Minicontes de la llàntia: Bones festes!

Finalment, després d’un reguitzell d’impostors, aquí em teniu: sóc l’únic, l’inimitable, l’increïble i l’autèntic geni de la llàntia. A la Montse li ha costat un munt trobar-me perquè la llàntia estava camuflada sota l’aparença d’un gerro espantós que li van regalar quan es va casar i el tenia amagat perquè no agafés pols i no fes mal a la vista. Tanmateix, arran de la darrera neteja intensiva de Nadal, em va treure del racó on estava criant teranyines i la resta ja us la podeu imaginar.

Vaig intentar temptar-la perquè demanés la lluna, però sembla que d’alguna manera ha arribat a la conclusió que els desitjos s’esguerren considerablement quan se’n pretén ser el beneficiari, per tant va decidir gastar-lo en els altres i vet aquí que el desig és per a tots vosaltres.

Estava força indecisa i vaig voler ajudar-la. Un desastre. Us faig cinc cèntims dels meus suggeriments i de les seves negatives:

Li vaig proposar que demanés calerons per a tothom,  però em va dir que una quantitat massa petita us frustraria i que una de massa gran us corrompria. Descartat el tema crematístic.

Li vaig proposar que demanés amor, però tampoc li va fer el pes perquè, segons el seu parer, per a qui ja tingués parella, l’aparició d’una tercera persona suposaria un problema considerable i que per a qui no en tingués es perdria l’emoció del festeig. Un altre de descartat.

Li vaig proposar que demanés una cosa neutra com ara felicitat i així el desig s’emmotllaria a les necessitats de cadascú. Us sorprendrà, però també ho va descartar. Planyeu-me pel rotllo que em va fotre: que si la felicitat està sobrevalorada; que si no és un estat, sinó petites i valuoses pinzellades; que si el que importa no és tenir-la, sinó el camí que hem de fer per aconseguir-la; que si sense ombres no es pot apreciar la claror; que si no hem de renunciar a les llàgrimes perquè el dolor també ens fa créixer; que si les cicatrius forgen el caràcter… Que n’és de pesada, la pobra.

Una mica desesperat la vaig animar a decidir-se d’una vegada i tot d’una li va venir la inspiració. I vet aquí el que ha demanat per a tots vosaltres: IL·LUSIÓ. No em vaig poder estar de preguntar si era com la que proclama en Mas… sento no poder transcriure el que em va contestar, però em fa por que alguna criatura pugui llegir unes paraules tan poc adequades per ments tendres. Tanmateix, us he de dir que podeu estar tranquils: em va veure venir i abans no deixés anar les paraules màgiques em va dir que ni se’m passés per la imaginació de convertir-vos en una colla d’il·lusos, perquè la cosa no anava per aquí. Em va esguerrar la broma.

Així doncs, arrapeu-vos al seient que tot seguit us faig l’encanteri per al 2012:

Que trobis la guspira que t’encengui la mirada; que atiïs les brases o encenguis un nou foc; que encetis un nou projecte i que n’acabis un de vell; que l’estómac se t’ompli de papallones; que un pensament et fibli i et faci aparèixer un somriure; que si la vida et fa tastar l’agre de la llimona, després et regali la dolçor d’una maduixa; que l’emoció et faci bategar el cor amb força, i , per sobre de tot, que en aquest any que encetes, t’il·lusionis.

Bones festes!