Ensinistrament

L’Elvis, la petita i peluda mascota dels nens, ha hagut de canviar de residència per culpa de la davallada de la temperatura. El balcó és un lloc massa inhòspit  en aquesta època de l’any, per tant hem decidit de refugiar-lo en la galeria. Veure’s envoltat de sabates i roba bruta no és tan bucòlic com estar-ho de geranis i ficus, però és molt més confortable i -oh, meravella!- és al costat de la cuina.

Els animalons que se saben molt avall en la cadena tròfica són de naturalesa summament tímida, més que res per coherència amb les probabilitats que tenen de convertir-se en l’esmorzar d’altri. És per això que em vaig proposar de fer alguna cosa per minvar el pànic que sentia el pobre conill porquí en veure’s en un ambient estrany, i no conec un camí més directe per guanyar la confiança que l’estómac. Així doncs, perquè se senti de gust en el nou entorn, cada anada i vinguda davant la poruga bestiola va acompanyada d’alguna llaminadura. Si surto a posar una rentadora, li dono un trosset de pebrot; si vaig a estendre la roba, li ofereixo un bocí de poma; si trec a airejar les espardenyes, li regalo unes fulles de canonges; si recullo la bossa de les escombraries, el premio amb un rosegó de pa.

Podria dir que a hores d’ara ja el tinc absolutament domesticat i el faig menjar del palmell com si no res, però tinc un dubte raonable pel que fa a qui ha ensinistrat a qui: resulta que cada vegada que obro la porta de la galeria, es llença frisós cap als barrots de la gàbia i els rosega amb entusiasme per demanar la seva llaminadura i si l’he oblidada -ai, pobrissó!- reculo immediatament per buscar alguna cosa del seu grat.

Em fa dubtar. La veritat és que no sé qui fa el paper de gos de Paulov i no sabria dir si a ell li venen saliveres en sentir la porta o jo vaig a la nevera en veure’l gastronòmicament excitat. De la mateixa manera que sempre he dubtat de si el gossos que es planten davant de la porta amb la corretja entre les dents estan ben ensenyats o si són els amos els qui corren davant la carona de “vinga, home, afanya’t que m’ho faig a sobre!”. I què me’n dieu dels gats? Qui pot disputar el millor racó del sofà a algú que ronca amb una satisfacció tan profunda?

Tot pot ser que els murris peludets amb ulls innocents tinguin una percepció extrasensorial per tenir ben calat el personal i intueixin qui té el perfil de bleda incapaç de distingir si té una mascota o la mascota el té a ell. No ho sé. En el meu cas ho deixaré en empat. Tanmateix no em sento estranya: sé que els qui ens deixem seduir per una mirada tendra som un petit exèrcit. O no?

Anuncis

27 Responses to Ensinistrament

  1. XeXu ha dit:

    Fa un temps vaig fer un post que, si no recordo malament, es deia ‘Mascota’, en el que arribava a la mateixa conclusió que tu. El meu objecte d’estudi és el gat, és clar. Té les rutines perfectament apreses, el tinc ensenyat a certs comportaments… però si t’hi pares a pensar, no serà ell qui m’ha ensenyat a mi? Definitivament… sí, és ell qui m’ha ensenyat a mi. Els gats dominen el món, en realitat. I sembla que tenen bons aliats en els conills porquins.

    • Montse ha dit:

      Acabo de passar per casa teva i t’he de donar la raó: els gats, en aquest tema, són -amb majúscules- els Mestres, els Amos i els Millors. Tenen una barreja de seducció i despotisme del tot irresistible.

  2. Quadern de mots ha dit:

    Ni Elvis ni gats, jo puc parlar dels gossos. Ells, encara que tinguin les rutines apreses, i molt bé, fan que nosaltres també aprenguem de les seves.

    I sí, hi ha mirades que sedueixen, i crec que ells en certa manera ho saben i se n’aprofiten, però a mi m’és ben igual.

