En qüestió de poc temps ens han colat un grapat de mesures amb les quals poc o molt a tots ens ha tocat el rebre: ens han apujat 
l’IBI, ens han apujat l’IVA, ens han apujat l’electricitat, ens han sumat un euro al copagament sanitari, ens han abaixat la prestació per l’atur, ens han congelat les pensions, ens han tret la subvenció per comprar el netbook dels nanos de l’ESO…
Jo, com a funcionària, tinc alguns afegits extra: m’han negat la regularització de l’IPC, m’han incrementat dos punts la retenció de l’IRPF, m’han abaixat la nòmina, m’han fotut la paga de Nadal, m’han congelat el sou fins que les gallines pixin…
Ves per on, sembla que la solució dels problemes del país passa per fotre mà a la butxaca dels treballadors de l’estat. Es diria que els professors, jutges, bombers, metges, policies, advocats, infermers, arquitectes, conserges, assistents socials, veterinaris, enginyers i, com no, els putos administratius de finestreta en som els responsables. Que potser hem especulat amb els terrenys, hem gastat el diner públic en infraestructures absurdes, ens hem embutxacat sous d’escàndol o hem fet alguna cosa per abocar al país a un rescat que no acabaran de pagar els nostres fills? Hem fet res d’especial per merèixer ser el boc expiatori?
Personalment, sobreviuré; puc prescindir d’un munt de coses:
No necessito sortir a sopar: sóc bona cuinera i m’agrada experimentar receptes noves a casa.
No necessito comprar un cotxe nou: el d’ara només té 15 anys i en pot aguantar uns quants més.
No necessito anar al gimnàs: puc anar a fer un volt per la muntanya.
No necessito roba nova: l’abric que vaig estrenar fa un grapat d’anys encara escalfa.
No necessito reformar la cuina: està passada de moda, però és funcional.
No necessito anar al cinema: la tele sintonitza una quantitat de canals que no te’ls acabes.
No necessito canviar el sofà: amb un drapet per sobre quedarà ben bufó.
No necessito una Nespresso: la meva cafetera italiana de tota la vida fa cafè sense espumeta, però fa cafè.
No necessito iogurts Danone: els de marca blanca també alimenten.
No necessito un altre perfum: és una despesa superficial i quan s’acabi el que tinc, s’ha acabat.
No necessito menjar marisc: el peix blau és saníssim i té omega 3.
No necessito comprar un llibre: quan vulgui llegir una novel·la la puc anar a buscar a la biblioteca.
No necessito comprar aigua: la de l’aixeta també sadolla la set.
Ara bé, no puc deixar de pensar que hi ha alguna cosa que grinyola. Vols dir, Mariano, que la solució a la crisi passa per fer-nos més pobres? No podria ser que aquest atac d’austeritat tingués un petit efecte dòmino? Què li passarà a l’hostaler si la gent cada cop surt menys de casa? Què farà el fabricant si prescindim de comprar cotxes? Sobreviuran les editorials si no comprem llibres o el paleta si no canviem ni una rajola? Com s’ho farà el botiguer quan no tinguem esma ni de comprar una flor? I digues, Mariano, quin futur ens espera a tots plegats si, navegant entre la prudència i la por, limitem el consum fins allò que sigui estrictament imprescindible?
Montsellado's BloG 
Amb lo de la flor m’has tocat el cor… certament avui és un altre dia ben trist sempre que no siguis de la Casa Reial, església, polític o d’alguna altra secta, resulta que a aquests no els hi toca mai.
A mi el que més m’agrada és allò de no voler pensar alternatives o trobar a ningú responsable del desgavell, és fantàstic.
El paquet de mesures és vergonyós: ho fan pagar als més febles (no parlo per mi) i criminalitza les víctimes. Per exemple, això d’abaixar la prestació per atur de forma radical a partir del mig any… que potser pensen que hi ha cinc milions de persones que no treballen per gust?
Per cert, si fos per mi els del teu gremi estàveu salvats, si més no els qui es dediquen a les plantes; de la meva llista de prioritats encara no ha caigut comprar-ne alguna de tant en tant (i a sobre no se’m moren; ca meva és una petita jungla 😀 )
Uau, que ben vist, què intel·ligent ets! Es nota que tens estudis, però si tu vas per tecnòcrata! Necessitem més ments preclares com la teva…
Ah, espera… que això que dius ho penso jo també. La solució per deixar de ser pobres com a país és fer més pobres els seus ciutadans? Sí que grinyola, sí. I si tu ho veus, i jo ho veig, per què no ho veuen aquests malparits que governen?
Ah, espera un altre cop. Que sí que ho veuen dius? I que només els importa no deixar de ser rics ells? Sí, sí, això ja no grinyola tant. El país, és a dir, la seva gent, perquè el país en realitat és només un tros de terra, no els importa el més mínim. No ens poden sagnar massa més ja.
Ah, ostres, espera més. Que es veu que sí que ens poden sagnar més? Doncs no ho semblava, eh? No seria moment de començar a sagnar-los a ells. Però sagnar-los de treure’ls la sang del cos, vull dir. A raig, si pot ser. Fem alguna cosa, va, com els podem fotre a tots a la presó?
Xexu, et noto força incendiari i la veritat és que no n’hi ha per a menys. Si fins i tot els llecs en la matèria som capaços d’entendre que l’economia funciona com un organisme sistèmic i que cada acció comporta una reacció en la resta, es pot saber qui assessora a aquests capsigranys?
Em venen al cap dos refranys. Un, pensant en polítics i banquers: gats amb gats no s’esgarrapen. Un altre pensant en els ciutadans: ser cornut i pagar el beure. No anem bé, no 😦
Caram, ni el Sala-Martín ho deu haver explicat tan bé. És sostenible un sistema econòmic que es basa en el consum? Tens raó. L’aigua de l’aixeta és ben bona, però també s’ha de pagar. També devies haver comprat fa temps el drapet amb què cobriràs el sofà… que n’hem d’aprendre, oh i tant!! El món cada vegada es va reduint a una immensa majoria pobra i extremadament pobra i una minoria rica, cada vegada immensament rica. No cal que debatem com s’ha pogut enriquir. Algunes veus prediuen uns temps molt durs, però que ajudaran a ser més solidaris la gran majoria pobra.
En un comsum com una plaga de llagostes, segur que no. Fa algun temps vaig llegir que la situació no és més dramàtica encara del que podria ser gràcies a que culturalment tenim uns llaços familiars molt forts i ens protegim els uns als altres. Espero que s’equivoquin els qui prediuen temps encara pitjors… tot i que no hi compto i menys amb els nivell que gasten els nostres estadistes: és que d’entre 40 milions de persones no hi ha ningú amb més cara i ulls?!?
Això em van comentar en saber la notícia… doncs no farem regals de Nadal,… què hi farem…
nosaltres no els necessitem, però ells (o el país o l’economia) necessita que ens fem regals de Nadal? … és evident que tal i com està muntat el sistema la resposta és que SI. Aleshores són les mesures menys idònies que es podrien fer… Estic esperant a veure si això fa un pet…
Ben cert. L’altre dia vaig anar a la tenda i mentre em despatxaven va sortir el tema. El botiguer va dir que ell, com a autònom, tampoc no tenia paga extra i per tant no li semblava tan greu; el cas és que no va caure en el petit detall que la seva “extra de nadal” es tradueix en l’augment del consum dels qui fan regals gràcies a la vidilla de la paga doble i si no hi ha paga no hi ha alegria consumista. Això, ves per on, ja no li va fer tanta gràcia.
Així que respirar encara és gratuït??!! I ja aquí aguantant la respiració…jejejeje
Tens tota la raó. Hi han moltes coses de les que podem prescindir. Però perquè n’hem de prescindir nosaltres quan no hem tingut res a veure amb la situació que ens trobem? Ja veurem si els polítics prescindeixen de menjar marisc…
Ja ho pots ben dir: tots els esforços s’adrecen a fer pagar la crisi a qui no l’hem provocada (ja em diràs si els pobres jubilats, amb la pensió congelada, han estat els que han “viscut per sobre de les seves possibilitats”), però no es veu cap acció per fer pagar la crisi a qui sí l’ha provocada. No hi ha dret.
Montse, et felicito, no sé si has sentit a parlar alguna vegada d’un economista que es diu Marc Vidal, és un crack, de ben segur li agradaria molt llegir el que penses. Si tens oportunitat de seguir el seu blog te’l recomano. T’he de dir que jo només llegeixo 3 blogs, el teu, el d’en Vidal i un altre d’un sitgetà.
Els que ens han portat a la ruïna total viuen de puta mare amb el seu sou vitalici i encara es riuen de tots nosaltres. Monarquia, església, partits polítics… a aquests no li retallen res, tot el contrari.
L’altre dia vaig veure una foto que deia: “Ho venc tot, me’n vaig a la merda”. Així acabarem tots. Escatològic però real.
Hola, Rosaura. He buscat el bloc i suposo que és aquest: http://marcvidal.net/ No l’he llegit mai, però aquest vespre li’n donaré un cop d’ull (si tu ho dius, ha de ser bo 😉 )
Tal com dius, ens han portat a la ruïna i no tenen cap problema. Potser per incompetència, potser per mala fe, però el cas és que s’han fet barbaritats i aquí ningú no respon dels seus actes. I encara tenen les penques de dir que vivim en un estat de dret. I un be negre!
Ei, però no tot es negatiu, que no recordes que la roja va guanyar la eurocopa!? Més patriotisme i ajudar a les arques del país i menys queixar-te dona! O sinó potser fer com jo i plantejar-te anar a viure a Luxemburg…
Mmm… sí… iupi. Ja és ben significatiu que en aquest país les úniques persones que provoquen alegries són uns senyors donant puntades de peu a una pilota.
No diguis aquestes coses que ja veig que els nanos marxaran cap al nord a guanyar-se la vida i a canvi baixaran els jubilats d’allà cap aquí per prendre el sol. No senyor, el sol és nostre i ens el quedem per a nosaltres!!! 😦
Per desgràcia, tens més raó que un sant, és clar… I què ben dit que t’ha quedat!! És que sembla mentida que això que a nosaltres ens sembla obvi i alarmant, a ells els deixi tan panxos. Realment, no ens volen cap bé. I a tot això, encara trobaràs un munt de pobra gent sense cap mena de poder adquisitiu, aplaudint tot el que surti de la boca del Rajoy. País de pandereta, realment.
Panxos i ben satisfets. Els aplaudiments després de cada estocada a la població eren dignes de la millor actuació de Pavarotti i per si algú encara tenia dubtes de fins a quin punt els sap greu prendre mesures d’aquesta mena, va l’Andrea Fabra i deixa anar un “que se jodan” ben claret: http://www.20minutos.es/noticia/1538186/0/polemica/supuesto-que-se-jodan/andrea-fabra-pp/ Em poso en la pell d’un aturat que amb la darrera reforma laboral li han esquinçat la indemnització a menys de la meitat, en un entorn desesperant de cinc milions d’aturats i que d’aquí a mig any només cobrarà el 40% de la prestació i davant d’aquest “que se jodan” no responc dels meus actes.
Secundo totes les teves mesures, principalment perquè jo ja les segueixo per naturalesa, que no he sigut mai de gastar (Català! Gràcies!); però això de no comprar llibres m’ho saltaré, que és l’únic vici que tinc que costi diners, i no gaires, que els compro de butxaca.
Ben fet, Òscar: bé hem de conservar alguna alegria, oi? A més a més, seria difícil trobar una altra cosa que per deu euros proporcioni les mateixes hores de plaer.