D’avui no passa. Com deia Picasso, la inspiració existeix, però quan ve t’ha de trobar treballant, així doncs, em poso davant del teclat i fins que no surti alguna cosa amb cara i ulls no m’aixeco de la cadira. Apa, a començar amb la pluja d’idees. Per cert, ara que plou trauré les plantes al balcó que es netejaran les fulles. Podria començar per donar la volta a un conte clàssic, tipus la cigala i la formiga, que això de les bestioles encaixa molt bé amb el meu perfil. Òndia, bestioles! Ara recordo que fa dos dies que els peixos no mengen; potser que facin un mos. Caram, pobres, com s’hi han abraonat; hauré de menjar cues de pansa. És un conte que sempre m’ha fet una mica de ràbia i així aprofito i poso les coses en el seu lloc, o si més no en el lloc que a mi em ve de gust. Ep, he dit panses? Que no se m’oblidi que aquesta tarda he de comprar els ingredients per fer els panellets que si no s’acabaran els pinyons del país i els altres no són tan gustosos. Ho apuntaré a la llista de la nevera. A més a més, sempre va bé utilitzar una història que més o menys a tothom li sona. I què és això que sona? Ah, l’alarma de la rentadora, que ja ha acabat el programa. Vaig a estendre la roba en un pim-pam que si la deixo gaire estona queda massa arrugada i després costa de planxar. En la versió clàssica la formiga és treballadora, productiva i no pensa en altra cosa que en acaparar llavors per quan vingui el mal temps. Apa, i parlant de mal temps quin vent s’ha girat! Vaig a entrar les plantes un altre cop que si les tomba me les farà malbé (…) Ok, ja estan les plantes aixoplugades i el gran bassal d’aigua que m’han deixat enmig del menjador, fregat. Com a model d’ésser feineret i responsable està bé, però no puc deixar de pensar que d’alguna forma menysprea d’altres valors. Que potser un protagonista que només viu per acumular llavors no ens indica que és un materialista? Així doncs, la moral del conte ens diu que el model que cal seguir és el d’algú que centra la seva existència en el consumisme? Ai, i ara que dic model, acabo de recordar que he promès a la Susanna que aquest matí li passaria un model d’escrit de remissió i no ho he fet. Em connecto un momentet al correu de la feina i li faig arribar la plantilla de la carta que si no agafaré fama de despistada. La tecnologia és fantàstica: pots fer de secretària 24 hores al dia. Per on anava? Ah, sí! En contraposició, la “dolenta de la pel·lícula”: la cigala. El conte diu que és una irresponsable, una bala perduda, una gandula. Ep, que no se m’oblidi dur la gandula al traster que la temporada de platja s’ha ben acabat i aquí fa més nosa que goig. Ara mateix la deixo al costat de la porta per pujar-la-hi aquesta nit. I no podria ser que fos una artista, una cantant, una bohèmia? En quina mena de món viviríem si tothom fos formiga, si la creativitat, l’art i la bellesa generessin menyspreu? I justament això, menyspreu, és el que deuen sentir per mi les muses perquè gairebé és l’hora de fer el sopar i no he aconseguit escriure ni una ratlla amb cara i ulls. O això, o que darrerament em costa una miqueta concentrar-me… no sé… em sento lleugerament dispersa.
Tot seguit us deixo la primera gota de la pluja d’idees… i a sobre aquesta gota no és meva. No hi ha vergonya!
Montsellado's BloG 
Coi, doncs si que el post ha estat una veritable pluja d’idees!!. No pateixis, fins hi tot ens agrada la teva dispersió, i qui no està totalment dispers davant un ordinador i amb la que està caient??.
Tempesta, llamps, trons, pedregada i tramuntana… però el que en diríem alguna cosa productiva… pse. Em sembla que tinc l’interruptor de la concentració espatllat i se me’n va de l’on a l’off només de mirar-lo 😦
Ja passa això sovint; quan intentes concentrar-te amb una cosa et venen mil més al cap. Deu ser aquest temps tant enrarit. No et preocupis per la inspiració, que a mi m’ha semblat un post d’alló més original.
Que n’és de complicat concentrar-se: quan no és per interrupcions externes és per divagacions internes, però el cas és no poder centrar-se en un únic tema. Haurem de buscar tècniques especials… ioga, tai-txi? 😉
El que tinc clar és que mai jugaré amb tu a paraules encadenades.
Aquestes crisis creatives visiten als i, pel que es veu, a les millors.
I jo que pensava que sempre tenies alguna cosa a explicar!
Acabaré explicant que no tinc res a explicar. Uf, caiguda en picat i entrant en barrina. Socors!
Potser podries provar amb algun gènere o tema sobre el que mai has escrit.
O fins i tot alguna cosa sobre la que no hi pensaves escriure.
Explorar noves vies.
Saps què?, aquest post és rodonet rodonet: és el que fa 150. I saps una altra cosa?, encara no m’explico com he arribat fins aquí 😀
Per a una aprenenta de tot i mestra de res és complicat. Tanmateix miraré de fer-te cas: canviaré de lectures, a veure si m’inspiro.
molaaa! te n’has sortit de primera. m’encisen les coses que et porten d’un lloc a l’altre sense rumb. M agrada badar i que hem facin badar fins arribar a un lloc que no esperava i hagi vist, ensumat, tocat mil coses de la ma de una ment fugas.
Samox, tu sempre veus l’ampolla mig plena! 😀
La veritat és que badar i fantasiejar és el meu estat natural, però quan cal fer coses concretes amb un termini acotat… uf, quin patiment!
Ui, per on començo, si, ja ho sé, espera’t que acabo de menjar-me el panellet que he fet aquesta tarda (només de pinyons i ametlles), aquest anys són de pinyons comprats, els anys anteriors eren de pinyons collits al bosc amb tota la família – més gustosos- no es poden ni comparar. Les plantes, al final desistiré de treure les plantes del menjador cada cop que plou al jardí perquè s’alimentin d’aigua de pluja. És treure-les i parar de ploure a una. Sempre ric perquè sempre em passa el mateix, el mateix que quan faig una rentadora de tovalloles. Sempre acaba plovent. Però m’agrada la pluja, m’agrada quan plou i només em queixo de vici.
Boníssim escrit, t’ho dic de veritat, el meu cap rutlla a aquest ritme però amb el problema que només m’entenc jo. Salts d’un assumpte a un altre i frases moltes vegades només acabades en el meu pensament. Un poti-poti entre esperpèntic, patètic i divertit.
Noia, els teus escrit moltes vegades m’inspiren rotllos, però… Bona nit.
M’oblidava, respecta al conte de la formiga i la cigala, em sembla que tot tenim una mica de cadascuna. 😀
Dona, és fàcil: has d’estendre les tovalloles i treure les plantes alhora: alguna n’encertaràs 😀 😀 😀
A veure si això dels pensaments dispersos és una característica femenina: ja que diuen que tenim millors aptituds per fer diverses coses alhora, potser també per pensar-ne un munt.
Pel que fa a la faula, estic d’acord amb tu: la gràcia està en l’equilibri.
osti quin estres de post!! jo quant escric un post només em puc dedicar a escriure, bé, a “escriure”
La veritat és que durant tot el dia, faci el que faci, pateixo tantes interrupcions que quan tinc un moment tranquil jo mateixa me les provoco. Es veu que el cos se m’ha desacostumat a fer una única tasca durant 20 minuts seguits 😦
maco! m’agraden les reinterpretacions del conte repel·lentet, la seva i la del senyor dilluns-solar. Ah, les condicions inicials que envien a cagar fins i tot les moralines més ben dissenyades!
Amb el corralito o la crisi llaaaaarga o recessió eteeeeeeerna que ve, el valor de l’estalvi fa una mica de gràcia. El de la dispersió, en canvi, (real o fingida, volguda o forçada) té un present esplendorós.
Sí, ara que la gent ja no viu al dia, sinó que viu al semestre passat, és un moment surrealista per invitar a l’estalvi… a la contenció ja no cal que ens hi invitin.
Ai, si la dispersió cotitzés en borsa aquí n’hi ha una que estaria folrada (si és que en català “folrar” té aquest valor metafòric, i és clar).
M’ha encantat l’estructura i el plantejament del post! Molt bé!
Un petit intent per convertir el defecte en virtut 😉 Gràcies!
Montse, sabies que t’ha acabat sortint un post molt ben fet? 😉 Com ho has fet?
Uau, moltes gràcies. Si una floreta sempre s’agraeix, avui, segon dilluns de la setmana, ha estat provindencial 😀
Quin post tan collonut. De debò, crec que és un dels posts que més he gaudit dels últims mesos! Continua dispersa, si convé 😉
Ets molt exagerat, però no en tinc cap queixa: exagera tant com vulguis! 😀
Lleugerament, diu…. hehehe! M’ha fet molta gràcia, però. El nostre cap va com vol, oi?
Té vida pròpia, tot i que encetar moltes activitats alhora té un problema: aconseguir d’acabar-ne alguna! 😉
Que bona! La inspiració va i ve, estic d’acord amb el Picachu* que t’ha d’agafar treballant, però treballant no vol dir davant l’ordinador sinó raonant… en el cas dels que escrivim! (no cal ni que t’ho digui perquè això ja no ens sorpren, ni a tu ni a mi, però estic escrivint una novel·la sobre una noia que vol escriure una novel·la…i no li passa ben bé el mateix però s’assembla molt, haha!)
*Classe de P4. La professora (ma germana) diu: “Aquests dies treballarem Picasso. Sabeu qui va ser Picasso??” i un nen diu “Sí, el Picachu! Un pokémon!!”
Cert, potser no ens troba davant del teclat, però donant-li voltes i voltes i voltes segur que sí.
Picachu? M’encanten els referents culturals dels de P4 🙂