galeria, es llença frisós cap als barrots de la gàbia i els rosega amb entusiasme per demanar la seva llaminadura i si l’he oblidada -ai, pobrissó!- reculo immediatament per buscar alguna cosa del seu grat.

Em fa dubtar. La veritat és que no sé qui fa el paper de gos de Paulov i no sabria dir si a ell li venen saliveres en sentir la porta o jo vaig a la nevera en veure’l gastronòmicament excitat. De la mateixa manera que sempre he dubtat de si el gossos que es planten davant de la porta amb la corretja entre les dents estan ben ensenyats o si són els amos els qui corren davant la carona de “vinga, home, afanya’t que m’ho faig a sobre!”. I què me’n dieu dels gats? Qui pot disputar el millor racó del sofà a algú que ronca amb una satisfacció tan profunda?

Tot pot ser que els murris peludets amb ulls innocents tinguin una percepció extrasensorial per tenir ben calat el personal i intueixin qui té el perfil de bleda incapaç de distingir si té una mascota o la mascota el té a ell. No ho sé. En el meu cas ho deixaré en empat. Tanmateix no em sento estranya: sé que els qui ens deixem seduir per una mirada tendra som un petit exèrcit. O no?


Desdefinicions

13 Octubre 2012

Diguin el que diguin des del centre de la pell de brau, arribarà un dia (i pel bé del meu fetge i el de molts catalans, espero que no trigui gaire), en què ens plantarem davant les urnes i direm la nostra. Allà ens hi trobarem els independentistes nacionalistes, els nacionalistes no independentistes, els independentistes no nacionalistes, els espanyolistes, els empipats perquè els han tocat la identitat, els empipats perquè els han tocat la butxaca, els qui ho tenim clar des de fa temps, els qui tenen el cor dividit…

Per cert, que en deu ser de complicat això de tenir el “corasón partío”

Ei, ja tinc un telèfon que fa fotos i tot! 😀 A veure si tinc traça i us “caço”algunes imatges més com aquesta tan… curiosa.


El diable i la pluja

7 Setembre 2012

Ja fa un grapat de dies que un conte -tan esvaït en la memòria que l’he hagut de reinventar- em balla pel cap i us el volia explicar. Més o menys feia així:

Diu la llegenda que un dia el dimoni, que sap més per vell que per diable, es va aparèixer en un poble que patia una gran sequera. Va anar a trobar les autoritats locals i els va oferir els seus serveis: es comprometia a fer ploure un cop per setmana a canvi d’una bossa ben plena de monedes d’or. El batlle i els seus regidors no s’ho van pensar gens ni mica ja que la situació era extremadament preocupant. Varen acceptar el tracte perquè sabien que el dimoni tenia suficient poder per fer aquell prodigi i que, tot i ser un enredaire, sempre complia la seva paraula.

Tan bon punt el banyut va tenir la bossa a la butxaca, els va demanar de convocar tot el poble a la plaça per fer-los saber quin bon negoci havia fet el consistori. Quan hi va ser tothom, va pujar dalt d’una tarima i amb veu ferma els va dir, entre els aplaudiments entusiastes dels vilatans, que a partir d’aquell moment mai més s’haurien d’amoïnar per la sequera perquè faria ploure un cop per setmana tant si era maig com agost.

–       Ara -va dir el dimoni amb to solemne- només em cal l’últim detall: saber quin dia voleu que plogui. Voleu que plogui cada dilluns?

–       Ep, no! -va dir un pastor- Dilluns és el dia que traiem el ramat de l’estable per dur-lo a pasturar a la muntanya i si se’m mullen els bens se’m posaran malalts. Trieu un altre dia, sisplau.

–       Cap problema. Us sembla bé que plogui cada dimarts?

–       Ui, no! -va dir una pagesa- Dimarts és el dia que fem el mercat de la vila i si plou no vindrà ningú a comprar. Busqueu nova data.

–       No hi fa res. I què me’n dieu de cada dimecres?

–       Per res del món! -va dir el moliner- Dimecres és el dia que porto els sacs de farina al magatzem i si plou i es mulla se’m florirà. Que plogui un altre dia.

–       Sense inconvenients. Podria ser cada dijous?

–       Ah, no! -va dir una mestressa- Dijous és el dia de fer la bugada i no podríem estendre la roba. Per força n’ha de ser un altre.

–       Molt bé. Què me’n dieu de cada divendres?

–       Ni somniar-ho! -va dir un pagès- Els divendres fem la collita forta de la setmana perquè l’endemà és el mercat de la capital i és on millor es paguen les nostres verdures. Canvieu la data.

–       Res de tan fàcil. Us va bé que plogui cada dissabte?

–       No, no i no! -van dir les mosses en edat de festejar- Cada dissabte hi ha envelat i si plou a bots i barrals arribarem plenes de fang al ball i fetes un espantall. Res de dissabte.

–       D’acord, d’acord. Així doncs, fem que plogui cada diumenge.

–       Germans, germanes! -va dir el mossèn- Diumenge és el dia del Senyor i no podem demanar que una data tan assenyalada resti deslluïda per la pluja. Encara seríeu capaços de quedar-vos a casa en lloc d’anar a ofici. No pot ser en diumenge, no.

La plaça era un guirigall: cadascú defensava les seves raons i pensava que els altres eren un coi d’egoistes perquè la pluja era molt necessària, i tant que sí, i bé havien de triar un dia, però mai de la vida el “seu” dia. I el diable els va dir que no tenia cap pressa, que ell podia esperar pacientment, que ho parlessin tranquil·lament i que quan entre tots haguessin decidit quan havia de ploure ja els ho dirien perquè ell pogués fer el prodigi.

I va marxar fent dringar la bossa d’or a la butxaca, amb un alegre balanceig de cua i una rialla burleta sota el nas ganxut perquè sabia que mai, mai, mai no es posarien d’acord.

I digueu-me, nens i nenes, si sentiu la necessitat de pluja d’independència i fullegeu una mica els diaris i llegiu les declaracions d’uns polítics i d’altres i veieu cadascú fent sa guerra… no sentiu una micona d’olor de sofre?


O mais melhor

4 Setembre 2012

Gaudir d’una bona autoestima és saludable; això ho sabem perfectament tots aquells qui “gaudim” d’una autocrítica tan ferotge que fa que ens convertim en els nostres pitjors enemics. Ara bé, això de tenir l’ego pels núvols també ha de ser prou fotut. El meu avi sempre deia que en aquest món sempre és millor que et tinguin enveja que no pas pena, però creure fermament que ets rico, bonito e bom  també ha de ser prou complicat perquè per força t’has de trobar en algun moment amb la incomprensió del món mundial i una terrible manca de reconeixement quan la gent no es desmaia en veure’t passar pel carrer.

Aquesta criatura pateix tantes mancances que (ai, pobret, guaiteu quina carona de petarrell!) se sent trist i el cas és que té tota la raó:

ELL, que és o melhor jugador del planeta, veu com la UEFA atorga el premi al millor jugador de la temporada a l’Iniesta.

ELL, que és el rei del joc individual, sent una inexplicable i incomprensible fredor entre els companys d’equip.

ELL, que n’haurien de fer un monument al costat de la Cibeles, sent com el seu club promociona per a la Pilota d’Or a en Casillas.

ELL, que era el mais rico perquè el seu fitxatge va ser el més car de la història, ja no és el mais rico perquè Ibra, Anelka, Crespo i Verón tenen millor nòmina.

I la humiliació més forta de totes, la més cruel, la que m’hi jugo un sopar que és la que l’ha enfonsat en la misèria emocional i en un pou de negror i depressió profunda:

ELL, que és el mais bonito, que es destrossa en el gimnàs per tenir aquelles rajoles de xocolata per abdominals que no s’hi fa petons perquè no s’hi arriba, no ha estat escollit com el jugador més sexy de la lliga BBVA i novament un blaugrana, en Piqué, li ha passat la mà per davant de la cara.

No em negareu que una cosa així t’ha de treure les ganes de viure. Però no patiu per ell, minyons i minyones: si aquest país és tan de pandereta com em temo, encara veurem el Florentino traient una vareta màgica i tot i tenir un club endeutat fins a l’ànima encara farà un esforç de flaquesa i li retornarà la felicitat a cop de talonari. Així ho espero… perquè si no seria una pèrdua inestimable pel Crakòvia.