Minicontes de la llàntia (5)

Era la peça més inútil i alhora la més valuosa de la meva col·lecció. Encara recordo com si fos ahir el dia que l’avi, pràcticament amb l’últim sospir, em va donar aquella llàntia barroca i absurdament pesada. “Tens un tresor a les mans” em va dir amb veu tremolosa mentre em donava aquell estri de dubtós bon gust.

Cursava tercer de Belles arts i ningú no creia en mi: els professors no entenien les meves escultures i a casa no feien altra cosa que repetir-me que deixés de perdre el temps i que comencés a fer alguna cosa de profit. Em sentia tan decebut que estava a punt d’abandonar, però aquell gest, aquelles paraules plenes de fe, van ser per a mi l’espurna que va encendre la motivació que necessitava.

L’inici de la carrera artística va ser dur, però les penúries d’aquella època em van forjar el caràcter i l’obra. Vaig esculpir peces plenes d’angoixa i de força; el batec de la passió parlava per les meves mans i es reflectia en cada aresta de les figures. De mica en mica em vaig obrir camí en aquest món tan difícil i finalment les meves escultures s’exposaven en les galeries més prestigioses d’arreu del món i tot gràcies a la mostra de suport de l’avi.

Va ser aleshores quan va patir l’accident. M’estava instal·lant en un dels més luxosos àtics de NY i, com sempre, buscava un lloc d’honor per a la llàntia. La vaig deixar a sobre del relleix de la llar de foc, però amb tan mala fortuna que va relliscar i va caure estrepitosament a terra (maleïts dissenys minimalistes!). La vaig recollir amb cura; només s’havia escrostonat una mica. La pintura que havia saltat va deixar al descobert el metall de què estava feta: un inconfusible i meravellós daurat.

Per uns moments no vaig saber què pensar. Les paraules de l’avi van prendre un nou sentit: quan va dir allò del tresor, no es referia al meu talent, sinó al sis quilos d’or massís que em dipositava a les mans. A mi, al nét més somiatruites, al que tothom pronosticava un futur ben negre. No, ell no creia que fos capaç de crear art i per això em donava allò: perquè no passés gana.

De gana, n’havia passat força mentre perseguia el meu somni, però sé que si hagués tingut una vida fàcil la meva obra no hauria estat la mateixa. Qui sap si fins i tot hauria renunciat a emprendre aquesta aventura i a voler-me menjar el món. Tot havia estat possible gràcies a un acte de fe que mai no havia existit; d’un petit error havia nascut un gran encert, tot i que no sabria dir si no el vaig entendre bé o vaig sentir allò que volia escoltar. Mentre creixia el meu desconcert, vaig fer l’única cosa que podia en un moment així: esclatar a riure.

Advertisements

26 Responses to Minicontes de la llàntia (5)

  1. Quadern de mots ha dit:

    A vegades només ens cal una empenta per trobar el camí o per posar-nos a caminar. Segurament, però, dels equivocs, en poden sortir girs inesperats, com ja ens tens acostumats en els teus relats.

    Aquesta llàntia… és un camí ple de sorpreses i aventures.

    • Montse ha dit:

      Seria perfecte que confiéssim en les nostres qualitats sense necessitar ajuda externa, però suposo que som humans i tots necessitem que algú ens deixi anar un yes we can! de tant en tant.

      Ai, els girs! Em sembla que ja em teniu calada i si us vull sorprendre hauré d’escriure finals sense sorpreses 😀

  2. Crític de cine ha dit:

    La vida és dura i ens posa molts obstacles. Però és precissament superant aquests obstacles quan creixem com a persones. M’agrada el missatge del conte. És una bona filosofia de vida. Citava fa uns dies al bloc del Tomàs un passatge del nou llibre de l’Albert Espinosa i, a risc de repetir-me, crec que és un bon post per fer-ho: “Cal aprendre a caure abans d’aprendre a caminar”

    • Montse ha dit:

      Una cita així és digna de ser repetida tantes vegades com calgui. Certament de les dificultats se n’aprèn més que no pas dels camins planers… encara que de vegades no vingui de gust.

  3. Tomàs ha dit:

    Hi ha que diu i creu que per crear abans s’ha d’haver patitr, s’han de conèixer totes les cares de la vida. També ho diuen els cantautors.

    Podria ser que formés part del màrqueting, perquè no, tot en aquest món s’ha d’adornar si vols vendre alguna cosa, encara que sigui l’ànima.

    També hi ha una altra reflexió en el conte, a banda del que ja heu comentat. és de les aparences, rere el dubtós bon gust de la capa superficial de la llàntia s’hi amagava un brillant daurat. Sempre s’ha de mirar dins i no solament el que es mostra a la vista.

    • Montse ha dit:

      Segurament, viure en un entorn idíl·lic deu distorsionar la visió del món d’una manera prou important… i ara que estem en campanya, em venen al cap tot d’un grapat de personatges que no els aniria gens malament viure una temporadeta de mileuristes. Una presa de contacte amb la realitat del dia a dia els aniria molt bé… i si ho fessin, a nosaltres encara millor.

  4. Lo rat ha dit:

    Així, si pintem de rosa fúcsia amb topos verd caqui tot l’or que acumulen els llestos i els donem un copet a l’esquena, estem fent un favor a la humanitat…

  5. Pons ha dit:

    si ni l’avi no ens dona suport, ja podem plegar

  6. Marta ha dit:

    Sí, de vegades l’únic que cal és una mica de confiança i passar fam durant un temps… 😉

  7. samox ha dit:

    Ainx !! si no fos pels avis…
    Bé, estic amb Tomàs amb la lectura de les dues capes de llantia, també amb la dualitat del patiment i l’èxit associat a aquest. Però sobretot la lectura de la confusió en el sentit del missatge de l’avi.

    Tot de depen del color del vidre a traves del qual es mira. Es ben cert que si tenim motius, ens esperonem a seguir endavant. Si tenim alguna cosa per la que lluitar, sobreviurem i molt probablement tindrem allò que volem, ja ho deia Victor Frankl.

    I si ens aixequem ben d’hora ben d’hora som un país imparable ( va dir un altre filòsof).

    A pesar de la gana i les penuries hem de lluitar sempre pel que desitgem i pels nostres ideals.

  8. tirantlobloc ha dit:

    Me’n vaig a esberlar velles andròmines a veure si estan fetes d’or massís… 😉

  9. Yáiza ha dit:

    Bé, això és l’efecte pigmalió, oi?? Si fan veure que creuen amb tu i t’ho creus… acabes per sortir-te’n. Com el placebo! Hehehe! Molt bé, el conte! Però al principi he entès que l’avi parlava de la llàntia…. després he entès que havia de parlar del seu talent. I al final he vist que no, que parlava de la llàntia! =P

  10. MadeByMiki ha dit:

    Ets molt gran Montse!!, i no em refereixo a la teva edat… sensacional el conte, m’ho he passat de conya llegint-te.

  11. Reflexionem-hi ha dit:

    HA HHHAAA HHAA (jo també he tingut aquesta reacció, però si hagués estat el protagonista m’hauria posat a plorar… “ningú ha cregut mai en mi, buaaa, vaig a mirar la vista des del meu àtic de la resta de gratacels de la city”)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: