Ni te cases ni te embarques

Ja heu tocat fusta? Ja heu creuat els dits? Ja us heu penjat del coll una pota de conill? Ja heu fet la collita de trèvols de quatre fulles? Ja us heu adonat del dia que és avui? Ai, ànimes càndides, aneu amb compte que la vostra ignorància encara farà que tingueu mal astruc!


Us dono quatre consells perquè no prengueu mal:

1. Si tombeu el saler, que no se us acudeixi pas recollir la sal i punt. No, eh! El que heu de fer és agafar-ne un pessic amb la mà dreta i llençar-la sobre l’espatlla esquerra, perquè tothom sap que així estaborneixes el diable (o el pobre cambrer que venia a recollir-la).

2. Si veieu una escala oberta mai de la vida hi passeu per sota, perquè paret-terra-escala dibuixen un triangle que és el símbol sagrat de la santíssima trinitat i traspassar-lo és un sacrilegi. Si us n’heu adonat massa tard i ja hi sou, heu de creuar els dits i escopir tres vegades un cop l’hagueu traspassada; amb això aconseguireu conjurar el mal (i de retruc, una multa per comportament incívic).

3. Si algú esternuda, ràpidament digueu “Jesús!”, no sigui cas que se li escapi l’ànima per la boca. Estem a punt d’encetar l’època de floració primaveral i després de 110 dies de sequera ja em veig a venir que això esdevindrà una autèntica epidèmia i si no anem amb compte a tots se’ns escaparà l’ànima (entre això, el panorama que ens envolta i l’astènia primaveral, tenim assegurada una cosa: estarem tots ben “desanimats”).

4. No trenqueu cap mirall i si es trenca no us hi mireu pas: són 7 anys de mala sort. Quan ens reflectim en un mirall, la nostra ànima hi queda enganxada i penseu quin desgavell més terrible pot representar quedar en mil bocins (i quin altre desgavell si el mirall era dels cars i no teniu una assegurança de la llar que ho cobreixi).

No segueixo perquè aquest post arriba una mica tard i en les hores que queden de dia espero que no feu gaires imprudències. I és que un dimarts 13 té una confluència que cal tenir en compte: la ciutat de Constantinoble es va perdre un dimarts (oh, maleït dimarts!) i 13 era el nombre de persones del Sant Sopar i ja sabeu com va acabar. Amb una combinació així el més prudent hauria estat quedar-se a casa sense fer res. Tanmateix jo no hi crec en res de tot això… veureu, és que vaig sentir una vegada que ser supersticiós portava mala sort (quines penques!).

Anuncis

28 Responses to Ni te cases ni te embarques

  1. XeXu ha dit:

    He arribat a casa sa i estalvi i crec que podré superar el dia. Fins i tot estic salvat perquè el meu gat és blanc. Ara, tens raó, hagués estat molt millor quedar-se a casa per no patir cap accident… o potser per la mandra que em feia llevar-me aquest matí, ara no sé…

    • Montse ha dit:

      L’agradable sorpresa de veure’t per aquí, em confirma que un dimarts 13 pot ser un dia molt bo. A mi, la mandra em sembla un argument prou raonable, però si tenim en compte que la reforma laboral amb prou feines reconeix que estar malalt és una raó per no anar a treballar… jo no me la jugaria.

      Benvingut, XeXu!

  2. Pons ha dit:

    ara em dono compte que es dimarts 13… a mi el que realment em foten son els dilluns, com en Garfield

  3. MadeByMiki ha dit:

    Però quin gatet que has posat al post!, és molt bonic, tant se’m en dona si passa pel davant meu sigui el dia que sigui, igual l’adopto, que la meva gateta necessita companyia…

    • Montse ha dit:

      És un trapella: t’has fixat que no li treu l’ull de sobre a la cuereta? 😀 Em sembla que aquest punt estrany de “dolentot que no ha trencat un plat en sa vida” és el que fa els gats tan fascinants. Per cert, no trencar plats… necessitar companyia… Alerta!, a veure si la Carey vol augmentar la família!

  4. Crític de cine ha dit:

    Puc dir que he passat el dimarts 13 sense cap incident.
    És curiós que totes les qüestions supersticioses tinguin una explicació religiosa. Un altre cop ens trobem amb la política de la por utilitzada durant tants segles per l’esglèsia.
    Per cert, sempre dic ‘Salut’ després que algú estornudi. Ara em sentiré malament per deixar escapar l’ànima de les persones.

    • Montse ha dit:

      La por és una eina molt poderosa que s’utilitza des de temps immemorials. És curiós perquè moltes de les tradicions i supersticions actuals les hem heretat d’èpoques anteriors: per exemple, Nadal i Sant Joan són festes “reconvertides” de les antigues celebracions dels solsticis

      • Crític de cine ha dit:

        Exacte. Moltes festes religioses varen ser, en el seu temps, celebracions paganes. I és clar, això no es pot tolerar!!

      • Montse ha dit:

        Hahaha, però el poble és savi i al final agafa de cada tradició el que més li convé (no sé si saltar sobre les brases de la foguera de Sant Joan és gaire catòlic, però és molt divertit).

        Ai, havia oblidat comentar-te una cosa: durant les grans pestes de l’edat mitjana, els esternuts podien ser els primers símptomes d’alguna malaltia, per tant quan algú esternudava se solia dir “salut” per invocar-la. Així doncs, tranquil: deixaràs escapar un munt d’ànimes, però ens estalviaràs la pesta bubònica 😀

  5. Quadern de mots ha dit:

    Vaig llegir el post ahir però no vaig gosar contestar no fos cas que m’enrampés o em quedes sense connexió. Avui, amb més calma, després del dia 12+1 i després de tocar tot el ferro que hi ha per casa, t’he de dir que no sóc gens supersticiosa. El que passa és que sóc molt previsora i no em vull enganxar els dits.

    Els dies així, si me’n recordo, em diverteixen, el terrible és la gent que realment ho passa malament, perquè d’aquesta n’hi ha, encara avui.

    • Montse ha dit:

      Una confessió: als nens, quan eren petits, els vaig haver de posar un llacet vermell en el cotxet per espantar el “mal de ojo”. Evidentment, no ho vaig fer per les meves creences, però vaig entendre que determinades persones properes se sentirien inquietes si no ho feia, així doncs, vaig pensar que gastaria menys energies si posava el llaç que si intentava argumentar que era una bestiesa. En el fons, l’efecte “placebo” és útil en més camps que no ens pensem, oi?

  6. Tomàs ha dit:

    Diria que no soc massa supersticiós. La veritat és que el dimarts em vaig fixar en el 13, però de passada i sense fer-hi més cas. Tampoc em va passar res destacable en aquest sentit que em fes pensar que havia estat a conseqüència del dia en concret.

    El que expliques de l’escala i de l’esternut, no ho sabia, em refereixo al significat. És curiós i preocupant que hi hagi tantes persones que hi creguin i que ho hagin anat passant de generació en generació. Perquè aquestes coses de vegades es traspassen dels uns als altres sense més explicació que la de “no facis tal cosa de tal manera perquè porta mala sort”. Aquest argument és suficient per a que generacions i generacions facin unes coses d’una manera determinada. És curiós com som!

    • Montse ha dit:

      És molt curiós com algunes comencen amb alguna mena de sentit i després queden però sense contingut. Un exemple: has sentit mai que encendre tres cigarretes amb el mateix llumí porta mala sort? L’origen és a les trinxeres (no recordo de quina guerra): des de les línies enemigues, en la foscor de la nit, es podia veure la breu resplandor de la primera cigarreta que s’encenia (ja tens un punt), després la de la segona (ja tens una direcció), la posició del tercer fumador s’intuïa i per tant endevina qui “pringava”. I d’aquí que una qüestió d’estratègia militar hagi esdevingut una superstició sense sentit (tot i que de vegades quan anem a la feina diem que anem a la guerra… però no és el mateix, no).

      • Tomàs ha dit:

        Ara, quan anem a la feina no és com anar a la guerra perquè amb tanta retallada no tenim ni per bales!

        El sentit d¡algunes d’aquestes dites o supersticions resta com buit sinó en coneixes l’origen.

      • Montse ha dit:

        Per bales no, però per a “puñalás traperas” em sembla que sí (en alguns departaments els “sálvese quien pueda” són devastadors i encara que a mi no em toqui, he de reconèixer que tot plegat em fa molta pena).

        Sense saber-ne els orígens, totes les supersticions semblen molt absurdes, tot i que un cop en coneixes el què no vol dir que et deixin de semblar absures, i és clar 😀

  7. Marta ha dit:

    Doncs jo ahir ni vaig tombar el saler ni vaig trencar cap mirall (la qual cosa no vol dir que no ho hagi fet mai :)), però vaig patir la mala sort del dimarts tretze… Ahir a la nit vaig sortir a sopar per fer una celebració i tot plegat, per una cosa i altra, va ser un absolut desastre, i no és broma…! Encara hauré de fer-me supersticiosa, jo… 😉

    • Montse ha dit:

      Mecàsum. De totes maneres, vols dir que en dimecres 14 hauria anat tot perfecte? Una cosa curiosa de la sort és la percepció que en tenim: quan fa uns anys em vaig quedar sense feina (en una acadèmia molt modesta i amb un sou encara més modest) vaig pensar que era una desgràcia, però això em va deixar temps lliure per estudiar amb cos i ànima les oposicions… i les vaig aprovar! De vegades no ens ho sembla, però perdre un tren pot ser una benedicció.

  8. Reflexionem-hi ha dit:

    UI! T’has deixat els meus preferits… perquè jo els faig: no puc veure una barra de pa de cap per avall ni unes tisores obertes, em fan mal als ulls! No crec que hi hagi d’haver una desgràcia, però ma mare, molt supersticiosa, sempre li dóna la volta al pa i tanca les tisores, i jo com a bona filla obedientaa que sóc…

    • Montse ha dit:

      La meva iaia sempre deia que el pa no es podia posar cap per avall perquè “nostrusenyor pateix”. A mi se m’ha quedat la mania i si el veig cap per avall el giro. També diuen que un quadre tort dóna mala sort i jo sempre els poso bé (encara que sigui a casa d’un altre, sóc una mala educada), però ho faig perquè tinc una mena d’obsessió per la simetria (això del mal astruc ho vaig descobrir fa poc).

      • Reflexionem-hi ha dit:

        I per què ha de patir pel pa? Ai mare…
        Doncs això dels quadres jo ho soluciono amb dos claus. Ara…que si els poses torts…l’has espifiada, perquè queda la mala sort per sempre més! Jo medeixo amb un metro fins a terra i hi faig una marca amb llapis, per si t’inspiro! És clar que llavors la teva distracció s’hauria acabat, aish!

      • Montse ha dit:

        No, dona, el pa no pateix: la interconnexió és tan forta que si gires el símbol l’ésser es mareja (quines coses, oi?). A casa, quan anem a penjar qualsevol cosa fem servir un nivell (tenim la caixa d’eines força equipadeta) i tot està ben recte; el problema és quan vaig a casa dels altres i hi ha coses tortes que no em puc estar de posar-ho bé amb un ràpid moviment quan ningú no em veu. No m’havia plantejat anar a casa dels amics amb la black an decker sota el braç… però tot és proposar-s’ho 😉

  9. Rosaura ha dit:

    A mi m’agrada el número 13 i tots els números primers (7,11,17,19…), no sé pas si és senzillament una mania més sense importància o si és una mania més a causa del TOC (Trastorn Obsesiu Compulsiu) que pateixo.
    Per cert, quan estava llegint el teu post, m’ha vingut al cap una cançó de Gabinete Caligari, “Malditos refranes”… Això dels refranys és com les supersticions, o te’ls creus o no.

    • Montse ha dit:

      El 13 és un gran número i ho podem demostrar: algú s’estimaria més que en la loteria li toquessin 12 milions en lloc de 13? Si algú pensa que sí, li facilitaré un número de compte corrent per si es dóna el cas i s’ha de desprendre ràpidament del milió sobrer 😀
      Bona, aquesta del Gabinete

  10. Lo rat ha dit:

    Les supersticions fan molta companyia. Curiosament, quan preguntes a la gent si en té cap, resulta que són una mica com les meigues.

    • Montse ha dit:

      Si, de vegades quan pregunto “i això per què ho fas” em responen “per si de cas”. I per acabar d’arrodonir-ho de vegades afegim tics de la nostra collita, com la Colometa de La plaça del Diamant, quan passava per l’escala i havia de ressegir amb el dit el dibuix de la paret (eren unes balances?).

  11. ÒscarAzAl ha dit:

    Entre les supersticions que dius tu i les que hi afegeix la gent, viure ha de ser molt difícil…

    De moment jo no he de patir per això de casar-me en dimarts, perquè no hi ha plans de fer-ho en cap dia. Pel que fa la resta, vaig tenir un gat negre i sempre que veig una escala, si no hi ha algú enfilat i manipulant alguna cosa de pes considerable, hi passo per sota.

    Mirem-ho pel costat positiu. Si això són només supersticions no m’afectarà i si em passa res dolent, sempre puc dir que els meus fracassos i desgràcies són culpa de l’escala i no meva 🙂

    • Montse ha dit:

      Ai, les escales i els vidres trencats, quants “marrons” es deuen haver empassat! 😀 I ara que dius això de fer promeses davant de mossens o jutges… saps aquell que diu “Nunca digas de esta agua no beberé”? (no goso traduir-lo per si té un equivalent més nostrat)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: