L’altre dia vaig llegir una notícia (no gaire actual) que em va deixar esmaperduda i garratibada: Josh Le, un estudiante de la Universidad de Alberta (Canadá), acaba de romper un particular récord al utilizar los mismos pantalones vaqueros 15 meses, sin lavarlos, para demostrar que la falta de lavado no tiene consecuencias higiénicas. Què, com se us ha quedat el cos després d’aquesta mostra brutal d’amor a la ciència? El protagonista de la heroïcitat va confessar que a partir del 7è mes l’olor va començar a ser un problema, especialment després d’haver fet un viatge a Califòrnia (ja sabeu, més caloreta, més suor, més… de tot). La notícia no esmentava altres detalls, però puc imaginar que a mesura que passava el temps els pantalons devien guanyar en consistència i l’usuari, en espai vital (transport públic atapeït i ningú a menys de dos metres… calla, calla, potser no és mala idea).
En tot cas, l’esforçat estudiant, després d’usar-los dia rere dia durant 450, finalment va analitzar la roba i va trobar, en les zones més perjudicades, una concentració d’entre 8.500 i 10.000 microbis per centímetre quadrat. Després d’obtindre aquestes valuosíssimes dades, va rentar els pantalons (catxis, no deien amb què) i els va tornar a fer servir, però aquesta vegada “només” durant trenta dies, els va tornar a analitzar i es va trobar amb la sorpresa de veure que havien acumulat una quantitat similar de microbis. La conclusió de l’estudi, supervisat de prop (o no) per la seva professora d’ecologia humana, va ser que els texans només necessiten ser rentats un cop al mes perquè diguem-ne que és el moment en què l’ecosistema pantalonar ha assolit el màxim de població microbiòtica.
I dic jo: no hauria estat més fàcil fer-ho al revés? No sé, per exemple analitzar els pantalons després d’una setmana d’ús, després comparar-ho amb el bestiar que hi ha als quinze dies, pujar a tres setmanetes, arribar al meset, assolir el mes i mig, i quan constates que a partir de determinat punt ja no hi caben més bacteris i coses (la població es deu regular com la de les rates) doncs és el moment de parar l’experiment. No entenc quin sentit tenia exposar-se a l’exclusió social i a la gangrena, però no em feu cas perquè ells són els científics llestos d’un país llunyà i jo sóc la mestressa de casa que només es planteja dues preguntes: 1) amb què fas net l’engrut de 15 mesos? i 2) de quina marca tan summament resistent eren els texans?
PS. No patiu: durant l’elaboració d’aquest post cap animal no ha pres mal. El gatet es va instal·lar còmodament a la butxaca dels pantalons quan ja havien estat rentats enèrgicament. Molt enèrgicament.
Montsellado's BloG 
Sí, el disseny experimental deixa molt per desitjar, i la higiene també. Sempre diuen que els becaris cobren massa poc per la bona feina que fan. Aquest cobrava massa, al meu parer, i tenia massa temps lliure…
No, home, no: pensa que va fer una cosa davant la qual la majoria diriem que “ni per tot l’or del món!” 😀 😀 😀
Doncs sense ser tan extremista, crec que rentem massa la roba (i la vaixella) i sovint amb massa sabó. Segur que moltes vegades ens fa més mal la química dels detergents que la quisca que anem acumulant…
No en tinguis cap dubte: pel que fa a les al·lèrgies, una de les teories més fiables que explica l’augment de casos en el primer món (del qual desapareixerem en qualsevol moment 😦 ) és l’excés d’higiene, i això sense entrar en com en són de contaminants els fosfats i tot plegat. Entre poc i massa, oi?
Per cert, amb això de la “quisca” m’has fet un regal: és una paraula que feia tant de temps que no la sentia que gairebé l’havia oblidat i no sé per què però em fa molta gràcia. Paraula salvada!
Suposso que durant aquest temps no se li acostaria ningú… seria interessant saber què pensen els que vivien al seu costat. Mare meva, sort que no va fer l’experiment amb la roba interior!
Ainss la foto, sembla l’anunci de suavitzant per la roba!
Puc imaginar-me’l quedant amb la colla per anar al cine i tots els amics barallant-se per seure a l’altra punta de la filera de butaques.
Sí, el gatet sembla floooooooonjoooooo. Aquest t’agradaria fins i tot a tu 😀
A mí els animals m’agraden molt més que les persones 🙂 Al setembre se’ns va anar la gosseta després de 16 anys amb nosaltres i encara no passa dia que no la plori…
Bé, ja saps què deia Lord Byron “Cuanto más conozco a los hombres más quiero a mi perro”. Tenir-los a prop és una experiència que tant de bo més gent sabés valorar. A mi em sembla que mai deixarà de sorprendre’m la seva gran intel·ligència emocional.
Aquest es un dels únics casos que m’alegro que la investigació estigui fugint per potes del país, si la ciència fa pudor, com més lluny millor xD
La pena és que molts altres personatges que “fan pudor” no marxin també.
Sort de la última aclaració. Pensava que el gatet s’havia format a partir d’una de les bactèries acumulades. Vols dir que l’estudi no era econòmic? Aquest paio podria analitzar els diners que s’ha estalviat en detergent duant aquest temps. Això sí que seria un bon estudi pels temps que corren.
Ves a saber si després de tants dies no en devia sortir alguna cosa amb borrissol 😀 Part de la conclusió de l’estudi anava per aquí: la innecessarietat de rentar tant sovint la roba… tot i que tal com anem, acabarem per espaiar les bugades amb estudi o amb sense.
Mira… acabo de perdre l’esperit científic, jo…
Qui sap si algun dels estudiants que t’inspiren aquells relats tan surrealista pot ser un sofert investigador. Ains, i tu pensant que era falta d’higiene. Que n’ets d’injust!
Mentre ho anava llegint pensava que els pantalons no podíen ser del Zara ni del Berska ni de cap lloc d’aquest, que te’ls poses una temporada i ja els has d’utilitzar per d’altres coses, menys per lluir-los posats.
Per cert, m’han dit que per allà on viu aquest noi, s’han vist uns pantalons caminant sols pels carrer. Poden ser els d’aquest noi?
Ui, no, no, impossible saber quants microbis té un pantaló d’aquesta cadena després de 15 mesos: passat aquest temps s’ha desintegrat completament.
Els pantalons tenien tots els números per caminar sols; realment tenien vida pròpia en el sentit més ampli de l’expressió! 😉
Jo crec que és una excusa molt dolenta per justificar la seva deixadesa. És com la marrana del Cillit Bang que no neteja la casa en un mes per demostrar el poder del producte. En veure casos així m’alegro que no s’inverteixi més en investigació.
Ooooh, aquelles rajoles amb un engrut de calç format des de la prehistòria! No sé si va explotar la via comercial del tema, ja me’l veig anunciant un producte i jurant que sense prerentat i amb un programa de 40º li van quedar “com els xorrus de l’or!”.
Faré un comentari seriós, ja que has tocat la banda científica,… Tens tota la raó, i el procediment científic hauria estat el que comentes. En primer lloc s’hauria d’haver fet un anàlisi abans d’usar els pantalons per usar-ho com a patró, ja que és possible que no estiguin desinfectats del tot els pantalons i que amb el transport etc ja acumulin alguns microbis normals de l’aire, les superfícies etc. I després s’haurien d’haver anat fet anàlisis (cada x temps, cada dia per començar, i cada setmana si es veu que la diferència de resultats posterior no és massa diferent) i així fins a arribar a un màxim que els pantalons puguin acumular. A ningú li diu que al cap de quinze dies d’haver-se fet servir també s’arribi al màxim aquest de microbis que va trobar. A més, en la segona vegada, després del rentat, s’hauria d’haver posat una altra vegada uns pantalons nous (analitzant la quantitat de microbis a priori), perquè ningú tampoc li diu que el rentat sigui exitós d’uns pantalons de 450 dies de vida! Potser no es van rentar prou bé i per axiò en un mes ja arriba al màxim aquest de microbis, o potser en quatre dies ja hi hauria arribat, no ho sé, perquè com ell tampoc ho va analitzar no ho sabem. Per tant, per mi, haguès estat un suspès rotunt, per falta de criteris científics sòlids… a banda, que possiblemente no li haguès acceptat ni la proposta per fer una investigació d’aquest tipus… m’encanta ser dolenta!!! sort que encara no m’han donat la plaça de profe!!
Això sí és rigor científic. La veritat és que com més m’ho miro, més tinc la sensació de trobar-me davant d’una juguesca entre estudiants, un “què t’hi jugues que sóc capaç de no rentar-me els pantalons en més d’un any?” Ei, i si de profe evites que els alumnes facin bestieses, de dolenta res de res, eh!
Aaaaaaiiii! Montse! M’he pixat de riure (quasi literalment) amb aquesta frase: No entenc quin sentit tenia exposar-se a l’exclusió social i a la gangrena, però no em feu cas perquè ells són els científics llestos d’un país llunyà. Bé, i amb el que segueix de la mestressa de casa també. Hahaha, que bo! La veritat és que no, no s’entén! Jo crec que era més aviat una aposta amb els colegues camuflada d’estudi científic. Jo penso com tu… de fet, el que he pensat, és que al cap d’un mes (després de la rentada) els texans tenien la mateixa merda que després dels 15 mesos perquè la rentadora havia estat del tot inútil per tal d’eliminar les bèsties… Déu meu, quines coses. Ara entenc perquè se’m fan malbé els texans… els rento massa!!
😀 Gràcies. Ja saps: si aguantes un meset sense rentar-los, ja no cal que corris perquè ja hauran acumulat tot allò acumulable (eeeeecccssss!). Sospito que passarem de donar una llarga vida a la roba (i als ecosistemes que hi viuen) i la sacrificarem en honor a la pituitària.
Ara ho entenc, el meu fill està fent un estudi científic, per això no trobo mai els seus texans a la roba bruta.
Si és que són uns incomprenguts… i hi ha dies que fins i tot són incomprensibles 😉
ajajaj
S’ha de ser freak i guarro per fer experiments com aquest! Boníssim!
La seva professora va declarar que el nano és una persona sana i que els resultats són el fruit d’un experiment aïllat… jo no n’estaria tan segura: només de pensar que al final es devien aguantar drets… eeeeccccsssss!!!
Recordo que jo no volia que la meva mare em rentés els texans, però mai vaig apropar-me a aquests xifres de rècord. I he d’afegir que el meu esperit no estava guiat per cap experiment científic. Què hi farem.
Segurament la notícia no ho explica tot, perquè el mètode seguit (explicat) per extreure conclusions serioses, és poc consistent.
Jo li proposo en aquest científic que es deixi créixer les ungles dels peus i que després ens expliqui les conclusions.
Si no et movien inquietuds científiques per no voler rentar els texans només ens queda la guarr… bé, deixem-ho córrer 😀 😀 😀
Segons la notícia ni el mètode és seriós ni les conclusions tenen gaire sentit. Em sembla que s’han equivocat de camp i en lloc d’estudiar l’ecologia humana haurien d’estudiar la sociologia, per exemple estudiar quina repercusió té una notícia extravagant (si l’estudi hagués estat ben fet ningú no li hauria fet cas).
Això de les ungles… eeeccccsssss!!!
Ja saps que per a investigació sempre hi ha finançament, s’investigui el que s’investigui, per absurd que sigui.
Mmm… finançament… potser allà que estan més llustrosos, però aquí em sembla que “ni pa pipas”.
Això demostra la necessitat que tenim de fabricar màrtirs. Ara que sembla que els religiosos han perdut credibilitat, ens calen màrtirs de la ciència. La qüestió és mantenir la ferum mítica sempre viva.
I què me’n dieu dels pobrissons que han hagut de “patir els efectes col·laterals” (el que en diríem “respirar els efluvis pantalonars”) i no passaran a la història? Aïns, que en són d’injustes tant l’hagiografia com la història com la ciència.