L’altre dia, mentre acabava una feina i no m’acabava de fer el pes (em passa sovint), em va venir aquesta cançó al cap i per tal d’escampar una mica la boira em vaig entretenir a buscar-la en el youtube. Vaig trobar aquestes dues gravacions separades per un grapat d’anys que demostren clarament que amb el temps la gent cada cop és més conservadora, menys radical, els temperaments es suavitzen, la sang es calma, les… ai, calla, no, em va fer gràcia perquè estic donant voltes al tema dels tòpics i ells m’ajuden a desmuntar-ne alguns. Els enllaço tot seguit per si els voleu veure. Us deixo: he d’anar a les rebaixes a veure si trobo un abric de lleopard (jo, de gran, vull ser com ells!)
Anuncis
Rolling stones steel wheelchair tour 2010!!!
http://forums.biante.com.au/showthread.php?p=438116
Hahaha! No t’estranyi perquè ells asseguren que pujaran a un escenari mentre s’aguantin drets. Deu ser allò de geni i figura… etc.
Tots canviem i les nostres posades a escena també, trobar l’equilibri entre seguir o plegar per no fer el ridícul a vegades costa.(NO ho dic pels Rolling que segons sembla encara tenen corda…)
No se si t’ha servit per escampar la boira però, a mi m’has deixat rumiant amb temes com el pas del temps, l’adaptació, la resignació, el continuar com sempre…buf!!
Certament el pas del temps és inevitable, però posats a triar m’agrada molt més la paraula adaptació que no pas resignació. Ara bé, tal com dius aquest tema no va amb els Rolling: Sir Mick Jagger la setmana entrant en farà 68 i guaita’l, és incombustible.
És una de les cançons més fàcils de tocar amb la guitarra, ideal per principiants, però té molt de ganxo, sobretot la versió “primitiva”.
Jo soc com els Stones però al reves, cada dia soc més radical…
Salut Montse!!
No saps com m’agradaria poder-ho ratificar, però em temo que m’hauré de conformar a fer air guitar 😦
Que no, Miki, que no! Justament penso que en el primer vídeo semblen més pudorosos, més angelets, i és en el segon on se’ls veu més descarats i mereixedors del títol de satàniques magestats. A veure si és per allò que diu el refrany que “Más sabe el diablo por viejo que por diablo” 😀
Hola Montse,
Escoltades ambdues versions em quedo sense cap mena de dubtes amb la primera. He anat dues vegades a veure els Rollings en directe i he de dir-te que cap de les dues he sortit del tot satisfet.
Molt bé el muntatge i la parafernàlia però les veus i en part la música es quedaven molt per darrera del que jo esperava. Recordo que en un dels concerts tocaven primer Santana i després els Rollings i estic per dir-te que Santana en directe em va agradar molt més. Les veus, la guitarra d’en Santana i la percussió, per veureu i escoltar-ho. Fantàstic.
No pensis que no m’agraden els Rollings, senzillament potser quan hi he anat, esperava massa.
Passa sovint que si tenim unes expectatives altes acabem una mica decebuts; es veu que la nostra imaginació supera qualsevol realitat. Ara bé, encara que no sortissis completament satisfaction, només pel fet d’haver-los vist a ells i a en Santana en directe, em dones saneta enveja.
uau!!! Brutals! Quina gràcia, veure’n la diferència. No em puc creure que de petits fossin tan innocentots…
Sí, feien una carona de bons nanos que es diria que no havien trencat un plat en sa vida 😀