El diable i la pluja

Ja fa un grapat de dies que un conte -tan esvaït en la memòria que l’he hagut de reinventar- em balla pel cap i us el volia explicar. Més o menys feia així:

Diu la llegenda que un dia el dimoni, que sap més per vell que per diable, es va aparèixer en un poble que patia una gran sequera. Va anar a trobar les autoritats locals i els va oferir els seus serveis: es comprometia a fer ploure un cop per setmana a canvi d’una bossa ben plena de monedes d’or. El batlle i els seus regidors no s’ho van pensar gens ni mica ja que la situació era extremadament preocupant. Varen acceptar el tracte perquè sabien que el dimoni tenia suficient poder per fer aquell prodigi i que, tot i ser un enredaire, sempre complia la seva paraula.

Tan bon punt el banyut va tenir la bossa a la butxaca, els va demanar de convocar tot el poble a la plaça per fer-los saber quin bon negoci havia fet el consistori. Quan hi va ser tothom, va pujar dalt d’una tarima i amb veu ferma els va dir, entre els aplaudiments entusiastes dels vilatans, que a partir d’aquell moment mai més s’haurien d’amoïnar per la sequera perquè faria ploure un cop per setmana tant si era maig com agost.

–       Ara -va dir el dimoni amb to solemne- només em cal l’últim detall: saber quin dia voleu que plogui. Voleu que plogui cada dilluns?

–       Ep, no! -va dir un pastor- Dilluns és el dia que traiem el ramat de l’estable per dur-lo a pasturar a la muntanya i si se’m mullen els bens se’m posaran malalts. Trieu un altre dia, sisplau.

–       Cap problema. Us sembla bé que plogui cada dimarts?

–       Ui, no! -va dir una pagesa- Dimarts és el dia que fem el mercat de la vila i si plou no vindrà ningú a comprar. Busqueu nova data.

–       No hi fa res. I què me’n dieu de cada dimecres?

–       Per res del món! -va dir el moliner- Dimecres és el dia que porto els sacs de farina al magatzem i si plou i es mulla se’m florirà. Que plogui un altre dia.

–       Sense inconvenients. Podria ser cada dijous?

–       Ah, no! -va dir una mestressa- Dijous és el dia de fer la bugada i no podríem estendre la roba. Per força n’ha de ser un altre.

–       Molt bé. Què me’n dieu de cada divendres?

–       Ni somniar-ho! -va dir un pagès- Els divendres fem la collita forta de la setmana perquè l’endemà és el mercat de la capital i és on millor es paguen les nostres verdures. Canvieu la data.

–       Res de tan fàcil. Us va bé que plogui cada dissabte?

–       No, no i no! -van dir les mosses en edat de festejar- Cada dissabte hi ha envelat i si plou a bots i barrals arribarem plenes de fang al ball i fetes un espantall. Res de dissabte.

–       D’acord, d’acord. Així doncs, fem que plogui cada diumenge.

–       Germans, germanes! -va dir el mossèn- Diumenge és el dia del Senyor i no podem demanar que una data tan assenyalada resti deslluïda per la pluja. Encara seríeu capaços de quedar-vos a casa en lloc d’anar a ofici. No pot ser en diumenge, no.

La plaça era un guirigall: cadascú defensava les seves raons i pensava que els altres eren un coi d’egoistes perquè la pluja era molt necessària, i tant que sí, i bé havien de triar un dia, però mai de la vida el “seu” dia. I el diable els va dir que no tenia cap pressa, que ell podia esperar pacientment, que ho parlessin tranquil·lament i que quan entre tots haguessin decidit quan havia de ploure ja els ho dirien perquè ell pogués fer el prodigi.

I va marxar fent dringar la bossa d’or a la butxaca, amb un alegre balanceig de cua i una rialla burleta sota el nas ganxut perquè sabia que mai, mai, mai no es posarien d’acord.

I digueu-me, nens i nenes, si sentiu la necessitat de pluja d’independència i fullegeu una mica els diaris i llegiu les declaracions d’uns polítics i d’altres i veieu cadascú fent sa guerra… no sentiu una micona d’olor de sofre?

Anuncis

26 Responses to El diable i la pluja

  1. XeXu ha dit:

    I ningú no va pensar que podien demanar que plogués de nit?

    Però és un bon conte, i una bona metàfora del que està passant. A casa nostra tothom fa la guerra pel seu compte i mai, mai no es posaran d’acord. Per això prefereixo que anem a la nostra, els que ho tenim clar, sense seguir cap partit polític, ja que en realitat tots miren per ells. A qui no li serveixi la independència si no manen ells, ja es pot quedar a casa dimarts que ve, o tots els dies de la setmana, mentre decideix quin dia li va bé per manifestar-se.

    • Montse ha dit:

      Llicència d’autor 😉

      Ara que veuen que tindrà més seguiment del que pensaven s’afanyen a “matisar” les declaracions i a manipular l’ànima de la manifestació. Fan venir basques. Però, com molt bé dius, nosaltres a la nostra i si no volen tirar del carro, que hi corrin al darrere.

  2. Mai tothom està content, no hi veiem més dels interessos personals, què egoístes! A vegades fa dubtar que realment vulguin tenir la pluja… o la independència…

    • Montse ha dit:

      Sí, sembla que tinguin por de parlar clar i ho diuen tot amb la boca petita. Porten tota la setmana acusant-se els uns als altres de jugar a la puta i a la Ramoneta i ben bé és així.

  3. Pau Samo ha dit:

    És molt bo el conte, i la similitud molt ben trobada! ja serà per això que diuen que no plou mai a gust de tothom.

    La olor a sofre no ens la treurem de damunt en la vida, me penso que lo dimoni no descansa.

  4. Crític de cine ha dit:

    Molt bon símil, Montse!!! Està clar que fins que no ens posem d’acord, no podrem avançar cap a la independència; però està clar que els polítics miren més pel seu melic que pel de la resta. Esperem que arribi el dia que es posin d’acord.

    • Montse ha dit:

      Ells haurien de representar la voluntat popular. Ja veurem a partir del dia 12 si els queda prou clar què és el que volem i que deixin de jugar. És que pels polítics només som una papereta electoral amb potes?

  5. Tomàs ha dit:

    Bé, cauré en el tòpic: Mai plou al gust de tothom (algú ho havia de dir, no?).

    La Independència de Catalunya, bé, millor dit el camí cap a la independència està copsant l’interès de molta premsa i de molts mitjans de comunicació, fins i tot internacionals.

    Això és molt interessant per a nosaltres. La propera Diada ha de ser tant sonada com sigui possible, perquè sabem que hi ha molta gent esperant a veure què passa. Ha de ser una nova demostració del que volem. Un pas més que serveixi de suport als polítics per seguir avançant. Ara bé, els polítics han d’avançar, d’altra manera, la societat civil els passarà pel damunt.

    • Montse ha dit:

      Com molt bé dius és molt interessant que se sàpiga fora de les nostres fronteres. A veure si d’una vegada se n’adonen que això no és el rampell patriòtic de quatre gats. I els polítics ja cal que es posin les piles. Ja veuràs que quan vegin que s’hi juguen els vots es tornaran més papistes que el papa… o això voldran fer creure…

  6. Pons ha dit:

    ara com a mínim ens hem posat en l’11 de setembre, algo es algo….

    per cert, i si cada setmana plou un dia diferent?

  7. El fem fatal ha dit:

    Molt bo, el conte. Per un moment m’he pensat que la moral de la història era l’origen diabòlic de la democràcia, però no s’ha de ser políticament incorrecte, em diuen.

    • Montse ha dit:

      Ui, ja podria ser, ja. Conec molta gent que pensa que hi ha dos tipus de persones: les que voten el mateix que ells i les que no són democràtiques. Diuen que ens falta cultura democràtica, però després de gairebé 40 anys ja li podriem anar agafant el punt (ep, sigueu tan políticament incorrecte com cregueu oportú, només faltaria)

  8. MadeByMiki ha dit:

    La independència pels polítics (per a la majoria) tan sols és una mercaderia més per a comerciar i treure’n un rendiment. Bon conte, per cert.

    • Montse ha dit:

      Ja hem vist que a l’hora de la veritat (la majoria) s’arruguen com una mala cosa. Puc assumir trobar dificultats externes, però no podria ni voldria trobar-les “a casa” 😦

  9. tirantlobloc ha dit:

    Molt bona la història, Montse!!!

  10. Yáiza ha dit:

    A mi m’has fet pensar en tants altres conflictes de tota la vida… Sí, sí, tothom vol que s’encengui la bombeta quan arriba a casa, però òbviament ningú vol una central elèctriga a menys de 10km a la rodona. Tothom produeix quilos i quilos de merda ningú vol (volem) un abocador al costat de casa… I etcètera amb tantes altres coses. Bon conte! Si no l’oblido (esperem-ho), l’explicaré als meus fills! =D (m’encantaria poder-los transmetre coneixements i experiència a partir de contes amb cap i peus… com els d’abans!)

  11. Hi ha alguns que en comptes de voler una cosa tan irrellevant i intranscendent com la pluja, el que volem és que el moliner pagui impostos, socialitzi el seu molí i hi hagi justícia social.

    I que plogui quan vulgui.

    Ah, i pactes amb el diable, no cal gràcies!

    PD: bona història!

    • Montse ha dit:

      Hahaha! Suposo que des del moliner fins el pastor tots paguen els impostos (progressivament en funció dels ingressos, i és clar) i possiblement n’estarien més conformes si servissin per construir un pont que activés el comerç amb el poble del costat i no per construir absurditats per comprar vots pel rei.

      Ai, els pactes amb el diable! Em sembla que deu ser la versió esotèrica d’allò que diu que “la política hace extraños compañeros de cama”. Inquietant. Molt inquietant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: