Minicontes de la llàntia (2) Capítol III

Entre les estelles de fusta i la sabata, brillava tènuement una caixeta platejada. Tenia tot el voltant gravat amb dibuixos de flors i enmig de la tapa, un cor. Vaig seure a terra, amb la llàntia al costat, i la vaig obrir encuriosida. Les mans em tremolaven una mica per l’emoció de la troballa: era plena de cartes esgrogueïdes relligades amb cura amb una cinta de seda vermella.

Una estranya sensació de reverència em va colpir en desplegar el primer full. El anys havien convertit el paper en un material molt fràgil i la tinta de les vores s’havia esvaït una mica. Tenia una cal·ligrafia polida, allargassada. La tinta havia adquirit un to grisós i alguns paràgrafs eren difícils d’entendre, però amb tot puc afirmar que eren les cartes d’amor més belles que mai no he llegit.

En cada paraula es respirava nostàlgia; parlava de la tristesa dels llavis orfes de petons, de les mans que enyoraven la pell suau i càlida, la tendresa de les carícies juganeres. Parlava de la mort i de com la veia passar cada dia més a prop, del dolor de saber que mai més la tindria en els seus braços. Jurava que vendria l’ànima per una darrera nit al seu costat.

De sobte, un fort vertigen, com un remolí que naixia del bell mig del cap, em va xuclar. Sense entendre res de res i força marejada em vaig trobar enmig d’una platja. M’envoltava la nit més negra que recordo. Tot havia desaparegut: el llit, l’armari… només tenia en una mà la carta i en l’altra, la llàntia. Vaig fer unes passes, feixugues per la finor de la sorra, cap a unes palmeres; semblava que s’hi sentia parlar. Mentre m’hi acostava, a les palpentes, parava l’orella: una veu era de noia, l’altra de noi. Tenien aquell timbre especial de les veus que traspuen felicitat. Potser ells em podrien ajudar a tornar a casa, però quan ja els tenia tan a prop que distingia uns cabells rossos i molt brillants, de nou el vertigen em va fiblar les temples i vaig perdre el món de vista.

Em vaig despertar ben adolorida. Suposo que havia conduit massa hores per arribar a la casa i la fatiga em va vèncer. Vaig recollir amb cura totes les cartes i les vaig tornar a ficar a dins de la caixeta. La llàntia ja feia estona que s’havia esgotat, però la tímida llum del dia ja em permetia veure-hi prou per no entrebancar-me. Vaig baixar les escales amb la intenció de no parar fins a trobar algun lloc on em poguessin donar un parell de cafès ben carregadets i una aspirina. No podia entendre com podia ser que hagués dormit tota la nit asseguda a terra. De fet, el que més em costava d’entendre és com podia ser que tingués les sabates plenes de sorra. Una sorra tan fina.

Anuncis

20 Responses to Minicontes de la llàntia (2) Capítol III

  1. Quadern de mots ha dit:

    Quan el final d’un relat se’t capgira i, el que creies que passaria, canvia i, et fan somriure, és quan descobreixes que el que acabes de llegir t’ha agradat.
    Fins aviat.

    • Montse ha dit:

      Sí? Visca! La veritat és que m’he divertit molt amb l’experiment de continuar l’argument d’acord als vostres suggeriments. Ja te’n deus haver adonat, però tu ets la padrina de l’aparició de les cartes i del final poc clar… gens clar 😉 Gràcies!

  2. Reflexionem-hi ha dit:

    Mmm… a mi m’agrada més quan el final està més mastegat, però bé, jo creuré que els que parlaven eren els avis i em quedaré tan contenta, que és del que es tracta amb el final obert!! Ah, i que la sorra és la del paradís en el que ells dos viuen ara, dins la llàntia (que rrrromàntic!)

    • Montse ha dit:

      Hahaha! Però dona, vols dir que calia que ho mastegués millor? Si hagués deixat el final ben fermat (allò de “atado y bien atado” brrrr) ens hauríem perdut la teva versió i això hauria estat una pena. A més a més, pensa que tenia la intenció de fer un miniconte i si em descuido li faig la competència a en Víctor Hugo (que bé que escrivia, però com s’enrrrrrrotllava!)

  3. Tomàs ha dit:

    Ja que ens ho deixes tant obert…em sento lliure d’aportar una possible visió.

    Què passaria si ella fos la que estava a la platja amb el seu company, en una negra nit en la que s’explicaven històries de ficció i una d’aquestes fos la de la protagonista?

    El conte està molt bé, aquesta tercera entrega és la meva preferida. No tant pel final obert, com per la composició i la màgia que traspua arreu.

    • Montse ha dit:

      Proposes intercanviar els papers entre la pressumpta realitat i la pressumpta ficció? No m’agrada: m’encanta! 😀

      Per cert, del teu apadrinament (“com si llegíssim un diari”, vas dir) ha inspirat que les descripcions de l’entorn fossin més acurades i que el darrer paràgraf es pogués interpretar com el resultat d’una becaina. Gràcies per les aportacions, una reunió tipus “brainstorming” entre tots plegats seria impressionant! 😉

      • Tomàs ha dit:

        Estaria bé. Algú s’hauria d’animar a escriure unes línies, que un altre les seguís, i després un altre i així fins a un final. Un final que marcaria aquell/a que l’hagi començat.

      • Montse ha dit:

        Si algun dia proposes fer alguna cosa així (ho dic perquè tu tens més parròquia) ja pots comptar amb una voluntària.

  4. samox ha dit:

    Jo m’abstindré d’aportar la visió particular del final desitjat per la meva malaltissa ment.
    No sempre ho faig però el tros de vida que ens expliques s’ho mereix. Tomàs l’ha clavat! és màgic el que inspira el conte.

    • Montse ha dit:

      Valoro molt això que dius i que pensis que inspira màgia m’ha posat un somriure d’orella a orella.

      En Pons, l’Arqueòleg i tu sou els responsables que el rebesavi fos un home enamorat disposat a vendre’s l’ànima (encara que no queda clar si la va comprar el dimoni, un àngel o ningú). Imagino que esperàveu un to més pujadet, però… això és el que hi ha. Sorry 😉

  5. Kuka ha dit:

    Montse, et superes a cada tros de conte!? =:o)

    M’has deixat sense paraules. Tornaré en un moment convenient per llegir els tres capítols amb pau, equilibri i tranquil·litat a fi d’assaborir tots els sentits que ens proposes. Gràcies & ens veiem a l’Infern, eh!?

    • Montse ha dit:

      Tu que em mires amb bons ulls 😀

      Ja et deus haver adonat que el teu apadrinament ha provocat que intentés que les descripcions fossin sensitives (l’olor de l’habitació, la fragilitat del paper…)

      No penso faltar a la nostra cita.

  6. puricatala ha dit:

    Molt emotiu, trobo a faltar una mica d’acció, per exemple: una maldició, alguns efectes paranormals,un poc d’odi, d’enveja… Aquestes coses que també ens fan revifar ànim, o no!

    • Montse ha dit:

      Cap problema. En prenc nota i a veure si aconsegueixo fer un conte “de sang i fetge”. De fet, ja en vaig escriure un, però em sembla que no feia gaire por… és que ja ho diuen que d’allà on no n’hi ha no en pot rajar hahaha! 😉

  7. Tota la nit asseguda a terra i somiant amb platges?? Ja et planyo!! ajaja

    • Montse ha dit:

      És el que passa quan dorms i agafes una mala postura: les cervicals s’entortolliguen i acabes somniant unes coses ben estranyes… si és que era un somni, i és clar 😉

  8. MadeByMiki ha dit:

    Uf!, ja em torna a passar, em cohibeixo davant algú que escriu tan be…

    És igual, som-hi!, doncs a mi m’ha agradat, potser el final seria més intrigant amb sorra finíssima de color negra que deixés als lectors intrigats…

    • Montse ha dit:

      Mmmm, sorra negra! A Villaricos hi ha platges així i potser és per la falta de costum, però tens raó: la sorra d’aquest color té un no sé què d’inquietant.

      Per cert, si això fos Las Vegas hauries fet saltar les alarmes: has fet posar el comptador de visites a 10.000. Sé que hi ha qui rep en un dia les mateixes visites que jo en tres setmanes, però m’és igual, per a mi ÉS UNA PASSADA!!! (de la pantalla no et deuen haver caigut monedes, però a tall de premi t’envio una abraçada virtual 😀 )

      Cohibit? Ya te vale!

  9. Kuka ha dit:

    Montse, acabo de venir de Ca Miki i l’home en blanc i negre m’ha fet evocar una fotografia:

    • Montse ha dit:

      Feia molt de temps que no escoltava aquesta cançó; és bellíssima, d’una sensibilitat exquisida i és perfecte per aquest conte. Kuka, moltíssimes gràcies per recordar-nos-la!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: