L’hàbit no fa el monjo… o sí?

El refranyer ho té molt clar quan afirma que l’hàbit no fa el monjo, però… voleu dir?

Vestir una camiseta blaugrana no ens farà ser uns esportistes magnífics, evidentment, però potser sentirem sintonia d’equip en veure’n una d’igual. Els nanos que van al col·legi uniformats no es converteixen immediatament en alumnes brillants, però els professors afirmen que els resulta molt més fàcil imposar l’ordre a les aules. Vestir una bata verda no converteix el  cirurgià en una eminència, però serà escoltat amb reverència pels familiars del malalt. La roba de colors llampants no ens foragitarà la depressió, però és el que qualsevol entès ens aconsellarà per apujar l’ànim.

No entraré en temes de tribus urbanes i no tan urbanes perquè no era l’objecte d’aquesta entrada, però el cas és que us volia explicar que tinc la sensació que vestimenta i actitud van lligades l’una amb l’altra i no sabria dir qui de les dues és l’ou i quina la gallina. Una determinada roba ens identifica amb un determinat rol de cara als altres. Ho fa també de cara a nosaltres mateixos? Heu mirat La ola?

Us enllaço a continuació un episodi del meu adorat Bugs Bunny. Per als qui sou d’una collita que volta el 68 potser us sona haver-lo vist quan éreu menuts. Aquí és on no escric que dibuixos com aquells ja no se’n fan ;-). Aquí és on no confesso que aquestes cabòries les van provocar els antiavalots de dissabte. I aquí és on no dic que en veure l’actitud d’alguns d’ells em va venir al cap un altre refrany: Davall d’una capa, qui sap qui s’hi tapa 😦

Advertisements

26 Responses to L’hàbit no fa el monjo… o sí?

  1. MadeByMiki ha dit:

    Oh!, gran pel·lícula “La Ola”, fins hi tot en vaig fer un post al veure-la.

    No és conya, de petit creia que aquest refrany significava alguna cosa així com: “la monotonia no fa al monjo”…

    • Montse ha dit:

      Uf, que dolenta sóc en informàtica! No trobava el teu post ni de broma. Amb el teu permís (tàcit?) en penjo l’enllaç: https://madebymiki.wordpress.com/2009/12/24/die-welle-bon-cinema-politic-alemany/

      Realment és una pel·lícula excel·lent i malauradament ben creïble. Tinc pendent de veure El experimento que potser té més a veure amb el que deia d’assumir rols, però la llista de coses que he de llegir/mirar és tan gran que ja comença a posar-me nerviosa. Per abastar-ho tot hauria de deixar de llegir blocs i de fer el meu. M’hi nego!

      Ep, això que dius de la monotonia… no et pensis, no, que a la feina de vegades es respira un ambient monàstic que déu n’hi do 😦

  2. Tomàs ha dit:

    Soc més del Pato Lucas!!!

    Això de la roba…, sembla que si, no? Els col•legis d’elit, els de cures i monges, l’exèrcit, l’església.

    Tots aquest no s’equivoquen. Són autèntics professionals.

    Aquest tema que has tocat no té fons. És molt bo i el pots ampliar (com deis, amb tribus urbanes, amb indumentària esportiva –segons el tipus d’esport-, la roba dels oficis…).

    Una relació entre l’actitud i la vestimenta? Bé, en alguns casos segur que si. Segurament ens sentirem més integrats en un entorn en funció de com anem vestits en consonància amb la majoria de les persones d’aquest entorn en concret.

    Si som els únics amb vestit de bany en una platja nudista…, ens sentirem diferents. Si en un casament ens presentem en xancles ens sentirem (còmodes) però estranys. Si en un enterrament anem amb un vestit de nit i un barret espectacular ens sentirem diferents. A això em referia a anar en sintonia (més o menys) amb l’entorn.

    Per això el membres d’un club, d’una tribu urbana…, vesteixin de manera similar, per sentir-se que en formen part. Els demés, al vestir diferent, està clar que no són del club.

    Bé, segur que no volies dir res d’això, però he començat a escriure i he arribat fins aquí.

    Nota: no he vist la Ola però he vist la ressenya i sembla molt interessant.

    • Montse ha dit:

      Suposo que en el fons som animals gregaris i vivim constantment entre la necessitat de sentir-nos individus i la d’estar integrats en un grup.

      Pel que fa a l’efecte invers, és a dir com influeix la roba en la nostra manera d’actuar, ara em ve al cap que de vegades el fet de posar determinada vestimenta representa tot un ritual, com l’actor que es prepara per representar el seu paper abans de sortir a escena: des d’un boxejador fins a una núvia, des d’un soldat… fins a un antiavalots?

      Si tens l’oportunitat, has de veure aquesta pel·lícula. No te’n penediràs.

      • Tomàs ha dit:

        Ara m’has fet pensar en allò que de vegades he sentit dir: aquesta nit surto i em vull vestir “per anar de guerra”.

      • Montse ha dit:

        I no portava pas botes de muntanya, vestit de camuflatge, casc antimetralla i la cara guixada amb sutge de suro, oi? HAHAHA! Quines guerres, no n’hi hauria d’haver de cap altre mena!

  3. Quadern de mots ha dit:

    Hola, jo durant cinc llarguíssims anys vaig portar uniforme. Per fora vaig canviar, però per dintre seguia sent la mateixa. Suposo què tot depèn dels moments, dels ambients, de la mentalitat fortalesa/debilitat de cadascú per deixar-te portar o no. Jo no em vaig deixar portar, simplement em dedicava a fer el paper extern que se’m demanava.
    La pel•lícula fa relativament poc que la vaig veure, em va esgarrifar. Els meus fills adolescents que també la varen veure, no s’ho creien. No creien que fos possible menjar el cervell fins aquell punt. Els va impactar, adonar-se que allò és possible, ara. Brillant pel•lícula (hauria de ser material educatiu obligatori a secundària, motiu de debat).
    M’agrada en Bugs, però prefereixo en Lucas i “mic-mic” /coiot. 😀

    • Montse ha dit:

      Certament és una pel·lícula molt recomanable i més en aquests moments en què el panorama s’està radicalitzant d’una forma molt lletja.

      D’uniforme en vaig “gaudir” durant tota la EGB i tampoc no va ser tan traumàtic. El que em fa molta gràcia és veure com avui en dia hi ha pares (especialment de nenes) que veurien perfecte que es tornés a instaurar, només pel fet d’haver-se d’estalviar les enrabiades dels “amb aquestes pintes tu no surts de casa” (i la nena, evidentment, surt de casa amb les pintes que li dóna la gana). D’això en el meu poble se’n diu delegar responsabilitats.

      Oh, el coiot, quin gran enginyer! 😀

  4. tirantlobloc ha dit:

    Os3… em va quedar pendent per veure aquesta pel·lícula! L’he de trobar

  5. ÒscarAzAl ha dit:

    Bé, potser la roba no canvia qui ets, però sí que canvia la percepció i el tracte dels altres, i això també afecta a que et creguis més el paper i el facis bé, no?

    Sempre m’han agradat les coses que no es diuen, però que arriben al receptor.

    • Montse ha dit:

      Bona observació Òscar. Només pel fet que els altres ens puguin veure des d’un determinat punt de vista ja ens pot modificar la forma d’actuar.

      Certament la forma de vestir és una part molt important del llenguatge no verbal. Suposo que la indumentària dels antiavalots (per dir un exemple purament a l’atzar -ejem!-) emana per totes les costures una missatge ben intimidador.

  6. Yáiza ha dit:

    Coses a favor, i coses en contra:
    A la meva escola dúiem uniforme, i això no ajudava gaire a alguns professors. A la sala d’operacions (que no quiròfan, cert) tothom va amb el mateix pijama verd, des de l’eminent cirurgià, fins al tècnic sanitari que ve a passar el pacient del llit a la taula d’operacions. Però hi ha un cas en el que et dono la raó de forma absoluta, potser perquè fa temps que m’hi he fixat, però no deixa de sorprendre’m. Dins l’hospital, posar-te una bata blanca i penjar-te un fonendo del coll, et donen impunitat absoluta. Qualsevol ho pot provar un dia (no ho feu, si us plau!). Sense ser ningú (perquè els estudiants no som ningú), de cara enfora ens convertim en la diana dels dubtes i preguntes de tothom qui passa per allà. Des d’on està la cafeteria; fins si li podem canviar la medicació a la pacient de la 718; passant per si podem portar-li la cunya a la seva mare, que té ganes d’anar de cos. I de cara endins, ja se’t nota que ets estudiant, però tot i així la bata blanca t’obre totes les portes. O pràcticament totes! És un fenomen molt curiós, perquè quan tornes de deixar-la als armariets del vestuari, de cop i volta has perdut tots els poders que tenies, i ningú no et mira ni et fa cas. I pobre de tu que intentis agafar els ascensors del personal!

    No et diré que m’agraden les coses que no has dit, perquè clar, no les has dit pas. Però si les haguessis dit, et diria que hi estic força d’acord.

    • Montse ha dit:

      Ei, molt bona aquesta aportació! La bata blanca que t’atribueix coneixement i prestigi de cara a la resta de la gent gairebé sona a element màgic, però (ho dic des del punt de vista d’usuària) és cert.

      Ara que ningú no ens escolta t’explicaré una anècdota familiar: Fa temps, entrar en els hospitals a veure un familiar malalt era un suplici perquè hi havia uns horaris de visita molt restringits. Un oncle meu va trobar la solució: es vestia amb americana i corbata i entrava al centre mèdic amb una cartera sota el braç amb total decisió. No només mai li van preguntar qui era i on anava sinó que fins i tot el saludaven!

      • Yáiza ha dit:

        Genial!! Mare meva… com està el món! Ara en canvi els hospitals són xauxa i la gent fot el que li dóna la gana. I poooobre de tu que se t’acudeixi demanar-los que surtin de l’habitació del pacient per revisar-lo! Que a sobre et miren amb cara de perdonavides!
        D’acord, d’acord, m’he passat. La majoria de gent NO és així. Però d’aquests també n’hi ha… hms!

      • Montse ha dit:

        Hahaha!, no hi ha res com tenir aplom perquè no se’t barrin les portes (mmm, qui diu aplom diu barra, però per tal de veure la dona qualsevol actitud és comprensible i justificable 😉 ).

        Tens tota la meva solidaritat pel que fa als saraus que s’organitzen ara en les habitacions. Hi ha qui no sap la diferència entre animar i atabalar, per no dir que hi ha un concepte oblidadíssim: tenir respecte.

  7. samox ha dit:

    Ara entenc que la meva xicota sempre hem posi la roba que he de dur a punt com als nens petits. Segurament som d’una tribu i no vol que desentone,
    He de confessar que m’encanta la roba de cowboy, els barrets, les botes camperes punxagudes, els texans, les camises de quadres, l’ armilla de cuir i jaqueta de pell gruixuda de 3/4. També m’agraden els vestits d’Elvis. No tinc vergonya i faria com Tomeu Penya, vestit per la vida de cowboy.
    On encaixo?

    • Montse ha dit:

      Òndia, Pau, quan montis un ranxo ens has de convidar que a mi els cavalls em tornen boja. Devem ser de la mateixa tribu perquè jo sempre que puc calço botes. En tot cas, en espera de circumstàncies més propícies, jo faria cas dels suggeriments de la teva xicota (sospito que entre la roba que et prepara no hi ha capells 😀 )

      Un moment, has dit els vestits de l’Elvis? Els de lluentons? Bé… això que dèiem: fes cas de la teva xicota 😉

  8. Reflexionem-hi ha dit:

    No tinc res intel·ligent per dir, simplement que sempre havia defensat la policia fins divendres passat. Em feia una ràbia quan a les manifestacions la gent cridava “la policia torntura i assassina” jo deia “mira, la gent qui es baralla amb la policia es perquè fa alguna cosa mal feta. Tu quan tinguis un problema trucaràs a la policia, oi?? Per què l’insultes???” I ara mira, m’he d’empassar paraula per paraula després de veure les imatges….seran animals!!!

    • Montse ha dit:

      És un tema complicat. Ahir vaig veure algunes de les imatges des d’un altre angle en què es demostrava que no tot era el que aparentava. No sé si n’hauràs vist una en què semblava que apallissessin un home en cadira de rodes… doncs només ho semblava. En tot cas em nego a crucificar a tot el col·lectiu per l’actitud d’alguns d’ells (al marge de creure fermament que cal depurar responsabilitats). Pel meu gust el gran culpable és el que va manar “netejar la plaça” i es va cobrir de glòria volent solucionar un problema creant-ne un altre de més gros. Però ja veuràs com aquí no dimitirà ni cristu 😦

    • Montse ha dit:

      Bon dia. No hi ha res com esmorzar mentre dónes un cop d’ull als diaris digitals i obres el correu electrònic. Acabo de decidir que avui, en lloc de cafè em faré una til·la.

      D’una banda, avui surt un article escrit per l’home en cadira de rodes de qui parlava: http://www.lavanguardia.com/participacion/20110601/54164400665/els-mossos-d-esquadra-van-agredir-me.html

      De l’altra, he vist un vídeo en què també hi surt (minut 6.20 si no el vols veure tot) http://www.youtube.com/watch?v=oNSxZ45HA2g

      En tot cas -em pots dir tossuda- em ratifico en el que vaig dir: no crec que tots siguin iguals, no penso que per l’actitud d’uns se’ls hagi de jutjar a tots i no hauria de passar de llarg tot plegat sense depurar responsabilitats.

      Ah, i la propera vegada que algú em vingui amb allò de “una imatge val més que mil paraules” hauran de fer venir els mossos per controlar-me 😦

      PS: gràcies, Rosaura; el teu correu ha estat molt oportú.

  9. Bugs Bunny forever!! Molt millor que tot el manga ultraviolent que va vindre després!

    • Montse ha dit:

      Eren uns dibuixos magnífics! El manga tampoc no està malament, però s’ha tret completament de context: són dibuixos per a adults i aquí es pensen que qualsevol cosa feta amb ninotets és per a criatures. Més d’una vegada he hagut de fer un bot per agafar el comandament i canviar de canal perquè els nanos no veiessin determinades escenes… emeses en horari infantil! 😦

    • ÒscarAzAl ha dit:

      Això de comparar violències és discutible…

      • Montse ha dit:

        És discutible? Ok, ara mateix me’n vaig a “casa teva” i ho discutim. Odio barallar, però discutir M’ENCANTA! 😀

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: