Necessitats vitals: riure

Més d’una vegada m’he preguntat el perquè de determinades necessitats. N’hi ha de fàcils d’entendre com ara menjar, beure o dormir, i n’hi ha d’altres incomprensibles per a mi com ara presumir a tothora del que es té i del que es diu que es té (no cal dir més: tots coneixem fantasmes, oi?). Ara bé, què me’n dieu de la necessitat de riure? Podríeu pensar que sóc una ximpleta i no us ho podria recriminar, però és així com ho sento: una necessitat. Per tant he pensat de donar un cop d’ull a la Viquipèdia i fer dues consultes molt breus a veure si esbrino el què:

• La primera, què és el riure:

El riure és la manifestació externa humana d’un estat d’ànim d’alegria. Com és un acte que allibera endorfina, es creu que és beneficiós per a la salut riure, tenir humor. Sigmund Freud pensava que alliberava energia psíquica i que per tant tenia una funció en l’homeostasi o equilibri mental de la persona.

El riure sembla tenir una funció social de cohesió, ja que es riu més en companyia que estant sol (per això els riures dels programes televisius tenen com a missió provocar el riure dels espectadors per contagi).

• La segona, com s’organitza una piràmide de Maslow per calcular a quina alçada cauria una bona rialla:

Crec que no me n’he sortit perquè n’hi veig en tots els nivells: des del més baix per la homeostasi psíquica (potser el Sr. Maslow es referia a qüestions més “físiques”, però a mi ja em quadra bé així), fins al més alt per l’espontaneïtat i qui sap si per la resolució de problemes (amb un acudit, la tensió es pot desfer com un terròs de sucre en el cafè).

Per demostrar la meva teoria (qualsevol diria que estic redactant un estudi científic 🙂 ), tot seguit us deixo un petit mostreig de situacions en què riure pot resultar molt i molt terapèutic…o molt i molt necessari.

El primer vídeo no sé si us agradarà perquè els nanos me l’han fet veure tantes vegades per a mi ha perdut força encant, però el deixo com a possible exemple de reacció jocosa quan et trobes amb una planxa: imagineu-vos haver pagat l’entrada del cinema per veure això!

El segon vídeo, tot un clàssic, podria ser exemple de la necessitat de riure’s d’un mateix, cosa que em sembla saníssima, quan sense voler has ficat la pota. Mira que dir que els bombers estan ben dotats (oh yeah! 😉 )

Un altre exemple d’aquest ús terapèutic alliberador, es produeix quan ja no pots més amb la teva ànima. Us enllaço un altre “clàssic” generat en el Parlament andalús. Tot i que els polítics no gaudeixen de les meves simpaties, puc entendre i em solidaritzo amb el seu l’estat de demència passatgera perquè duien 8 hores reunits i jo quan en porto dues ja no sé ni com em dic:

I per acabar, una que malauradament em toca de ple, tot i que ara mateix no sabria com qualificar-la… vejam… quan algú decideix unilateralment passar-se per l’arc de triomf un conveni i per justificar-ho esmenta una llei que encara no està desenvolupada -i per tant no es pot aplicar- i que tot i la flagrant il·legalitat diu que no percebràs una de les pagues, cosa que es tradueix en un detriment del 6,5% del teu sou estisorat prèviament per les administracions central, autonòmica i local com si la teva nòmina fos la culpable de totes les desgràcies d’aquest país i retallar-la fos la pedra filosofal que arregli la crisi del món mundial, vosaltres com qualificaríeu la reacció humorística dels afectats: teràpia de grup, cohesió social, homeostesi psicològica, la constatació que ja n’estem fins dalt de tot?

Blog dels empleats públics de l’Ajuntament de Gavà