La gramàtica de la crisi

20 Juliol 2012

No guanyo per ensurts. Tinc la sensació de viure en un constant estat de presa de pèl:

– Diuen que el Govern ha aplicat l’article 26 (*) i tot d’una els convenis són paper moll, que es pagaran les pagues que ells decideixin, que els subsidis subsidiaran el que considerin oportú i que les jubilacions seran encara menys jubiloses (bé, joioses). I jo, incrèdula: És broma, oi? No, en absolut.

– Diuen que, com a bons Jans,  estem fent tots els deures que ens imposa Europa, que ens hem estret el cinturó més enllà d’on hi havia l’últim forat i que amb tot la prima de risc ja és en un estratosfèric 610. I jo, astorada: És broma, oi?. No, gens ni mica.

– Diuen que l’equip espanyol durà a les olimpíades uns xandalls que no gosaria posar-se ni el més estrident macarra barriobajero (bé, macarró de barriada) i que tot i tenir a casa dissenyadors de renom i joves promeses que matarien per una oportunitat, l’equipació s’ha encarregat a una empresa russa. I jo, al·lucinada: És broma, oi? No, què més voldrien els atletes.

I vet aquí que vacunada com em tenen contra tota notícia surrealista i ja disposada a creure’n qualsevol que circuli per la xarxa, topo amb una amb un titular que em fa saltar el cor fins a la boca: La cesta de la compra se encarecerá un 90% en septiembre. Amb l’últim alé i a punt de patir un atac de feridura busco altres versions del tema i constato que El 90% de la cesta de la compra se encarecerá en septiembre.

Així doncs, em veig obligada a fer una crida:

Senyors periodistes i becaris diversos: tingueu pietat de nosaltres perquè vivim constantment amb l’ai al cor i de tant sentir barrabassades s’ha desmuntat la nostra tendència natural a posar en dubte les animalades. Sigueu curosos amb la gramàtica perquè ja veieu que això de canviar els complements d’ordre pot canviar “lleugerament” el sentit de les frases. I si no em creieu a mi, creieu a un dels pocs Nobels que tenim: com va dir fa temps en Camilo José Cela, “No es lo mismo estar jodido que estar jodiendo”, i nosaltres, creieu-me, de fotuts ja n’estem ben bé prou.

(*) Per cert, si algú no sap el redactat de l’article 26 aquí us deixo un enllaç en què trobareu la cançó de La Trinca que l’explica. Ho clava HO-CLA-VA!


Inspira… espira… inspira… espira… inspira… Respira ara que encara és de franc

12 Juliol 2012

En qüestió de poc temps ens han colat un grapat de mesures amb les quals poc o molt a tots ens ha tocat el rebre: ens han apujat l’IBI, ens han apujat l’IVA, ens han apujat l’electricitat, ens han sumat un euro al copagament sanitari, ens han abaixat la prestació per l’atur, ens han congelat les pensions, ens han tret la subvenció per comprar el netbook dels nanos de l’ESO…

Jo, com a funcionària, tinc alguns afegits extra: m’han negat la regularització de l’IPC, m’han incrementat dos punts la retenció de l’IRPF, m’han abaixat la nòmina, m’han fotut la paga de Nadal, m’han congelat el sou fins que les gallines pixin…

Ves per on, sembla que la solució dels problemes del país passa per fotre mà a la butxaca dels treballadors de l’estat. Es diria que els professors, jutges, bombers, metges, policies, advocats, infermers, arquitectes, conserges, assistents socials, veterinaris, enginyers i, com no, els putos administratius de finestreta en som els responsables. Que potser hem especulat amb els terrenys, hem gastat el diner públic en infraestructures absurdes, ens hem embutxacat sous d’escàndol o hem fet alguna cosa per abocar al país a un rescat que no acabaran de pagar els nostres fills? Hem fet res d’especial per merèixer ser el boc expiatori?

Personalment, sobreviuré; puc prescindir d’un munt de coses:

No necessito sortir a sopar: sóc bona cuinera i m’agrada experimentar receptes noves a casa.

No necessito comprar un cotxe nou: el d’ara només té 15 anys i en pot aguantar uns quants més.

No necessito anar al gimnàs: puc anar a fer un volt per la muntanya.

No necessito roba nova: l’abric que vaig estrenar fa un grapat d’anys encara escalfa.

No necessito reformar la cuina: està passada de moda, però és funcional.

No necessito anar al cinema: la tele sintonitza una quantitat de canals que no te’ls acabes.

No necessito canviar el sofà: amb un drapet per sobre quedarà ben bufó.

No necessito una Nespresso: la meva cafetera italiana de tota la vida fa cafè sense espumeta, però fa cafè.

No necessito iogurts Danone: els de marca blanca també alimenten.

No necessito un altre perfum: és una despesa superficial i quan s’acabi el que tinc, s’ha acabat.

No necessito menjar marisc: el peix blau és saníssim i té omega 3.

No necessito comprar un llibre: quan vulgui llegir una novel·la la puc anar a buscar a la biblioteca.

No necessito comprar aigua: la de l’aixeta també sadolla la set.

Ara bé, no puc deixar de pensar que hi ha alguna cosa que grinyola. Vols dir, Mariano, que la solució a la crisi passa per fer-nos més pobres? No podria ser que aquest atac d’austeritat tingués un petit efecte dòmino? Què li passarà a l’hostaler si la gent cada cop surt menys de casa? Què farà el fabricant si prescindim de comprar cotxes? Sobreviuran les editorials si no comprem llibres o el paleta si no canviem ni una rajola? Com s’ho farà el botiguer quan no tinguem esma ni de comprar una flor? I digues, Mariano, quin futur ens espera a tots plegats si, navegant entre la prudència i la por, limitem el consum fins allò que sigui estrictament imprescindible?


Cabòries “made in opos” (capítol 1 de …)

3 Juliol 2012

Comença el joc i trio una obertura clàssica: cavall g1 a f3… Ai, no! Començo el temari i trio un ordre clàssic: tema 1 la Constitució. Poca broma, eh, és la joia de la corona de tot examen a qualsevol escalafó de la funció pública: si algú vol opositar, ja se la pot injectar en vena perquè aquest tema cau. A més a més s’ho val perquè penseu que és una llei taaaan ben feta que en 34 anys només li ha calgut un parell de retocs: un per adaptar-nos al tractat de Maastricht afegint el sufragi passiu dels estrangers (sempre que hi hagi reciprocitat, i és clar) i un altre per “garantizar el principio de estabilidad presupuestaria vinculando a todas las Administraciones Públicas en su consecución, reforzar el compromiso de España con la Unión Europea y, al mismo tiempo, garantizar la sostenibilidad económica y social de nuestro país”. De fet, han estat dues reformes tan intranscendents que no han necessitat el referèndum del poble. En el primer cas, n’hi va haver prou amb l’aprovació per part de les Corts Generals i en el segon, amb el vistiplau de l’Àngela.

Però m’he promès no fer-me mala sang i estudiar aquest tema amb la mateixa visió que tindria si llegís un text sagrat com la Bíblia o l’Alcorà, és a dir, un text ple de bones intencions que només la interpretació arbitrària dels homes pot espatllar.

En realitat és maco de llegir i fa referència i insisteix tantes vegades en com en som d’iguals tots els espanyols (el rei és espanyol?) i com n’estem de subjectes els ciutadans a l’ordenament jurídic (els bankers són ciutadans?) i com n’és d’igual el sufragi (si no fos perquè ens remet a una llei electoral que rebutja els partits que no han arribat al 3% dels vots, que fa que s’obtinguin majories absolutes sense la majoria dels vots emesos i que fa que el vot d’un segovià valgui tant com el de tres barcelonins). Sort que aquesta part de l’examen és tipus test i no em permetran matisar opinions.

Per cert, no us espanteu per la imatge que he triat: és bona. Quan es va publicar la primera Constitució, l’any 1978, l’escut vigent era el que tenia l’àguila de sant Joan i no va ser fins l’any 1981 que es va aprovar el que hi ha ara (sense aligot). La veritat és que quan he buscat una imatge per al post i m’he trobat això jo sí m’he esverat (francament, el primer pensament ha estat que es tractava d’un muntatge), però aleshores he buscat més informació, i el significat de cada part de l’escut, i que la procedència era del segle XV… i aquesta curiositat és la meva perdició perquè a hores d’ara ja hauria d’haver arribat a la disposició final i jo aquí pensant en símbols d’altres temps i en com n’és d’insignificant el meu vot. No tinc remei 😦


Si la rateta presumida hagués trobat 190.000 dinerets quan escombrava l’escaleta

19 Juny 2012

Imagineu per un moment que us trobeu 190.000 € i els voleu gastar. Els teniu a la butxaca, cremant, com la paga del diumenge quan éreu menuts i sentiu aquella il·lusió de pensar en què et poliràs els calerons: llaminadures, cromos, una entrada pel cinema… Agafem la calculadora i fem brainstorming?

Podríem, per exemple, comprar-nos un piset trinco-trinco: a preu de protecció oficial i a segons quina zona en trobaríem de nous amb dues o fins i tot tres habitacions i uns acabadets prou dignes.

Podríem comprar-nos un cotxe. De fet, en podríem comprar 10 si optem pel meu somniat Nissan Qashqai o 25 si preferim utilitaris més urbans.

Podríem jugar als metges i pagar una ronda de quiròfan: Vinga, senyors, que es posin en fila els 19 que estiguin més fotuts que els convido a una operació de pròtesi de maluc amb totes les despeses pagades, fins i tot el suc de taronja de l’esmorzar i la butaca de l’acompanyant. Sense misèria!

Podríem convidar a dinar els amics -sense luxes perquè ja sabem que el que importa és la companyia i la bona conversa-. Si ens conformem amb el menú del dia, ens podem ajuntar una bona colla: tota la població del Pallars Jussà. Us imagineu com hauria de ser la taula per encabir-hi 13.700 persones 🙂 i us imagineu rentant-ne els plats 😦

Podríem ser una mica més egoistes i permetre’ns un capritxet: anem de vacances a la serra de Tramuntana, com els de l’anunci de la cervesa, però en un hotel de cinc estrelles. Marxem avui i tornem quan se’ns hagi acabat el pressupost d’aquí a… cinc anys!

Podríem anar al cinema. Amb aquest pressupost, mirariem més de 30.000 pel·lícules: 82 anys anant al cinema dia sí dia també. Crec que podríem sacrificar alguna entrada i bescanviar-la per crispetes i/o convidar els amics.

Podríem fer un esmorzar de germanor: un entrepà d’allò que cadascú vulgui (per a mi un de vegetal amb tonyina i sense maionesa, gràcies) acompanyat de suc o cerveseta i un cafè: en tinc prou per a una ronda per a tots els gavanencs i això que estem a les portes de convertir-nos en ciutat.

Podríem convidar les criatures que es queden al menjador del col·legi: en tenim per a 32.000 menús: algú pot imaginar la muntanya de croquetes que en sortiria? I si els posem llegums, quina guerra de cigrons voladors?

I, finalment, podríem pagar-li al senyor Àlvarez-Cascos un retrat, un de ben maco per penjar-lo en la galeria del ministeri. Ep, i res d’encomanar aquesta insigne tasca a qualsevol nano acabat de sortir de Belles Arts, no: ho encomanarem a un artista consagrat i si depengués de nosaltres, a un de reconsagrat, que els nostres polítics no mereixen menys.

Tanmateix, pel que fa al retrat, sospito que la majoria preferiríem una cosa més senzilleta perquè el panorama no està per a gaires alegries i si tenim en compte que la paraula més repetida darrerament és “retallades”, el que voldríem per a la majoria dels nostres polítics és una simple i digna fotografia. Va, que no sigui dit: que en siguin dues, les fotografies. En volem una de cara i una de perfil… amb uns numerets a sota… no sé si m’explico…

PS: Ja sé que vaig dir que només apareixeria per la blogosfera els caps de setmana, però és que les vísceres em feien xup-xup i necessitava obrir una vàlvula. Ja veig que si vull aconseguir un nivell raonable de concentració també necessitaré allunyar-me de la premsa. 😦


Examen vs oposició

15 Juny 2012

Un examen, si fa o no fa, tothom sap què és: una prova amb què has de demostrar que tens una certa competència sobre un tema. Si l’examen és difícil, aprovar és més difícil; si l’examen és fàcil, aprovar és més fàcil.

Una oposició és un pèl diferent: un seguit de proves amb què has de demostrar que tens més competència sobre un tema que la resta d’opositors. Si l’oferta és de quatre places i l’examen és difícil, aproven els quatre millors; si l’oferta és de quatre places i l’examen és fàcil, aproven els quatre millors. Si entre els opositors hi ha quatre persones que són “lo puto crack”, l’examen ja pot ser com vulgui, que la resta ja ha begut oli.

Val a dir que no m’agrada ni una modalitat ni l’altra: per a mi el que realment importa és la progressió personal, constatar que avui saps més coses que no sabies ahir, independentment de si aquests coneixements són suficients per superar uns mínims estandarditzats o per superar la gent que t’envolta (no cal que m’ho digui ningú: és una idea romàntica que en la pràctica no va enlloc. Què hi farem!).

Tanmateix he de trencar una llança a favor de l’oposició: de la mateixa manera que es diu que la democràcia és el menys dolent dels sistemes de govern (ai senyor, com deuen ser els altres!), l’oposició és el menys dolent dels sistemes de selecció. Que l’accés a la funció pública es basi en els principis d’igualtat, mèrit i capacitat resguarda aquests llocs de treball d’altres valoracions que podrien resultar francament inquietants.

I tot aquest rotllo a què ve? Doncs a que us volia explicar que, sorprenentment, en el meu Ajuntament han convocat places per a la promoció interna del nivell C2 al C1 i aquesta oposició és “la meva oposició”. Tot i que un canvi de categoria d’auxiliar a administratiu no és res de l’altre món, l’embalum del que cal estudiar sí ho és i per tant hauré d’encabir nous hàbits en la rutina diària i, lamentablement, perquè hi càpiguen els nous hauré d’arraconar una mica alguns de vells (i molt estimats).

De moment no hauré de sacrificar radicalment els meus “vicis blogosfèrics”, però com que necessitaré més hores de les que tinc compto que no podré mantenir el ritme d’actualització prou disminuït a hores d’ara, ni tampoc el de participació a casa dels altres (això, curiosament, encara m’empipa més). També veig que hauré d’entaforar la Llei de Procediment Administratiu en la maleta de les vacances i posar el despertador els caps de setmana. Quina mandra!

No em sento gens engrescada: memoritzar lleis em fa venir son i l’organització de l’Estat, urticària. Tanmateix, aquests trens passen tan poc sovint que no és qüestió de deixar-los marxar. Si fracasso, no passarà res: “només” hauré perdut el temps. Si tinc èxit, el premi serà curiós: calculo que la millora econòmica cobrirà la pèrdua de poder adquisitiu amb què ens estan bombardejant darrerament (des d’aquí un emocionat record als tres darrers presidents que hem tingut… sí molt emocionat i sentit, el record).

Així doncs, de cap a l’estudi… espero que sigui com anar en bicicleta i encara recordi com va això. Per cert, ja que em sento tan poc motivada, si us vaga regalar-me una cançó que m’animi serà molt ben rebuda. A mi només em ve al cap aquesta que us enllaço, però em sembla que m’he passat de rosca: una oposició pot ser un avorriment, una marató, una mostra de perseverança… però no una heroïcitat. Per cert, recordo que aquest vídeo em va agradar molt en el seu moment, però ara que l’he tornat a veure, no gaire (gens). No sabia què havia passat fins que he fet comptes: què ha passat? gairebé 30 anys!


El tamany* sí que importa

4 Juny 2012

Abans de res, us he d’avisar: aquest títol tan suggeridor pertany a una entrada que tracta sobre les meves cabòries amb la normativa de la llengua catalana i amb…  Òndia, quina escampada!!! Holaaaaa? Que ha marxat tothom? Ah, t’hi has quedat tu. Perfecte, enceto l’entrada:

Que quedi clar que no tinc ni l’autoritat ni els coneixements suficients com per jutjar a ningú i si els tingués, tampoc no ho faria. Que tiri la primera pedra qui mai no hagi escrit un pronom de més o de menys, qui faci servir sempre els verbs en la conjugació correcta o qui tingui un domini excels sobre les preposicions. Com em va dir una vegada el profe: Hem de recordar que els parlants usem la llengua per comunicar-nos i que a vegades, intencionadament o inconscientment, infringim aquesta norma pel criteri que aquesta comunicació sigui fluida i efectiva.

Ara bé, quan l’origen de la relliscada ve per part de qui -pel meu gust- hauria de ser un referent de correcció, ja ho trobo més empipador. Potser a la premsa escrita li puc oferir una mica de comprensió per allò de les errades d’impremta i les presses de l’edició diària, però hi ha escenaris amb què no sóc tan comprensiva.

Per exemple, el menú d’un programa informàtic. Estic contenta de poder-lo tenir en el meu idioma, però un detallet així m’espatlla una mica la felicitat:

O un rètol informatiu. Sol·licito un servei d’urgències 24 h de correctors a peu d’impremta:

Us n’amplio la MI-DA per tal que ho veieu millor:

Si nosaltres, pobres mortals, passem el corrector abans de publicar una entrada per evitar els paranys en què ens fa caure “el català del carrer”, per què s’estan de fer-ho en llocs visibles per a molta més gent i amb remitents que haurien d’emanar credibilitat pels porus de la pell?

En lloc d’un “tamany” i segons els casos pot anar bé mida, volum, grandària, dimensió, proporció, format, grossària; si es tracta d’una “tamanya estupidesa” pot servir una animalada tan gran, i si parlem del “tamany de la lletra”, amb un cos de lletra quedarem com uns senyors (i senyores).

També hi ha qui vol ser més papista que el papa, i aleshores et trobes que en la secció de fruites exòtiques venen “mànecs” (ja veureu, ja, el dia que em compri un mòbil que faci fotos i tot). Tanmateix, encara que no sembli coherent, reitero que pel que fa a aquestes qüestions no em fa mal el pecat, sinó el pecador.

I ara que he brandat el dit acusador, sigueu indulgents amb els errors que comet aquesta blocaire aprenent de mestretites que, ves, per una que se sap es permet el luxe de fer el numeret de justa indignació 😉


Xafarranxo de neteja

14 Mai 2012

Els nens creixen, els armaris queden petits, els dormitoris compartits es desborden, les criatures demanen espai vital i finalment decideixes reconvertir l’habitació dels mals endreços/despatx en un dormitori juvenil. I aleshores, quan ja has pres mides, has demanat pressupost en tres botigues, has decidit colors i has donat la paga i senyal per OMPLIR de mobles l’habitació, és quan entres en col·lapse i te n’adones d’un petit detall: abans cal BUIDAR-la.

Per això porto dues setmanes meravellant-me de la capacitat d’emmagatzematge de les llibreries d’Ikea i de la meva capacitat per guardar bestieses (no, Pons, no he trobat cap cadàver… però encara em queden uns quants prestatges per revisar). Com a mostra, dir-vos que he llençat factures de llum, aigua, gas i telèfon que encara venien en pessetes; això sí, ho he fet sense mirar-ne el total per no agafar un atac de feridura (tinc la impressió que ara són “sensiblement” més cares).

Dins d’una caixa hi havia tot allò relacionat amb la informàtica: CD de drivers, el cable que et sobra quan canvies la impressora i que guardes per si mai necessites un cable d’aquest tipus però que si alguna vegada el necessites no recordes que ja en tenies un i n’acabes comprant un altre, la factura del primer ordinador, la factura per arreglar el primer atac de virus, la factura per arreglar el segon atac de virus, la factura del primer antivirus…

Del batibull de coses, n’he guardat un parell de “relíquies”. D’una banda, una petita col·lecció record del meu aterratge en el món de la informàtica quan el sistema operatiu era l’MS-DOS, les pantalles tenien les lletres d’un verd llampant, no existien els ratolins i els arxius els guardaves en floppys de 5 1/4 o disquettes de 3 1/2.

D’altra banda, un document històric de l’any 2002: el catàleg de preus d’una botiga d’informàtica. Me’n faig creus en deu anys com ha canviat la cosa: un portàtil amb una RAM 16 vegades més lenta que el que tinc ara i amb un preu quatre vegades superior. Una ganga!


Si ten cuyongs

8 Mai 2012

Us explico una anècdota de fa temps. Imagineu l’escena: una baralla entre nanos, l’un a peu de carrer i l’altre des del balcó del primer pis. No sé pas quina història tenien, però de cop i volta, el de baix va cridar al de dalt amb totes les seves forces “Baja si tienes cocones!”. Val a dir que el nen no necessitava un logopeda, sinó que simplement era tan petit que encara no xerrava prou bé. Us asseguro que aquell pinxo de quatre pams d’alçada em va fer moltíssima gràcia; tanta, que vaig incorporar aquest “cocones” al montselladonès.

Tanmateix, he de confessar que més enllà dels cinc anys d’edat no hi ha cap perdonavides que em faci gràcia i molt menys si en lloc de trobar-se passadet de graduació en una conversa de barra de bar (serviria d’excusa), es troba davant d’una càmera i vol fer passar les paraules que vomita com a discurs legítim. I vet aquí que escolto, estupefacta, com tot un senyor president de comunitat autònoma deixa anar la mateixa bravata que aquell nap-buf de llengua de drap. Ai, senyor Monago, no l’hi doni més voltes: no cal tenir ni cocones ni cuyongs per afirmar que l’AVE Madrid-Badajoz és una catàstrofe, amb una mica de sentit comú ja n’hi ha ben bé prou.

Potser no sóc la persona més indicada per replicar ja que no en tinc, i no en tinc perquè fa uns dies em van caure a terra quan vaig llegir que cap línia d’alta velocitat, CAP, no cobreix les despeses mínimes. Totes, fins i tot la que uneix la densíssima Barcelona amb la capital del regne és deficitària. Tampoc aniria malament recordar a aquest senyor que encara que arribi a Badajoz aquesta línia no connectarà amb Lisboa perquè ja fa set mesos el primer ministre portuguès, amb molt de seny -pel meu gust-, va desistir de fer aquesta obra tot al·legant que encara que rebés ajuts europeus per tira-la endavant, seria deficitària en el futur i per tant no la farien (aquí, jo a punt de plorar en veure un polític que pensa en un futur que va més enllà de les properes eleccions d’aquí a quatre anys).

Això sí, no vull acabar aquesta entrada sense agrair-li el detall d’intent d’immersió lingüística per fer més entenedor el missatge, tot i que algú li hauria de dir que aquí el problema no és que els catalanoparlants no entenguem el castellà, sinó que el problema és que els catalanoresidents tot sovint és el català el que no entenen. En definitiva, molt penós tot plegat. L’únic al·licient que hi veig és que ja tinc ganes que sigui dijous per veure el Polònia: marededéusenyor, que fàcil els ho posen als guionistes!

Si us vaga, aquest quadern d’ecologistes en acció sobre “Infraestructures de transport i crisi. Mites i realitat” és per sucar-hi pa; això sí, si decidiu llegir-lo, preneu-vos abans una bona til·la (ben carregadeta).


Tot per la ciència!

19 Abril 2012

L’altre dia vaig llegir una notícia (no gaire actual) que em va deixar esmaperduda i garratibada: Josh Le, un estudiante de la Universidad de Alberta (Canadá), acaba de romper un particular récord al utilizar los mismos pantalones vaqueros 15 meses, sin lavarlos, para demostrar que la falta de lavado no tiene consecuencias higiénicas. Què, com se us ha quedat el cos després d’aquesta mostra brutal d’amor a la ciència? El protagonista de la heroïcitat va confessar que a partir del 7è mes l’olor va començar a ser un problema, especialment després d’haver fet un viatge a Califòrnia (ja sabeu, més caloreta, més suor, més… de tot). La notícia no esmentava altres detalls, però puc imaginar que a mesura que passava el temps els pantalons devien guanyar en consistència i l’usuari, en espai vital (transport públic atapeït i ningú a menys de dos metres… calla, calla, potser no és mala idea).

En tot cas, l’esforçat estudiant, després d’usar-los dia rere dia durant 450, finalment va analitzar la roba i va trobar, en les zones més perjudicades, una concentració d’entre 8.500 i 10.000 microbis per centímetre quadrat. Després d’obtindre aquestes valuosíssimes dades, va rentar els pantalons (catxis, no deien amb què) i els va tornar a fer servir, però aquesta vegada “només” durant trenta dies, els va tornar a analitzar i es va trobar amb la sorpresa de veure que havien acumulat una quantitat similar de microbis. La conclusió de l’estudi, supervisat de prop (o no) per la seva professora d’ecologia humana, va ser que els texans només necessiten ser rentats un cop al mes perquè diguem-ne que és el moment en què l’ecosistema pantalonar ha assolit el màxim de població microbiòtica.

I dic jo: no hauria estat més fàcil fer-ho al revés? No sé, per exemple analitzar els pantalons després d’una setmana d’ús, després comparar-ho amb el bestiar que hi ha als quinze dies, pujar a tres setmanetes, arribar al meset, assolir el mes i mig, i quan constates que a partir de determinat punt ja no hi caben més bacteris i coses (la població es deu regular com la de les rates) doncs és el moment de parar l’experiment. No entenc quin sentit tenia exposar-se a l’exclusió social i a la gangrena, però no em feu cas perquè ells són els científics llestos d’un país llunyà i jo sóc la mestressa de casa que només es planteja dues preguntes: 1) amb què fas net  l’engrut de 15 mesos? i 2) de quina marca tan summament resistent eren els texans?

PS. No patiu: durant l’elaboració d’aquest post cap animal no ha pres mal. El gatet es va instal·lar còmodament a la butxaca dels pantalons quan ja havien estat rentats enèrgicament. Molt enèrgicament.


Simiocràcia

10 Abril 2012

Ja tenia triat el meu llibre de Sant Jordi des del mateix moment que el vaig veure anunciat (bé, aquest i un parell més, que un dia és un dia), però, per reblar el clau, acabo de trobar aquest vídeo que el genial Aleix Saló va penjar fa dos dies (no entenc com és que he trigat tant a trobar-lo) i no puc estar-me de compartir-lo amb tots vosaltres.

No us esteu de res: si en veure’l us agafen ganes de riure, rieu que és molt sa; si us agafen ganes de plorar, ploreu que és molt raonable; si us agafen ganes d’assessinar algú… no ho feu, perquè els responsables no us els trobareu en el tren ni passejant pel carrer sense escorta. Ens queden molt lluny. Per cert, la darrera frase -que no havia escoltat mai- és genial: Nunca atribuyas a la maldad lo que puede ser explicado por la estupidez. Amén (i que Déu ens agafi confessats).