  3. Chus ha dit:

    Pues no sé quién habrá domesticado a quien… pero vas a poner al pobre bicho como una bola con pelos, con tanta golosina!

    • Montse ha dit:

      Hola, Chus: benvinguda! Encara sort que les llaminadures són totes vegetals, però és cert que s’està posant rodonet rodonet, o com diu el meu marit “está tomatero” 😀

  4. dani...él ha dit:

    ¿Què seria aquest món sense la benvolguda reciprocitat? Tan se val el sentit. El que importa és que les línies que marquen les direccions estiguin ben dibuixades

  5. tirantlobloc ha dit:

    Al final li hauràs de posar una gàbia més gran!

  6. Crític de cine ha dit:

    És impossible resistir-se a aquestes mirades de pena que fan alguns animals de companyia. Jo crec que no estan ensinistrats, sinó que són llestos de collons: coneixen els nostres punts febles!!

  7. Pons ha dit:

    Així doncs no l’estàs engreixat per fer properament una cassola de conill amb bolets?

  8. Tomàs ha dit:

    Què bé que viu aquest!!!

    He tingut una gosseta i la veritat és que la relació que es crea és només compresa per altres persones a les que els agraden els animals.

    A l’arribar al final del post pensava que faries un tombarella en el guió per lligar la primera part del post amb la política actual…, però no ho has fet…, però tindria sentit (crec).

    • Montse ha dit:

      És cert: aquestes interaccions són molt difícils d’entendre per algú que no ho ha experimentat.

      Això del gir que dius… em sembla que sobrevalores la meva capacitat intel·lectual!

      • Tomàs ha dit:

        Ja saps que avui en dia intel·lectual és qualsevol que signa un Manifest, sense importar-ne el contingut.

        Per a mi ets molt més que una intel·lectual.

      • Montse ha dit:

        Aquesta colla estan devaluant força el concepte d’intel·lectual. Sospito que molts d’ells tenen l’ego més gran que el cervell 😀 😀 😀

  9. Pau Samo ha dit:

    Amb altres animals no ho tinc clar, però en el cas dels gats ets tu qui viu a casa seva o com a molt sou companys de pis. Per cert, a mi em sembla que Pons té raó, malpensem! ;P

    • Montse ha dit:

      Els gats són uns cracks: imposen les seves regles i sempre aconsegueixen que siguin acceptades. Com s’ho fan?

      Pel que fa a la cassolada, no ho veig viable: aquest murri menja com una llima nova i es menjaria tota la guarnició abans de començar-lo a guisar.

  10. Marta ha dit:

    Jo crec que els animalons són mestres en la manipulació emocional. Tu ho has dit molt bé, com pots fer fora el gatet que s’ha adormit profundament en dos segons al lloc que acabes de deixar lliure quan t’has aixecat del sofà? O com pots no deixar que es cargoli a la teva falda l’altre encara que hagis d’estar amb mala postura per aguantar-lo? Els meus dos gats ens fan aquestes i moltes més, però, ja se sap, em tenen el cor tan robat com el teu Elvis a tu. Per cert, se’l veu molt bonic, l’Elvis! 😉

    • Montse ha dit:

      Marta, dos contra una! No cal que ofereixis resistència: no hi tens res a fer 😀 En tot cas, la barra que demostren tot sovint es fa perdonar sense problemes per la intel·ligència emocional que demostren. Els gats són barruts, però tan encantadors, oi?

  11. Reflexionem-hi ha dit:

    I no s’engreixa amb aquest ensinistrament? Si tu no t’engreixes queda clar qui ensinistra qui, haha! 😀

    • Montse ha dit:

      Aquest coi d’aviciat el que farà és que m’aprimi amb tantes voltes com faig per tenir-lo content, però és que fa una carona taaaaan tendra. Ja sé que no t’agraden els bitxos, però el dia que ho provis… ja riuré, ja.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: