I tu per què t’hi vas embolicar?

5 Abril 2012

Noia, m’has inspirat. La discussió de l’altre dia per decidir qui ostentava l’honor d’haver-te espitjat cap a la blogosfera m’ha fet rumiar aquest post i per tant “rotllo tureru” te’l dedico: Maria, va per tu, i olé!

Segons la primera llei de Newton (ja sabeu, allò de la inèrcia i tal) algú sense bloc hauria continuat eternament sense fer-ne un, tret que hi hagués algun detonant que l’impulsés a crear-lo. Un cop ja n’has fet el tastet, veus què hi ha de positiu (si no, no seguiríem aquí, oi?), però què ens va fer donar aquell primer pas, aquell preguntar “WordPress s’escriu tot junt, oi?” o “Com has dit? Blogesquè?”.

Us explico molt breument com vaig aterrar aquí: per equivocació (apa, ja ho he dit). La veritat és que si hagués estat atenta, hauria entès les senzilles instruccions del professor, però em vaig aturar a pensar què implicava la frase “Heu de crear un bloc” mentre em saltava l’explicació de “Per a què ha de servir aquest bloc” i vaig mig entendre el final del discurs “On heu de penjar la vostra presentació”. Cras error.

Així doncs, en arribar a casa em vaig posar a fer els deures: entrar al wordpress, potinejar una mica per veure’n les prestacions, buscar l’estètica  que em fes el pes, redactar la meva presentació i 1)penjar-la com a primer post i 2)penjar-ne l’enllaç al bloc de l’aula.

Quan vaig veure el primer company que va 1)escriure la seva presentació al bloc de l’aula i 2)penjar-hi l’enllaç d’un bloc personal però buit vaig pensar que la gent és molt despistada. Quan ho va fer el segon vaig pensar que ningú no escoltava a classe. Però quan va arribar el tercer, vaig començar a sospitar que allà passava alguna cosa rara.

I com que el mal ja estava fet i havia començat a escriure en un lloc que només havia de servir per penjar-hi exercicis, i ningú no em va frenar, vaig seguir amb la inèrcia newtoniana. De mica en mica, ara per exposar una qüestió de llengua, ara per explicar una anècdota, ara per inventar un conte, em vaig anar aficionant a penjar entrades i amb aquesta ja en són 169; no és una gran fita, però si tenim en compte que no hi havia d’escriure res, no està malament, oi? 😉

I vosaltres: vau tenir un inici tan rocambolesc i poc premeditat o sou gent assenyada que enceta projectes amb coneixement de causa?


Eurovegas o la dança de Salomé

1 Març 2012

Ja està, senyor Adelson, ja hem begut oli: apareixes enmig d’una crisi aclaparadora, remenant els generosos malucs tot fent dringadissa de calerons, i ens fas perdre el món de vista. Els teus càntics de sirena són tan potents que no ens deixes sentir la veueta del sentit comú, però la veritat és que, si ho penso bé, qui s’escolta el seny quan l’esperona el banc? Qui es plany de les llacunes de la Murtra o del Remolar quan fa cua a l’oficina de treball? Qui es para a pensar si una dotzena d’hotels alts com els de Benidorn són un nyap impresentable quan entreveu llum al final d’un túnel que ja dura massa?

A més a més, Sheldon,  no puc evitar pensar que en el fons ets un murri: mira que hi ha ciutats per triar i remenar i justament has hagut de festejar Barcelona i Madrid. Que potser vols aprofitar la gelosia per aconseguir una rendició incondicional? Potser ets un romàntic d’opereta tronada i ja ens veus dient allò de “Has de ser meu o de ningú!”, o potser ets un aficionat al futbol que vol explotar la rivalitat dels derbis i saps que farem el que calgui perquè el gol no el marqui l’altre, o qui sap si apliques la típica i infal·lible tècnica del “¡Aaaaaay, que me lo quintan de las maaaaanoooossss!”. Qui ho sap. En tot cas, ets molt astut, n’estic segura; tu no jugues net, un jugador professional no ho fa, un empresari que guanya més diners dels que qualsevol cervell pot assimilar no ho fa, i al final ja veig que ens faràs mossegar un ham que hi deixarem les dents.

Però ja està fet, Salomé, i no espero cap final feliç perquè passi el que passi sé que m’hauré de plànyer.  Si ens tries a nosaltres, veuré créixer un petit regne de taifa amb les seves lleis i els seus reis, patiré pel medi ambient, veuré desaparèixer la solitud de les passejades vora el mar a l’hivern, em sentiré envaïda, no em sentiré a casa. Si els tries a ells, sentiré que un glop d’oxigen -tot i que enverinat- haurà desaparegut per als meus veïns. Ara ja has ballat davant nostre, ens has ensenyat els encants, ens has marejat amb xifres, ens has fet somniar, has aconseguit la nostra rendició incondicional. Tu sí que en saps, d’aprofitar la desesperació: ara ja ens pots demanar el cap del Baptista.


El remer (perquè els clàssics mai no deceben)

14 febrer 2012

Segur que ja l’heu llegit alguna vegada perquè és força tradicional dels missatges electrònics, però per si de cas us refresco la memòria:

Conten els més veterans que fa anys es va celebrar una competició de rem entre dos equips d’empreses del mateix ram, una japonesa i l’altra espanyola.

Després de donar la sortida els remers japonesos van imprimir un fort ritme, començant a destacar clarament dels remers espanyols. A la meta, l’avantatge de l’equip oriental va acabar sent d’una hora.

La direcció de l’empresa espanyola es va reunir llavors per analitzar les causes de tan vergonyosa actuació, arribant a la següent conclusió: “S’ha pogut observar que en l’equip japonès hi havia un cap d’equip i deu remers, mentre que en el nostre hi havia un remer i deu caps d’equip, de manera que l’any vinent s’adoptaran les mesures adequades. “

L’any següent es va repetir la competició i, novament, l’equip japonès va començar a destacar des de la primera remada; aquesta vegada l’avantatge obtinguda va ser de dues hores i mitja sobre els espanyols.

La direcció es va tornar a reunir per estudiar els fets i van veure que de nou l’equip japonès es va compondre d’un cap d’equip i deu remers, mentre que en el nostre, després de les mesures adoptades l’any anterior, es componia d’un cap d’equip, dos assessors de gerència, set caps de secció i un remer.

Després d’un minuciós anàlisi, la conclusió va ser unànime: “El remer és un incompetent”.

L’any següent la direcció va decidir tirar la casa per la finestra. L’embarcació espanyola es va redissenyar des de zero amb la participació dels més prestigiosos enginyers navals del món. De nou, l’equip japonès es va escapar res més donar-se la sortida. L’embarcació espanyola va arribar amb tres hores de retard.

Després de la regata, i per tal d’avaluar el pèssim retorn de la inversió realitzada, es va celebrar una reunió al més alt nivell, arribant-se a les següents conclusions: “Aquest any, l’equip nipó va optar una vegada més per la seva ja tradicional tripulació, formada per un cap d’equip i deu remers “.

El nostre, després d’una auditoria externa i l’assessorament d’una prestigiosa consultora multinacional va optar per una formació molt més avantguardista, composta per un Chief Rowing Officer, dues Assistant Rowing Officer, tres Sènior Rowing Consultant, un expert en coaching aplicat al Rem, un apuntador de temps i dos vigilants de seguretat que no treien ull a l’únic remer, a qui havien sancionat llevant-li tots els plusos i incentius després del fracàs de l’any anterior. “

Després de diverses reunions, es va acordar que per a la pròxima regata, el remer se substituirà per un de contractació externa, atesa la seva manca de proactivitat, nul compromís i la seva incapacitat per treballar en equip. S’ha observat certa deixadesa a partir de la quinzena milla marina, escoltant frases com “Que us donin per … a tots “i” Que remi la teva … mare “, actitud que va fregar el passotisme en la línia de meta.

I això a què treu cap? Doncs que després de sentir els que manen dir dia sí dia també que les vaques són magres i que l’administració s’ha d’aprimar, i de veure els companys interins francament preocupats i els laborals raonablement amoïnats, he trobat el nomenament d’un càrrec que és tan… ai, ara no sé com definir-lo. Adjectiveu-lo vosaltres mateixos:

Orden PRE/50/2012, de 16 de enero, por la que se nombra Directora del Gabinete del Director del Gabinete de la Presidencia del Gobierno a doña Valentina Martínez Ferro.

Estem salvats! Just el que necessitem: més directius, més coordinadors, més càrrecs de confiança, més assessors i, el més important de tot, que siguin ben però que ben redundants. Ara sí que anirem bé.


Petites -i absurdes- satisfaccions

5 febrer 2012

Manual de com arrencar-me un somriure amb quatre senzills punts:

1. Entrar en la cafeteria del treball a fer un talladet de màquina (efectes purgants assegurats).

2. Descobrir un rètol casolà i benintencionat, tot i que poc curós.

3. Adonar-te que hi ha sensibilitat lingüística entre el personal de la casa.

4. I, finalment, adonar-te que “en todas partes cuecen habas”.

I és que de vegades és tan fàcil fer-me feliç!

.

Per cert, emboçar existeix (ai, el gran parany del corrector ortogràfic!) i aquests darrers dies ho fem sovint: vol dir embolicar-se amb la bufanda o alguna cosa similar fins més amunt de la boca. També posar el boç o morrió a un animal. Com podeu veure, res a veure amb les aigüeres.


Coses del correu

29 gener 2012

Suposo que no invento la sopa d’all si dic que tinc diverses adreces electròniques. En tinc una que és “la bona” en què hi va a parar tot allò que m’interessa i una altra que és “la dolenta” que és la que escric quan sospito que serà la porta per la qual entrarà una allau de propaganda. Encara en tinc una altra que és la primera que vaig crear i que en podria dir “la innocent” perquè pertany a l’època en què no sabia que allò es podria omplir de porqueria i, efectivament, se me’n va acabar omplint.

El cas és que ahir estava esperant un correu d’algú i com que no m’arribava (ho reconec: sóc tan impacient que el botó F5 té la pintura desgastada) i es tracta d’un dels meus primers contactes, vaig pensar si no me l’hauria enviat a l’adreça antiga i hi vaig accedir. Realment, feia temps que no l’obria; hi havia felicitacions nadalenques de l’any 2009, però el correu que buscava, no. Tanmateix, ja que hi era vaig pensar de fer-hi una escombradeta.

No vaig obrir cap dels correus no fos cas que el portàtil agafés alguna malaltia molt greu, però em va fascinar veure’n l’assumpte. No us podeu imaginar la quantitat d’oportunitats meravelloses que he perdut per culpa d’haver deixat abandonada aquesta adreça. Quantes ocasions per haver jugat de franc en casinos i haver viatjat de gorra i haver guanyat concursos en què no recordo haver-me inscrit. Espectacular.

Potser el regal que s’enduia la palma era haver guanyat un cotxe, i no us penseu pas que qualsevol tartana, no: un BMW! Tot plegat molt prometedor: Enhorabuena, BMW para ti, Elegido para llevarte un BMW, Aviso exclusivo: un BMW para usted, Enhorabuena, has sido elegido (aquest no especificava per què havia estat triada). Ai, i jo amb el cotxe apedaçat!

Després hi havia d’altres missatges més inquietants: Conoce solteros como tú perdó?, No hay que pagar para encontrar el amor ah, bé, sort que avisen, Conviértete en trader perfecto con el más avanzado paquete / Enhorabuena por tu viaje potser estava massa suggestionada, però aquests sí que no vaig tenir valor per obrir-los.

I per acabar, el gran embalum de missatges de la meva mai prou valorada caixa d’estalvis: Montserrat, ja tens la teva panera? mecàsum, massa tard: era de desembre de 2010 i ara el pernil ja es deu haver florit, Montserrat, tens un préstec preparat de 12.000 euros i sense haver-lo demanat; si és que són d’un detallista…, Montserrat, tenim el pis que busques no ho dubto, però a veure si el tenen al preu que m’agradaria, i per acabar Montserrat, no ets un client qualsevol no em digueu que una cosa així no toca la fibra sensible: ja ho sabeu tots vosaltres sou clients qualsevol, però jo no, jo sóc especial i quan entro per la porta el director deixa immediatament el que està fent i ve a fer-me una abraçada i dos petons.

No m’he inventat res de res: tot el que us dic és absolutament real, però no ho puc demostrar perquè -ai que insensible- ho he esborrat de la safata d’entrada i he buidat la paperera. Per cert, acabo de prémer l’F5 de nou i la meva amiga encara no m’ha enviat l’enllaç. Ja veig que hauré de fer una cosa ben arcaica: anar-la a veure.


Necessitats vitals: riure

23 gener 2012

Més d’una vegada m’he preguntat el perquè de determinades necessitats. N’hi ha de fàcils d’entendre com ara menjar, beure o dormir, i n’hi ha d’altres incomprensibles per a mi com ara presumir a tothora del que es té i del que es diu que es té (no cal dir més: tots coneixem fantasmes, oi?). Ara bé, què me’n dieu de la necessitat de riure? Podríeu pensar que sóc una ximpleta i no us ho podria recriminar, però és així com ho sento: una necessitat. Per tant he pensat de donar un cop d’ull a la Viquipèdia i fer dues consultes molt breus a veure si esbrino el què:

  • La primera, què és el riure:

El riure és la manifestació externa humana d’un estat d’ànim d’alegria. Com és un acte que allibera endorfina, es creu que és beneficiós per a la salut riure, tenir humor. Sigmund Freud pensava que alliberava energia psíquica i que per tant tenia una funció en l’homeostasi o equilibri mental de la persona.

El riure sembla tenir una funció social de cohesió, ja que es riu més en companyia que estant sol (per això els riures dels programes televisius tenen com a missió provocar el riure dels espectadors per contagi).

  • La segona, com s’organitza una piràmide de Maslow per calcular a quina alçada cauria una bona rialla:

Crec que no me n’he sortit perquè n’hi veig en tots els nivells: des del més baix per la homeostasi psíquica (potser el Sr. Maslow es referia a qüestions més “físiques”, però a mi ja em quadra bé així), fins al més alt per l’espontaneïtat i qui sap si per la resolució de problemes (amb un acudit, la tensió es pot desfer com un terròs de sucre en el cafè).

Per demostrar la meva teoria (qualsevol diria que estic redactant un estudi científic 🙂 ), tot seguit us deixo un petit mostreig de situacions en què riure pot resultar molt i molt terapèutic…o molt i molt necessari.

El primer vídeo no sé si us agradarà perquè els nanos me l’han fet veure tantes vegades per a mi ha perdut força encant, però el deixo com a possible exemple de reacció jocosa quan et trobes amb una planxa: imagineu-vos haver pagat l’entrada del cinema per veure això!

El segon vídeo, tot un clàssic, podria ser exemple de la necessitat de riure’s d’un mateix, cosa que em sembla saníssima, quan sense voler has ficat la pota. Mira que dir que els bombers estan ben dotats (oh yeah! 😉 )

Un altre exemple d’aquest ús terapèutic alliberador, es produeix quan ja no pots més amb la teva ànima. Us enllaço un altre “clàssic” generat en el Parlament andalús. Tot i que els polítics no gaudeixen de les meves simpaties, puc entendre i em solidaritzo amb el seu l’estat de demència passatgera perquè duien 8 hores reunits i jo quan en porto dues ja no sé ni com em dic:

I per acabar, una que malauradament em toca de ple, tot i que ara mateix no sabria com qualificar-la… vejam… quan algú decideix unilateralment passar-se per l’arc de triomf un conveni i per justificar-ho esmenta una llei que encara no està desenvolupada -i per tant no es pot aplicar- i que tot i la flagrant il·legalitat diu que no percebràs una de les pagues, cosa que es tradueix en un detriment del 6,5% del teu sou estisorat prèviament per les administracions central, autonòmica i local com si la teva nòmina fos la culpable de totes les desgràcies d’aquest país i retallar-la fos la pedra filosofal que arregli la crisi del món mundial, vosaltres com qualificaríeu la reacció humorística dels afectats: teràpia de grup, cohesió social, homeostesi psicològica, la constatació que ja n’estem fins dalt de tot?

Blog dels empleats públics de l’Ajuntament de Gavà


El dilluns més trist de l’any

16 gener 2012

N’estic convençuda: tot està inventat, catalogat, estudiat, calculat i imaginat. Posem per exemple allò dels “Dia internacional de” perquè em temo que no queda res que no tingui el seu “dia”. D’una banda, en podem trobar com el dia internacional del llibre (visca Sant Jordi), el dia internacional de la poesia (a l’inici de la primavera, molt oportú) o el dia de la lluita contra la Sida (és bo recordar-lo i no abaixar la guàrdia). D’altra banda, però, n’hi ha de més… menys… no sé com dir-ho… valoreu-ho vosaltres mateixos: el dia d’star wars (valgamdeusenyor), el dia dels esquerrans (i?), el dia contra l’explotació del paisatge en cas de guerra (sense comentaris) i el dia contra la corrupció (és el 9 de desembre i tal com està el pati, no sabria dir si s’omplirien més els carrers si ens hi manifestem en contra o si es manifesten els corruptes per celebrar el seu dia).

Però el que realment m’ha desconcertat avui és fins a quin punt es fan estudis sobre les coses. Ja fa uns anys, un matemàtic de la universitat galesa de Cardiff va desenvolupar una fórmula matemàtica per calcular quin era el dia més depriment de l’any i va arribar a la conclusió que aquesta data fatídica era el tercer dilluns de l’any (avui). Paràmetres com ara el clima habitual d’aquests dies, la liquidació de la targeta de crèdit, la llunyania inabastable fins a la data de la paga o l’abandó dels propòsits d’any nou fan que conflueixin fatídicament i si afegim a la fórmula que els dilluns solen ser complicats, ja ho tenim.

No sap prou bé, el Sr. Cliff Arnal, fins a quin punt ho ha encertat: avui és dilluns, he dormit poc, el cel s’ha vestit de plom, estava cansada i he pujat amb l’ascensor (a la porra el propòsit d’acabar amb la vida sedentària), he menjat xocolata perquè em sentia deprimida (a la porra el propòsit de dieta sana) i per acabar-ho d’arrodonir, ens han convocat a una assemblea per posar-nos al corrent de les negociacions amb el comitè d’empresa… A la porra la paga de març? A la porra el 6,5% del sou que se sumarà amb el 5% anterior i amb l’apujada de la retenció de l’IRPF? Sí senyor, un “Blue Monday” amb totes les de la llei!


L’economia de les vaques

29 Desembre 2011

La Rosaura sempre m’envia uns correus genials, d’aquells que corres a reenviar perquè quan una cosa et fa gràcia sempre vols que els altres també riguin. Si ajuntem aquesta vocació de pregonera amb la sequera (o mandra) que darrerament no em deixa publicar gaires entrades, tenim com a resultat un plagi sense vergonya ni miraments per la propietat intel·lectual. Tot seguit us lliuro un descarat “copiar/enganxar” d’un dels darrers. Espero que rigueu una mica… encara que sigui a costa d’un humor un pèl càustic 😉

L’economia de les vaques:
 
Economia Basca:
Tu tens 2 vaques. Les munys.
Et beus la llet que necessites i envies la que et sobra a Madrid.
 
Economia Catalana:
Tu tens 2 vaques. Les munys.
Envies tota la llet a Madrid i et tornen la que volen.
 
Economia Valenciana:
Tu tens 2 vaques. Et vens les vaques, requalifiques el prat on pasturaven i fas un bloc d’apartaments. Creus que amb els diners podràs comprar tota la llet que vulguis, però com que els apartaments no es venen ni per casualitat t’acaben portant la llet des de Madrid.
 
Economia Extremenya:
Tu tens 2 vaques… i creus que si no fos pels catalans en podries tenir 3.
 
Economia Andalusa:
Tu tens 2 toros. Com els toros no es poden munyir t’esperes al bar fins que t’enviïn la llet des de Madrid.
 
Economia Gallega:
Tu tens 2 vaques, una és la teva dona i l’altre està subvencionada per Brussel·les.
 
Economia Madrilenya:
Per què vols tenir cap vaca, si a Madrid arriba la millor llet d’Espanya?

Prejudicis al volant

3 Desembre 2011

Allò que no es coneix, sovint genera desconfiança i inseguretat. Potser per això hi ha tanta gent que necessita prejutjar, catalogar i encasellar ràpidament tot allò que l’envolta per tal de sentir-se en pau i harmonia amb l’univers. Qualsevol tòpic o prejudici serveix per aquest fi i és aleshores quan veus que amb una sola paraula ja queda explicada tota la teva manera de ser: Ah, ets catalana! I amb la mirada et diu que sap perfectament que ets una garrepa. Esclar, ets dona! I l’expressió emana que sap del cert que necessitaries quinze metres per aparcar un smart. Oh, vares néixer el 13 de gener! I amb el somriure et diu “Capricorn, ho sé tot de tu”. I no pots evitar contestar amb un altre somriure que diu “Jo sí que sé una cosa de tu: ets un carallot!”

Tanmateix, tot això -pel meu gust- desapareix quan els “prejudicis” no són gratuïts, és a dir, quan hi ha calerons pel mig. La pasta és molt consagrada i no està per orgues: si ha de ficar a tot un col·lectiu en el mateix sac, no s’escolta a ningú més que a les estadístiques . És per això que les assegurances mèdiques varien de preu segons la franja d’edat i el sexe; un nen de dos anys és tres o quatre euros més car d’assegurar que una nena de la mateixa edat i als trenta una dona costa gairebé el doble que un home. No hi ha res a dir: els nadons tenen més problemes que les nadones i la maternitat necessita més ecografies que la paternitat.

És per això que no em va sorprendre, i ni tan sols em va escandalitzar, quan l’altre dia vaig llegir que una autoescola de Saragossa oferia cursos a un preu tancat: 665 euros per als nois i gairebé 200 més per a les noies.  Després de fer una repassadeta per Internet, em va semblar un preu força competitiu i en tot cas és qüestió de fer números i si et sents amb ànims d’aprovar havent fet menys classes pràctiques, sempre es pot optar per la modalitat oberta o anar a una altra autoescola. Pel que sembla, el règim totalitari de les estadístiques ens cataloga així i la prudència estàndard de les dones ens fa més lentes en aprendre i més fiables en conduir, raó per la qual les assegurances de cotxe -fins ara- ens tractaven amb més “carinyu”.

Ara bé, la Unión de Consumidores de Aragón sembla que no ho veu tan bonic i ha presentat una denuncia contra l’autoescola argumentant que la legislació espanyola prohibeix qualsevol tipus d’acció que afavoreixi un gènere i discrimini l’altre. De fet, el Tribunal de Justícia de la UE ja va prohibir a les assegurances de cotxes tenir en compte el gènere del client en contractar les pòlisses (bocamolls!). En tot cas, ja que els veig tan engrescats, voldria animar els de la UCA i demanar-los que segueixin endavant ara que volen imposar-ho: el següent pas, les assegurances mèdiques. Que tingueu sort, xatos!

Nota al primer paràgraf: 1. desconfio dels signes del zodíac perquè m’he comparat amb altres capricorns i ens assemblem com un ou a una castanya 2. em considero un pèl garrepa amb mi mateixa, però no amb els altres i 3. tot i que el meu prodigiós sentit de la desorientació ha provocat gestes èpiques recordades amb immens goig pels meus fills “te’n recordes d’aquell dia que la mama va haver de fer tres voltes a la rotonda? hahaha!”, sóc molt fiable al volant i aparco de ME-RA-VE-LLA 😉


Ànims!

23 Novembre 2011

Animeu-vos, caram! Tots estem tocats per la crisi, però no ens hem d’enfonsar.

Jo, per exemple, ja només puc menjar formatge podrit…


… i carn seca…


… el vi, antic…

… el meu cotxe no té sostre…


… i tinc la banyera a la serena…

… però no em queixo pas, cony!

(…)

Perdoneu-me la pallassada, però és que porto tot el dia sentint la paraula “retallades” quan encara no he paït la darrera que em van donar (després d’una congelació salarial ad eternum) i se m’han posat els pèls i el sarcasme de punta.

Tanmateix, no patiu perquè sóc molt estalviadora i aquestes festes faré un esforç de flaquesa per celebrar-ho com cal que Nadal només és un cop l’any. Ja tinc pensat el menú: a casa farem llagosta… concretament aquesta “llagosta” 😦