El llegir fa perdre l’escriure

A ca la Cuereta estem de festa: acaba de fer dos anys!

Podriem dir-li les mateixes coses que a una criatura: guaita que gran s’ha fet, com passa el temps, sembla mentida, si diries que era ahir que feia les primeres passetes i ara ja corre com una llebre… De les dentetes no en parlo perquè quan va néixer ja en tenia (sí, sí, ja sé que gasto un sarcasme da pa sucat amb oli, però el meu “bledisme” no dóna per a més) i de si és maco o no, tampoc no en dic res perquè a la mare de la criatura mai li has de preguntar una cosa així si no en vols comprometre l’objectivitat.

Qui ho hauria dit quan fa dos anys i mig algú em va dir “tinc un bloc” i vaig haver de contestar “Que tens un què?” Confessió: fins aleshores només sabia què era un bloc gràcies a que en la telenovel·la “Yo soy Bea” la protagonista en tenia un. Què voleu, les sobretaules d’estiu provoquen aquestes estranyes mutacions en els éssers més o menys racionals. I qui ho hauria dit quan fa dos anys el profe ens va instar a crear-ne un i vaig haver de contestar “Que jo he de fer un què?”

D’aleshores ençà, s’ha convertit en la meva joguina, una càmera des d’on fer fotos i des d’on mirar-les. M’agrada imaginar-m’ho així: objectius de càmeres apuntant a objectes que mai no hagués pensat mirar, fent zoom en detalls que se m’haurien passat per alt, obrint l’angle del pensament, mirant a través d’altres ulls. Fins i tot, de vegades les càmeres giren i apunten cap al fotògraf per mostrar-nos com ens assemblem tot i les diferències.

I tot i que el ritme d’entrades ha patit una considerable desacceleració (deu ser allò que diu el refrany del títol), he de reconèixer que em diverteixo tant penjant posts a casa meva com visitant i comentant a casa dels altres. Per tant, tot i que l’aniversari és de l’ocellet, el desig l’envio cap a tots vosaltres: Comentaristes, lectors i passavolants, MOLTES FELICITATS!!! 😀