Blanc? Negre? Potser Gris?

Haver-me de posicionar sempre m’ha representat un gran maldecap; les coses són tan plenes de matisos que gairebé m’és impossible, parlem del que parlem, decantar-me per una opció.  I és que ja comencen a atabalar en la més tendra infantesa: “A qui estimes més, al papa o a la mama?” Però a quina mena de psicòpata se li va ocórrer per primera vegada preguntar una cosa així a una criatura que amb prou feines parla? Amb tot, et prepara per al futur, perquè a partir d’aquell moment tot són preguntes i tries:ciències o lletres?, mar o muntanya?, dolç o salat?, carn o peix?, nen o nena?, creient o ateu?, faldilla o pantalon?, dretes o esquerres?, poble o ciutat?, vi blanc o vi negre?

Mai aconsegueixo definir-me al 100% i tot va acompanyat de “però això no treu que també m’agradi…”, “depèn…”, “segons el moment…”, “també té la seva gràcia…”, “tot i que…”. No res, si intentés autoclassificar-me aconseguiria la categoria de cosa estranya que no encaixa en res, una mena d’ornitorinc mental.

I per una vegada que pensava que tenia un gust definit i sense matisos, se’m planta al davant una lliura de pèl i ossos empipadora i descarada que em fa entrebancar a tothora, que molesta els ocells, que provoca els gossos, que gastarà sis de les set vides abans de finir l’agost, que s’embolica amb els farbalans de la roba, que em llepa els dits amb una diminuta llengua d’estrassa, que s’ajeu a la falda sense demanar permís i que (oh gosadia desmesurada!) no em deixa gaudir tranquil·la de les meves lectures d’estiu.

I vet aquí que ara, sense saber com i per què, abandono la dolçor dels llençols una mica més d’hora per escalfar una espurna de llet, renego si en el súper no trobo el paté junior que li agrada, he passat de buscar qui l’adopti a semblar-me que tots els candidats són poc competents i he d’afegir una nova desdefinició a la llarga processió d’indefinicions: Però què fas amb un gat, que no eres de gossos? I san tornem-hi: “Depèn… però això no treu que també m’agradi… té la seva gràcia…”

Anuncis

24 Responses to Blanc? Negre? Potser Gris?

  1. Quadern de mots ha dit:

    Miauu!!
    Jo sóc absolutament de gossos, els gats no m’agraden, però mirant-li la carona, m’entendreix.
    Uns arriben i els altres se’n van, jo l’1 d’agost vaig haver de sacrificar el Foc, el nostre pastor alemany.
    Fan més que companyia, s’estimen i formen part de la família, a casa era un més.

    Ja li has posat nom???, és l’últim pas perquè no marxi de casa. Ara que també podria deduir que es diu Ullal.

    Felicitats!!!

  2. Pons ha dit:

    tothom acaba sucumbint als encants d’un gatet
    jo també? jo? jo encara no…

  3. Yáiza ha dit:

    És precióooooooossss!! No el donis a ningú, queda-te’l! Els gats són les millors bèsties del món, a mi m’encanten. Sóc més de gats que de gossos. Clar que això no treu que no m’encantin els labradors o els yorkshire…
    Per cert, ull que diria que és una gateta! Encara acabaràs amb la casa plena de gats…

    • Montse ha dit:

      És encantador i ja he aconseguit una tolerància prou acceptable entre ell i els gossos (hauries de veure el posat fatxenda que fa quan passa al costat del pòinter que fa uns 25 kg: és un inconscient molt divertit), però no me’l puc quedar. Tanmateix, després d’estudiar diverses propostes, ja he trobat qui l’adopti (l’he triat perquè és tan “bleda” amb els animals com jo 😉 )

  4. Tomàs ha dit:

    Si ens hem de definir jo et diria que soc més de l’Ashley Judd. Ara bé, entre gossos i gats, em quedo amb els gossos.

    M’he relacionat amb persones que tenien gats i altres amb gossos. Jo mateix he tingut una gossa, la Duna (Golden Retriever), una meravella d’animal.

    Veig que la teva santa casa es va assemblant cada vegada més a l’Arca bíblica.

    • Montse ha dit:

      L’únic que m’impideix convertir-me en una clon d’en Noé és la falta d’espai i els raonaments de la resta de membres de la família que m’imposen un seny que de vegades em falta: “Què? Un esquirol? I tu per què vols un esquirol? Què t’ha agafat ara, amb els esquirols?”

  5. Lo rat ha dit:

    Perdoni la confiança, però com a rosegador que estima la vida trobo del tot lògic que hagi decidit no conviure amb la bèstia infernal de la foto. Veu com sí que sap triar quan cal.
    I, sobretot, no es deixi enganyar, li llepa els dits per tastar-la, corri, regali-la al seu pitjor enemic abans no se li llanci al coll!

    • Montse ha dit:

      Però era tan bufó! En tot cas, després d’aconseguir que els gossos el respectessin vaig veure clar que no aconseguiria per part del gatet aquesta predisposició de cara als ocells i el company rosegador que tinc a casa (un conill porquí) i per tal de no trencar la bona harmonia (i la supervivència) entre tots plegats li vaig buscar un protector que em va prometre donar-li menjar, aigua i moixaines.

  6. Marta ha dit:

    Enhorabona pel gatet! Jo fa uns mesos que n’he adoptat dos i són genials, m’encanten! 😀

    • Montse ha dit:

      Dos! Has d’estar ben divertida… tanmateix, guardaré un minut de silenci per les teves cortines 😉 És broma: et felicito per haver tingut aquesta idea.

      • Marta ha dit:

        Pensava que al final sucumbiries al seu encant i als seus ullets i te’l quedaries… Però, és clar, amb tants animals la convivència és més complicada…
        Per cert, el minut de silenci el podríem fer per a les cortines, el sofà, les portes, l’estora, les taules, els cables, les tovalloles, les sabates i tota mena de cordills (i tot el que em deixo). Però són taaan encantadors. 🙂

      • Montse ha dit:

        Oi que sí, Marta? Fins que no els veus “en plena acció” no ets conscient de com n’és de certa aquella frase que diu “jugar més que un gat amb una veta”; per a ells tot és motiu de diversió i de joc i de corredisses i de gresca… l’enyoooroooo! 😦

  7. Recordo un text de Virginia Wolf a la seva amant on deia quelcom com “Sigues el que vulguis, però siusplau, sigueu fins al límit”

    A mi em passa al contrari qe a tú: quan m’agrada una cosa m’en torno un fanàtic compulsiu i exagerat, fins que al cap de mitja hora canvio d’opinió i em fanatitzo de la opció contrària ajajaj

    • Montse ha dit:

      Ai, ai, ai! Ets un home apassionat, impulsiu, visceral! Si el món fos ple d’arqueòlegs glamurosos seria un lloc molt caòtic… i si fos ple de cueretes seria un lloc terriblement avorrit! VIVE LA DIFFÉRENCE!!! 😀

  8. Reflexionem-hi ha dit:

    Mira, veus, per a mi sí que és negre, negre: ni gats, ni gossos, ni res! EEECS!! Em fan una mica de cosa els animals… no negaré que són bonics, només que no vull conviure amb ells!! (sento ser tan sincera, probablement en el món real hauria dit “ai, que mono”, coses de l’internet…)

    • Montse ha dit:

      En absolut!, valoro molt la sinceritat. Tanmateix, per a una fanàtica com jo de tota bestiola vivent se’m fa difícil entendre que algú no se senti atret per cap animal. De fet, crec que ells ho percebeixen perquè el “bon rotllo” és mutu i fins i tot en una ocasió vaig esdevenir la mare d’una perdiu (coses de la “impronta”: vaig ser el primer ésser que va veuren en sortir de l’ou i des d’aquell moment, i fins i tot d’adulta, em va seguir com un gosset allà on anés).

  9. Rosaura ha dit:

    La meva germana té una gateta molt semblant, feta a retalls de diferents colors, com un trencaclosques, de fet van pensar posar-li “Puzzle” com a nom (és més curt) 🙂 Li va entrar al jardí molt petitona, plorava, li van donar menjar i ja no va marxar. Animalot que entra a casa, animalot que es queda a viure allà.

    • Montse ha dit:

      Els felins són una colla de murris perquè tothom acaba dient: “No, si jo no volia un gat, però va aparèixer un bon dia no se sap d’on i li vaig donar una mica de pernil dolç i com que miolava amb aquella carona de pena…” 😀

  10. Salvador Macip ha dit:

    Quins ulls més macos! Jo no sóc ni de gats ni de gossos perquè sóc al·lèrgics a tots dos, però si és en foto no tinc cap problema 😉 (Per cert, si no et fa res te la robo per penjar-la al facebook del llibre).

    • Montse ha dit:

      Tots dos vàrem gaudir molt de la lectura d’Ullals: jo perquè barrinava tota l’estona hipòtesis sobre què passava allà i ell perquè aprofitava l’avinentesa per enroscar-se a la falda tot buscant carícies. Això de llegir la teva novel·la amb un “rum-rum” de fons és tot un plus! 😀

      Moltes gràcies pel teu comentari i per “robar” la foto; als nens els ha fet molta gràcia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: